Com millorar la convivència familiar: els petits detalls de la llar

En la vida d’una llar hi ha tot un reguitzell de petits detalls de convivència que potser, per petits, no els valorem suficientment però que són com l’oli que lubrica l’engranatge d’una màquina, permetent que aquesta funcioni sense sorolls ni entrebancs. Actuen de manera semblant, fent que en la convivència diària regni l`harmonia que facilita la funció educativa de la família.

Menysprear-los al·legant que s’està per coses més importants, és no conèixer la naturalesa humana. Si volem millorar la nostra vida familiar haurem, potser, de revisar actituds fonamentals, però si no les concretem en detalls senzills i fàcils de dur a terme, les nostres intencions poden quedar-se en no-res.

 Detalls en virtuts com la cortesia, la gratitud,... l’alegria,

 Cortesia

Amb la cortesia o delicadesa en el tracte demostrem l’atenció, respecte o afecte que tenim cap els altres. Tothom té dret a la nostra consideració i manifestar-la crea una atmosfera de confiança i respecte que condiciona, de manera important les relacions entre les persones.

A la nostra llar, cadascú hauria d’iniciar amb la seva actitud el clima de cortesia que provocarà la resposta en cadena de tots. Amb els primers que hem de demostrar cortesia és amb els qui més estimem: amb els membres de la nostra família. Podria passar que féssim servir les bones maneres solament fora de casa, per les nostres relacions socials o de treball i que quan arribéssim a la nostra llar les oblidéssim. L’atmosfera d’atencions mútues que la cortesia dóna no és hipocresia o falta de sinceritat sinó un desig de fer la vida agradable als altres.

Ser cortès vol dir: saber dulcificar les agrors del nostre caràcter, no aixecar la veu i dir les coses amb suavitat, no posar mala cara, somriure, demanar les coses amb un “si us plau” i donar les gràcies. També, utilitzar un vocabulari adient en el que no hi són presents el insult o les grolleries, cedir el lloc més còmode per veure la televisió, desitjar-nos un “bon dia” al matí, un “bona nit” en acomiadar-nos per anar a dormir. I això, tots. Començant el pare i la mare entre ells, els pares amb els fills i amb els avis, perquè d’aquesta manera ho visquin també els petits amb els grans, i entre germans.

Un lloc privilegiat per demostrar-nos la consideració, la cortesia, és a taula. Molts detalls com: esperar que estiguin tots servits per començar a menjar; posar aigua o servir als altres; apropar la panera o els setrills abans que els demanin; conversar i donar conversa; esperar que acabin tots per aixecar-se... són exemples de com la cortesia converteix en agradables les relacions entre les persones d’una família.

Moltes vegades, aspectes com la pau familiar, la comunicació, l’autoritat dels pares, el respecte mutu, es perden o queden malparats per no tenir cura d’aquest petit detall: la cortesia.

Gratitud

La gratitud és aquell sentiment pel qual ens considerem obligats a estimar el benefici o favor que ens han fet, o ens han volgut fer, i a correspondre a ell d’alguna manera. La gratitud constitueix un eficaç vincle entre els homes i revela amb bastant exactitud la qualitat interior d’una persona. La gratitud exigeix una capacitat especial per apreciar els favors i petits serveis que els altres ens fan. En la mesura que desenrotllem la capacitat per apreciar-ho, notarem que el nombre de persones que ens fan algun benefici augmenta sorprenentment, perquè la convivència humana està plena d’aquests petits o grans serveis mutus. Aquesta capacitat està renyida amb la supèrbia. El superb és incapaç d’agrair res, sempre creu que tot li és degut o bé perquè ho ha pagat o perquè era obligació dels altres el fer-ho.

 Hem de fer veure als nostres fills la quantitat de serveis que rebem des de fora de la llar: el diari que tenim a les nostre mans al matí perquè hi han estat treballant tota la nit anterior, la botiga que està oberta a les hores que podem anar a comprar, els serveis públics que funcionen nits, diumenges i festius... i tantes coses! Eixamplarem, així, la seva capacitat de ser agraïts.

 En la nostra llar hem de tenir cura dels detalls que afecten a la gratitud. En una família cadascun rep alguna cosa dels altres: un consell, una ensenyança, una ajuda, un favor, una paraula amable o graciosa amb que s’ha dissipat un moment de mal humor, les alegries que es comparteixen, el menjar que està a l’hora en punt, la roba neta i planxada, algú ha tancat les finestres perquè no entri el fred, s’han complert els encàrrecs, tots han col•laborat en l’ordre de la casa, la petita sorpresa que el pare ha portat al vespre... La millor manera que els fills s’adonin que hi ha moltes coses que es fan en una llar i, per tant, per agrair-les, és posar-los a fer alguna cosa pels altres des de ben petits. El que no fa mai res, acaba creient que no hi ha res per a fer.

 Un cop ens hem adonat dels favors que rebem, ens hem de posar a correspondre. Per correspondre, hi ha un petit detall que es concreta en una paraula: gràcies. Hauríem de fer-la servir molt. Hauríem d’ensenyar a donar gràcies per tot. Quan el petit demana aigua a taula i el pare l’hi dóna, aquest li pregunta: què és diu? La germana gran li recorda: la paraula màgica! El petit acaba murmurant tímidament: gràcies! I així una vegada i una altra, fins que s’adquireix l’hàbit de dir: gràcies! I no solament de dir, sinó de sentir l’agraïment que portarà a correspondre, fent tots aquells petits serveis o favors que en una llar són necessaris que ens fem uns als altres.

 D’aquesta manera aixecarem, segur, el nivell de convivència a la nostra llar Detalls de gratitud que ensenyarem, també, a fer-los extensius amb els de fora de casa, amb motiu d’algun servei rebut o d’algun favor o atenció.

 Alegria

 L’alegria és una manifestació externa d’un sentiment més profund que moltes vegades pot semblar que depèn d’esdeveniments o d’influències externes. Encara que en part sigui així (els maldecaps de la feina, el cansament, la malaltia, les ferides morals... afecten a tothom), també és cert que la felicitat, que és el sosteniment de l’alegria, és en gran part, una manera de veure les coses i l’art d’adaptar-se a elles.

 L’alegria i el bon humor són, també, una qüestió de voluntat, de tenir cura de detalls. De fet, si la tristesa és un vici, l’alegria és una virtut, que s’adquireix, com totes les virtuts, amb repetició d’actes i amb raons que la fonamentin.

 El desànim, que no condueix a res, hauria d’estar expulsat de la nostra manera de fer. Quan anem en cotxe i ens passa la més petita de les avaries, la punxada d’una roda per exemple, podem deixar-nos portar pel mal humor i pot ser que aleshores, nerviosos i enutjats, no encertem ni a trobar els estris per arreglar-ho. És el moment per recordar les setmanes, mesos i quilòmetres que hem estat circulant sense cap contratemps i posar-nos a solucionar-ho amb calma i tranquil·litat. Algú va dir “si exageréssim les nostres alegries com ho fem amb les nostres penes, els nostres problemes perdrien la seva importància”.

 Aquesta actitud és necessària viure-la a la llar i fer-la viure. Quan s’espatlla la calefacció, quan se’n va la llum, quan ens hem quedat sense cotxe, quan un contratemps tira per terra un pla previst anteriorment... aleshores serà important el bon humor, posant els mitjans per solucionar el problema, acceptant la situació, buscant alternatives. Els fills han d’aprendre dels seus pares aquesta actitud.

 Per formar un caràcter jovial en els fills, res millor que els detalls d’alegria i bon humor a la llar. Per a aconseguir un clima favorable en l’educació dels fills, res millor que la participació activa dels pares en la vida alegre dels nens: en les distraccions i diversions, en la preparació de festes familiars, en els jocs, en les animades tertúlies...

 L’educació trista talla les ales; l’educació jovial i alegre, estimula i anima

 Somriure

La força d’un somriure i el que representa és molt gran. Res més atractiu que aquest gest, que en diverses circumstàncies és capaç d’expressar solidaritat, comprensió i pau. Si fóssim més conscients d’això no seríem tan avars amb els nostres somriures.

 A la nostra llar, el somriure ha de ser moneda de canvi habitual. És un arma educativa d’una força extraordinària, que els pares no utilitzem, de vegades, amb prou profusió. El somriure calma, anima, estimula, apropa, tonifica, alegra... elements, tots ells, necessaris per a una apropiada tasca educativa.

No podem arribar a casa amb cara de pomes agres. L’educació necessita un clima amable i jovial, que no vol dir superficial o permissiu, i que és el que permet trobar-se a gust i multiplicar l’esforç per fer bé les coses. L’educació trista talla les ales.

 No es tracta d’anar per la vida ensenyant les dents com en un anunci de dentífric. Somriure és quelcom més. És un gest que es fa, també, amb la mirada. No és un detall de poca importància. És una manifestació externa d’alguna cosa que es guarda dins del cor. És un gest de l’ànima.

 No sempre surt espontàniament. Però, quan un es proposa somriure, es proposa alguna cosa molt gran que el fa canviar per dintre, li eixampla el cor i li augmenta la capacitat d’afecte i solidaritat. Hi surt guanyant ell i els qui estan al seu entorn.

 Portem el somriure a la nostra llar, hi guanyarem tots: pares i fills.

 No hem de desestimar aquests petits detalls de la llar que seran els que amb perseverança ens donaran l’ambient que desitgem. “No és a cops de martell, sinó per la dansa de l’aigua que esdevenen perfectes els palets de riera”, diu el poeta.

Josep Maria Rovira

 

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte