Vida Sacerdotal > Predicació

Diumenge de Pentecosta (cicle B): L'Esperit Sant ens ensenya, ens recorda i ens fa parlar amb Déu i amb els homes

En aquest dia, contemplem i revivim en la litúrgia l'efusió de l'Esperit Sant que Crist ressuscitat va vessar sobre l'Església, un esdeveniment de gràcia que ha desbordat el cenacle de Jerusalem per difondre's per tot el món. L'Esperit Sant ens ensenya: és el Mestre interior. Ens guia pel just camí, a través de les situacions de la vida. L'Esperit Sant ens recorda, ens recorda tot el que va dir Jesús. És la memòria vivent de l'Església. I mentre ens fa recordar, ens fa comprendre…

  • Temes d'Avui

Ascensió del Senyor (cicle B): el poder d'intercessió

Avui celebrem el misteri del poder d'unir el cel i la terra, perquè quan Jesús va pujar al Pare la nostra carn humana va creuar el llindar del cel: la nostra humanitat està allí, en Déu, per sempre. Allí està la nostra confiança, perquè Déu no se separarà mai de l'home. I ens consola saber que en Déu, amb Jesús, està preparat per a cadascun de nosaltres un lloc: una destinació de fills ressuscitats ens espera i per això val realment la pena viure aquí sota buscant les coses…

  • Temes d'Avui

Diumenge VI de Pasqua (cicle B): Jesús ens mostra el camí per seguir-lo, el camí de l'amor

L'Evangeli d'avui —sant Joan, capítol 15— ens torna a portar al Cenacle, on escoltem el manament nou de Jesús. Diu així: «Aquest és el meu manament: que us estimeu uns a uns altres, com jo us he estimat» (v. 12). I, pensant en el sacrifici de la creu ja imminent, afegeix: «Ningú té amor més gran que el que dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano» (vv. 13-14). Aquestes paraules, pronunciades durant l'últim Sopar, son un resum de tot el…

  • Temes d'Avui

Diumenge V de Pasqua (cicle B): una persona cristiana és una persona unida a Jesús que fa molt bé al proïsme i a la societat

En aquest V diumenge de Pasqua, la litúrgia ens presenta la pàgina de l'evangeli de sant Joan en la qual Jesús, parlant als deixebles durant l'últim Sopar, els exhorta a romandre units a ell com els sarments a la vinya. Es tracta d'una paràbola realment significativa, perquè expressa amb gran eficàcia que la vida cristiana és misteri de comunió amb Jesús. Si un està íntimament unit a Jesús, gaudeix dels dons de l'Esperit Sant, que —com ens diu sant Pau— són «amor, alegria,…

  • Temes d'Avui

Diumenge IV de Pasqua (cicle B): aprenguem a tenir confiança en el Bon Pastor que ens acompanyen i camina amb nosaltres

L'evangelista Joan ens presenta, en aquest IV diumenge del temps pasqual, la imatge de Jesús Bon Pastor. Contemplant aquesta pàgina de l'Evangeli, podem comprendre el tipus de relació que Jesús tenia amb els seus deixebles: una relació basada en la tendresa, en l'amor, en el coneixement recíproc i en la promesa d'un do incommensurable: «Jo he vingut —diu Jesús— perquè tinguin vida i la tinguin en abundància» (Jn 10, 10). Tal relació és el model de les relacions entre els…

  • Temes d'Avui

Diumenge III de Pasqua (cicle B): estem cridats a ser testimonis de la ressurrecció de Jesús

Avui, tercer diumenge de Pasqua, trobem en l'evangeli de Lluc a Jesús ressuscitat que es presenta enmig dels deixebles (cf. Llc. 24,36), els quals, incréduls i atemorits, pensaven que veien un esperit (cf. Llc. 24,37). Tots nosaltres estem cridats a donar testimoniatge que Jesús està viu. Podemos preguntar-nos: però, qui és el testimoni? El testimoni és un que ha vist, que recorda i explica. Veure, recordar i explicar són els tres verbs que descriuen la identitat i la…

  • Temes d'Avui

Diumenge II de Pasqua (cicle B) – Festa de la Divina Misericòrdia: aprenguem a ser misericordiosos

En aquest diumenge que conclou l'Octava de Pasqua renovo a tots la felicitació pasqual amb les paraules mateixes de Jesús Ressuscitat: “Pau a vosaltres!” (Jn 20, 19.21.26). No és una salutació ni una senzilla felicitació: és un do; més encara, el do preciós que Crist ofereix als seus deixebles després d'haver passat a través de la mort i els inferns. Dóna la pau, com havia promès: “La pau us deixo, la meva pau us dono; no us la dono jo com la dóna el món” (Jn 14, 27).…

  • Temes d'Avui

Diumenge de Rams (cicle B): l'estil de Déu és la humilitat

Aquesta setmana comença amb una processó festiva amb rams d'olivera: tot el poble acull a Jesús. Els nens i els joves canten, lloen a Jesús. Però aquesta setmana s'encamina cap al misteri de la mort de Jesús i de la seva resurrecció. Hem escoltat la Passió del Senyor. Ens farà bé fer-nos una sola pregunta: Qui sóc jo? Qui sóc jo davant el meu Senyor? Qui sóc jo davant Jesús que entra amb festa a Jerusalem? Sóc capaç d'expressar la meva alegria, de lloar-ho? O guardo les…

  • Temes d'Avui
Pàgina 1 de 18

Homilia pronunciada per Mons. Joan Josep Omella a la basílica de la Sagrada Família

Barcelona, Diumenge 5 de març de 2017, Primer Diumenge de Quaresma

Benvolgut bisbe auxiliar, monsenyor Sebastià Taltavull, 

Germans preveres i diaques,
Delegat Diocesà de Pastoral Juvenil i Equip de la Delegació,
Benvolguts joves que veniu de diferents grups, parròquies i moviments,
Germans tots en el Senyor,

I
Crucem tuam adoramus, Domine

Celebrem avui el primer diumenge de Quaresma, temps preciós que ens portarà a la celebració de la Pasqua del Senyor. I comencem aquest camí quaresmal amb tres símbols molt significatius:

1.- La unió – comunió de tots els grups juvenils de la nostra Diòcesi. Volem simbolitzar que som Església, família de Déu, i que ens sentim joiosos de pertànyer a ella, guiats per Jesucrist, l'únic i gran Pastor de les nostres vides.

2.- L'acolliment de la Creu de Lampedusa, que ha arribat a Barcelona des de la ciutat italiana de Milà. Volem mirar-la i contemplar-la llargament. Ens fa present el dolor de Crist, que va morir clavat a la Creu, i ens fa també presents els nostres germans que pateixen, que, fins i tot, perden la vida en la travessia del Mediterrani, intentant fugir de la fam, de la guerra, de la violència i de la persecució.

3.- L'adoració de la Creu. Al final de la Missa tindrem un temps llarg per poder tocar i besar aquesta Creu, i donarem gràcies al Senyor per haver acceptat morir per nosaltres. Pregarem pels nostres germans immigrants, perseguits, torturats i violentats, que han perdut la vida al Mediterrani o en altres llocs del planeta.

II
Et Verbum caro factum est

 Sí, benvolguts amics, ens endinsem aquesta tarda en un dels misteris més impressionants de la nostra fe.

Mireu el que contestaven els Pares del desert davant la pregunta de per què hi havia monjos que deixaven el monestir:

- «Pare: ¿Per què deu ser que molts abandonen la vida monàstica? I el monjo contesta: En la vida monàstica passa el mateix que a un gos que persegueix una llebre: la persegueix i en la carrera crida i borda. Se li uneixen molts altres i tots corren junts, però en un cert moment tots aquells que no veuen la llebre es cansen i un darrere l’altre desisteixen; només els que la veuen, segueixen fins al final».

I afegia: «Solament qui ha posat els ulls en la persona de Crist crucificat pot perseverar fins al final».

Mireu, amics: un no pot ser veritablement cristià, si no palpa les llagues de Crist, si no besa la creu de Crist, si no toca, estima i serveix la “carn de Crist”, que són els pobres, tal com ens recorda sovint el Papa Francesc.

Això és el que li va passar a l'apòstol sant Tomás, que va caure de genolls després d’haver tocat amb els dits i amb la mà les nafres del Ressuscitat. Amb viva emoció va fer llavors la més bella confessió de fe que coneixem. Va dir: “Senyor meu i Déu meu”.

Tomàs, l’incrèdul, el que es burlava dels altres apòstols dient que veien fantasmes, que s'imaginaven haver vist Crist Ressuscitat, el que deia que  això era impossible; en tocar les llagues de Crist va creure i va adorar el Senyor.

Que savis que eren els consells que Tomás de Kempis, un frare molt famós del segle XV, dirigia als cristians que deien que no sabien pregar o que els costava molt!

- “Si no saps meditar en coses elevades i celestials, descansa en la passió de Crist, i atura’t a pensar, com si fossis dins de les seves sagrades llagues. Perquè si et refugies devotament en aquestes cicatrius i precioses nafres de Jesús, sentiràs una gran fortalesa en l'aflicció, no t’afectaran els menyspreus dels homes i suportaràs amb facilitat les paraules d’aquells que murmuren contra tu” (llibre II, 1, nº 16-17).

Amics, no tinguem dubtes d’acostar-nos a la Creu de Crist, a la seva Passió i Mort. Deixem que el cor s'esplaï mirant i estimant el Senyor, que hi és clavat. Alleugem i aboquem en ella les nostres penes, dolors, projectes i desitjos.

Així ho recomana el gran sant Ignasi de Loiola quan en els Exercicis Espirituals diu:

- Imaginant Crist el nostre Senyor davant i posat en Creu, inicia un diàleg amb Ell: ¿com essent Creador has vingut a fer-te home?, ¿com tenint vida eterna has vingut a morir pels nostres pecats?

A continuació mira’t a tu mateix i pregunta’t: ¿què he fet per Crist?, ¿què faig per Crist?, ¿què he de fer per Crist?
I veient-lo així penjat a la Creu, deixa’t anar i inspirar per Ell i demana-li força per fer la seva voluntat.
(Adaptació de l’Anotació n. 53 dels Exercicis Espirituals).

Pot ajudar-vos a resar davant el crucificat aquesta bella poesia de Gabriela Mistral, poetessa xilena guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1945:

En aquesta tarda Crist del Calvari,
he vingut a pregar-te per la meva carn malalta:
però, en veure't, els ulls em van i vénen
del teu cos al meu amb vergonya.

Com puc queixar-me dels meus peus cansats,
quan veig els teus tan destrossats?
Com puc mostrar-te les meves mans buides,
quan les teves estan plenes de ferides?

Com puc explicar-te la meva solitud,
quan tu a la creu penjat i sol estàs?
Com explicar-te que no tinc amor,
quan tens esquinçat el cor?

Ara ja no em recordo de res,
van fugir de mi totes les meves dolences.
L'ímpetu del prec que portava
se m'ofega en la boca pidolaire.

I només demano no demanar-te res,
ser aquí, al costat de la teva imatge morta,
anar aprenent que el dolor és només
la clau santa de la teva santa porta. Amén.

III
T’adoro, t’estimo i et beneeixo

Avui volem besar Crist clavat en aquesta creu, feta amb la fusta extreta d'una de les barques que va naufragar al Mediterrani. En ella van morir 300 germans nostres fugits dels seus països d’origen per causa de la fam, de la guerra, de la persecució, de la violació, amb tots els drets humans conculcats. ¡Quin patiment acumulat en aquesta creu!

En aquesta creu volem besar tots els nostres germans que pateixen fam, pobresa, solitud, abandó, bullying, persecució i tortura … En ells, en el seu dolor, toquem Crist i preguem per ells, demanem que la pau arribi als seus cors, a les seves famílies i als seus països.

Però besem també molts germans nostres que aquí, al nostre país, a la nostra ciutat, prop de nosaltres, pateixen tots aquests mals.

Recordem ara aquest preciós passatge de la vida de Sant Francesc d’Assís:

Un dia Sant Francesc d'Assís pregava al Senyor amb molt fervor i va sentir aquesta resposta: «Francesc, cal que tot el que, com a home carnal, has estimat i has desitjat tenir, ho menyspreïs i ho avorreixis, si vols conèixer la meva voluntat. I després de provar-ho, allò que fins ara et semblava suau i delectable, es convertirà per a tu en insuportable i amarg, i, en canvi, allò que abans et causava horror, et produirà una gran dolçor i suavitat immensa».

Alegre i confortat amb aquestes paraules del Senyor, anant un dia a cavall pels afores d'Assís, es va creuar en el camí amb un leprós. Com que sentia un profund horror pels leprosos, amb gran esforç interior va baixar del cavall, li va donar una moneda i li va besar la mà. I, havent rebut del leprós el bes de pau, va muntar de nou a cavall i va prosseguir el seu camí. Des de llavors va començar a menysprear-se més i més, fins a aconseguir, amb la gràcia de Déu, la victòria total sobre si mateix.

Als pocs dies, agafant una gran quantitat de diners, va anar a l'hospital dels leprosos i, un cop que els va haver reunit a tots, els va anar donant a cada un la seva almoina, al mateix temps que els besava la mà.

En sortir de l'hospital, allò que abans era per a ell repugnant, és a dir, veure i palpar els leprosos, se li va convertir en dolçor. De tal manera el feia tirar enrere veure els leprosos, que, com ell va dir, no només no volia veure'ls, sinó que evitava, fins i tot, acostar-se al lloc on vivien. I si alguna vegada li tocava passar prop de les seves cases o veure'ls, encara que la compassió l’induís a donar-los almoina per mitjà d'una altra persona, sempre ho feia girant el rostre i tapant-se el nas amb les mans.

Però, per la gràcia de Déu, va arribar a ser tan familiar i amic dels leprosos, que, com diu en el seu testament, entre ells habitava i a ells humilment servia. (Llegenda dels Tres Companys. 3Comp 11: FF 1407-1408).

IV
Vés i fes tu el mateix

Benvolguts amics: intentem estimar aquell que per nosaltres va morir a la Creu. Acostem-nos a Crist a través del camí de l'amor i del servei als més pobres i necessitats.

Sé que molts ja ho feu i esteu treballant a Càrites, en alguna obra social o d'atenció als més desfavorits. Uns altres viviu la caritat al Cottolengo o cuidant malalts a les residències. Seguiu per aquest camí i podreu experimentar, igual que sant Francesc d'Assís, el consol i la pau de Crist. Recordeu-ho sempre: “Hi ha més alegria en donar que en rebre” (Act 20,35) i “tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” (Mt 25,40).

Que Déu us beneeixi i us faci créixer a tots en amor a Ell i als germans. Amén

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona