Vida Sacerdotal > Predicació

Diumenge VI del Temps Ordinari (cicle C): el camí per a ser un bon cristià són les benaurances

L'any litúrgic és un gran camí de fe, que l'Església realitza sempre precedida per la Verge Mare Maria. En els diumenges del Temps Ordinari, aquest itinerari està marcat aquest any per la lectura de l'Evangeli de Lluc, que avui ens acompanya “en un paratge pla” (Lc 6,17), on Jesús es deté amb els Dotze i on es reuneix una munió d'altres deixebles i de gent vinguda de tot arreu per a escoltar-lo. En aquest marc es col·loca l'anunci de les “benaurances”. «Com es fa per a arribar…

  • Temes d'Avui
  • Benaurances, Sermó, Bon cristià, Crist, Deixebles

Diumenge V del Temps Ordinari (cicle C): sabem fiar-nos veritablement de la paraula del Senyor?

La litúrgia d'aquest cinquè diumenge del temps ordinari ens presenta el tema de la crida divina. En una visió majestuosa, Isaïes es troba en presència del Senyor tres vegades Sant i l'envaeix un gran temor i el sentiment profund de la seva pròpia indignitat. Però un serafí purifica els seus llavis amb una brasa i esborra el seu pecat, i ell, sentint-se preparat per a respondre a la crida, exclama: “Hem aquí, Senyor, envia'm” (cf. Is 6, 1-2.3-8). La mateixa successió de sentiments…

  • Temes d'Avui
  • Crida, Pesca miraculosa, Perdó, Pecat, Missió

Diumenge IV del Temps Ordinari (cicle C): el camí de la perfecció és la caritat

En la litúrgia d'aquest diumenge es llegeix una de les pàgines més belles del Nou Testament i de tota la Bíblia: l'anomenat “himne a la caritat” de l'apòstol sant Pau (1 Co 12, 31-13, 13). En la seva primera carta als Corintis, després d'explicar amb la imatge del cos, que els diferents dons de l'Esperit Sant contribueixen al bé de l'única Església, sant Pau mostra el “camí” de la perfecció. TEXTES LITÚRGICS DEL DIUMENGE (en català) COMENTARIO A LOS TEXTOS AMBROSIO…

  • Temes d'Avui
  • Sinagoga de Natzaret, Compliment, Escriptura, Himne a la caritat, Sant Pau

Diumenge III del Temps Ordinari (cicle C): aprenguem a escoltar a Déu

La litúrgia d'avui ens presenta, junts, dos passatges diferents de l'Evangeli de Lluc. El primer (1, 1-4) és el pròleg, dirigit a un tal «Teòfil»; atès que aquest nom en grec significa «amic de Déu», podem veure en ell a cada creient que s'obre a Déu i vol conèixer l'Evangeli. El segon passatge (4, 14-21) ens presenta en canvi a Jesús, que «amb la força de l'Esperit» entra el dissabte en la sinagoga de Natzaret. Com a bon observant, el Senyor no se sostreu al ritme litúrgic…

  • Temes d'Avui
  • Diumenge III, Evangeli, San Lluc, Sinagoga, Natzaret

Diumenge II del Temps Ordinari (cicle C): no tinguem por de convidar Jesús a casa nostra

La litúrgia d'avui proposa l'Evangeli de les noces de Canà, un episodi narrat per Joan, testimoni ocular del fet. Aquest relat s'ha situat en aquest diumenge que segueix immediatament al temps de Nadal perquè, al costat de la visita dels Mags d'Orient i el Baptisme de Jesús, forma la trilogia de l'Epifania, és a dir de la manifestació de Crist. L'episodi de la noces de Canà és, en efecte, «el primer dels signes» (Jn 2, 11), és a dir, el primer miracle realitzat per Jesús, amb el…

  • Temes d'Avui
  • Noces de Canà, Maria, Intercessió

"Qui viu amb por mai el tindré per lliure": superar la por

El temor pel fet de sentir la crida de Déu no té per què ser dolent, sinó que moltes vegades és una mostra que valorem la importància del que Ell ens demana, i comprovem que ens dóna cert vertigen Jonás era un hombre al que un buen día Dios le reveló de repente su vocación: “Anda y vete a Nínive, la gran ciudad, y predica en ella: porque el clamor de sus maldades ha subido hasta mi presencia”. Dios le manifestó claramente su voluntad: quería contar con él para llegar a…

  • Temes d'Avui
  • Por, Vocació, Crida de Déu

El Baptisme del Senyor (cicle C): En aquest diumenge després de l'Epifania celebrem el Baptisme de Jesús, i recordem agraïts el nostre Baptisme

Avui, festa del Baptisme de Jesús, pensem en el dia del nostre Baptisme. Tots nosaltres hem estat batejats, agraïm aquest do. I us faig una pregunta: Qui de vosaltres coneix la data del seu Baptisme? Segurament no tots. Per això, us convido a anar a buscar la data preguntant per exemple als vostres pares, als vostres avis, als vostres padrins, o anant a la parròquia. És molt important conèixer-la perquè és una data per a festejar: és la data del nostre renaixement com a fills de Déu.…

  • Temes d'Avui
  • Baptisme de Jesús, Memoria, Fills de Déu

L'Epifania del Senyor: hem d'aprendre a deixar-nos guiar per l'estel de Jesús

Avui, celebrem l'Epifania del Senyor, és a dir, la manifestació de Jesús que brilla com a llum per a totes les gents. Símbol d'aquesta llum que resplandeix al món i vol il·luminar la vida de cadascun és l'estel, que guià als Mags a Betlem. Ells, diu l'Evangeli, van veure «el seu estel» (Mt 2, 2) i van decidir seguir-la: van decidir deixar-se guiar per l'estel de Jesús. També en la nostra vida existeixen diversos estels, llums que brillen i orienten. Depèn de nosaltres triar quins…

  • Temes d'Avui
Pàgina 1 de 24

Homilia pronunciada per Mons. Joan Josep Omella a la basílica de la Sagrada Família

Barcelona, Diumenge 5 de març de 2017, Primer Diumenge de Quaresma

Benvolgut bisbe auxiliar, monsenyor Sebastià Taltavull, 

Germans preveres i diaques,
Delegat Diocesà de Pastoral Juvenil i Equip de la Delegació,
Benvolguts joves que veniu de diferents grups, parròquies i moviments,
Germans tots en el Senyor,

I
Crucem tuam adoramus, Domine

Celebrem avui el primer diumenge de Quaresma, temps preciós que ens portarà a la celebració de la Pasqua del Senyor. I comencem aquest camí quaresmal amb tres símbols molt significatius:

1.- La unió – comunió de tots els grups juvenils de la nostra Diòcesi. Volem simbolitzar que som Església, família de Déu, i que ens sentim joiosos de pertànyer a ella, guiats per Jesucrist, l'únic i gran Pastor de les nostres vides.

2.- L'acolliment de la Creu de Lampedusa, que ha arribat a Barcelona des de la ciutat italiana de Milà. Volem mirar-la i contemplar-la llargament. Ens fa present el dolor de Crist, que va morir clavat a la Creu, i ens fa també presents els nostres germans que pateixen, que, fins i tot, perden la vida en la travessia del Mediterrani, intentant fugir de la fam, de la guerra, de la violència i de la persecució.

3.- L'adoració de la Creu. Al final de la Missa tindrem un temps llarg per poder tocar i besar aquesta Creu, i donarem gràcies al Senyor per haver acceptat morir per nosaltres. Pregarem pels nostres germans immigrants, perseguits, torturats i violentats, que han perdut la vida al Mediterrani o en altres llocs del planeta.

II
Et Verbum caro factum est

 Sí, benvolguts amics, ens endinsem aquesta tarda en un dels misteris més impressionants de la nostra fe.

Mireu el que contestaven els Pares del desert davant la pregunta de per què hi havia monjos que deixaven el monestir:

- «Pare: ¿Per què deu ser que molts abandonen la vida monàstica? I el monjo contesta: En la vida monàstica passa el mateix que a un gos que persegueix una llebre: la persegueix i en la carrera crida i borda. Se li uneixen molts altres i tots corren junts, però en un cert moment tots aquells que no veuen la llebre es cansen i un darrere l’altre desisteixen; només els que la veuen, segueixen fins al final».

I afegia: «Solament qui ha posat els ulls en la persona de Crist crucificat pot perseverar fins al final».

Mireu, amics: un no pot ser veritablement cristià, si no palpa les llagues de Crist, si no besa la creu de Crist, si no toca, estima i serveix la “carn de Crist”, que són els pobres, tal com ens recorda sovint el Papa Francesc.

Això és el que li va passar a l'apòstol sant Tomás, que va caure de genolls després d’haver tocat amb els dits i amb la mà les nafres del Ressuscitat. Amb viva emoció va fer llavors la més bella confessió de fe que coneixem. Va dir: “Senyor meu i Déu meu”.

Tomàs, l’incrèdul, el que es burlava dels altres apòstols dient que veien fantasmes, que s'imaginaven haver vist Crist Ressuscitat, el que deia que  això era impossible; en tocar les llagues de Crist va creure i va adorar el Senyor.

Que savis que eren els consells que Tomás de Kempis, un frare molt famós del segle XV, dirigia als cristians que deien que no sabien pregar o que els costava molt!

- “Si no saps meditar en coses elevades i celestials, descansa en la passió de Crist, i atura’t a pensar, com si fossis dins de les seves sagrades llagues. Perquè si et refugies devotament en aquestes cicatrius i precioses nafres de Jesús, sentiràs una gran fortalesa en l'aflicció, no t’afectaran els menyspreus dels homes i suportaràs amb facilitat les paraules d’aquells que murmuren contra tu” (llibre II, 1, nº 16-17).

Amics, no tinguem dubtes d’acostar-nos a la Creu de Crist, a la seva Passió i Mort. Deixem que el cor s'esplaï mirant i estimant el Senyor, que hi és clavat. Alleugem i aboquem en ella les nostres penes, dolors, projectes i desitjos.

Així ho recomana el gran sant Ignasi de Loiola quan en els Exercicis Espirituals diu:

- Imaginant Crist el nostre Senyor davant i posat en Creu, inicia un diàleg amb Ell: ¿com essent Creador has vingut a fer-te home?, ¿com tenint vida eterna has vingut a morir pels nostres pecats?

A continuació mira’t a tu mateix i pregunta’t: ¿què he fet per Crist?, ¿què faig per Crist?, ¿què he de fer per Crist?
I veient-lo així penjat a la Creu, deixa’t anar i inspirar per Ell i demana-li força per fer la seva voluntat.
(Adaptació de l’Anotació n. 53 dels Exercicis Espirituals).

Pot ajudar-vos a resar davant el crucificat aquesta bella poesia de Gabriela Mistral, poetessa xilena guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1945:

En aquesta tarda Crist del Calvari,
he vingut a pregar-te per la meva carn malalta:
però, en veure't, els ulls em van i vénen
del teu cos al meu amb vergonya.

Com puc queixar-me dels meus peus cansats,
quan veig els teus tan destrossats?
Com puc mostrar-te les meves mans buides,
quan les teves estan plenes de ferides?

Com puc explicar-te la meva solitud,
quan tu a la creu penjat i sol estàs?
Com explicar-te que no tinc amor,
quan tens esquinçat el cor?

Ara ja no em recordo de res,
van fugir de mi totes les meves dolences.
L'ímpetu del prec que portava
se m'ofega en la boca pidolaire.

I només demano no demanar-te res,
ser aquí, al costat de la teva imatge morta,
anar aprenent que el dolor és només
la clau santa de la teva santa porta. Amén.

III
T’adoro, t’estimo i et beneeixo

Avui volem besar Crist clavat en aquesta creu, feta amb la fusta extreta d'una de les barques que va naufragar al Mediterrani. En ella van morir 300 germans nostres fugits dels seus països d’origen per causa de la fam, de la guerra, de la persecució, de la violació, amb tots els drets humans conculcats. ¡Quin patiment acumulat en aquesta creu!

En aquesta creu volem besar tots els nostres germans que pateixen fam, pobresa, solitud, abandó, bullying, persecució i tortura … En ells, en el seu dolor, toquem Crist i preguem per ells, demanem que la pau arribi als seus cors, a les seves famílies i als seus països.

Però besem també molts germans nostres que aquí, al nostre país, a la nostra ciutat, prop de nosaltres, pateixen tots aquests mals.

Recordem ara aquest preciós passatge de la vida de Sant Francesc d’Assís:

Un dia Sant Francesc d'Assís pregava al Senyor amb molt fervor i va sentir aquesta resposta: «Francesc, cal que tot el que, com a home carnal, has estimat i has desitjat tenir, ho menyspreïs i ho avorreixis, si vols conèixer la meva voluntat. I després de provar-ho, allò que fins ara et semblava suau i delectable, es convertirà per a tu en insuportable i amarg, i, en canvi, allò que abans et causava horror, et produirà una gran dolçor i suavitat immensa».

Alegre i confortat amb aquestes paraules del Senyor, anant un dia a cavall pels afores d'Assís, es va creuar en el camí amb un leprós. Com que sentia un profund horror pels leprosos, amb gran esforç interior va baixar del cavall, li va donar una moneda i li va besar la mà. I, havent rebut del leprós el bes de pau, va muntar de nou a cavall i va prosseguir el seu camí. Des de llavors va començar a menysprear-se més i més, fins a aconseguir, amb la gràcia de Déu, la victòria total sobre si mateix.

Als pocs dies, agafant una gran quantitat de diners, va anar a l'hospital dels leprosos i, un cop que els va haver reunit a tots, els va anar donant a cada un la seva almoina, al mateix temps que els besava la mà.

En sortir de l'hospital, allò que abans era per a ell repugnant, és a dir, veure i palpar els leprosos, se li va convertir en dolçor. De tal manera el feia tirar enrere veure els leprosos, que, com ell va dir, no només no volia veure'ls, sinó que evitava, fins i tot, acostar-se al lloc on vivien. I si alguna vegada li tocava passar prop de les seves cases o veure'ls, encara que la compassió l’induís a donar-los almoina per mitjà d'una altra persona, sempre ho feia girant el rostre i tapant-se el nas amb les mans.

Però, per la gràcia de Déu, va arribar a ser tan familiar i amic dels leprosos, que, com diu en el seu testament, entre ells habitava i a ells humilment servia. (Llegenda dels Tres Companys. 3Comp 11: FF 1407-1408).

IV
Vés i fes tu el mateix

Benvolguts amics: intentem estimar aquell que per nosaltres va morir a la Creu. Acostem-nos a Crist a través del camí de l'amor i del servei als més pobres i necessitats.

Sé que molts ja ho feu i esteu treballant a Càrites, en alguna obra social o d'atenció als més desfavorits. Uns altres viviu la caritat al Cottolengo o cuidant malalts a les residències. Seguiu per aquest camí i podreu experimentar, igual que sant Francesc d'Assís, el consol i la pau de Crist. Recordeu-ho sempre: “Hi ha més alegria en donar que en rebre” (Act 20,35) i “tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” (Mt 25,40).

Que Déu us beneeixi i us faci créixer a tots en amor a Ell i als germans. Amén

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona