Vida Sacerdotal > Predicació

Diumenge XXIX del Temps Ordinari (cicle B): canvia el món amb el teu compromís

Les paraules finals de Jesús recollides en aquests versicles de sant Marcs que avui ens presenta l'Església, mereixen de nou una especial atenció per la nostra banda, i convindrà que les recordem a cau d'orella de bastants. El pecat de supèrbia té, entre moltes altres, aquesta manifestació: l'afany per sobresortir i dominar que, per més que estiguem d'acord a criticar-ho, sedueix avui com ahir a l'home, amb la temptació de desitjar ser reconegut com a superior, a qualsevol preu, i de…

  • Temes d'Avui

Diumenge XXVII del Temps Ordinari (cicle B):La mentalitat del «usar i tirar» és necessari substituir-la amb la del «usar i apedaçar»

El tema d'aquest Diumenge és el matrimoni. La primera lectura comença amb les ben conegudes paraules: «El Senyor Déu es va dir: “No està bé que l'home estigui sol; vagi fer-li algú com ell que li ajudi”». En els nostres dies, el mal del matrimoni és la separació i el divorci; en temps de Jesús, era el repudi. En cert sentit, aquest era un mal pitjor perquè implicava, també, una injustícia en relació amb la dona. Què suggerir als cònjuges, que vulguin, almenys, intentar…

  • Temes d'Avui

Diumenge XXVII del Temps Ordinari (cicle B):La mentalitat del «usar i tirar» és necessari substituir-la amb la del «usar i apedaçar»

El tema d'aquest Diumenge és el matrimoni. La primera lectura comença amb les ben conegudes paraules: «El Senyor Déu es va dir: “No està bé que l'home estigui sol; vagi fer-li algú com ell que li ajudi”». En els nostres dies, el mal del matrimoni és la separació i el divorci; en temps de Jesús, era el repudi. En cert sentit, aquest era un mal pitjor perquè implicava, també, una injustícia en relació amb la dona. Què suggerir als cònjuges, que vulguin, almenys, intentar…

  • Temes d'Avui

Diumenge XXVI del Temps Ordinari (cicle B): Aprenguem a alegrar-nos per cada gest i iniciativa de bé, sense enveges i gelosia

L'Evangeli d'aquest diumenge presenta un d'aquests episodis de la vida de Crist que, fins i tot percebent-los, per dir-ho així, en passant, contenen un significat profund (cf. Mc 9, 38-41). Es tracta del fet que algú, que no era dels seguidors de Jesús, havia expulsat dimonis en el seu nom. L'apòstol Joan, jove i gelós com era, volia impedir-ho, però Jesús no ho permet; és més, aprofita l'ocasió per ensenyar als seus deixebles que Déu pot obrar coses bones i fins a prodigioses fins i…

  • Temes d'Avui

Diumenge XXV del Temps Ordinari (cicle B): Qui vulgui ser el primer, que sigui l'últim de tots i el servidor de tots

Jesús els explica amb paciència la seva lògica, la lògica de l'amor que es fa servei fins al lliurament de si: «Qui vulgui ser el primer, que sigui l'últim de tots i el servidor de tots» (Mc 9, 35). Aquesta és la lògica del cristianisme, que respon a la veritat de l'home creat a imatge de Déu, però, al mateix temps, contrasta amb el seu egoisme, conseqüència del pecat original. Tota persona humana és atreta per l'amor —que en últim terme és Déu mateix—, però sovint…

  • Temes d'Avui

Diumenge XXIV del Temps Ordinari (cicle B): vosaltres, qui dieu que sóc jo?

L'Evangeli d'avui ens presenta a Jesús que, en camí cap a Cesarea de Filip, interroga als deixebles: «Qui diu la gent que sóc jo?» (Mc 8, 27). Ells van respondre el que deia la gent: alguns et consideren Joan el Baptista,  altres Elies o un dels grans profetes. La gent apreciava a Jesús, ho considerava un «enviat de Déu», però no aconseguia encara reconèixer-ho com el Messies, el Messies preanunciat i esperat per tots. Jesús mira als apòstols i pregunta una vegada més: «I…

  • Temes d'Avui

Diumenge XXIII del Temps Ordinari (cicle B): "effeta" és una invitació a escoltar la paraula de Déu i obrir-nos als altres

El fragment evangèlic d'aquest diumenge ens refereix una bella curació, realitzada per Jesús: «i li van presentar un sord que, a més, amb prou feines podia parlar; i li demanen que li imposi les mans. Ell, apartant-ho de la gent a un costat, li va ficar els dits en les oïdes i amb la saliva li va tocar la llengua. I, mirant al cel, va sospirar i li va dir: “Effeta”, això és: “Obre't”. I al moment se li van obrir les oïdes, se li va deixar anar la trava de la llengua i parlava…

  • Temes d'Avui

Diumenge XXII del Temps Ordinari (cicle B): ser autèntics i coherents amb la nostra fe és el gran repte per a aquest començament de curs

Amb aquest Diumenge, després del parèntesi dels cinc anteriors passats amb Joan, reprenem la lectura de l'Evangeli de Marc. En temps de Jesús, els fariseus no menjaven si abans no es rentaven les mans fins al colze i, tornant del mercat, no es posaven a la taula sense abans haver fet les degudes ablucions. Donaven una importància extraordinària a l'així cridada puresa ritual o exterior, fent dependre d'ella la seva santedat personal davant Déu. Un dia, veient que els deixebles de Jesús…

  • Temes d'Avui
Pàgina 1 de 21

Homilia pronunciada per Mons. Joan Josep Omella a la basílica de la Sagrada Família

Barcelona, Diumenge 5 de març de 2017, Primer Diumenge de Quaresma

Benvolgut bisbe auxiliar, monsenyor Sebastià Taltavull, 

Germans preveres i diaques,
Delegat Diocesà de Pastoral Juvenil i Equip de la Delegació,
Benvolguts joves que veniu de diferents grups, parròquies i moviments,
Germans tots en el Senyor,

I
Crucem tuam adoramus, Domine

Celebrem avui el primer diumenge de Quaresma, temps preciós que ens portarà a la celebració de la Pasqua del Senyor. I comencem aquest camí quaresmal amb tres símbols molt significatius:

1.- La unió – comunió de tots els grups juvenils de la nostra Diòcesi. Volem simbolitzar que som Església, família de Déu, i que ens sentim joiosos de pertànyer a ella, guiats per Jesucrist, l'únic i gran Pastor de les nostres vides.

2.- L'acolliment de la Creu de Lampedusa, que ha arribat a Barcelona des de la ciutat italiana de Milà. Volem mirar-la i contemplar-la llargament. Ens fa present el dolor de Crist, que va morir clavat a la Creu, i ens fa també presents els nostres germans que pateixen, que, fins i tot, perden la vida en la travessia del Mediterrani, intentant fugir de la fam, de la guerra, de la violència i de la persecució.

3.- L'adoració de la Creu. Al final de la Missa tindrem un temps llarg per poder tocar i besar aquesta Creu, i donarem gràcies al Senyor per haver acceptat morir per nosaltres. Pregarem pels nostres germans immigrants, perseguits, torturats i violentats, que han perdut la vida al Mediterrani o en altres llocs del planeta.

II
Et Verbum caro factum est

 Sí, benvolguts amics, ens endinsem aquesta tarda en un dels misteris més impressionants de la nostra fe.

Mireu el que contestaven els Pares del desert davant la pregunta de per què hi havia monjos que deixaven el monestir:

- «Pare: ¿Per què deu ser que molts abandonen la vida monàstica? I el monjo contesta: En la vida monàstica passa el mateix que a un gos que persegueix una llebre: la persegueix i en la carrera crida i borda. Se li uneixen molts altres i tots corren junts, però en un cert moment tots aquells que no veuen la llebre es cansen i un darrere l’altre desisteixen; només els que la veuen, segueixen fins al final».

I afegia: «Solament qui ha posat els ulls en la persona de Crist crucificat pot perseverar fins al final».

Mireu, amics: un no pot ser veritablement cristià, si no palpa les llagues de Crist, si no besa la creu de Crist, si no toca, estima i serveix la “carn de Crist”, que són els pobres, tal com ens recorda sovint el Papa Francesc.

Això és el que li va passar a l'apòstol sant Tomás, que va caure de genolls després d’haver tocat amb els dits i amb la mà les nafres del Ressuscitat. Amb viva emoció va fer llavors la més bella confessió de fe que coneixem. Va dir: “Senyor meu i Déu meu”.

Tomàs, l’incrèdul, el que es burlava dels altres apòstols dient que veien fantasmes, que s'imaginaven haver vist Crist Ressuscitat, el que deia que  això era impossible; en tocar les llagues de Crist va creure i va adorar el Senyor.

Que savis que eren els consells que Tomás de Kempis, un frare molt famós del segle XV, dirigia als cristians que deien que no sabien pregar o que els costava molt!

- “Si no saps meditar en coses elevades i celestials, descansa en la passió de Crist, i atura’t a pensar, com si fossis dins de les seves sagrades llagues. Perquè si et refugies devotament en aquestes cicatrius i precioses nafres de Jesús, sentiràs una gran fortalesa en l'aflicció, no t’afectaran els menyspreus dels homes i suportaràs amb facilitat les paraules d’aquells que murmuren contra tu” (llibre II, 1, nº 16-17).

Amics, no tinguem dubtes d’acostar-nos a la Creu de Crist, a la seva Passió i Mort. Deixem que el cor s'esplaï mirant i estimant el Senyor, que hi és clavat. Alleugem i aboquem en ella les nostres penes, dolors, projectes i desitjos.

Així ho recomana el gran sant Ignasi de Loiola quan en els Exercicis Espirituals diu:

- Imaginant Crist el nostre Senyor davant i posat en Creu, inicia un diàleg amb Ell: ¿com essent Creador has vingut a fer-te home?, ¿com tenint vida eterna has vingut a morir pels nostres pecats?

A continuació mira’t a tu mateix i pregunta’t: ¿què he fet per Crist?, ¿què faig per Crist?, ¿què he de fer per Crist?
I veient-lo així penjat a la Creu, deixa’t anar i inspirar per Ell i demana-li força per fer la seva voluntat.
(Adaptació de l’Anotació n. 53 dels Exercicis Espirituals).

Pot ajudar-vos a resar davant el crucificat aquesta bella poesia de Gabriela Mistral, poetessa xilena guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1945:

En aquesta tarda Crist del Calvari,
he vingut a pregar-te per la meva carn malalta:
però, en veure't, els ulls em van i vénen
del teu cos al meu amb vergonya.

Com puc queixar-me dels meus peus cansats,
quan veig els teus tan destrossats?
Com puc mostrar-te les meves mans buides,
quan les teves estan plenes de ferides?

Com puc explicar-te la meva solitud,
quan tu a la creu penjat i sol estàs?
Com explicar-te que no tinc amor,
quan tens esquinçat el cor?

Ara ja no em recordo de res,
van fugir de mi totes les meves dolences.
L'ímpetu del prec que portava
se m'ofega en la boca pidolaire.

I només demano no demanar-te res,
ser aquí, al costat de la teva imatge morta,
anar aprenent que el dolor és només
la clau santa de la teva santa porta. Amén.

III
T’adoro, t’estimo i et beneeixo

Avui volem besar Crist clavat en aquesta creu, feta amb la fusta extreta d'una de les barques que va naufragar al Mediterrani. En ella van morir 300 germans nostres fugits dels seus països d’origen per causa de la fam, de la guerra, de la persecució, de la violació, amb tots els drets humans conculcats. ¡Quin patiment acumulat en aquesta creu!

En aquesta creu volem besar tots els nostres germans que pateixen fam, pobresa, solitud, abandó, bullying, persecució i tortura … En ells, en el seu dolor, toquem Crist i preguem per ells, demanem que la pau arribi als seus cors, a les seves famílies i als seus països.

Però besem també molts germans nostres que aquí, al nostre país, a la nostra ciutat, prop de nosaltres, pateixen tots aquests mals.

Recordem ara aquest preciós passatge de la vida de Sant Francesc d’Assís:

Un dia Sant Francesc d'Assís pregava al Senyor amb molt fervor i va sentir aquesta resposta: «Francesc, cal que tot el que, com a home carnal, has estimat i has desitjat tenir, ho menyspreïs i ho avorreixis, si vols conèixer la meva voluntat. I després de provar-ho, allò que fins ara et semblava suau i delectable, es convertirà per a tu en insuportable i amarg, i, en canvi, allò que abans et causava horror, et produirà una gran dolçor i suavitat immensa».

Alegre i confortat amb aquestes paraules del Senyor, anant un dia a cavall pels afores d'Assís, es va creuar en el camí amb un leprós. Com que sentia un profund horror pels leprosos, amb gran esforç interior va baixar del cavall, li va donar una moneda i li va besar la mà. I, havent rebut del leprós el bes de pau, va muntar de nou a cavall i va prosseguir el seu camí. Des de llavors va començar a menysprear-se més i més, fins a aconseguir, amb la gràcia de Déu, la victòria total sobre si mateix.

Als pocs dies, agafant una gran quantitat de diners, va anar a l'hospital dels leprosos i, un cop que els va haver reunit a tots, els va anar donant a cada un la seva almoina, al mateix temps que els besava la mà.

En sortir de l'hospital, allò que abans era per a ell repugnant, és a dir, veure i palpar els leprosos, se li va convertir en dolçor. De tal manera el feia tirar enrere veure els leprosos, que, com ell va dir, no només no volia veure'ls, sinó que evitava, fins i tot, acostar-se al lloc on vivien. I si alguna vegada li tocava passar prop de les seves cases o veure'ls, encara que la compassió l’induís a donar-los almoina per mitjà d'una altra persona, sempre ho feia girant el rostre i tapant-se el nas amb les mans.

Però, per la gràcia de Déu, va arribar a ser tan familiar i amic dels leprosos, que, com diu en el seu testament, entre ells habitava i a ells humilment servia. (Llegenda dels Tres Companys. 3Comp 11: FF 1407-1408).

IV
Vés i fes tu el mateix

Benvolguts amics: intentem estimar aquell que per nosaltres va morir a la Creu. Acostem-nos a Crist a través del camí de l'amor i del servei als més pobres i necessitats.

Sé que molts ja ho feu i esteu treballant a Càrites, en alguna obra social o d'atenció als més desfavorits. Uns altres viviu la caritat al Cottolengo o cuidant malalts a les residències. Seguiu per aquest camí i podreu experimentar, igual que sant Francesc d'Assís, el consol i la pau de Crist. Recordeu-ho sempre: “Hi ha més alegria en donar que en rebre” (Act 20,35) i “tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” (Mt 25,40).

Que Déu us beneeixi i us faci créixer a tots en amor a Ell i als germans. Amén

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona