Petició de nul·litat matrimonial i possibilitat de convalidació: entrevista a Mons. Carlos José Errázuriz Mackenna

Petició de nul·litat matrimonial i possibilitat de convalidació

Entrevista a Mons. Carlos José Errázuriz Mackenna

Per Hernan Urdaneta, estudiant de llicenciatura en Dret Canònic

 Mons. Carlos José Errázuriz Mackenna, xilè, és professor de Dret Canònic a la Pontifícia Universitat de la Santa Creu (Roma). A més, és consultor de la Congregació per a la Doctrina de la Fe i del Pontifici Consell per als Textos Legislatius. Autor, entre d’altres llibres, de Il diritto e la giustizia nella Chiesa (El dret i la justícia en l’Església), i del Corso fondamentale sul diritto nella Chiesa (Curs fonamental sobre el dret en l’Església), publicats per Giuffré Editori.

 Recentment, el papa Francesc, quan els periodistes li van demanar sobre la reforma de la nul·litat matrimonial, va remarcar que no es tracta pas d’un divorci catòlic. És un tema candent. El professor Errázuriz ha tingut l’amabilitat de contestar les nostres preguntes pel que fa a aquesta qüestió.

 Tenint en compte algunes propostes recents en relació amb el matrimoni, i especialment arran del Sínode dels Bisbes sobre la família i la reforma del procés, sembla que una facilitat més gran per obtenir la declaració de nul·litat podria ser una solució pastoral davant del fracàs matrimonial...

 Certament, és important aconseguir l’accessibilitat i celeritat en els processos de nul·litat matrimonial, i hi ha un ampli consens pel que fa a aquest punt. Ara bé, també és prou clar que s’ha de tenir cura perquè això no es tradueixi en una manca de serietat: aquest procés sempre és estrictament declaratiu de la veritat sobre la validesa o nul·litat d’un matrimoni. Potser estem massa influïts per una consideració unilateral de la declaració de nul·litat com a bé pastoral que permet regularitzar una unió successiva, i d’aquesta manera recuperar la pau de la consciència i la plena participació en els sagraments per part dels fidels que hi estan interessats... És veritat que aquesta declaració, sempre que s’ajusti a la veritat sobre el matrimoni i sobre el cas singular, comporta un autèntic bé, en la mesura que elimina una aparença matrimonial que impedia tornar a exercir lliurement el dret de casar-se, i que permet a la persona superar el problema de consciència, per desgràcia freqüent, en què s’havia situar en començar una nova unió —irregular— sense esperar la declaració de nul·litat.

 Ara bé, convé tenir present que aquest bé de la declaració de nul·litat existeix en estricta correlació amb un mal, que és el que sempre és, en ella mateixa, la nul·litat (no la seva declaració). D’aquí que, juntament amb la voluntat de declarar la nul·litat quan sigui el cas, també és molt important l’esforç per preveure les possibles causes de nul·litat en el moment en què els nuvis són admesos a la celebració canònica, descobrint-hi, si és el cas, aquelles actituds que no siguin compatibles amb la veritable donació conjugal i indissoluble, orientada al bé dels esposos i de la prole. Al mateix temps, fins i tot quan el matrimoni és nul, no s’ha d’oblidar, sempre que sigui possible, el bé de la convalidació posterior d’aquesta unió, afavorint que aquesta família arribi a la seva plena realització a través del matrimoni dels cònjuges i possibles progenitors.

 Quin és el mal de la nul·litat?

 A banda de totes les conseqüències perjudicials per a les persones i la societat, el mal essencial de la nul·litat consisteix simplement en el fet que a la unió nul·la li manca algun element perquè s’hi doni el bé en què consisteix, per ell mateix, el matrimoni. Davant el mal de la nul·litat, per descomptat, es pot i s’ha de procedit a fer-ne la declaració, però aquesta no és pas l’única resposta possible, i ni tan sols la més important que cal plantejar-se per evitar aquest mal.

 En tot cas, demanar la declaració de nul·litat és un dret....

 En primer lloc, cal tenir en compte que la simple existència d’un dret, i la possibilitat d’exercitar-lo a través de l’acció, no autoritzen a concloure que qualsevol exercici d’aquesta acció sigui moralment bo. Les exigències morals van més enllà de la pura justícia: la caritat pot exigir, per exemple, que es renunciï, en el pla de la justícia, a allò que es manté com una possibilitat socialment indiscutible.

 Endegar un procés d’aquesta mena és, certament, una decisió que, tenint en compte la transcendència de la matèria, no només és un dret propi de la llibertat dels cònjuges, sinó que també comporta una greu i personal responsabilitat per part seva.

 Interposar una demanda de nul·litat és concórrer de manera determinant amb la pròpia llibertat a donar vida a un procés del qual un en forma part. El tràmit i la signatura són un pas personal que no es pot fer sense l’adequat discerniment en consciència sobre els motius que el justifiquen. Banalitzar aquest primer pas, igual que tots els altres que porten a una sentència executòria, pot amagar una mentalitat que infravalora la iniciativa i la responsabilitat dels fidels laics.

 Què cal perquè sigui moralment acceptable iniciar un procés de declaració de nul·litat?

 Un primer supòsit és la versemblança de la nul·litat matrimonial i, al meu parer, un segon supòsit es relaciona amb la impossibilitat o la no conveniència de la convalidació del matrimoni respectiu[1].

 En què consisteix la versemblança de la nul·litat?

 Naturalment, per presentar una demanda, no cal que el cònjuge tingui certesa pel que fa a la nul·litat del seu matrimoni. La complexitat intrínseca de moltes qüestions sobre la validesa o nul·litat del matrimoni –a la qual cal afegir-hi la dificultat d’emetre judicis objectius sobre afers en què s’hi juguen interessos personals tan forts i profunds– porten a concloure que només es pot exigir moralment a la persona una convicció seriosa, en consciència, sobre la versemblança de la nul·litat, és a dir, sobre l’existència de motius plausibles d’invalidesa del propi matrimoni. Aquesta convicció és allò que fonamenta tot l’impuls processal: s’argumenta, es discuteix i aprova allò que es considera versemblant. Quan no n’hi ha, de versemblança, o quan deixa d’haver-n’hi, un té l’obligació jurídica i moral de no iniciar el procés o bé d’abandonar-lo.

 Si les accions de nul·litat s’enfoquen com a intents d’aconseguir un plantejant convincent perquè s’arribi a l’objectiu d’eliminar un vincle matrimonial, és evident que es distorsiona l’estructura essencial de l’acció de nul·litat, ja que s’independitza en relació amb allò que és el seu fonament real.

 En aquest sentit, els intents d’obtenir una nul·litat poden seguir un curs que no fa servir cap engany en la presentació dels fets, però que, al mateix temps, conté una lògica contrària al principi de veritat, no del procés en general, sinó específicament del matrimoni com a realitat constituïda un cop i per sempre, i, per tant, de la lògica essencial que regeix el procés de nul·litat matrimonial. Si aquesta característica del matrimoni, equivalent a la propietat essencial de la indissolubilitat, no s’accepta, el sistema substancial i processal de l’Església sobre la nul·litat queda privat de sentit.

 Quina responsabilitat hi té, l’advocat, en tot plegat?

 És evident que l’actuació professional de l’advocat, en aquesta mena de casos, ha de tenir un especial relleu ètic. L’apreciació de la versemblança, i encara més l’enfocament de tot el procés segons el principi de defensa d’allò que en consciència sembla veritable, recauen plenament en el seu àmbit de responsabilitat.

 Les parts han de considerar tots aquests aspectes? No és una tasca exclusiva dels tribunals i dels advocats?

 Deixar les qüestions de dret només en mans dels jutges comportaria no voler participar en la responsabilitat de la declaració d’allò que és just. Per cert, aquestes qüestions de dret no són simples disputes especialitzades, que queden al marge de la capacitat i l’interès dels qui no en són experts; perquè, substancialment, afecten l’existència o inexistència del propi matrimoni, i això no és pas poca cosa... Desentendre-se’n només seria un pretext per deixar-se emportar per l’actitud que relativitza el problema bàsic, que és l’existència d’aquest vincle.

 Què han de buscar, les parts, en un advocat?

 La virtut de la prudència exigeix que les parts, en una qüestió tan important i delicada com aquesta, s’aconsellin prou bé per poder recórrer a advocats no només tècnicament competents, sinó imbuïts dels principis fonamentals de l’Església sobre el matrimoni.

 Abans ha esmentat la impossibilitat o no conveniència de la convalidació com un segon aspecte que calia tenir en compte...

 En primer lloc, cal recordar que el cànon 1676 estableix que «Abans d’acceptar una causa, i sempre que hi vegi alguna esperança d’èxit, el jutge farà servir els mitjans pastorals per induir els cònjuges, si és possible, a convalidar el seu matrimoni i a restablir la convivència conjugal»...

 Però, en alguns casos, la convalidació no és recomanable?

 A l’hora de ponderar el bé del possible matrimoni a través de la convalidació, és natural tenir present que també hi pot haver raons que legítimament descartin aquesta opció, i que poden arribar a fer-la desaconsellable, i fins i tot perjudicial. Davant d’una situació de fracàs en la convivència entre les parts, que ja els ha portat a una separació consolidada, és habitual que resulti problemàtica la via de la convalidació. En tot cas, el valor moral de la convalidació no es fonamenta mai en raons extrínseques, sinó en el bé de les persones interessades — sense deixar de banda els fills—, ja que, per a ells, el matrimoni, quan és possible i convenient, és certament una cosa bona.

 Si és necessària la convalidació, vol dir que no hi ha hagut realment matrimoni... Així, doncs, les dues parts, de fet, ja són totalment lliures?

 És veritat que l’exigència moral de convalidar la unió, si és possible i convenient, pot semblar una mica xocant per a qui consideri i valori la llibertat de què gaudeix qualsevol persona, i especialment els fidels, pel que fa al consentiment matrimonial.

 Ara bé, cal tenir en compte que la intensitat de l’exigència moral de la convalidació arriba a uns nivells màxims, en què difícilment hi perduren dubtes fonamentats en contra, quan un o els dos cònjuges demanen la nul·litat, i ja han viscut anys de vida matrimonial pacífica i normal, i aleshores, prenent com a base causes externes a la voluntat matrimonial (per exemple, un impediment dispensable i de poca importància, o un defecte en la forma canònica), o bé suposats defectes o vicis del consentiment que —si és que han existit mai— queda prou palès que ja han quedat compensats per una voluntat matrimonial veritable. I encara amb més raó, si n’han nascut fills, d’aquesta unió.

  Hi pot haver algú, doncs, que estigui obligat a casar-se amb una persona amb qui la convivència no ha anat bé?

 En aquest sentit, els esposos no tenen pas una obligació jurídicament exigible, però això no comporta que, des del punt de vista moral, no sigui una qüestió rellevant. Encara més: des d’aquesta perspectiva, ells són els primers responsables que la nul·litat sigui sol·licitada i declarada només quan no hi hagi cap altra solució que permeti evitar els inconvenients de la nul·litat. El bé de la convalidació i del restabliment de la convivència són, doncs, una crida a la consciència dels cònjuges, que només pot ser desestimada de manera responsable si hi ha raons d’una gravetat proporcional.

 Però sembla que la convalidació només agreujaria els problemes...

 Encara que l’experiència del fracàs s’ha de tenir molt en compte, no s’ha d’enfocar amb una lògica irreversible, que deixa de banda el sentit positiu —de creixement en l’amor— que poden tenir, en elles mateixes, les dificultats i els errors en la convivència. El seguiment d’allò que ells veuen clar en consciència, després de la ponderació acurada i de la petició de consell, haurà de ser expressió de l’acceptació lliure d’un bé, encara que aquest bé tingui aspectes feixucs, evitant el risc de la passiva acceptació d’una exigència entesa de manera extrínseca. Cal que la convalidació –i tota la vida matrimonial posterior– siguin un crescendo en l’amor conjugal.

 No deuen ser tan clars tots els casos...

 Quan hi ha el deure moral de convalidar, s’ha de tenir en compte que, precisament pel fet d’estar lligat a un cas concret, és susceptible d’un ampli ventall d’intensitats. I aquí hi ha sempre una qüestió de finor, de delicadesa, en la captació del bé i de la generositat en la seva realització (cosa que, en el pla sobrenatural, implica generositat en la correspondència a la gràcia). També per aquest motiu la valoració moral d’aquestes decisions no es pot cenyir a una simple dicotomia entre allò que és bo i allò que és dolent. Ens trobem en el camp de l’acció lliure i positiva i, per tant, sempre hi pot haver matisos en allò que és més o menys bo o dolent.

 Qui determina si hi ha obligació moral de convalidar?

 Hi ha una obligació moral, tot i que no sigui jurídicament exigible, de convalidar el matrimoni quan ho exigeix el bé de les persones interessades, en primer lloc en relació amb els mateixos cònjuges. És fàcil adonar-se que ens trobem davant d’una d’aquelles obligacions morals que s’han de determinar, en el cas concret, amb una apreciació prudencial que només coneixen les persones directament implicades. Convé insistir en el fet que l’existència d’una obligació concreta haurà d’estar determinada per la consciència, ben formada i aconsellada, de l’interessat.

Aleshores, convé tenir algú que pugui aconsellar les parts...

 Per la natura de la decisió que han de prendre, les parts tenen una necessitat especial de rebre ajuda espiritual. És prou clar que, en aquest sentit, hi ha un ampli camp d’acció pastoral, que demostra la importància d’un acompanyament pròpiament espiritual dels fidels en aquestes circumstàncies.

 Quines altres persones tenen una función en aquest assessorament de les parts?

 L’assessorament de l’advocat és indispensable, des del punt de vista del que es pot fer en el camp de la justícia; psicòlegs i psiquiatres també poden ajudar molt a solucionar els problemes humans subjacents. Però sempre cal que hi hagi una instància que sintonitzi amb la qüestió definitiva del bé moral integral de les persones. No hi ha cap dubte que els sacerdots hi tenen una responsabilitat ministerial única, des de dins i des de fora del sagrament de la penitència. Ara bé, els laics, i especialment els esposos cristians més madurs, hi poden afegir –i, de fet, hi haurien d’afegir– un autèntic acompanyament espiritual, que serà molt valuós per a tots els qui pateixen aquesta mena de crisis.

 No és massa idealista, tot plegat?

 Pel que fa a una relació entre un home i una dona com a tals que no és matrimoni, un punt de vist adequat no es limita a destacar l’absència del vincle, sinó que constata i afavoreix tot allò que, en aquesta relació, hi pugui haver que es pugui encaminar vers el matrimoni. En això, hi podem veure la rellevància del veritable prometatge com a preparació per al matrimoni. En relació amb les situacions irregulars, la seva mancança intrínseca del bé del matrimoni no ens pot fer concloure sistemàticament que s’han d’acabar... De vegades, és veritat que l’única solució possible serà el cessament de la convivència. Però sempre que sigui viable arribar a constituir un matrimoni, els aspectes imperfectes ja existents s’han de considerar en el seu valor positiu, és a dir, en la mesura que, objectivament, tendeixen a arribar a la seva plenitud dins del matrimoni.

 Ja em faig càrrec que les meves reflexions poden semblar massa idealistes, fins i tot utòpiques... Sovint, l’actitud davant les crisis matrimonials tendeix, avui en dia, a trobar sortides que consoliden una ruptura inevitable. Ben aviat, hi predomina el cansament i la resignació, i també la pressió, de vegades inconscient, de la mentalitat divorcista, que pateixen fins i tot els tribunals eclesiàstics, com han indicat els papes en diverses ocasions. Penso que cal tenir una bona dosi d’optimisme matrimonial per fer front de la millor manera a aquestes situacions: l’optimisme cristià de la gràcia sobrenatual i els seus efectes de restauració i elevació de tots els béns humans.

 



[1]    La revalidació és un remei jurídic per concedir validesa al matrimoni originalment invàlid. Les dues formes de revalidació són la convalidació i la sanació radical. La convalidació està regulada pels cànons 1156-1160 del Codi de Dret Canònic. Fa vàlid el matrimoni nul amb la renovació del consentiment, sense que calgui seguir les formalitats i els requisits normalment obligatoris (cf. Acuña Virola, S., «CONVALIDACIÓN DEL MATRIMONIO», dins de: Diccionario General de Derecho Canónico 2, ed. OTADUY, J. - VIANA, A. - SEDANO, J., Cizur Menor 2012, pp. 718-721.



Font: Revista Temes d'Avui 51-52

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte