El Papa predica al clergat de la seva diòcesi

El progrés de la fe, camí per ser deixebles missioners

Redacció/Oficina de premsa de la Santa Seu. A la basílica papal de Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma, el Sant Pare s’ha trobat, el matí del dijous 2 de març, amb el clergat de la seva diòcesi, durant la cita tradicional de començaments de la Quaresma amb els rectors diocesans. Quan hi ha arribat, el Papa ha confessat quinze sacerdots. Després, ha llegit una meditació, escrita per ell mateix, sobre “El progrés de la fe en la vida del sacerdot”, en la qual ha enumerat un seguit de pautes per seguir el camí de la formació constant i de la maduresa en la fe, vàlides tant per al deixeble com per al missioner, el seminarista, el sacerdot o el bisbe. «En el fons –ha assenyalat–, aquest és el cercle virtuós a què es refereix el Document d’Aparecida que va encunyar la fórmula de deixebles missioners».

El camí de formació i maduració de la fe

Per viure, créixer i perseverar en la fe fins al final –ha afirmat Francesc–, l’hem d’alimentar amb la Paraula de Déu i demanar al Senyor que la faci créixer. És una fe que ha d’actuar a través de la caritat, que s’ha de fonamentar en l’esperança i tenir les arrels en la fe de l’Església. I, per explicar-ho, s’ha centrat en tres punts claus: la memòria, l’esperança i el discerniment del moment.

La memòria, com diu el Catecisme, arrela en la fe dels nostres pares; fer memòria de les gràcies passades atorga a la nostra fe la solidesa de l’encarnació i la situa dins d’una història: la història de la fe dels nostres pares. Així, nosaltres, envoltats de tants i tants testimonis, mirem cap on ells miraven, fixem els ulls en Jesús, que és l’origen de la fe i la porta al seu acompliment.

Per la seva banda, l’esperança és la que ens obre la fe a les sorpreses de Déu. «El Nostre Déu és sempre més gran que tot allò que en puguem pensar o imaginar, d’Ell, és més gran que no pas allò que li pertany i de la seva manera d’actuar en la història. L’obertura a l’esperança dóna a la nostra fe frescor i nous horitzons».

El discerniment és allò que concreta la fe, que la fa actuar a través de la caritat, que permet donar un testimoniatge creïble. El discernimient del moment oportú (kairós), com va observar el Sant Pare, és fonamentalment ric de memòria i d’esperança, perquè, tot recordant amb amor, fixa amb lucidesa la mirada en allò que ens porta millor a la Promesa. I allò que ens hi porta millor sempre està vinculat amb la Creu, amb aquest desempallegar-se de la voluntat, amb el drama interior del «no com jo vull, sinó com Tu vulguis», que ens posa en mans del Pare i fa que sigui Ell qui guia la nostra vida.

Fes créixer la nostra fe

La segona part del discurs del Papa es va centrar en la figura de sant Pere, a qui el Senyor va «passar pel sedàs», per tal que, amb la seva fe, ens confirmés a tots nosaltres que estimem el Crist sense haver-lo vist. «La fe de Simó Pere té un caràcter especial: és una fe que ha estat sotmesa a proves, i que té la missió de confirmar i de refermar la fe dels seus germans, és a dir, la nostra fe». La fe de Simó Pere té moments de grandesa, com ara quan confessa que Jesús és el Messies, però, al costat d’aquests instants, n’hi ha d’altres, gairebé seguidament, de gran fragilitat, com ara quan vol allunyar el Senyor de la Creu, o quan s’enfonsa dins l’aigua del llac, per no parlar, és clar, de quan en renega tres vegades.

La temptació sempre és present en la vida de Simó Pere. Ens ensenya, en primera persona, com progressa la fe confessant i deixant-se posar a prova. I mostrant, a més, que fins i tot el pecat forma part del progrés de la fe. Pere ha comès els pitjors pecats, ha renegat del Senyor, i, tot i això, el van fer Papa. «És important per a un sacerdot saber inserir les pròpies intencions i pecats en l’àmbit de l’oració de Jesús, perquè la nostra fe no s’aflebleixi, sinó que augmenti i maduri, i serveixi, així, per refermar la fe d’aquells que li han estat confiats».

«Allò que ajuda a fer créixer la fe és tenir junts el propi pecat, el desig del bé dels altres, l’ajuda que rebem i la que hem de donar nosaltres. No serveix de res dividir: no val, això de sentir-se perfectes quan desenvolupem el nostre ministeri i, quan pequem, justificar-nos gràcies al fet que som com tots els altres –va advertir Francesc–. Cal unir totes dues coses: si refermem la fe dels altres, ho fem com a pecadors. I, quan pequem, ens confessem per allò que som, sacerdots, remarcant que tenim una responsabilitat envers els altres, que no som com tots. Aquestes dues coses s’uneixen bé si posem al davant la gent, les nostres ovelles, especialment els més pobres. És això el que fa Jesús quan li demana a Simó Pere si l’estima, però no li diu res ni del dolor ni de l’alegria que aquest amor li causa, fa que es miri els seus germans d’aquesta manera: pastura les meves ovelles; confirma la fe dels teus germans».

Els nostres avantpassats deien que la fe creix fent actes de fe, va comentar el Pontífex. I Simó Pere és la icona de l’home a qui el Senyor fa fer sempre actes de fe. Quan Simó Pere entén aquesta dinàmica, esta pedagogia del Senyor, no perd cap ocasió per discernir, en cada moment, quin acte de fe pot fer. I no s’equivoca. Quan Jesús actua com el seu amo, i li dóna el nom de «Pere», Simó li permet que ho faci. El seu «que així sigui» és silenciós, com el de sant Josep, i es demostrarà real en el decurs de la seva vida. Quan el Senyor l’exalta i l’humilia, Simó Pere no es mira a ell mateix, sinó que està al cas per poder aprendre la lliçó d’allò que li ve del Pare i d’allò que li ve del diable. Quan el Senyor el renya perquè s’ha enaltit, ell es deixa corregir. Quan el Senyor fa broma i li diu que no ha de fingir davant dels recaptadors d’impostos, se’n va a pescar amb les monedes. Quan el Senyor l’humilia i li anuncia que renegarà d’Ell, és sincer perquè diu el que sent, i també ho serà quan plorarà amargament i quan es deixarà perdonar.

«Tants moments diferents en la seva vida i, tot i això, una lliçó única: la del Senyor que confirma la seva fe perquè ell confirmi la del seu poble. Demanem també nosaltres a Pere –va concloure el Papa– que ens confirmi en la fe perquè nosaltres puguem confirmar la dels nostres germans».

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte