Vida Sacerdotal > Acompanyament espiritual

Acompanyar, discernir, integrar: Guia per llegir el capítol VIII d’Amoris Laetitia; Prof. José Granados

 Segons Amoris Laetitia, la perspectiva de la misericòrdia és la més adequada per llegir tot el text, i especialment el capítol vuitè (vegeu AL 309-310). Aquest capítol tracta, precisament, de l’acompanyament de les famílies «que viuen un amor extraviat» (AL 291), tal com les descriu el Papa.

 El tema de la misericòrdia evoca de seguida dues consideracions per emmarcar aquest capítol. La primera: la misericòrdia més gran que podem mostrar a qui s’ha extraviat només pot consistir a reconduir aquella persona al camí de la vida (AL 291). Per tant, al centre de la misericòrdia de l’Església, hi ha d’haver la proclamació valenta del projecte de Déu sobre el matrimoni i la família: «La tebiesa, qualsevol forma de relativisme o un respecte excessiu a l’hora de proposar-lo, serien una manca de fidelitat a l’Evangeli» (AL 307). Amagar la paraula de Jesús perquè un pensa que no s’adapta al nostre temps, o reduir-la a les capacitats humanes per desconfiança en la força de Déu, seria contrari, doncs, al context de la misericòrdia en què Amoris Laetitia es vol moure.

 La segona: la misericòrdia, a la llum de la Bíblia, no és primerament una misericòrdia amb la família, sinó la misericòrdia que és la família mateixa. El Pare del fill pròdig va tenir misericòrdia, certament, perquè el va acollir quan va tornar; però va tenir, per així dir-ho, una misericòrdia primordial, en el sentit que va sembrar en la memòria del seu fill el record de la bondat de la seva llar, de la casa on havia estat acollit i estimat, un record que el va impulsar a tornar-hi. És a dir, Déu té misericòrdia perquè ha edificat en l’home una casa on pot habitar, una casa formada per l’amor total, exclusiu i per sempre d’un pare i una mare; té misericòrdia perquè li ha donat l’Església, casa fundada sobre els set sagraments.

 Tota forma de misericòrdia de l’Església està cridada, abans que cap altra cosa, a mantenir aquests pilars i aquests murs de la llar que protegeixen l’home i li permeten de viure en comunió i edificar la seva vida. Qualsevol mena de pastoral individualista, que se centri només en discerniments aïllats d’una consciència autoreferencial, no podrà ser sinó una deserció de la misericòrdia, encara que s’expressi amb paraules mel·líflues.

 

Tres criteris de lectura del capítol VIII

 Tot plegat ens porta a enunciar el punt bàsic d’aquest capítol VIII, la síntesi d’allò que vol proposar: expressa un desig del Papa d’apropar-se a totes les famílies, també a les més extraviades (AL 291), per tal de proposar-los la plenitud del projecte de Déu, de manera que puguin tornar a viure una vida que s’avingui amb les paraules de Jesús, i edifiqui el seu amor sobre la roca (AL 8).

 Com portar a terme aquest bon propòsit, que és l’ensenyament més clar de tot el capítol? Hem de constatar que els intèrprets difereixen i que el capítol VIII s’està explicant de formes oposades. La diferència se centra sobretot en la possibilitat d’admetre o no a l’Eucaristia els divorciats que s’han tornar a casar civilment (o a altres situacions d’«amor extraviat» [AL 291]) i que no tenen cap intenció d’interrompre una forma de vida contrària a l’Evangeli.

 Per orientar-nos en aquest conflicte d’interpretacions, cal assenyalar un criteri fonamental, que és criteri de la coherència. Serà vàlida la interpretació que sigui capaç de justificar aquests tres aspectes:

 a) La coherència interna del document mateix. El capítol que dóna el to de lectura d’Amoris Laetitia és el capítol IV, en què es comenta l’himne de sant Pau a la caritat aplicant-lo a la vida conjugal. Aquest capítol presenta una visió de la persona cridada a l’amor i a la comunió. Lectures del capítol VIII que segueixin, com hem assenyalat, una línia individualista, adaptant la doctrina de l’Església a les consciències aïllades de les persones, o que busquin solucions cas per cas a diversos problemes pastorals, oblidant la perspectiva de la comunió, no tenen en compte o no s’avenen amb la coherència central del text.

 b) El criteri de coherència amb el camí sinodal. Els dos sínodes han volgut concentrar-se en el camí de l’acompanyament de les persones que viuen un amor extraviat (AL 291), excloent de la seva consideració el tema de l’admissió a l’Eucaristia dels qui s’entossudeixen a viure de manera contrària a les paraules de Jesús, i donen, doncs, per bona la doctrina sòlidament establerta per Familiaris Consortio núm. 84: els divorciats que viuen en una nova unió només poden rebre l’absolució penitencial i l’Eucaristia si deixen aquesta unió i, si no és possible, la viuen en continència. Doncs bé: Amoris Laetitia conté nombroses referències a tots dos sínodes. Seria ben estrany que, tractant-se d’una exhortació postsinodal en què es valora tant l’aportació comuna dels bisbes, el Papa ara fes un pas en solitari, precisament en el punt més delicat de la discussió sinodal.

 c) El criteri de continuïtat amb el magisteri anterior. És un principi fonamental per fer una sana hermenèutica que, si ens trobem amb algun text que és d’interpretació fosca o debatuda, cal llegir-lo a la llum d’altres afirmacions més clares del Magisteri. En el nostre cas, a Familiaris Consortio núm. 84 es respon nítidament a la qüestió dels divorciats en una nova unió civil, tot convidant a fer un acompanyament acollidor i pacient, i tot refermant que l’admissió a la comunió només els farà bé al final d’un camí, quan vulguin viure segons les paraules salvadores del Senyor Jesús (només qui està disposat a «menjar» les seves paraules pot menjar el seu Cos).

 

Una lectura d’Amoris Laetitia deletèria per a la fe i per a la família

 Com hem indicat més alguns, n’hi ha que pretenen llegir en aquest capítol vuitè un ensenyament magisterial que corregeix allò que sant Joan Pau II, proclamat per Francesc el Papa de la Família, va ensenyar amb claredat a Familiaris Consortio núm. 84, i Benet XVI va ratificar fa menys de deu anys a Sacramentum Caritatis núm. 29. La qüestió li va semblar tan rellevant a Joan Pau II que l’any 1994 va aprovar un document de la Congregació per a la doctrina de la fe que tracta detalladament tots els aspectes del problema (i que, avui en dia, és ben profitós de rellegir).

 Ara bé, tot i que hi ha en el nostre capítol vuitè algunes frases que podrien donar lloc a tal exegesi, si apliquem els tres criteris que hem indicat abans (la coherència del text mateix, del camí sinodal, i de la tradició de l’Església), resulta impossible extreure’n aquesta conclusió.

 Hem de recordar, en primer lloc, que ens trobem davant d’un ensenyament afirmat clarament pel Magisteri dels darrers 35 anys, que a) mostra consciència de situar-se en línia amb tota la tradició de l’Església; que b) es fonamenta en la paraula de Jesús; i que c) té unes fondes arrels doctrinals. Per poder modificar aquesta doctrina, caldria, com a mínim, una afirmació ben clara que es vol fer aquest canvi. Doncs bé: aquesta afirmació no s’hi troba pas, a Amoris Laetitia. La càrrega de la prova, en tot cas, l’hauria de sostenir qui vol provar que s’ha produït un canvi.

 A més, com ja hem remarcat més amunt, hi fallen els tres criteris de coherència necessaris. De fet, ¿què passaria si es pensés que l’exhortació admet a la comunió, en alguns casos, a qui vol continuar vivint de manera contrària a les paraules de Crist? Notem que el text no ofereix cap criteri objectiu clar per dur a terme la dita admissió. En el número 300 d’Amoris Laetitia es presenten algunes preguntes per a un examen de consciència en l’acompanyament d’aquests divorciats, però no n’hi ha cap que es refereixi a l’autèntic problema que els impedeix rebre l’absolució. Perquè aquest problema no és, recordem-ho, el fracàs del seu matrimoni (que es pot haver esdevingut sense cap culpa per part seva) sinó la nova unió que han contret. D’aquí se’n dedueix que, com que no hi ha cap criteri, tot plegat s’hauria de deixar ens mans o bé de la consciència privada del penitent; o bé del judici, més o menys rigorós, del pastor. Aquesta manera de llegir Amoris Laetitia suposaria, per tant, una privatització de la lògica dels sagraments, que és aliena a la tradició catòlica. A més, en comptes d’alleujar-se amb misericòrdia el mal d’aquestes persones, de fet, el mal encara s’exacerbaria, perquè encara quedarien més reclosos en el seu aïllament.

 

Dues notes (336 i 351) que han rebut interpretacions abusives

 N’hi ha que han volgut veure en les notes 336 i 351 d’Amoris Laetitia aquest canvi en la disciplina eucarística sobre els divorciats en una nova unió. És cert, això?

 La nota 336 es refereix al text d’AL núm. 300: «els efectes o conseqüències d’una norma no necessàriament han de ser sempre els mateixos». A la nota, s’hi fa aquesta precisió: «Tampoc pel que fa a la disciplina sagramental, ja que el discerniment pot reconèixer que en una situació particular no hi ha culpa greu». ¿Això s’ha de vincular també a la norma indicada per Familiaris consortio núm. 84 sobre els divorciats en una nova unió?

 Per respondre, observem que aquí s’esmenta només la possibilitat que les normes en matèria sagramental no tinguin necessàriament les mateixes conseqüències per a tothom. No s’exclou, doncs (per això s’hi diu necessàriament) que algunes normes sí que tinguin els mateixos efectes per a tohom, i és això, precisament, el que passa amb la norma que va establir Familiaris consortio núm. 84 i que va confirmar Sacramentum caritatis núm. 29, la qual no depèn de la culpabilitat subjectiva de la persona. Això ja va ser aclarit pel Pontifici Consell per als Textos Legislatius, en un document citat com a font per Amoris laetitia (AL núm. 302, nota 345): el problema no és la culpabilitat subjectiva d’aquestes persones, sinó la situació objectiva en què es troben, que contradiu les paraules de Jesús.

 Pel que fa a la nota 351, s’hi afirma que, en certs casos, l’Església podria oferir l’ajuda dels sagraments a qui viu en una situació objectiva de pecat, si la persona no fos subjectivament culpable o no ho fos de manera plena. Ara bé, el text es refereix en general a «condicions objectives de pecat», sense indicar que siguin manifestes, ni que la persona s’obstini a romandre-hi de manera permanent. Aquests dos requisits, que es recullen en el CIC núm. 915, són els que fan impossible subministrar l’absolució i admetre a l’Eucaristia els divorciats en una nova unió, ja que posen en perill el bé comú de l’Església i la seva confessió pública, visible, de les Paraules de Jesús. L’absència d’aquestes dues paraules («manifesta» i «permanent») que concretarien el tipus de «situació objectiva de pecat» a què es refereix el text, fan ineficaç aquesta nota per tal de canviar l’ensenyament i la disciplina, ben clarament establerts per Familiaris Consortio núm. 84.

 

Una lectura des de l’esperança

 Eliminada aquesta lectura d’Amoris Laetitia que atempta contra les tres coherències més amunt indicades, podem assenyalar l’única manera de llegir l’Exhortació que permet tornar a donar esperança a les famílies. El capítol VIII ens demana acompanyar les famílies extraviades; i és clar que ningú no faria aquest acompanyament si no tingués l’esperança d’arribar al final del camí. La clau de lectura ens la dóna Amoris Laetitia núm. 211, quan ens diu que qualsevol pastoral matrimonial ha de ser una «pastoral del vincle», és a dir, de la promesa fidel i «per sempre» dels esposos, promesa oberta a la vida, i segellada per l’amor de Jesús. Segons Amoris Laetitia, cal educar els joves perquè puguin i vulguin contraure el vincle, un vincle encaminat al lliurament d’un mateix, que és expressió màxima de llibertat; i als qui caminen en la vida conjugal cal ajudar-los a enfortir aquest vincle.

 Quina és, doncs, la pastoral en el cas d’aquests divorciats? No són pas menys que els altres: la gran misericòrdia que se’ls pot donar consisteix a acompanyar-los, amb paciència, perquè puguin tornar a viure en fidelitat al vincle que van contraure. Als qui afirmen que això és impossible, els respon l’Exhortació mateixa: «Segurament és possible, perquè és el que demana l’Evangeli» (AL núm. 102).

 Des d’aquesta gran esperança en l’acció de Jesús en cada persona, cal entendre algunes afirmacions d’Amoris Laetitia, que, llegides aïlladament, resultarien ambigues.

 S’ha debatut, per exemple, què vol dir Amoris Laetitia núm. 301: «ja no és possible dir que tots els que es troben en alguna situació de les que s’anomenen “irregulars” viuen en una situació de pecat mortal, privats de la gràcia santificant». Doncs bé: l’única manera d’interpretar el text en coherència amb tot el document és aquesta: els divorciats en una nova unió civil que continuen vivint com a marit i muller poden no estar en una situació subjectiva de pecat. Però no hi ha cap dubte que objectivament sí que estan en pecat, tal com assenyala el text mateix, una mica més endavant (AL núm. 305).

 També ha suscitat discussió Amoris Laetitia 304: «les normes generals [...] en la seva formulació no poden abastar absolutament totes les situacions particulars». Per interpretar el text en coherència amb el magisteri anterior, el passatge també s’ha de referir a normes morals positives. Perquè sobre la possibilitat de formular normes morals negatives de manera absoluta, independentment de la intenció de qui les compleix, de les circumstàncies i de les conseqüències de l’acte, hi ha d’haver un ensenyament clar del Magisteri (vegeu Veritatis Splendor núm. 79-81). Per això, segons l’ensenyament moral de l’Església, l’adulteri, per exemple, és sempre objectivament dolent, encara que després pugui disminuir la imputabilidad subjectiva. Els actes intrínsecament dolents ho són perquè és impossible ordenar-los a l’amor de Déu, en la mesura que contradiuen radicalment la dignitat de la persona (vegeu Veritatis Splendor núm. 80).

 Finalment, a Amoris Laetitia núm. 303, hi llegim que la consciència «pot reconèixer amb sinceritat i honestedat allò que, de moment, és la resposta generosa que es pot oferir a Déu, i descobrir amb certa seguretat moral que aquest és el lliurament que Déu mateix està reclamant dins de la complexitat concreta dels límits». ¿Això vol dir que la consciència, a l’hora d’emetre un judici sobre la bondat o maldat d’una acció, s’adapta a la pròpia feblesa, de manera que arribi a la conclusió, per exemple, que allò que Déu li demana en aquell moment és continuar vivint en adulteri? Aquesta conclusió no és pas possible, ja que consisteix exactament en la gradualitat de la Llei que Amoris Laetitia condemna clarament en un altre punt (vegeu AL núm. 295). Cal, doncs, llegir el text, tot suposant que hi és implícit «erròniament»: la consciència pot reconèixer [erròniament] que aquesta és la resposta generosa que Déu demana (com també pot reconèixer erròniament moltes altres coses, algunes de les quals d’una gran atrocitat). La llei de Déu no és gradual, perquè Déu no deixa mai de prometre’ns la grandesa de la seva vida; perquè sempre ens és possible respondre, amb la seva força, a la crida de Déu. Pel que fa al mal que suposa tenir una consciència errònia, esclava del joc dels poderosos o dels propis gustos vacil·lants, avui en dia torna a ser recomanable la lectura de l’article de Joseph Ratzinger sobre Consciència i veritat, al seu llibre Veritat, valors, poder (Rialp, Madrid, 2006).

 

Síntesi de les claus del capítol VIII

 Al capdavall, doncs, per llegir aquest capítol VIII ens pot ajudar tornar al seu títol: acompanyar, discernir, integrar. Aquestes tres paraules ens donen la clau de lectura d’aquestes pàgines:

 - Acompanyar aquestes persones vol dir acollir-les, desenvolupant a cada parròquia i diòcesi una pastoral familiar integral. Convé recordar que qualsevol forma d’acompanyament sempre fa referència a un seguiment de Crist, únic sentit del pelegrinatge eclesial.

 - En el camí que acompanya cap a la integració, s’invoca el discerniment. No es tracta de discernir la meta (que ens ha posat Jesús), sinó de discernir el camí cap a aquesta meta. Per al confessor, es tractarà de discernir, no la manca de culpabilitat subjectiva de la persona (aquest discerniment només correspon a Déu), sinó la voluntat de la persona de seguir una vida segons l’Evangeli. La insistència del capítol VIII sobre la disminució de la responsabilitat només és una invitació a no considerar-nos superiors a aquestes persones, per poder-les guiar cap a la vida de Jesús.

 - La meta última és integrar en la comunió, cosa que significa conduir a una vida que s’adigui amb l’Evangeli de Jesús. Es tracta d’anar fent petits passos, amb paciència, cap a aquesta integració. L’absolució sagramental (i l’admissió a l’Eucaristia que se’n deriva) només es pot donar en el moment en què la persona vulgui intentar viure una vida segons l’Evangeli, tot i que sigui ben conscient de les seves febleses. Altrament, es faria mal a la persona, mal al bé comú de l’Església i mal a la confessió eclesial de fe en l’Evangeli de Jesús.

 

La llum que elimina la rigidesa

El capítol VIII que hem comentat ens demana evitar la rigidesa en els nostres judicis sobre aquests germans nostres, i ajudar-los a caminar sense condemnar-los. Precisament per evitar aquesta rigidesa, cal tenir la claredat que hem intentat aportar en aquestes pàgines. I és que ser clar no vol dir ser rígid. Ben al contrari, qui aporta claredat aporta llum per fer el camí i, per tant, permet que s’avanci, que es trenqui la rigidesa. És la foscor que és rígida, perquè confon totes les coses i no ens deixa avançar. Recordem les paraules de Crist: «camineu mentre teniu la llum perquè la fosca no us sorprengui» (Jn 12,35).

 Avui en dia, és feina i responsabilitat de cadascun dels subjectes de la pastoral familiar (començant per les mateixes famílies), de cada sacerdot i de cada bisbe, aportar aquesta claredat. El moment ens demana una pastoral de llum, perquè, com ens recordava Benet XVI al seu llibre Jesús de Natzaret, la llum per fer el camí és la misericòrdia més gran que Jesús ens va dur. El moment també ens demana una pastoral del bé comú, que ens alliberi de l’individualisme aïllat de la consciència i ens introdueixi en la vida de comunió, la vida gran i bella de l’Evangeli.

Prof. José Granados, vicepresident de l’Institut Pontifici Joan Pau II per als Estudis sobre el Matrimoni i la Família

 

  • José Granados

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte