Misericordiae vultus, una nova mirada a l'inici d'aquest curs

Misericordiae vultus. Sobre la butlla de convocació del Jubileu extraordinari de la misericòrdia

Joaquim González-Llanos

Doctor en Teologia

          El sant Pare Francesc ha convocat un Jubileu de la Misericòrdia. Per què una iniciativa com aquesta? A què respon? Ell mateix hi dóna resposta en l’homilia que va pronunciar el dia de la publicació de la Butlla: «Un Any Sant per sentir intensament dins de nosaltres l’alegria d’haver estat trobats per Jesús, que, com a Bon Pastor, ha vingut a buscar-nos perquè estàvem perduts. Un Jubileu per percebre l’escalfor del seu amor quan ens carrega a les seves espatlles per portar-nos de nou a la casa del Pare. Un Any per ser tocats pel Senyor Jesús, i transformats per la seva misericòrdia, per convertir-nos nosaltres també en testimonis de misericòrdia» (Homilia durant la celebració de les primeres Vespres del II Diumenge de Pasqua, 11 d’abril de 2015). Així, doncs, es tracta de viure la misericòrdia: de rebre-la i de ser-ne testimonis. Que els altres, veient-nos a nosaltres, recordin la misericòrdia del Pare.

      

   Un dada que dóna el to de l’Any Sant és el dia de començament. «L’Any Sant s’obrirà el 8 de desembre de 2015, solemnitat de la Immaculada Concepció. Aquesta festa litúrgica indica la manera d‘obrar de Déu des de l’alba de la nostra història. Després del pecat d’Adam i Eva, Déu no va voler deixar la humanitat tota sola i en mans del mal. Per això va pensar i va voler que Maria fos santa i immaculada en l’amor (cfr Ef 1, 4), perquè fos la Mare del Redemptor de l’home. Davant la gravetat del pecat, Déu respon amb la plenitud del perdó» (Butlla Misercordiae vultus -en endavant MV-, 3).

         En el protoevangeli, se’ns narra l’origen de tot plegat. Aquí hi ha l’origen del pla de salvació de Déu, després dels estralls que va fer el pecat. La descendència de la dona esclafarà el cap de la serp. Allà on va abundar el pecat, hi va sobreabundar la gracia (cfr. Rom 5, 20).

         El papa Francesc fa un complet desenvolupament bíblic del que significa la misericòrdia de Déu. És un amor de pare, ple de tendresa. «La misericòrdia de Déu no és pas una idea abstracta, sinó una realitat concreta a través de la qual Ell revela el seu amor, que és com el d’un pare o d’una mare, que es commouen profundament, des del fons de les seves entranyes, pel seu fill […]. Prové de la part més íntima, com un sentiment profund, natural, fet de tendresa i de compassió, d’indulgència i de perdó» (MV 6).

         A més, una característica pròpia d’aquesta misericòrdia és que és eterna. El poble d’Israel, quan invocava Déu, s’omplia d’aquest ambient de misericòrdia, i és per això que repetia –com veiem al Salm 136– el seu agraïment: «“Perdura eternament el seu amor”: aquesta és la tornada –llegim a l’Encíclica– que acompanya tots els versos del Salm 136, mentre es narra la història de la revelació de Déu. A causa de la seva misericòrdia, totes les vicissituds de l’Antic Testament són plenes d’un profund valor salvífic. La misericòrdia converteix la història de Déu amb el seu poble en una història de salvació. Repetir contínuament “Perdura eternament el seu amor”, com fa el Salm, sembla un intent de trencar el cercle de l’espai i del temps per encabir-ho tot en el misteri etern de l’amor. És com si es volgués dir que, no només en la història sinó també en l’eternitat, l’home viurà sempre sota la mirada plena de misericòrdia del Pare» (MV 7).

         Aquest salm és anomenat el gran hallel, i es recitava durant les festes més importants. Jesús va pregar fent servir aquest salm de misericòrdia al final de l’Últim Sopar, quan s’encaminà a l’Hort de les Oliveres a consumar-hi la seva passió i mort. «Jesús va viure la seva passió i mort, conscient del gran misteri de l’amor de Déu que s’havia d’acomplir en la seva creu» (MV 7). És present en tota la vida del Senyor. «Un amor que es dóna i s’ofereix gratuïtament. Les seves relacions amb les persones que se li acosten permeten veure-hi alguna cosa única i irrepetible. Els signes que mostra, sobretot vers els pecadors, vers les persones pobres, excloses, malaltes i sofrents, porten el distintiu de la misericòrdia. Tot, en Ell, ens parla de misericòrdia. No hi ha res, en Ell, que no mostri compassió. Jesús, davant la multitud de persones que el seguien, quan s’adonà que estaven cansades i esgotades, perdudes i sense guia, va sentir, des del fons del cor, una intensa compassió (cfr. Mt 9, 36). És a causa d’aquest amor compassiu que va guarir els malalts que li presentaven (cfr. Mt 14, 14) i que amb pocs pans i peixos va apaivagar la fam de grans multituds (cfr. Mt 15, 37). Allò que movia Jesús en totes les circumstàncies no era altra cosa que la misericòrdia» (MV 8).

         Aquest gran exemple del Senyor ens va ser donat perquè l’imitem. A nosaltres, també ens ha de moure la misericòrdia, de manera que en siguem testimonis. A la paràbola de quantes vegades s’ha de perdonar els qui ens ofenen (cfr. Mt 18, 22), la resposta és taxativa. No pas set vegades sinó fins a setanta vegades set. És a dir, sempre.

         «La paràbola ofereix un ensenyament profund a cadascú de nosaltres. Jesús afirma que la misericòrdia no és només pròpia de l’obrar del Pare, sinó que es converteix en el criteri per saber qui són realment els seus fills. Així, doncs, som cridats a viure de misericòrdia, perquè a nosaltres, en primer lloc, se’ns ha aplicat la misericòrdia. El perdó de les ofenses esdevé l’expressió més evident de l’amor misericordiós i, per a nosaltres, cristians, és un imperatiu que no podem bandejar. Que n’és, de difícil, tot sovint, perdonar! Ara bé, el perdó és l’instrument que tenim a les nostres fràgils mans per assolir la serenitat del cor. Deixar passar la rancúnia, la ràbia, la violència i la venjança són condicions necessàries per viure feliços» (MV 9).

         Cal intentar-ho: perdonar sempre, per més difícil que resulti en una circumstància determinada. Sempre es pot deixar passar la rancúnia i no permetre que l’apassionament ens enterboleixi la ment, que ha de restar oberta al perdó. És un ideal de vida atractiu i que val la pena incloure en la nostra manera de fer.

 

Prova de la credibilitat de l’Església

         De la mateixa manera que cada persona ha de ser misericordiosa, l’Església, en el seu conjunt, també ha d’estar plena de misericòrdia: «És determinant per a l’Església i per a la credibilitat d’allò que anuncia que ella mateixa visqui i doni testimoni en primera persona de la misericòrdia. El seu llenguatge i els seus gestos han de transmetre misericòrdia per penetrar dins el cor de les persones i per motivar-les a retrobar el camí de tornada al Pare» (MV, 12).

         És perquè l’Església, afirma el sant Pare, sigui creïble. Són com les seves senyes d’identitat. Quan es crea un espai de misericòrdia, allà es fa present l’Església. Aquest és l’estil. A la Butlla, se cita el Concili Vaticà II com a exemple d’això. No va venir a condemnar doctrines ni persones, com havien fet concilis precedents, en el passat, sinó a proposar un missatge d’esperança. És veritat que els primers fruits, durant el postconcili, no foren precisament d’aquesta mena. Hi va haver una tergiversació provocada per molts factors, com la crisi del maig del 68 francès, o la crisi de la identitat sacerdotal. Però els Documents emanats del Concili, que ara és tan recomanable llegir, transpuen aquest desig, que es veu concretat, per exemple, en el fet que la Constitució sobre l’Església en el món actual porta el títol Gaudium et spes, la joia i l’esperança.

         Per aconseguir aquest objectiu, que encara resta pendent, es proposa, en l’Any Sant, fer un pelegrinatge. És una imatge d’allò que és la vida mateixa. «La vida és un pelegrinatge i l’ésser humà és viator, un pelegrí que fa el seu camí fins a arribar a la meta desitjada. També per arribar a la Porta Santa a Roma i a qualsevol altre lloc, cadascú haurà de fer, segons les pròpies forces, un pelegrinatge. Això serà un signe del fet que també la misericòrdia és una fita a assolir, i que demana compromís i sacrifici» (MV 14).

         És a dir: de mica en mica, hem de pelegrinar i convertir-nos en testimonis de misericòrdia. A l’Evangeli se’ns mostra la manera de fer-ho: «El Senyor Jesús indica les etapes del pelegrinatge a través del qual és possible arribar a aquesta fita: “No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; absoleu, i sereu absolts. Doneu, i us donaran: abocaran a la vostra falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada, a vessar; perquè amb la mesura amb què mesureu sereu mesurats també vosaltres” (Lc 6, 37-38). En primer lloc, diu que no s’ha de jutjar, que no s’ha de condemnar. Qui no vulgui ser sotmès al judici de Déu, no s’ha de convertir en el jutge del seu germà. Certament, els homes, amb els seus judicis, només es queden a la superfície, mentre que el Pare mira a l’interior. Quin mal que fan les paraules que estan motivades per la gelosia i l’enveja! Parlar malament d’un germà quan no hi és equival a exposar-lo al descrèdit, a comprometre’n la reputació i a deixar-lo en mans de la xafarderia. No judicar i no condemnar vol dir, en termes positius, saber percebre què és el que hi ha de bo en cada persona, i no permetre que hagi de patir a causa del nostre judici parcial i de la nostra presumpció de saber-ho tot. Ara bé, amb això encara no n’hi ha prou per manifestar la misericòrdia. Jesús també demana perdonar i donar. Ser instruments del perdó, perquè nosaltres hem estat els primers a rebre’l de Déu. Ser generosos amb tothom, perquè sabem que Déu també ens atorga la seva benevolència amb magnanimitat» (MV 14).

         Caldrà, doncs, percebre les coses bones de cada persona, i evitar els judicis despectius i apressats. Caldrà perdonar i ser instruments de perdó, per fer com de pont entre les parts enfrontades. Caldrà donar, generosament, el nostre temps, el nostre afecte,i, si és el cas, la nostra vida.

 

Les obres de l’any de la misericòrdia

         Tot seguit, el sant Pare ens dona el lema de l’Any Sant: «misericordiosos com el Pare» (MV 14), que és un bon resum de tot el que hem anat comentant, i també ens proposa un conjunt de coses concretes per viure l’Any Sant. Són aquestes:

         Obres de Misericòrdia. «És un desig meu ben viu, diu el sant Pare, que el poble cristià reflexioni durant el Jubileu sobre les obres de misericòrdia corporals i espirituals. Serà una manera de desvetllar la nostra consciència, massa sovint endormiscada davant el drama de la pobresa, i per endinsar-nos encara més en el cor de l’Evangeli, en què els pobres són els privilegiats de la misericòrdia divina» (MV 15). A continuació, enumera cadascuna d’aquestes obres de misericòrdia. Potser perquè ens n’hem oblidat. De fet, no hi surten numerades, al catecisme de preparació per a la comunió. El Papa té un gran afany perquè, durant l’Any de la Misericòrdia, siguin redescobertes. Per això, en el Missatge per a la Jornada Mundial de la Joventut, les torna a enumerar, i proposa als joves això: «A vosaltres, joves, que sou ben concrets, us voldria proposar, de cara als primers set mesos de l’any 2016, que trieu una obra de misericòrdia corporal i una altra d’espiritual per portar-les a la pràctica cada mes. Deixeu-vos inspirar per la pregària de santa Faustina, humil apòstol de la Divina Misericòrdia del nostre temps:

         “Ajudeu-me, Senyor, a fer que els meus ulls siguin misericordiosos, perquè jo no tingui mai recels ni jutgi segons les aparences, sinó que busqui les coses belles que hi ha a l’ànima dels que m’envolten i que sàpiga ajudar-los […] Ajudeu-me a fer que la meva oïda sigui misericordiosa i tingui en compte les necessitats del proïsme, i que no sigui indiferent a las seves penes i gemecs […]

         A fer que la meva llengua també sigui misericordiosa, que no parli negativament dels que m’envolten, sinó que sàpiga aconsolar tothom amb paraules de perdó […] a fer que les meves mans siguin misericordioses i plenes de bones obres […] que els meus peus siguin misericordiosos, perquè sempre m’afanyi a auxiliar el proïsme, i sàpiga dominar la meva fatiga i el meu cansament […] que el meu cor sigui misericordiós perquè jo senti tots els patiments dels que m’envolten” (Diari de santa Faustina 163)» (Missatge per a la XXXI Jornada Mundial de la Joventut; 3).

         Els missioners de la Misericòrdia. «Durant la Quaresma d’aquest Any Sant, tinc la intenció d’enviar els Missioners de la Misericòrdia […]. Seran sacerdots a qui donaré l’autoritat de perdonar també els pecats que estan reservats a la Seu Apostòlica, perquè es faci evident l’amplitud del que se’ls ha encomanat […]. Demano als germans Bisbes que invitin i acullin aquests Missioners, perquè siguin, en primer lloc, predicadors convincents de la misericòrdia. Que s’organitzin a les Diòcesis ‘missions per al poble’ de la joia del perdó» (MV 18). Es tracta de promoure el sagrament de la reconciliació. I és per això que es recomana a aquests Missioners i, en general, a tots els confessors, que ells també siguin bons penitents, per poder experimentar per ells mateixos el perdó de Déu.

         Conversions de grans pecadors. El Papa no fa pas curt quan crida els components de grups del crim organitzat, o els que s’han deixat emportar per la corrupció en política o economia, a reconciliar-se amb Déu. La seva crida és commovedora: «Ara és el temps oportú per canviar de vida! Ara és l’hora de deixar-se tocar el cor. Davant de tants crims comesos, escolteu el plor de totes les persones depredades per vosaltres, a qui heu arrabassat la vida, la família, els afectes i la dignitat. Seguir com si no passés res, només és font d’arrogància, d’il·lusió i de tristesa. La vida autèntica és una cosa ben diferent d’allò que ara us penseu que és. El Papa us allarga la mà» (MV 19).

         Com passa en qualsevol Jubileu, no hi poden mancar les indulgències. El papa Francesc hi dedica una extensa explicació catequètica. «En el sagrament de la Reconciliació –explica el Papa– Déu perdona els pecats, que realment queden cancel·lats; ara bé, encara perdura l’empremta negativa que els pecats tenen en la nostra conducta i en els nostres pensaments. Però la misericòrdia de Déu és fins i tot més forta que tot això. Perquè es transforma en indulgència del Pare, que, a través de l’Esposa de Crist, arriba al pecador perdonat i l’allibera de tota mena de residu, conseqüència del pecat, i l’habilita per obrar amb caritat, a créixer en l’amor en comptes de recaure en el pecat» (MV 22). La manera de guanyar aquestes indulgències serà precisada clarament en el moment oportú. «Així, doncs, viure la indulgència en l’Any Sant significa apropar-se a la misericòrdia del Pare amb la certesa que el seu perdó abasta tota la vida del creient» (MV 22).

         La misericòrdia també arriba als fidels d’altres religions. «Té un valor que ultrapassa els límits de l’Església. Ens relaciona amb el judaisme i l’Islam» (MV 23). Els fidels d’aquestes religions preguen a Déu misericordiós, que obre els seus braços per acollir-los.

         Al final de la Butlla, hi ha una referència a Maria. Ella «va custodiar dins el cor la divina misericòrdia en perfecte sintonia amb el seu Fill Jesús. Va dedicar el seu cant de lloança, al llindar de la casa d’Israel, a la misericòrdia que s’escampa “de generació en generació” (Lc 1, 50). Nosaltres també hi érem presents, en aquelles paraules profètiques de la Mare de Déu (…). Adrecem-nos-hi amb l’oració antiga i sempre nova del Salve Regina, perquè no es cansi mai de tornar-nos a mirar amb els seus ulls misericordiosos i ens faci dignes de contemplar el rostre de la misericòrdia, el seu Fill Jesús» (MV 24).

         Aquest Any Sant extraordinari és una gran oportunitat de trobar-nos amb Déu i de convertir-nos. Com diu el sant Pare: «en aquest Jubileu, deixem-nos sorprendre per Déu. Ell no es cansa mai d’obrir la porta del seu cor per tornar-nos a dir que ens estima i que vol compartir la seva vida amb nosaltres» (MV 25).

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte