5 anys de la Laudato Si' / Fonament teològic de la cura de la naturalesa

image-a7c4571026592858c4aef64be6742d57

Un dels trets característics de la fe catòlica és, d’una banda, la coherència i unitat entre la fe professada i les seves conseqüències en el comportament humà, i, d’altra banda, la raonabilitat de la moral cristiana, que és profundament humana, és a dir, que enalteix l’ésser humà en totes les seves dimensions (personal i social, corpòria i espiritual). Si algú vol comprovar aquesta cohèrencia, només li cal fer una ullada al Catecisme de l’Església Catòlica.

La publicació de l’encíclica Laudato si’ (LS), el primer document de primer rang de la Doctrina Social de l’Església exclusivament dedicat a la cura de la naturalesa, constitueix una mostra especialment significativa d’aquesta coherència i unitat. La LS té, entre els seus valors, el fet de palesar la lògica aclaparadora del comportament d’un cristià davant de la natura, i servir de despertador de les consciències cristianes que potser consideren la preocupació ecològica com un aspecte secundari de la seva fe, una opció, que només és pròpia dels que tenen, en aquestes qüestions, una sensibilitat particular.

En aquestes breus línies, em voldria aturar en el fonament teològic del fet de cuidar la natura, tot seguint les aportacions de la LS. L’opinió pública, especialment en l’àmbit nord-americà, ha discutit enèrgicament al voltant de la postura adoptada pel Papa en el primer capítol de la LS. En aquest punt, Francesc es fa ressò del consens majoritari sobre la realitat del canvi climàtic provocat per la intervenció humana. Ara bé, aquest capítol és realment secundari. Al meu parer, el moll de l’os de l’Encíclica és precisament el capítol segon, en què el Papa ofereix una síntesi d’allò que anomena «l’evangeli de la creació».

Tres punts fonamentals

Quan el cristià contempla la natura, i s’hi veu ell mateix, no veu només natura; allò que hi veu és creació (LS 76). La mirada del cristià és teologal. El món que percebem procedeix d’una decisió de Déu, del seu acte creador que implica «un projecte de l’amor de Déu en què cada criatura té un valor i un significat» (LS 76). Per tant, l’arrel de la visió cristiana de la natura i de la cura que n’hem de tenir es troba en el reconeixement que la natura és un admirable do de Déu, perquè tot respon a la pura gratuïtat divina. Aquesta dada, que inaugura una lògica de do i de gratuïtat, té tres conseqüències:

image-52afe3294b2a68460cab627b56315de9 1a.- La natura, que inclou l’ésser humà, depèn del seu Creador i Déu és, al mateix temps, radicalment diferent de la natura. Déu és autor de la natura, però la natura no és Déu (LS 78).

2a.- El cristià ha de reconèixer «un Pare creador i amo únic del món» (LS 75). La natura és de Déu i no pas de l’home. Com es diu al llibre de la Saviesa, les criatures «són vostres, Senyor, amic de la vida» (Sa 11, 26), i «no es poden considerar un bé sense amo» (LS 89).

3a.- «La creació pertany a l’ordre de l’amor» (LS 77), i no pas al del caos o l’arbitrarietat. Aquesta afirmació és molt important. Perquè, rere l’acte creador de Déu, hi ha un designi d’amor, hi ha una decisió amorosa de Déu, que vol fer existir totes les criatures: «Perquè vós estimeu tot allò que existeix, i res no us fa fàstic d’allò que heu creat. Si no haguéssiu estimat una cosa, no l’hauríeu pas feta» (Sa 11, 24). És així que s’entén per què en el llibre del Gènesi, quan es clou la narració de cada dia de la creació, l’autor sagrat remarca la complaença divina (cfr. Gen 1, 4.10.12.18.21.25). Precisament perquè cada criatura neix del seu Amor, Déu la contempla i en celebra la Bondat: «Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé» (Gen 1, 31). Això vol dir que cada criatura té, davant de Déu, un valor, perquè és bona, perquè Déu se l’estima. Per això, el Catecisme de l’Església afirma que «qualsevol criatura posseeix la bondat i la perfecció que li són pròpies […]. Les diverses criatures, estimades en el seu propi ésser, reflecteixen, cadascuna a la seva manera, un raig de la saviesa i de la bondat infinites de Déu. Per això, l’home ha de respectar la bondat pròpia de cada criatura i evitar un ús desordenat de les coses» (CEC 339). I, quan el Fill de Déu s’encarna, la vida de Jesús, la seva relació amb els homes i amb la natura, mostra que «ell mateix vivia en contacte permanent amb la natura i que hi mantenia una atenció amatent, plena d’afecte i d’admiració» (LS 96).

Per tant, la dependència del Creador, el fet que Déu sigui l’amo de la natura i la lògica d’amor que presideix la creació, són les dades teològiques que han de conformar l’ús que l’ésser humà fa de la natura. Vegem, ara, més detalladament, com s’estructura teològicament la relació entre l’ésser humà i la resta de la creació.

La relació entre l’ésser humà i la resta de la creació

En el pla de Déu per a la creació, l’ésser humà –home i dona– hi ocupa un lloc molt especial i ben conegut: és la criatura creada a imatge i semblança de Déu mateix, amb tot el misteri que conté una afirmació així. L’ésser humà és el cim de la creació, posa nom a les altres criatures (Gen 2, 19) i rep una benedicció-missió que el distingeix de qualsevol altra criatura: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties i totes les cuques que s’arrosseguen per terra» (Gen 1, 29). A més, «Jahvè Déu prengué l’home i el posà al jardí d’Edèn perquè el conreés i el guardés» (Gen 2, 15).

Tot i això, l’home continua sempre depenent de Déu, perquè ell mateix n’és una criatura, nascuda del seu amor i cridada a reflectir aquest amor, i perquè tant l’home com la natura no humana continuen pertanyent a Déu. Tot plegat es pot apreciar, com remarca el Papa en la seva Encíclica, en el significat de les paraules que es fan servir per descriure la vocació pròpia de l’ésser humà: «és important llegir els textos bíblics en el seu context […], i recordar que ens conviden a “conrear i guardar” el jardí del món (cf. Gen 2, 15). “Conrear” vol dir cultivar, llaurar o treballar; “guardar” significa protegir, custodiar, preservar, tenir cura, vigilar» (LS 67). D’aquí neix la coneguda descripció del paper de l’ésser humà en el món: l’home és administrador de la creació. Per això, davant d’interpretacions equivocades de la Sagrada Escriptura, «hem de rebutjar amb força que, del fet de ser creats a imatge de Déu i del manament de dominar la tierra, se’n dedueixi un domini absolut sobre les altres criatures» (LS 67). L’home sempre és administrador de la creació.

I un administrador, en primer lloc, ha de tenir en compte quin és el pensament del seu senyor a l’hora d’administrar-ne els béns. Per això mateix, com que és imatge i semblança de Déu, l’ésser humà té la responsabilitat i l’encàrrec de cuidar la creació amb la mateixa lògica d’amor que Déu dispensa a la creació i tenint en compte el pla –l’ordre– que Déu ha volgut. Per això, amb la seva intel·ligència, l’ésser humà ha de conèixer cada cop més bé les lleis de la natura i «els delicats equilibris entre els éssers d’aquest món» (LS 68), i està cridat a respectar-los. Benet XVI es referia a aquesta realitat tot recordant la importància de conèixer i respectar millor la «gramàtica» de la creació (Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau, 2010, núm. 13). El Senyor mateix ha disposat que hi hagi una interrelació entre les diverses criatures, de manera que les unes serveixen a les altres (cfr. Gen 1, 29-30), també a l’home, però sense que l’ésser humà deixi de banda l’encàrrec de custodiar i protegir aquest patrimoni.

D’altra banda, l’estructura i l’ordre de la creació també ens permeten adonar-nos d’una altra dada de gran importància en la relació amb el tema que tractem i que el papa Francesc arriba a repetir fins a cinc vegades: «tot està connectat» (LS 16, 91, 117, 138 i 240). Efectivament, l’home és part de la natura i hi està unit. Si l’home i la dona estan cridats a tenir una relació particular amb Déu i també entre ells dos, també forma part de la vocació humana la interrelació amb la resta de la creació. Això és així a causa de la benedicció-missió que ha rebut de Déu, i en la manera en què l’ha rebuda, que és com a administrador d’uns béns que pertanyen a Déu.

Al llarg de la història, una comprensió inadequada de la relació entre l’ésser humà i la natura ha provocat tant l’error de menystenir, en certa manera, la natura, i fer-ne un ús despòtic i sense escrúpols (antropocentrisme o tecnocentrisme), com l’error d’arribar a divinitzar-la i/o menystenir el paper correcte que li pertoca, a l’home, en relació amb la natura (biocentrisme). Tots ells –hi insisteixo– provenen del fet de no entendre adientment la interrelació entre l’home i Déu i l’home i la natura.

En primer lloc, si l’home nega la dependència de Déu «sempre tendirà a voler imposar a la realitat les seves pròpies lleis i interessos» (LS 75). En segon lloc, tant l’antropocentrisme com el biocentrisme situen l’home, en certa mesura, fora de la resta de la natura, ja sigui perquè la natura és considerada com un objecte a disposició de l’home, ja sigui perquè, quan s’exalta excessivament la natura, l’home és considerat com una amenaça externa per a la natura.

Per contra, la visió cristiana ens recorda que la humanitat es troba, per designi de Déu, a la natura, i que en forma part amb un ordre concret volgut per Déu. En aquest ordre, l’home té un encàrrec particular que el porta, efectivament, a servir-se’n, de la natura, però també a servir a la natura amb la seva intel·ligència i responsabilitat, segons el designi amorós de Déu. Per això, l’expressió «tot està connectat» vol dir que hem de donar més importància a la categoria d’interrelació. I això es tradueix, entre d’altres coses, en la manera amb què tenim cura dels ecosistemes, en la protecció de la biodiversitat i –també, especialment- en la consciència que el «do de la creació» no s’ha fet pas a una sola generació humana, sinó a totes, i, per tant, cada generació rep l’encàrrec d’administrar la natura i ha de pensar en els qui vindran després: «tot està relacionat, i tots els éssers humans estem junts com a germans i germanes en un pelegrinatge meravellós, enllaçats els uns amb els altres per l’amor amb què Déu estima cadascuna de les seves criatures, i que ens uneix, al mateix temps, amb un afecte tendre, al germà sol, a la germana lluna, al germà riu i a la mare terra» (LS 92).

Conclusió             

Tot el que s’ha dit pot facilitar el fet d’adonar-se que l’amor que Déu ha vessat en el cor de l’home per l’Esperit Sant que li ha estat donat (cfr. Rom 5, 5) no s’ha de projectar només en les relacions humanes, sinó també en la relació de l’home amb la natura no-humana. Així, doncs, la fe cristiana necessàriament té conseqüències pel que fa a la cura de la natura. Cuidar la natura és un deure moral perquè, en això, l’home també s’hi juga la resposta a la vocació que ha rebut de Déu: una crida a l’amor –a la caritat, més concretament–, que també es reflecteix en l’administració fidel dels béns de la creació, conformada per un esperit d’amor, agraïment i lloança del Creador.

Les conseqüències pràctiques d’aquest deure depenen de nombroses circumstàncies, i altres capítols de l’encíclica –particularment, l’últim– il·luminen aquesta qüestió. Per exemple, el fet que la terra és un do de Déu per a tots (destí universal dels béns) afecta l’ús dels recursos i energies no renovables, la promoció de les energies renovables, la protecció de la biodiversitat, la minimització de la contaminació, les pautes de consum de cada persona, etc. D’altra banda, l’amor de Déu per cada criatura es tradueix també en la manera com tractem els animals (LS 130 ss). En tot cas, allò que queda prou clar és que ser cristià vol dir estimar la natura i cuidar-la segons el designi de Déu. O, per dir-ho amb altres paraules, la Laudato si fa palès que no es pot ser un cristià autèntic i desentendre’s de tenir cura de la naturalesa. En això, també s’hi descobreix la coherència i la unitat entre la fe i la moral cristianes.

 

Gregorio Guitián, professor adjunt de Teologia Moral i Espiritual a la Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra. El seu àmbit de recerca és la moral social i, especialment, els aspectes morals de l’economia.

Publicat originalment a la revista en paper núm. 51-52 de Temes d'Avui

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte