El secretari per als Seminaris presenta a sacerdots joves i seminaristes de Catalunya el nou Pla de formació sacerdotal (1a part)

El passat 2 de maig Mons. Jorge Carlos Patrón Wong, secretari per als Seminaris de la Sagrada Congregació per al Clergat, va estar a Barcelona convidat per Mons. Juan José Omella, arquebisbe de la ciutat comtal.

En les seves trobades amb un bon nombre de sacerdots joves (a la casa d’espiritualitat de Tiana) i de seminaristes (al Seminari Conciliar de Barcelona) el secretari de Seminaris va presentar la Ràtio Fundamentalis Institutionis Sacerdotalis, (El do de la vocació sacerdotal). Es tracta del pla de formació dels nous sacerdots que va ser aprovat pel Papa el passat 8 de desembre de 2016.

El nou pla abasta tot el procés formatiu dels nous sacerdots: tant en el seminari com la formació permanent. Mons. Patrón va assenyalar les notes característiques de la formació presbiteral, que, segons la Ràtio, són: «la unitat i continuïtat de la formació, en la gradualitat i la integralitat, dins d’un ambient de vida comunitària, amb el degut acompanyament personal i discerniment vocacional.»

Reproduïm la conferència de Mons. Jorge Carlos Patrón Wong que va impartir en castellà. La traducció al català ha estat realitzada per Josep Pelfort/Temes d’Avui.

 

***

 

Presentació de la Ratio Fundamentalis Institutionis Sacerdotalis. (1ª part)

El do de la vocació presbiteral

 Primera part:

Introducció

l. Unitat i continuïtat en la formació

2. La gradualitat de la formació

 

 El 16 de gener de 2013, el sant Pare Benet XVI, a través del Motu proprio Ministrorum lnstitutio, va confiar a la Congregació per al Clergat la responsabilitat de la formació inicial en els seminaris. Des de llavors, aquest Dicasteri s’ha preocupat per acompanyar els bisbes, formadors i seminaristes en el delicat servei a la formació sacerdotal, tot buscant que esdevingui, també, una de les prioritats en cada diòcesi.

 Una de les primeres tasques, en aquest camp, va ser elaborar una Ratio Fundamentalis lnstitutionis Sacerdotalis que respongués als actuals desafiaments socials, eclesials, culturals i formatius, ja que la la Ratio vigent datava de l’any 1970, tot i que també cal tenir en compte les tasques d’actualització, portades a terme l’any 1985, quan es van incorporar al text citacions extretes del nou Codi de Dret Canònic.

 Durant aquests gairebé 50 anys, a més dels canvis que s’han presentat en aquest període, també s’han elaborat nous documents que reflexionen sobre el tema de la formació presbiteral, tant en diverses regions o Esglésies locals, com a nivell de l’Església Universal, i que valia la pena reprendre en un document que guiés la tasca formativa. A més, els bisbes i els que s’han ocupat de la formació dels sacerdots demanaven a la Congregació per al Clergat unes orientacions i normes actuals que il·luminessin la seva tasca, no només des de l’àmbit jurídic, sinó sobretot des de la perspectiva pastoral i pedagògica.

 És així que, tot cercant respondre a aquestes exigències, s’ha realitzat un treball participatiu, en el qual experts, membres de la Congregació per al Clergat, Conferències Episcopals i alguns dicasteris de la Cúria Romana, han fet les seves aportacions a l’elaboració del text.

 La nova Ratio Fundamentalis Institutionis Sacerdotalis, promulgada el 8 de desembre de 2016, recull i sistematitza tots aquests documents, presentant una proposta pedagògica per a la formació. Els trets característics de la formació presbiteral, segons la Ratio, són la unitat i continuïtat de la formació, seguint la gradualitat i la integralitat, dins d’un ambient de vida comunitària, i amb el degut acompanyament personal i discerniment vocacional.

 

l. Unitat i continuïtat en la formació

 El seguiment de Jesús en la vida presbiteral s’inicia ordinàriament en el si d’una família i d’una parròquia. És bo reconèixer i estimar aquest fons misteriós en el qual es van teixint les primeres experiències, que romanen al llarg de la vida com a fonament de la manera de ser. Després destaca, en la intimitat del cor, una inquietud vocacional que va adquirint forma a través de la catequesi i l’acompanyament fins que es pren una primera decisió pel que fa al sacerdoci o la vida consagrada. Aquesta decisió madura al llarg de la formació inicial, es va fent cada cop més ferma, fins que esdevé definitiva i pública en l’ordenació sacerdotal. Però l’ordenació és més aviat un punt de partida que no pas una fita, perquè és llavors que comença un procés complex i llarg a través de la formació permanent. Tot aquest procés formatiu està lligat a un únic camí, el de convertir-se en deixebles de Crist, el de configuar-se segons el Crist.

 El deixebleés «aquell que ha estat cridat pel Senyor a “estar amb Ell” (Em 3, 14) i a esdevenir missioner de l’Evangeli.El deixeble aprèn quotidianament a entrar en els secrets del Regne de Déu, vivint una relació profunda amb Jesús. Aquest “romandre” amb Crist implica un camí pedagògic i espiritual, que transforma l’existència, per ser testimoni del seu amor al món» (RFIS, 61).

 «Estar amb el Senyor» i convertir-se en missioner de l’Evangeli no és cosa que s’aprengui un cop i ja quedi establerta per sempre, no és mai una realitat aconseguida, perquè consisteix més aviat en un continuat posar-se en camí. Per això es diu: «aprèn quotidianament». El que s’estableix no és una qualitat personal i encara menys la possessió d’una mena de títol, sinó una actitud, que continuarà plantejant un desafiament a la persona al llarg de tota la seva existència, especialment en el ministeri presbiteral o en la vida religiosa. No obstant això, encetar aquest camí i fer-ho amb el seu caràcter definitiu és absolutament necessari perquè es pugui emprendre estrictament la formació sacerdotal o religiosa. Seria una terrible contradicció que un seminarista o sacerdot no fos deixeble ni missioner de l’Evangeli, o que les seves actituds mostressin una distància profunda en relació amb l’exemple de vida de Jesús.

 El camí del deixeble es viu particularment a partir de l’escolta de la Paraula del Mestre, és a dir, a l’escola de l’Evangeli. I, després, per la participació en la vida de la comunitat cristiana, que arriba al seu punt més alt en la vida sacramental. Tot això porta el deixeble a l’aprenentatge de l’art del discerniment, que consisteix a trobar la voluntat de Déu en les realitats quotidianes de la vida.

 A més d’aquest fer-se deixeble, l’altra nota característica d’aquest únic camí formatiu és la configuració amb Crist, una configuració que ha de ser un objectiu en la vida espiritual de tots els cristians. Es tracta d’un camí d’unió mística amb el Senyor, que es tradueix en la vida pràctica en la consolació espiritual i la certesa d’estar fent la voluntat de Déu en les circumstàncies concretes de la pròpia vida i de qualsevol vocació. Tot camí místic comporta i exigeix una contrapart ascètica, és a dir, l’esforç que l’home fa per seguir els dons de la gràcia.

 La configuració amb Crist té com a base la vida com a deixeble i com a missioner, s’inicia substancialment durant les últimes dues etapes de la formació inicial –en el punt següent, les explicaré, i també comentaré les altres etapes de la formació inicial– i és l’objecte central de la formació contínua al llarg de tota la vida. El projecte formatiu del Seminari ha de garantir que aquest procés sigui realitzat per cadascun dels qui es formen en el context d’una cultura determinada.

 Així, doncs, la formació és un procés continu, en què el deixeble cridat a seguir Crist, a través del ministeri sacerdotal o de la vida religiosa, no deixa mai de formar-se i de configurar-se amb Ell.

 

2. La gradualitat de la formació

 La gradualitat és un dels trets més savis de la pedagogia formativa de l’Església. Com ja hem indicat, els valors de la fe i de la vocació no s’aprenen una dia i per sempre; ben al contrari, impliquen un aprenentatge que constitueix la base per a un altre nou aprenentatge. D’aquesta manera, es posa la persona en camí, cap a un estadi sempre superior, en el qual tots els coneixements i totes les experiències són progressives i acumulatives. Progressives, perquè sempre hi ha un pas més a fer; acumulatives, perquè la fita ja aconseguida continua sent objecte de creixement.

 Des d’aquesta perspectiva, es podria afirmar que l’objectiu de la formació en un seminari és la «formació del deixeble de Jesús cridat a ser pastor». Es pot dividir aquest llarg procés en dues parts: primer, la formació del deixeble i, després, la formació específica del sacerdot o consagrat. Cal posar una base discipular sòlida per després especificar el contingut de la vida del consagrat o del sacerdot (sentit progressiu); però el fet de ser deixeble i missioner i la configuració amb Crist impliquen un desplegament continuat i permanent de la personalitat (sentit acumulatiu). El cristià que vol consagrar-se definitivament al sacerdoci presbiteral va prenent decisions que són per sempre; decisions que, més endavant, haurà de reprendre per aprofundir-hi i ampliar-les.

 Si desenvolupem amb més detall el procés pedagògic del deixeble cridat a ser pastor, es dibuixa amb més claredat la gradualitat de la formació inicial a través de quatre etapes:

 a)L’etapa propedèutica: és d’un any de durada, com a mínim, i ofereix una introducció a la vida sacerdotal i al mateix procés formatiu. Inicia el seminarista en la vida espiritual, en concret en la meditació de la Sagrada Escriptura i en els mètodes d’oració, en la vida sacramental i en la participació litúrgica. Facilita un primer coneixement d’un mateix, de manera que el seminarista arribi a ser conscient de les seves principals virtuts i defectes, i es pugui fer un un mapa de la pròpia personalitat, i sigui, doncs, conscient d’aquells punts de dificultat que haurà d’afrontar i aquells punts forts que haurà d’ampliar i aprofundir. Ofereix al seminarista els coneixements necessaris per comprendre la seva pròpia fe i la seva opció vocacional, i per omplir les eventuals llacunes de la seva formació precedent. Ajuda el seminarista a tenir una comprensió més objectiva i universal de l’apostolat de l’Església. Resumint tots aquests continguts, trobem que la paraula clau és «introducció». Es tracta, per tant, d’una introducció que és vàlida i necessària per a tots els candidats, sigui quina sigui la seva procedència, perquè planteja un primer pas positiu en la formació.

b)L’etapa discipular o filosòfica, la qual no ha de ser inferior a dos anys de durada, en què s’acompanya el seminarista en l’afirmació conscient i lliure de la seva opció de seguiment de Jesús en la vida com a deixeble, un element absolutament necessari perquè, més endavant, es pugui parlar específicament de formació sacerdotal. Es tracta d’educar l’home i el deixeble d’una manera rigorosa i sistemàtica. Treballant a partir dels fonaments de l’etapa propedèutica, ajuda el seminarista en la seva experiència pràctica i sistemàtica de la vida espiritual, que inclou l’oració personal i comunitària, la vida litúrgica i sacramental, la interpretació creient de la vida, la història i els esdeveniments, el desenvolupament de les virtuts cardinals i teologals (es tracta de característiques pròpies d’un veritable cristià). Durant aquests anys, s’afavoreix el treball sistemàtic sobre la pròpia personalitat, afrontant amb profunditat –mitjançant el diàleg amb els formadors– els principals defectes i el desenvolupament de les principals fortaleses. El seminarista ha de ser conscient de no haver amagat res d’ell mateix i d’haver treballat prou, de manera particular en la seva vida afectiva i sexual. És el moment per compartir la seva fe per mitjà de l’activitat pastoral, concretament a la catequesi per a la iniciació cristiana i per adquirir una visió crítica i creient de tota la realitat, a través de l’estudi de la filosofia i de les ciències humanes. La paraula clau d’aquesta etapa és «formació sistemàtica» i el resultat que s’espera aconseguir és un home més lliure i un cristià més autèntic, capaç de dedicar-se intensament i generosament a la seva pròpia formació sacerdotal.

c)L’etapa de configuració o teològica és més específica, perquè ajuda el seminarista a emprendre el camí místic i ascètic de la configuració espiritual amb Crist Servent, Pastor, Sacerdot i Cap, assumint un compromís eclesial i públic a través del ritu d’admissió entre els candidats a les sagrades ordres. Passem de la fase educativa a una fase pròpiament formativa. El seminarista, sense descuidar el que s’ha après en les dues etapes anteriors, comença a viure l’espiritualitat sacerdotal que comprèn la oració pel poble de Déu, una participació més activa i conscient en els misteris de Crist a través de la litúrgia i els sagraments, que ve pautada per la recepció dels ministeris de lector i acòlit i un sentit profund de pertinença a l’Església en el pla particular i universal. El treball realitzat sobre la pròpia personalitat adquireix, ara, un sentit pastoral, aconseguint que el seminarista, conscient de les seves virtuts i defectes, arribi a ser un pont i no un obstacle entre Jesucrist i els homes a qui està destinat a evangelitzar. En aquest moment de la formació, el seminarista posa tot allò que és i tot allò que té al servei de l’Evangeli, aprofundint en la pobresa, el celibat i l’obediència propis del sacerdot diocesà. L’estudi de la teologia està profundament vinculat a la formació, de manera que el seminarista en pugui traduir els continguts en vida espiritual, sacerdotal i pastoral. L’activitat apostòlica li servirà per ampliar la seva visió del ministeri sacerdotal específicament en l’àmbit de l’Església Particular, aprenent a valorar i potenciar tots els carismes i vocacions que hi són presents i que la constitueixen. Així, doncs, la paraula clau en aquest moment formatiu és «especificitat».

d)L’etapa pastoral o de síntesi vocacional transcorre entre la fi de l’estada al Seminari i l’ordenació presbiteral. Ve marcada per dos elements fonamentals: la inserció en una comunitat cristiana, sigui parroquial o d’un altre tipus, i la recepció de les Sagrades Ordres del diaconat i el presbiterat. El candidat al presbiterat ha de recuperar i revifar tot allò que ha après durant la seva estada al Seminari i donar-li continuïtat en el context pastoral de la comunitat d’inserció, tot preparant-se immediatament per iniciar la formació permanent. Una part important d’aquesta inserció pastoral és la participació en el presbiteri i en diversos equips sacerdotals, sigui a nivell de la parròquia o bé de les comissions diocesanes; ha d’experimentar en la pràctica que es tracta d’una vocació comuna i d’una missió comuna, que comparteix amb els seus germans en el presbiteri. En la seva formació, hi ha de tenir un lloc especial la meditació del ritual d’ordres, que conté elements riquíssims per a la configuració sacramental amb Crist Pastor. D’altra banda, i com a part de la seva formació específica, es posa a prova la seva disponibilitat per al servei humil i la seva aptitud per a la col·laboració en la missió pastoral amb els fidels laics i religiosos. Les modalitats de l’etapa pastoral són principalment tres: la missió pastoral, convivint amb un equip sacerdotal, per exemple, en una parròquia; la missió pastoral, convivint en una casa de formació específica per a aquesta etapa, sota la direcció d’un sacerdot experimentat; i la permanència en el Seminari fins a la ordenació presbiteral. Els seminaristes que han realitzat la seva formació en un seminari interdiocesà o nacional, troben en aquesta etapa una oportunitat per tenir un coneixement més directe i vivencial de l’Església particular. La paraula clau per a aquesta etapa és «lliurament definitiu».

Vinculant el principi de la unitat i continuïtat de la formació amb el de la gradualitat, cada diòcesi estableix unes etapes concretes, amb objectius progressius i acumulatius, a través de les quals, pas a pas, el formant va creixent com a deixeble del Mestre, cada vegada més i més configurat amb Ell.

 Aquest esquema general ajuda a veure tot l’arc de la formació:

Convé observar que la pastoral vocacional i la formació inicial ocupen molt poc temps, en relació amb el llarg període de la formació permanent. Aquesta primera constatació ens ajuda a treure algunes conclusions:

a) La pastoral vocacional ha de tenir ja un tarannà formatiu,recuperant l’experiència del jove i introduint-hi elements que, tot i que es trobin en una fase merament germinal, entraran en joc al llarg de tot el procés. Per exemple: la recta intenció, el sentit de servei humil, la disposició a deixar-se acompanyar, etc.

b)Tot el que es proposi durant la pastoral vocacional i la formació inicial s’ha de fer de manera que prepari efectivament per a la formaci ó permanent. Aquesta és la conseqüència del sentit acumulatiu de la formació. No hi ha proves superades, no hi ha ruptures entre les etapes, sinó una profunda continuïtat en la humil percepció de qui se sap sempre necessitat de formació. Això ha de ser experimentat de manera concreta en cadascuna de les dimensions formatives i al voltant de mitjans específics de formació.

c)El temps de la formació inicial és breu; per tant, s’ha d’aprofitar de manera coherenten cadascuna de les dimensions formatives, garantint sempre una comunitat suficient i designant un equip formatiu que tingui cura de manera adient del procés de maduració dels candidats. Es requereix una maduració gradual i no és mai justificable la negligència de qualsevol dimensió formativa amb el pretext d’oferir una experiència comunitària o un inserció apostòlica o social. Això darrer es pot aconseguir sense descuidar l’altre aspecte, que és el fonamental.

d)Durant la formació permanent, el període més llarg és el de l’edat intermèdia. Això vol dir que s’hi troba el punt més ampli de fortalesa o de feblesa d’una institució. És una fal·làcia pensar que dels sacerdots joves en depèn la renovació de la diòcesi. Ells estan experimentant. La conclusió lògica és que no s’ha de descuidar l’edat intermèdia, que ha de ser objecte d’una acurada formació, tenint en compte les dificultats que es presenten en aquesta etapa.

La gradualitat és part fonamental de la pedagogia formativa. Es pot parlar de la gradualitat de les etapes, tal com s’ha fet. Es pot especificar la gradualitat dins de cada etapa, traçant un camí formatiu amb mitjans i materials concrets (objecte del projecte formatiu). Però també es pot parlar de la gradualitat de cada persona i de cada grup, que maduren d’acord amb les seves pròpies característiques i possibilitats.

+ Jorge Carlos Patrón Wong

Arquebisbe-bisbe emèrit de Papantla

Secretari per als Seminaris

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte