El llibre: Premi Ramon Llull 2009. Novel·la de tesi dissimulada.
Argument: un escriptor català que publica amb èxit novel·les en castellà, és víctima d'un mobbing perquè abandoni el seu habitatge [el pis d'un bloc deshabitat, en el barri vell de Barcelona]. L'escriptor no està disposat a abandonar-lo fins que acabi la seva nova novel·la. Per a ell és un assumpte de suma importància. Al seu torn, un jove escriptor novell okupa un dels pisos buits del mateix immoble: està escrivint una novel·la que duu per títol: L´últim home que parlava català. Un relat d´anticipació en què un científic nortamericà investiga les causes que han fet que el català s'hagi convertit en una llengua morta. No volen admetre –ni l´autor ni el protagonista– que això hagi esdevingut per causes externes (la guerra civil, el franquisme, etc.), sinó que consideren que ha estat per culpa dels mateixos catalans, per comoditat, covardia o afany de lucre. Els catalans –diuen– davant d´un castellanoparlant sempre cedeixen i es passen al castellà; mai ocorre a l´ inrevés.
Entre tots dos escriptors es produeïx un enfrontament, però, que no els priva de fer-se amics.
Un català pot escriure correctament el castellà –defensa l´okupa–. Però sempre serà un castellà impostat i ortopèdic. (Aquesta sembla ser la tesi del llibre). L'habilitat de l'autor consisteix en què la tesi es desprengui de la novel·la sense que aquesta es converteixi en una tesina o un pamflet. Hi ha diàlegs divertits i d´altres més suats, entre els dos amics i la colla de l´okupa.
Èticament parlant, els pocs personatges que intervenen a la novel·la viuen en un clima de amoralitat que recorda als novel·listes mallorquins dels anys seixanta. La protagonista, que exerceix de metgessa, té relacions indistintament amb l´un o l´altre novel·lista, vivint una deslleialtat pràctica que ells consideren normal. La noia no es vol lligar amb cap dels dos, perquè a ella li agrada fer una vida «normal» i té la experiència de que els escriptors no tenen altra dèria que la d´ escriure nous llibres, aquest és el fi suprem de les seves vides.
L´autor, amb elegància, no s'inclina a incloure passatges de sexe explícit, però introdueix per dues vegades algun detall innecessari. De la família no se´n parla, però sí d'un adolescent «que va fugir de l'ambient asfixiant de la vida familiar» (p.89).
Un cop llegit el llibre, penso que si algun dia el català morís, més aviat seria per la decadència moral dels catalans, que no pas pel conjunt d´arguments que el novel·lista exposa. Salvar la llengua, sense el bastió de la família, ho veig una cosa imposible.
L.R.