L'autor subtitula el llibre "Diàlegs interiors postconciliars". Es tracta d'un intent de donar unitat a l'Església, i des de l'Església als homes de la terra. El mètode és una antropologia de la solidaritat d'inspiració evangèlica, de tons parenètics, i que mira el futur. La clau ens la dóna l'autor mateix a l'acabar el llibre: "Avui continuo pensant que no hi ha cap més camí per a transmetre la fe que pregar i treballar.
La pregària dóna vitalitat a l'esperança teologal, i el treball de servei de rentar els peus davant el dolor del món és l'únic llenguatge universal que pot entendre tothom" (p.350). Un apèndix porta el títol: Lectures que poden ajudar a comprendre l'opció de "rentar els peus", on a més de recomanar alguns documents del Magisteri, es cita encomiàsticament l'obra de quaranta quatre autors.
S'ha de qualificar de positiu el desig d'ajudar als cristians a saber-se comprendre i estimar. L'anàlisi d'algunes actituds i comportaments que s'oposen a la unitat és encertada. La solució que dóna, però, sembla insuficient, potser per manca d'una base teològica: és cert -com afirma l'autor- que ningú no se'n riu d'una Església que renta els peus; però també és molt cert, que quan l'Església predica la Creu, això és escàndol pels uns i bogeria pels altres: un pastor fidel que predica les exigències de la "Humanae Vitae", per exemple, sembra discòrdia.
El llibre no sembla dir res inconvenient, però en la llista d'autors i llibres citats amb grans lloances, per haver acompanyat a l'autor en el seu itinerari, hi ha vint-i-quatre autors amb obres clarament inconvenients.
El fet de no citar a Hans Küng sembla indicar la clara voluntat, per part de l'autor, de no apartar-se en res a la fidelitat a Roma.
Publicado por Pagès, editor