Actualitat a Temes d'Avui > Panorama

"La renovació de la Cúria romana", per Juan Ignacio Arrieta

Un dels objectius d’aquest pontificat, tal com ha manifestat diverses vegades el mateix papa Francesc, és la renovació de la Cúria Romana. De fet, fou un tema recurrent durant els debats que van tenir lloc durant les congregacions generals, abans de l’entrada en el conclave que va triar el nou Pontífex, i el papa Francesc va assumir de manera decidida aquest pròposit, ja des de bon començament.

Imatge relacionada

 Per això mateix, una de les primeres iniciatives de govern del nou Papa va ser la constitució d’un consell de cardenals d’arreu del món –primerament, eren nou, i després hi va incorporar el seu secretari d’Estat, com a novè membre– per tractar fonamentalment la qüestió de la reforma de la Cúria. De fet, les novetats que han tingut lloc a la Cúria durant els últims temps, i moltes altres iniciatives d’aquests anys, procedeixen d’aquest consell cardenalici, instituït formalment amb quirògraf el 28 de setembre de 2013, i que es reuneix a Roma quatre o cinc vegades l’any, tot i que els seus membres estan en contacte entre ells de manera permanent.

 

Reforma de l’estructura financera de la Santa Seu

 Des del primer moment, es va poder comprovar que el Sant Pare volia concedir una prioritat especial a la reforma del sector econòmic de la Santa Seu. Era evident que desitjava afrontar com més aviat millor les crítiques que la premsa havia divulgat, i ho volia fer esbrinant a fons les circumstàncies i la veracitat dels fets. Per això va instituir el mes de juny de 2013 una comissió referent –per indagar i referir directament al Papa– sobre el procés del Istituto per le Opere di Religione (IOR), la mal anomenada banca vaticana, ja que, de fet, és un institut financer particular, sense les característiques comunes a la majoria de bancs. Al cap d’unes setmanes, el Papa va instituir una altra comissió referent similar, tot i que orientada, en aquest cas, a l’ambiciós projecte de dur a terme una auditoria general de totes les administracions de rellevància econòmica que graviten al voltant de la Seu Apostòlica –el govern central de l’Església– i de l’Estat de la Ciutat del Vaticà, l’organització estatal que protegeix la independència del Pontífex.

El principal fruit d’aquesta segona Comissió referent fou l’adopció per part del Papa del motu propio Fidelis Dispensator et Prudens, que es va promulgar el 24 de febrer de 2014, i a través del qual s’instituïen tres nous organismes en l’àmbit de la Santa Seu, per tal de vetllar per la bona administració i el control adequat del patrimoni eclesiàstic: el Consell per a l’Economia, la Secretaria per a l’Economia i l’Ofici de Revisor General.

Els tres organismes van començar la seva activitat gairebé de seguida, encara que no va ser fins al cap d’un any, el 22 de febrer del 2015, que van rebre els respectius estatuts, amb un primer desenvolupament de les seves comeses principals. Malgrat la natural imperfecció d’una primera experiència, aquests estatuts es van promulgar a partir de la clara separació entre les funcions d’administració i de control, que havien de ser realitzades per entitats diferents.

 El Consell per a l’Economia sembla, doncs, l’entitat de la Santa Seu a què correspon vigilar les activitats administratives i financeres de tots els dicasteris i altres administracions que, d’una manera o altra, depenen de la Santa Seu, i això inclou –encara que sigui amb un estatut una mica diferent– les que formen part de l’Estat de la ciutat del Vaticà. És, per dir-ho així, l’organisme superior en aquesta matèria, amb funcions directives sobre els altres, que elabora i proposa al Sant Pare les normes de caràcter general, revisa en última instancia els pressupostos i els balanços, etc. Està format per 15 membres designats pel Papa, vuit eclesiàstics procedents de diversos països i set experts en matèries econòmiques, que es reuneixen a Roma quatre vegades l’any.

 La Secretaria per a l’Economia, segons la Fideles Dispensator et Prudens i els seus mateixos estatuts, és el dicasteri encarregat del control econòmic i de la vigilància de les entitats de la Santa Seu, de preparar els pressupostos, de controlar les despeses, d’establir i vetllar els procediments de compres i la distribució adequada dels recursos humans, etc. Aquest dicasteri treballa estretament vinculat amb el Consell per a l’Economia, a l’aprovació del qual sotmet propostes i directives d’aplicació general. De la Secretaria, se n’encarrega un cardenal prefecte i, segons els seus Estatuts, està formada per dues seccions: una de control i vigilància, i una altra de caràcter administratiu.

 El tercer nou organisme de control financer és l’Ofici de Revisor General: un dicasteri que, substancialment, en substitueix un altre que ja hi havia: la Prefectura per als Afers Econòmics de la Santa Seu. Aquest nou dicasteri s’encarrega, en tota la seva extensió, de dur a terme la revisió comptable de totes les administracions de la Santa Seu i de l’Estat Vaticà, amb àmplies facultats d’investigació i plena independència. El dicasteri està confiat a un revisor general, que compta amb l’assistència de dos revisors adjunts.

 L’activitat d’aquests tres organismes en l’àmbit de la Santa Seu no ha estat exempta de dificultats, provinents sobretot de la novetat que la seva tasca suposa. A mesura que han anat passant els mesos i cadascun començava a exercir les seves funcions, s’ha anat comprovant la necessitat de dosificar, segons la naturalesa de cada situació, els elements de dret privat i de dret públic en la vigilància i el control de les entitats de la Santa Seu. Es tracta d’una experiència elemental, si es vol dir així, però el cas és que fins ara no existia pas, a la Santa Seu, a causa, especialment, del fet que només en època recent s’ha vist la necessitat d’homologar amb altres països els seus índexs de vigilància, tot i que es tracti d’un organisme de dimensions tan reduïdes com és el Vaticà.

 És per això que, durant aquests darrers anys, no han mancat normes que rectificaven legislacions anteriors, i això podria fer l’efecte d’una certa vacil·lació, però realment, malgrat les anades i vingudes, s’estaven portant a terme un seguit de passos de notable rellevància en el coneixement dels instruments tècnics adequats per operar en cada medi, tot mantenint el respecte adequat a la natura diversa de les entitats, sorgides en contextos històrics i jurídics ben diversos. Molts d’aquests esforços d’harmonització o de clara distinció –com ara, la diferència entre l’àmbit professional en què actua el IOR, davant de l’institucional i públic dels organismes esmentats– simplement no s’havien fet mai abans. De manera que això ha servit per tenir plena consciència –davant de situacions jurídiques completament noves, com ara una contractació general amb una firma internacional d’auditories (vegeu comunicat de la Sala Stampa de 10 de juny de 2016)–, de la dimensió institucional i pública en la qual s’inscriu per essència la Santa Seu i l’Estat Vaticà.

 És per això que, per exemple, algunes de les disposiciones d’un motu propio de 8 de juliol de 2014 que transferia a la nova Secretaria per a l’Economia les competències atribuïdes fins llavors a la Secció Ordinària de l’APSA (Administració del Patrimoni de la Seu Apostòlica), van ser rectificades al cap d’uns mesos en els estatuts de la Secretaria per a l’Economia aprovats pel Papa el mes de febrer de 2015, i que han hagut de tornar a ser examinades en un altre motu propio de 4 de juliol de 2016, que finalment ha delimitat les respectives competències d’aquests dos dicasteris. La qüestió tècnica era, senzillament, força complexa i demanava un acarament i una anàlisi que abans no s’havia pogut dur a terme.

Per aquest motiu, fins i tot quan en aquests moments s’hagi aconseguit arribar a un equilibri substancial entre les funcions assignades als diversos dicasteris, la situació actual encara s’ha d’enriquir mitjançant el rodatge necessari que només dóna el pas del temps. D’aquí que l’estatut jurídic d’aquestes figures encara resulti provisional, i que sigui lògic preveure que hi haurà nous ajustos en un futur no gaire llunyà.

 

Revisió i agrupament dels “Pontificis Consells”

Una altra de les línies d’acció en el projecte de reforma de la Cúria romana del pontificat de Francesc és la unificació dels organismes de la Santa Seu. Hi ha el convenciment que, sobretot en els darrers anys, la quantitat de dicasteris i entitats autònomes de la Cúria havia crescut massa, i que la fusió d’alguns d’aquests organismes podria simplificar l’organizació, reduir els costos i millorar l’harmonia i l’eficàcia. Per descomptat, es tracta d’un procés que resulta més evident i clar en uns casos que en uns altres, i d’aquest discerniment, se n’encarrega l’esmentat Consell de Cardenals que el Papa va instituir amb aquesta finalitat.

 El grup d’organismes de la Cúria que, en aquest sentit, ha estat objecte de més consideracions és el conjunt de dicasteris que la constitució apostòlica Pastor Bonus –la llei de sant Joan Pau II que el 1988 va establir l’actual organització de la Cúria– va tipificar sota la categoria de «Pontificis Consells». A aquesta categoria, hi pertanyien inicialment dotze dicasteris: Laics, Família, Operadors sanitaris, Cor Unum, Justícia social, Emigrants, Textos legislatius, Unitat dels cristians, Diàleg interreligiós, Diàleg amb els no creients, Cultura i comunicacions socials. Al cap d’uns anys, es van reduir a onze, ja que es va suprimir el de Diàleg amb els no creients, i van tornar a ser dotze quan, el mes de setembre de 2010, Benet XVI va crear el Pontifici Consell per a la promoció de la Nova Evangelització. Exceptuant-ne el Pontifici Consell per als Textos Legislatius, la resta tenien la comesa de promoure l’acció pastoral, en nom del Pontífex, cadascun en el sector que li havia estat encomanat.

 Fins ara, aquest procés de revisió dels consells pontificis s’ha traduït, principalment, en la fusió de la meitat d’ells en dos nous dicasteris: el primer, dedicat als Laics, la Família i la Vida; l’altre, el dicasteri al servei del Desenvolupament Humà Integral. De moment, tant l’un com l’altre s’han definit genèricament com a «dicasteris», sense més especificacions tipològiques (com ara, congregació, consell o altres).

El Dicasteri per als Laics, la Família i la Vida ha estat instituït pel papa Francesc amb motu propio del 15 d’agost de 2016, i partint de la base d’uns estatuts que el Pontífex mateix ja havia aprovat el 4 de juny del mateix any. En el nou organisme, hi conflueixen el Pontifici Consell per als Laics i el Pontifici Consell per a la Família, així com totes les funcions que cadascun d’ells portava a terme anteriorment. El dicasteri té tres seccions –laics, família i vida–, i, a més de la promoció de l’acció pastoral en aquests sectors, també assumeix les competències de la Santa Seu que fins ara exercia el Consell per als Laics, sobre l’erecció i vigilància de les associacions internacionals de fidels i altres institucions semblants. Com a novetat, les normes preveuen que l’organisme estigui presidit per un prefecte, assistit per un secretari, que podria ser laic, i amb tres sotssecretaris, un per a cada «secció», els quals, segons el motu proprio, hauran de ser laics.

 En el dicasteri per al Servei del Desenvolupament Humà Integral, hi conflueixen fins a quatre consells pontificis, configurats per la Pastor Bonus: Justícia i pau, Emigrants, Cor Unum i Operadors sanitaris. El nou organisme ha estat erigit a través d’un motu propio de 17 d’agost de 2016, en el qual també s’aprovaven els seus estatuts. Les normes no estableixen l’estructura interna del dicasteri, però sí que institueixen tres comissions –per a la Caritat, l’Ecologia i els Operadors sanitaris– que el prefecte convocarà quan calgui, i a través de les quals es recupera l’especificitat pastoral dels anteriors consells pontificis. Com a tret completament singular, aquest nou dicasteri només preveu una secció: la dedicada als pròfugs i emigrants, la qual quedarà, ad tempus, sota la direcció immediata del Papa.

 De tota manera, aquest nou dicasteri haurà d’assumir les tasques d’erecció i vigilància de les associacions internacionals de caritat –per exemple, de la Caritas Internationalis, seguint, però, els seus estatuts específics– i dels fons instituïts amb aquestes finalitats, tal com havia establert Benet XVI el mes de novembre de 2012, a través del motu proprio Intima Ecclesiae natura, una tasca que fins ara portava a terme el Pontifici Consell Cor Unum.

 Encara s’ha d’establir el perfil definitiu dels altres consells pontificis, cosa que, per raons diverses, comporta més complexitat. De manera anàloga, els organismes de l’administració de la justícia –els tribunals de la Rota Romana i de la Signatura Apostòlica–, però també la Penitenciaria i el Pontifici Consell per als Textos Legislatius, demanen una autonomia i un equilibri recíproc per poder exercitar degudament les seves funcions, cosa que els fa difícilment compatibles amb l’agregació a altres entitats.

 

La creació de la Secretaria per a la Comunicació

  El tercer pas rellevant realitzat fins al moment present, en el procés de revisió de la Cúria romana, ha estat la creació, amb motu propio de 27 de juny de 2015, de la Secretaria per a la Comunicació, que el 6 de setembre 2016 ha rebut un estatut propi ad experimentum durant tres anys.

La Secretaria per a la Comunicació és el nou dicasteri de la Cúria romana: hi confluiran –al llarg d’un procés d’integració que s’espera que finalitzi el desembre del 2017– fins a nou administracions autònomes que ja existien. Alguna d’aquestes estava plenament integrada en la Cúria, com un altre dicasteri –era el cas del Pontifici Consell per a la Comunicació social–; les altres administracions eren considerades entitats que no pertanyien pròpiament a la Cúria, tot i que hi estaven vinculades perquè prestaven els seus serveis al Papa o a la Cúria. Concretament, a més del Pontifici Consell citat, en aquesta secretaria, hi confluiran la Sala Stampa, el Servei d’Internet, la Ràdio Vaticana, el Centre Televisiu Vaticà, l’Osservatore Romano, la Tipografia Vaticana, el Servei Fotogràfic i, finalment, la Llibreria Editrice Vaticana. En total, amb les xifres i les dades actuals, uns sis-cents empleats.

Com en els casos anteriors, la Secretaria per a la Comunicació respon a la Relació Final del 5 de març de 2015 del Vatican Media Committee, una comissió d’experts establerta pel Sant Pare amb aquesta finalitat, i a partir de la qual el Pontífex mateix va instituir el 30 d’abril de 2015 una Comissió per als mitjans de comunicació vaticans que està guiant el procés d’unificació.

 Els estatuts recentment aprovats afirmen que la Secretaria és el dicasteri de la Cúria romana al qual el Papa confia el sistema de comunicació de la Santa Seu, i justifica l’esforç unificador com una exigència del context comunicatiu actual, caracteritzat per la presència i el desenvolupament notable dels mitjans digitals i de factors de convergència i interactivitat, a banda d’altres exigències organitzatives i econòmiques.

La Secretaria per a la Comunicació, presidida per un prefecte i un secretari, s’articula en cinc direccions: Afers generals, Direcció editorial, Sala Stampa de la Santa Seu, Direcció tecnològica, Direcció teològica i pastoral.

  És previsible que, a la fi d’aquest procés de revisió, es procedeixi a la promulgació d’una nova constitució apostòlica que haurà de substituir la Pastor Bonus, establerta l’any 1988 per sant Joan Pau II com a base de l’organització de la Cúria romana. Serà el moment de procedir a unificar els llenguatges i ajustar les relacions institucionals entre els organismes instituïts, a més d’assumir l’experiència que s’hagi obtingut arran de la posada en marxa de totes aquestes reformes. En tot cas, com ha passat fins ara, la Cúria continuarà després en permanent estat de revisió per tal d’adequar-se a les necessitats concretes que planteja l’Església en cada moment.

+Juan Ignacio Arrieta

Secretari del Pontifici Consell per als Textos Legislatius

  • Juan Ignacio Arrieta

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte