Conseqüències psicològiques en els fills de la separació dels pares escrit pel Dr. Joan de Dou

Dr. Joan de Dou - Metge especialista en Psiquiatria

 La separació dels pares és per als fills que la pateixen el fet més estressant de la seva infantesa i joventut. «La ruptura familiar evoca en la ment del nen una aguda sensació de xoc, de por intensa, tot plegat encerclat per un sentiment de gran confusió», sostenia el doctor Paulino Castells. Castells (1943-2015) és un dels especialistes que, a Catalunya, més ha estudiat i tractat clínicament aquest problema; en provenen força idees d’aquest article, que també vol ser un homenatge a un amic i mestre.

  El fet que el pare o la mare se’n vagin de casa, assegurava Castells, «suposa el col·lapse de l’estructura familiar, i el nen, especialment si és petit, es troba terriblement sol i espantat»[1]. La cuirassa de seguretat que el nen s’havia anat fent dia rere dia, «es trenca de cop i volta, s’esmicola en mil trossets»[2].

 En l’educació infantil i juvenil, hi ha dos factors que afavoreixen un desenvolupament harmònic de la personalitat: l’afectivitat (sentir-se estimat) i la seguretat: no tenir por del futur. Tot i suposant que, després de la separació dels pares, el nen continua percebent que tots dos l’estimen realment, hi queda la sensació d’inseguretat, que deixa seqüeles intenses i duradores.

 Per exemple, s’estableix un dubte molt arrelat (o bé una certesa negativa) sobre la capacitat pròpia de mantenir al llarg del temps un compromís adquirit. Els fills dels pares separats tendeixen a casar-se en edat més tardana, i en els seus matrimonis, s’hi registren més separacions que no pas en coetanis seus que no han experimentat el trencament familiar dels seus progenitors.

 Les inseguretats més habituals i immediates són les quotidianes: qui em vindrà a buscar a l’escola?, amb qui i on viuré?, podré continuar veient els avis?, amb qui celebraré el meu aniversari?, qui pagarà els meus estudis? Res no és segur.

 A un nivell més profund, quan veuen que s’ha desfet la relació de parella dels pares, els nens tenen por que passi el mateix en la relació entre pares i fills: tenen por de ser abandonats pels seus pares, sobretot pel progenitor que ja no viu amb el nen[3]. S’espanten quan pensen que pot deixar d’estimar-los. Unes pors que sovint queden reforçades per les visites, poc freqüents, del pare o de la mare absent durant els primers dies de la postseparació, que, d’altra banda, són prou lògiques, ja que en aquests moments qui ha marxat de casa necessita dedicar molt de temps a adaptar-se a la nova situació. Així, doncs, al començament els nens ni tan sols saben on és ni quan el tornaran a veure, cosa que resulta desesperant, especialment en el cas dels més petits.

 Alguns estudiosos comparen la situació del nen els pares del qual s’han separat amb la d’un hostatge: es troba atrapat en unes circumstàncies que no pot canviar i és víctima d’un drama que ell no ha provocat. Els pares poden canviar de parella, el fill no pot canviar de pares.

 Altres sentiments generats per la separació són la tristesa i la llàstima. Hi ha força fills que posen en marxa estratègies inconscients d’autodefensa que es manifesten en invencions i fantasies: idealització del progenitor absent, arribar a creure’s que sempre és a l’estranger per la feina, convèncer-se que algun dia tornarà, etc. Alguns nens es consideren causants de la ruptura: «el pare se n’ha anat perquè jo em portava malament»; això acostuma a anar associat al fet que no se’ls ha explicat adequadament la nova situació i les circumstàncies actuals.

 

Depèn de l’edat

 Les reaccions davant de la ruptura familiar varien segons l’edat.

 − Entre els 3 i els 5 anys, és freqüent l’ansietat de la separació, que pot arribar a produir manifestacions de pànic a l’hora de sortir de casa (per anar a la llar d’infants o a una festa), perquè s’imagina que, quan torni, a casa no hi trobarà el pare o la mare. Un altre efecte és la regressió: instal·lar-se psicològicament en un període anterior de la seva vida en què es trobava més segur i reclamar més mostres d’afecte i de protecció. Compensen amb fantasies la seva manca de comprensió del que ha passat. En alguns nens, augmenta l’agressivitat. En general, un any després de la ruptura, el seu comportament es normalitza.

 − Entre els 6 i els 8 anys, els nens presenten un sentiment agut de pèrdua i −fins i tot encara que la seva relació amb el progenitor absent no fos excel·lent− han de passar per un dol emocional: un període d’adaptació a l’absència, com davant la mort d’un ésser estimat. Sovint, senten compassió o els fa llàstima el pare absent (es trobarà bé?, com deu estar a la seva nova casa?, qui li rentarà la roba?). Són freqüents les fantasies de reunificació.

 − Entre els 8 i els 9 anys, la personalitat s’enforteix ràpidament i els nens són més capaços d’entendre la realitat. Fins als 12 anys, la resposta del nen davant la ruptura és intentar dominar les circumstàncies a través de l’activitat i del joc. Apareix l’enuig adreçat a un dels progenitors o a tots dos. Sorgeix l’ansietat en relació amb el sexe, i una major activitat sexual. El preadolescent experimenta una sacsejada en la seva identitat: si de vegades diu que no a qualsevol cosa que li proposi el pare o la mare, és perquè intenta aconseguir més independència emocional.

 − Els efectes de la ruptura familiar en l’adolescència (13 a 18 anys) són un profund sentiment de pèrdua que pot portar a una depressió. De vegades, es produeix un ajornament de l’entrada en l’adolescència. Senten ansietat en relació amb el seu futur matrimoni. Es freqüent que el fill s’enfadi amb els seus pares, però també que reconegui la infelicitat que pateix i la necessitat que té que l’ajudi un dels dos, com a mínim. N’hi ha que comencen a assumir el paper del progenitor absent, cosa que comporta determinats riscos en el sentit que el fill es pot convertir en controlador de la vida d’aquell dels dos cònjuges amb qui viu.

 

Minimitzar els efectes negatius

 Para minimitzar els efectes negatius de la seva separació en els fills, els pares poden adoptar algunes mesures preventives. En l’etapa prèvia a la separació, no barallar-se davant dels nens, ni monopolitzar-los volent tenir-los com a aliats en contra de l’altre cònjuge.

 (Un parèntesi. Hi ha casos en què la separació és inevitable. Segons el papa Francesc, «de vegades, fins i tot pot ser moralment necessària, quan precisament convé evitar que el cònjuge més dèbil, o els fills petits, pateixen les ferides més greus, causades per la prepotència i la violència, el desànim i l’explotació, el bandejament i la indiferència»[4]).

 El cessament de la convivència no s’ha de produir a través de l’abandonament de la llar d’amagat dels fills. Els pares s’han d’acomiadar l’un de l’altre amb maneres amistoses, i qui se’n va ho ha de fer manifestant clarament el seu afecte pels fills.

 Més amunt, he indicat que els dos factors més importants en l’educació són la seguretat i l’afectivitat. Després que un dels dos progenitors hagi marxat de casa, els nens han de tenir la certesa que tant el pare com la mare els estimen. Es tracta d’un punt delicat, perquè, paradoxalment, són els pares els qui, de fet, en aquestes circumstàncies senten més agudament la necessitat de ser estimats pels seus fills.

 Qualsevol fill és un do rebut, no un dret exigible. Ara bé, són nombrosos els pares que arriben a desenvolupar un sentit de la possessió paternal tan intens, que, considerant els fills com un dret propi, estan, de fet, més preocupats per la repercussió que el fill té en la seva pròpia vida –i el conflicte interior de drets que això els provoca– que no pas per la felicitat dels nens.

 Aquesta actitud possessiva es manifesta en la bel·ligerància envers els professors, si el nen treu males notes. També es nota en el camp de futbol, per exemple, quan el fill participa en un torneig o competició. Els qui més es barallen i insulten l’àrbitre i l’equip rival són els pares, no pas els nois; als nens, des de la graderia, els arriba una pressió terrible, quan, de fet, ells s’ho passarien molt bé si l’actitud dels pares fos més esportiva i deixessin d’exigir la victòria com a únic resultat acceptable. Sovint, qui ha d’anar a la consulta psiquiàtrica és el pare o la mare, i no pas el fill.

 

No ‘comprar’ l’amor filial

 Aquesta necessitat dels pares de sentir-se estimats pels seus fills, també té una altra manifestació ben coneguda: l’intent de comprar l’amor del seus descendents amb regals o plans especials. Si el pare i la mare entren en competició, guanyarà qui tingui més possibilitats econòmiques. Però el fet és que comprar l’afecte no ajuda a desenvolupar una bona relació paternofilial. El fill subornat acaba identificant afecte amb béns materials, i no resulta estrany, doncs, que es dediqui a manipular el progenitor generós de manera cada cop més exigent.

 Després de la separació, per donar seguretat als fills, sobretot als més petits, convé que els pares pactin un règim de visites elàstic i flexible. S’han de posar en la pell dels afectats: detectar-ne els estats d’ànim en les diverses circumstàncies i fer tot el que puguin per estalviar-los patiments innecessaris. Per als nens, un règim de visites i una custòdia adequats constitueix una evidència tangible que la seva família perdurarà, malgrat els canvis que ara es manifesten. A més, també reflecteix una col·laboració establerta entre els progenitors, que no volen bandejar la seva responsabilitat pel que fa a la cura compartida dels fills.

 Si la separació és traumàtica per als fills, no ho és pas menys per als qui són els protagonistes de la ruptura. Gairebé sempre, s’hi arriba com a resultat d’un llarg període de males relacions: retrets amargs, recriminacions, discussions irades… Tot i això, pel bé dels fills, el mateix dia de la ruptura –fins i tot, abans–, s’haurien d’acabar aquestes hostilitats. És evident que costa molt, però el pare i la mare s’haurien d’esforçar per deixar de parlar malament l’un de l’altre. En comptes de desacreditar-se mútuament, l’actitud correcta és manifestar davant de l’ex respecte i equanimitat.

 Un exemple. Quan es disposa a visitar el pare, un nen o una nena es queixa que la mare no li permet fer alguna activitat. El pare pot menysprear el criteri de la seva ex («això són manies de la teva mare»), o bé pot comentar: «per alguna cosa ho deu fer, la mare: encara que no ho entenguis, l’has d’obeir».

 Actituds de respecte i d’equanimitat com aquesta refermen la seguretat dels fills. Els permet comprovar que, realment, els pares es preocupen pel seu benestar. En aquest cas, la mare perquè és exigent, encara que això li suposi perdre popularitat, i el pare perquè supera la rancúnia que pugui sentir per la seva exparella i li dóna la raó.

 La ferida que la separació dels pares produeix en els nens s’acaba tancant. Però la cicatriu s’hi queda per sempre; quan un ja és adult, en determinats moments, es pot fer més visible i provocar neguits i dubtes.

 Allò que més ajuda a guarir les ferides és que el nen o el noi se senti segur i estimat, com hem anat comentant. També resulta guaridor que els pares i els professors més propers mostrin una preocupació efectiva perquè el fill desenvolupi una personalitat madura. Es tracta d’ajudar-lo a analitzar, amb un mínim de fredor i distanciament, situacions objectivament doloroses i a fer que no se senti culpable per una cosa de la qual no n’és pas responsable. Que sigui una persona equilibrada, segura d’ella mateixa, capaç d’autocontrolar-se i de ser conscient de valor del compromís. Seria una gran fita que arribés a perdonar interiorment el dolor que li han causat els seus pares, o un d’ells.



[1] CASTELLS, Paulino. Relaciones familiares, Ediciones STJ, Barcelona, 1999.

[2] CASTELLS, Paulino. Crecer con padres separados, Plataforma, Barcelona, 2014.

[3] CASTELLS, Paulino. Los padres no se divorcian de sus hijos, Aguilar, Madrid, 2009.

[4] Papa FRANCESC, Audiència general, 24 de juny de 2015.

 

Font: Revista Temes d'Avui 51-52

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte