Mons. Patrón destaca la base humana, la responsabilitat i iniciativa personals del nou capellà en el seu procés formatiu. (2a part de la presentació de la Ratio)

Oferim la segona part de la presentació que Mons. Jorge Carlos Patrón Wong va fer de la Ratio Fundamentalis Institutionis Sacerdotalis a un nombrós grup de capellans joves i seminaristes de Barcelona, el passat 2 de maig.

 

El do de la Vocació presbiteral

Primera part:

Introducció

l. Unitat i continuïtat en la formació

2. La gradualitat de la formació

 

Segona part:

3. La integralitat de la formació

4. La formació en un ambient de vida comunitària

5. Acompanyament i discerniment vocacional

 

3. La integralitat de la formació

La integralitat és un principi formatiu bàsic, que proposa que el formant creixi de manera integral, és a dir, cultivant simultàniament les quatre dimensions de la formació, proposades per la PDV i represes en la nova RFIS.

És clar que cada dimensió té una especificitat pròpia: «la dimensió humana, que representa la “base necessària i dinàmica” de tota la vida presbiteral; la dimensió espiritual, que contribueix a configurar el ministeri sacerdotal; la dimensió intel·lectual, que ofereix els instruments racionals necessaris per comprendre els valors propis de l’ésser “pastor”, per procurar encarnar-los en la pròpia vida i per transmetre el contingut de la fe de manera adequada; i la dimensió pastoral, que habilita per dur a terme un servei eclesial responsable i fructífer» (RIFS, 89).

Els elements que ajuden a créixer el seminarista o sacerdot en la seva dimensió humana també enriqueixen el seu servei pastoral, la seva vida espiritual i la seva dimensió intel·lectual; i, al seu torn, els elements que rep i viu en les dimensions intel·lectual, pastoral i espiritual enforteixen el seu creixement humà. Aquest creixement es dóna gradualment en la integralitat, de la següent manera:

a) Durant les primeres etapes de la formació inicial, presentant als seminaristes reptes de creixement en cadascuna de les dimensions, cosa que els ajudarà a no refugiar-se en els seves pròpies fortaleses i a obrir-se autènticament a un creixement equilibrat. Així, doncs, sentiran que fan un esforç en àrees desconegudes, i que aquest fet els provoca una certa incomoditat: per a alguns, serà l’esport, per a d’altres, l’estudi, o bé la vida fraterna. El punt central és que comprenguin i assumeixin el sentit de la integralitat.

b) Durant les últimes etapes de la formació inicial, el principi de la integralitat ha de ser assumit de manera més natural i profunda. El formant ja no descuida una de les dimensions per atendre’n una altra, perquè ha comprès, acceptat i practicat la formació integral. El seminarista es percep a ell mateix més madur i més complet com a persona, gràcies al conreu harmònic de les quatre dimensions.

c) Durant la formació permanent, el sacerdot assumeix, per pròpia responsabilitat i iniciativa, les quatre dimensions de la seva formació, es converteix, efectivament, en protagonista del propi procés discipular i continua la seva configuració amb Crist en el ministeri sacerdotal.

4. La formació en un ambient de vida comunitària

En primer lloc, cal destacar que ens formem en comunitat. No s’entén un seminarista o un sacerdot aïllat. La formació presbiteral ha de ser comunitària. «L’humus de la vocació al ministeri presbiteral és la comunitat, en la mesura que el seminarista en prové, per tal de ser, després de l’ordenació, enviat a servir-la. El seminarista, primer, i el prevere, després, tenen necessitat d’un vincle vital amb la comunitat, que es presenta com un fil conductor que harmonitza i uneix les quatre dimensions formatives» (RFIS, 90).

Davant la cultura actual, sovint líquida i fragmentada, en què sovint es corre el risc de perdre’s en la tristesa individualista que –com afirma el Papa Francesc– «promou un estil de vida que afebleix el desenvolupament i l’estabilitat de les relacions entre les persones» (EG, n. 67), és urgent crear un ambient comunitari per formar el futur pastor, que haurà d’arribar a ser pare i guia d’una comunitat. «La nostra primera tasca és construir una comunitat; l’actitud cap a la interacció és, doncs, un criteri decisiu de discerniment vocacional» (Papa Francesc, Discurs a la CEI, 16 maig de 2016).

El Seminari, com a institució, existeix en la forma d’una comunitat educativa cristiana. Això vol dir que la comunitat no és només el lloc on es rep la formació, sinó que posseeix en ella mateixa una capacitat formativa. Això s’adiu amb el valor fonamental de la comunió en l’Església i amb la radical forma de vida comunitària que és pròpia del ministeri sacerdotal i de la vida religiosa.

«La vida comunitària, durant els anys de la formació inicial ha d’afectar els individus, purificant les seves intencions i transformant la seva conducta en una gradual conformació amb Crist. A la vida diària, la formació es realitza mitjançant les relacions interpersonals, els moments per compartir i d’interpel·lació, que contribueixen al desenvolupament d’“aquell humus humà”, sobre el qual, concretament, madura una vocació» (RFIS, 50).

Efectivament, les relacions humanes, fecundades i interpretades per la gràcia de Déu i en concret pel do de la vocació sacerdotal, són el vehicle ordinari per a la transmissió de valors que seran fonamentals per al futur servei eclesial. La comunitat educativa esdevé, doncs, un àmbit de maduració i de discerniment de la vocació.

Estem parlant d’un element necessari durant el procés formatiu. «L’experiència de la vida comunitària és un element preciós i ineludible en la formació dels qui hauran d’excercitar, en el futur, una veritable paternitat espiritual al si de les comunitats que se li han encomanat» (RFIS, 51). Per això, la possibilitat d’oferir una comunitat educativa adequada és un criteri per avaluar la sostenibilitat d’un seminari. Una comunitat educativa ha de comptar amb un nombre suficient de seminaristes, un equip formador consistent, un cos de professors qualificat i, sobretot, ha de garantir un clima humà que faciliti el desenvolupament de cada persona com a home, i com a deixeble del Senyor cridat a configurar-se amb Ell.

Es tracta d’establir relacions de fraternitat i paternitat dins de la comunitat formativa. «Els vincles que s’estableixen entre formadors i seminaristes han de tenir l’empremta de la paternitat, i les relacions entre els mateixos seminaristes han de ser fraternals. En realitat, la fraternitat es construeix mitjançant un desenvolupament espiritual, que exigeix un esforç constant per superar les diverses formes d’individualisme. Una relació fraterna “no pot ser només una cosa deixada a l’atzar, a les circumstàncies favorables”, sinó una elecció deliberada i un repte permanent» (RFIS, 52).

La vida fraterna és, doncs, un àmbit continu d’aprenentatge i d’aprofundiment, de manera que prepari els seminaristes per fer una aportació positiva i propositiva a les comunitats eclesials on seran enviats. «La comunitat del Seminari és una família, caracteritzada per un clima grupal que afavoreix l’amistat i la fraternitat. Aquesta experiència ajudarà en el futur el seminarista a comprendre millor les exigències, les dinàmiques i també els problemes de les famílies que li seran encomanades en la seva atenció pastoral» (RFIS, 52).

5. Acompanyament i discerniment vocacional

Un mitjà privilegiat de formació sacerdotal, des dels primers anys de formació i al llarg de la formació permanent, és l’acompanyament personal. «L’acompanyament ha d’estar present des de l’inici del procés formatiu i ha de continuar durant tota la vida, encara que tingui diverses modalitats després de l’ordenació» (RFIS, 48).

Es requereix la consciència de la pròpia necessitat de ser ajudats. És senyal de maduresa demanar ajuda. Ningú se salva sol, som salvats en comunitat. Sempre som subjectes i objecte de la formació.

«Els seminaristes, en les diverses etapes del seu camí, necessiten ser acompanyats personalment pels qui s’encarreguen de la formació, cadascun segons la seva competència i l’encàrrec que li pertoqui. La finalitat de l’acompanyament personal és realitzar el discerniment vocacional i formar el deixeble missioner» (RFIS, 44). La fi de l’acompanyament no és només un autoconeixement, s’ha d’anar més enllà –tal com recorda el Papa Francesc, a EG, 170– exhortant a fer que l’acompanyament personal i espiritual, encara que sembli obvi, porti a Déu, i no es quedi només en una autocontemplació, en la immanència, sense possibilitat d’arribar a la transcendència.

Un element important en l’acompanyament és la confiança (Cfr. RFIS, 47), amb la qual la persona es posa a les mans d’una altra persona i li lliura la seva intimitat. El respecte, l’empatia, l’escolta, són, entre d’altres, aspectes claus per ajudar a créixer en la confiança dins d’una relació interpersonal.

«Durant el procés formatiu, cal que el seminarista es conegui i es deixi conèixer, relacionant-se de manera sincera i transparent amb els formadors. Tenint com a finalitat la “docibilitas” a l’Esperit Sant, l’acompanyament personal representa un instrument indispensable de la formació» (RFIS, 45).

D’ençà que s’inicia el camí de la formació presbiteral, el discerniment no hi pot mancar. Des de la pastoral vocacional, quan el jove presenta les seves inquietuds vocacionals, ha de ser acompanyat perquè pugui veure d’on provenen aquestes veus que el conviden a seguir aquest camí, distingint-ne les que neixen d’una autèntica crida divina d’aquelles que es constitueixen merament en una autocrida, i identificant en quins casos aquest estat de vida pot ser utilitzat, conscientment o inconscientment, com un paraigua o un escut per no afrontar diverses problemàtiques personals o socials. Aleshores, l’opció vocacional pot ser utilitzada com un camí de fugida de qualsevol tipus de situacions no afrontades, per exemple, una condició de pobresa extrema, tensions familiars fortes, confusió de la identitat sexual, adolescència retardada, passat conflictiu, incapacitat per al matrimoni, etc. La pastoral vocacional ha de detectar aquestes situacions com més aviat millor, per ajudar els candidats a afrontar-les, i perquè facin una opció veritablement lliure.

La formació ha d’ajudar els candidats a viure aquest procés de discerniment vocacional amb obertura, transparència i responsabilitat, de manera que al llarg de la formació, en cadascun dels seus moments, es prengui una decisió madura per prosseguir aquest camí o bé per interrompre’l. Que qui segueixi, ho faci de manera madura; i que qui abandoni aquest procés formatiu, també ho faci de manera madura. Perquè, malauradament, no manquen els casos dels qui segueixen aquest camí, precisament per falta de maduresa per prendre la decisió de deixar el Seminari; i també dels qui, havent rebut la crida divina, la seva escassa maduresa els porta a desistir en la seva resposta vocacional.

El discerniment vocacional és un dels temes sobre els quals insisteix el Papa Francesc: «personalment, m’importa molt el tema del discerniment. El discerniment té a veure amb la vida i la formació de tots els joves, i més en concret i amb més raó, amb la dels seminaristes i futurs pastors. L’acompanyament i la formació en el sacerdoci necessiten el discerniment. Actualment, aquest és un dels problemes més grans que tenim en la formació sacerdotal. En la formació estem acostumats a les fórmules, al fet que és blanc o és negre, però no als grisos de la vida. I el que importa és la vida, no les fórmules. Hem de créixer en el discerniment. La lògica del blanc o negre pot donar lloc a l’abstracció casuística. Per contra, el discerniment tira endavant i travessa els grisos de la vida segons la voluntat de Déu. I la voluntat de Déu es busca segons la veritable doctrina de l’Evangeli i no en la fixació d’una doctrina abstracta» (cfr. Papa Francesc, Il Vangelo va preso senza calmanti. Conversazione amb i Superiori Generali, dins de: La Civiltà Cattolica I, 2017, 326). Pel que fa a aquest punt, el proper Sínode de l’any 2018 –«Els joves, la fe i el discerniment vocacional»– serà una oportunitat per reflexionar sobre aquest tema, que és tan apressant en aquests moments.

El papa Francesc, el 20 de novembre de 2015, arran del Congrés que commemorava els 50 anys dels decrets conciliars Optatam Totius i Presbyterorum Ordinis, va insistir sobre el discerniment en el moment de l’admissió dels joves al Seminari: «Una cosa que voldria afegir al text –ja em disculpareu!– és el discerniment vocacional. Buscar la salut d’aquest jove, salut espiritual, salut material, física, psíquica... És curiós. Quan m’adono que un jove és massa rígid, és massa fonamentalista, no em dóna confiança; darrere hi ha alguna cosa que ell mateix no sap... Hem d’estar molt al cas en l’admissió en els seminaris. Amb els ulls ben oberts».

Un seminarista i un sacerdot, degudament acompanyat, destria sobre la seva pròpia vida i sobre la vida de l’Església, la voluntat de Déu enmig de la vida quotidiana personal i eclesial. D’aquesta manera, el Seminari esdevé una escola de discerniment que prepara el futur sacerdot perquè sigui expert en l’art de buscar i trobar la voluntat de Déu: «La vocació de ser pastors del Poble de Déu exigeix una formació que converteixi els futurs sacerdots en experts en l’art del discerniment pastoral, és a dir, capaços d’una escolta profunda de les situacions reals i d’un bon judici en les opcions i les decisions. Per practicar el discerniment pastoral, convé posar al centre l’estil evangèlic de l’escolta, que allibera el Pastor de la temptació de l’abstracció, el protagonisme, l’excessiva seguretat de si mateix i d’aquesta fredor, que faria d’ell “un professional de l’Esperit”, en comptes de ser “un bon samarità”» (RFIS, 120).

+ Jorge Carlos Patrón Wong

Secretari per als Seminaris

Congregació per al Clergat

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte