Vida Sacerdotal > Predicació

Diumenge XXXIII del Temps Ordinari (cicle A): Els talents són el patrimoni que el Senyor ens confia: quin és el patrimoni?

L'Evangeli d'aquest diumenge és la paràbola dels talents, presa de sant Mateu (25, 14-30). Relata sobre un home que, abans de partir per a un viatge, va convocar als seus servents i els va confiar el seu patrimoni en talents, monedes antigues de grandíssim valor. Aquest patró va deixar al primer servent cinc talents, al segon dos, al tercer un. Durant l'absència del patró, els tres servents havien de fer fructificar aquest patrimoni. El primer i el segon servent van duplicar cadascun el…

  • Temes d'Avui

Diumenge XXXII del Temps Ordinari (cicle A): quin és l'oli dels llums?

Les lectures bíbliques de la litúrgia dominical d'avui ens conviden a perllongar la reflexió sobre la vida eterna, iniciada amb motiu de la commemoració de tots els fidels difunts. Sobre aquest punt, és neta la diferència entre qui creu i qui no creu, o, es podria igualment dir, entre qui espera i qui no espera. TEXTOS LITÚRGICOS DEL DOMINGO COMENTARIO A LOS TEXTOS POR LA BIBLIA DE NAVARRA (www.bibliadenavarra.blogspot.com) SAN JUAN CRISÓSTOMO (www.iveargentina.org) HOMILÍA…

  • Temes d'Avui

Diumenge XXXI del Temps Ordinari (cicle A): cristians sense maquillatge

En la litúrgia d'aquest diumenge, l'apòstol sant Pau ens convida a considerar l'Evangeli «no com a paraula humana, sinó, com és en veritat, com a paraula de Déu» (1 Ts 2, 13). D'aquesta manera podem acollir amb fe els advertiments que Jesús dirigeix a la nostra consciència, per assumir un comportament d'acord amb elles. Ofrecemos los siguientes documentos para preparar homilías de calidad : "La homilía es la piedra de toque para evaluar la cercanía y la capacidad de encuentro de…

  • Temes d'Avui

Diumenge XXX del Temps Ordinari (cicle A): Mestre, quin és el manament principal de la llei?

L'Evangeli d'avui ens recorda que tota la Llei divina es resumeix en l'amor a Déu i al proïsme. El manament de l'amor a Déu i al proïsme és el primer no perquè està en el cim de la llista dels manaments. Jesús no ho va posar en el vèrtex, sinó al centre, perquè és el cor des del qual tot ha de partir i al com tot ha de tornar i fer referència. Ofrecemos los siguientes documentos para preparar homilías de calidad : "La homilía es la piedra de toque para evaluar la cercanía y la…

  • Temes d'Avui

La missió en el cor de la fe cristiana: Missatge per a la Jornada Mundial de les Missions 2017

Aquest diumenge 22 d'octubre se celebra a tot el món la Jornada Mundial de les Missions, i per això el Vaticà va organitzar una roda de premsa amb el Prefecte de la Congregació per l'Evangelització dels Pobles, el Cardenal Fernando Filoni. El cardenal va recordar que “en la fe cristiana hi ha un impuls i d'ell viu tot el cos”. “Si es deté el pols, entrem en crisi, és xoc”. I aquest impuls “és la missió”, la “missió que Jesús lliura als apòstols, a l'Església, i Ell…

Diumenge XXIX del Temps Ordinari (cicle A): «Donar a Déu el que és de Déu» significa estar disposat a fer la seva voluntat i dedicar-li nostra vida i col·laborar amb el seu Regne de misericòrdia, d'amor i de pau

Acabem d'escoltar una de les frases més famoses de tot l'Evangeli: «Donar al César el que és del César i a Déu el que és de Déu» (Mt 22,21). Jesús respon amb aquesta frase irònica i genial a la provocació dels fariseus que, per dir-ho d'alguna manera, volien fer-li l'examen de religió i posar-ho a prova. És una resposta immediata que el Senyor dóna a tots aquells que tenen problemes de consciència, sobretot quan estan en joc la seva conveniència, les seves riqueses, el seu…

  • Temes d'Avui

Diumenge XXVIII del Temps Ordinari (cicle A): La bondat de Déu no té fronteres i no discrimina a ningú

En l'Evangeli d'aquest diumenge, Jesús ens parla de la resposta que es dóna a la invitació de Déu —representat per un rei— a participar en un banquet de noces (cf. Mt 22, 1-14). La invitació té tres característiques: la gratuïtat, la generositat, la universalitat. Són molts els convidats, però succeeix alguna cosa sorprenent: cap dels escollits accepta participar a la festa, diuen que tenen altres coses que fer; és més, alguns mostren indiferència, estranyesa, fins i tot…

  • Temes d'Avui

Diumenge XXVII del Temps Ordinari (cicle A): Déu té un projecte per tots nosaltres

L'Evangeli d'aquest Diumenge està establert per una paràbola. Un home, diu Jesús, tenia una vinya, que havia plantat ell mateix, ja la que li dedicava totes les seves cures. En l'època de la verema, va enviar als seus servidors a recollir els fruits. Però què va succeir? Els vinyaters van matar a alguns dels servidors i a uns altres els van apallissar. Va manar a uns altres, que van acabar el mateix. Li faltava només el fill. Va pensar: almenys, tindran respecte pel meu fill. Ofrecemos…

  • Temes d'Avui
Pàgina 1 de 14

Homilia pronunciada per Mons. Joan Josep Omella a la basílica de la Sagrada Família

Barcelona, Diumenge 5 de març de 2017, Primer Diumenge de Quaresma

Benvolgut bisbe auxiliar, monsenyor Sebastià Taltavull, 

Germans preveres i diaques,
Delegat Diocesà de Pastoral Juvenil i Equip de la Delegació,
Benvolguts joves que veniu de diferents grups, parròquies i moviments,
Germans tots en el Senyor,

I
Crucem tuam adoramus, Domine

Celebrem avui el primer diumenge de Quaresma, temps preciós que ens portarà a la celebració de la Pasqua del Senyor. I comencem aquest camí quaresmal amb tres símbols molt significatius:

1.- La unió – comunió de tots els grups juvenils de la nostra Diòcesi. Volem simbolitzar que som Església, família de Déu, i que ens sentim joiosos de pertànyer a ella, guiats per Jesucrist, l'únic i gran Pastor de les nostres vides.

2.- L'acolliment de la Creu de Lampedusa, que ha arribat a Barcelona des de la ciutat italiana de Milà. Volem mirar-la i contemplar-la llargament. Ens fa present el dolor de Crist, que va morir clavat a la Creu, i ens fa també presents els nostres germans que pateixen, que, fins i tot, perden la vida en la travessia del Mediterrani, intentant fugir de la fam, de la guerra, de la violència i de la persecució.

3.- L'adoració de la Creu. Al final de la Missa tindrem un temps llarg per poder tocar i besar aquesta Creu, i donarem gràcies al Senyor per haver acceptat morir per nosaltres. Pregarem pels nostres germans immigrants, perseguits, torturats i violentats, que han perdut la vida al Mediterrani o en altres llocs del planeta.

II
Et Verbum caro factum est

 Sí, benvolguts amics, ens endinsem aquesta tarda en un dels misteris més impressionants de la nostra fe.

Mireu el que contestaven els Pares del desert davant la pregunta de per què hi havia monjos que deixaven el monestir:

- «Pare: ¿Per què deu ser que molts abandonen la vida monàstica? I el monjo contesta: En la vida monàstica passa el mateix que a un gos que persegueix una llebre: la persegueix i en la carrera crida i borda. Se li uneixen molts altres i tots corren junts, però en un cert moment tots aquells que no veuen la llebre es cansen i un darrere l’altre desisteixen; només els que la veuen, segueixen fins al final».

I afegia: «Solament qui ha posat els ulls en la persona de Crist crucificat pot perseverar fins al final».

Mireu, amics: un no pot ser veritablement cristià, si no palpa les llagues de Crist, si no besa la creu de Crist, si no toca, estima i serveix la “carn de Crist”, que són els pobres, tal com ens recorda sovint el Papa Francesc.

Això és el que li va passar a l'apòstol sant Tomás, que va caure de genolls després d’haver tocat amb els dits i amb la mà les nafres del Ressuscitat. Amb viva emoció va fer llavors la més bella confessió de fe que coneixem. Va dir: “Senyor meu i Déu meu”.

Tomàs, l’incrèdul, el que es burlava dels altres apòstols dient que veien fantasmes, que s'imaginaven haver vist Crist Ressuscitat, el que deia que  això era impossible; en tocar les llagues de Crist va creure i va adorar el Senyor.

Que savis que eren els consells que Tomás de Kempis, un frare molt famós del segle XV, dirigia als cristians que deien que no sabien pregar o que els costava molt!

- “Si no saps meditar en coses elevades i celestials, descansa en la passió de Crist, i atura’t a pensar, com si fossis dins de les seves sagrades llagues. Perquè si et refugies devotament en aquestes cicatrius i precioses nafres de Jesús, sentiràs una gran fortalesa en l'aflicció, no t’afectaran els menyspreus dels homes i suportaràs amb facilitat les paraules d’aquells que murmuren contra tu” (llibre II, 1, nº 16-17).

Amics, no tinguem dubtes d’acostar-nos a la Creu de Crist, a la seva Passió i Mort. Deixem que el cor s'esplaï mirant i estimant el Senyor, que hi és clavat. Alleugem i aboquem en ella les nostres penes, dolors, projectes i desitjos.

Així ho recomana el gran sant Ignasi de Loiola quan en els Exercicis Espirituals diu:

- Imaginant Crist el nostre Senyor davant i posat en Creu, inicia un diàleg amb Ell: ¿com essent Creador has vingut a fer-te home?, ¿com tenint vida eterna has vingut a morir pels nostres pecats?

A continuació mira’t a tu mateix i pregunta’t: ¿què he fet per Crist?, ¿què faig per Crist?, ¿què he de fer per Crist?
I veient-lo així penjat a la Creu, deixa’t anar i inspirar per Ell i demana-li força per fer la seva voluntat.
(Adaptació de l’Anotació n. 53 dels Exercicis Espirituals).

Pot ajudar-vos a resar davant el crucificat aquesta bella poesia de Gabriela Mistral, poetessa xilena guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1945:

En aquesta tarda Crist del Calvari,
he vingut a pregar-te per la meva carn malalta:
però, en veure't, els ulls em van i vénen
del teu cos al meu amb vergonya.

Com puc queixar-me dels meus peus cansats,
quan veig els teus tan destrossats?
Com puc mostrar-te les meves mans buides,
quan les teves estan plenes de ferides?

Com puc explicar-te la meva solitud,
quan tu a la creu penjat i sol estàs?
Com explicar-te que no tinc amor,
quan tens esquinçat el cor?

Ara ja no em recordo de res,
van fugir de mi totes les meves dolences.
L'ímpetu del prec que portava
se m'ofega en la boca pidolaire.

I només demano no demanar-te res,
ser aquí, al costat de la teva imatge morta,
anar aprenent que el dolor és només
la clau santa de la teva santa porta. Amén.

III
T’adoro, t’estimo i et beneeixo

Avui volem besar Crist clavat en aquesta creu, feta amb la fusta extreta d'una de les barques que va naufragar al Mediterrani. En ella van morir 300 germans nostres fugits dels seus països d’origen per causa de la fam, de la guerra, de la persecució, de la violació, amb tots els drets humans conculcats. ¡Quin patiment acumulat en aquesta creu!

En aquesta creu volem besar tots els nostres germans que pateixen fam, pobresa, solitud, abandó, bullying, persecució i tortura … En ells, en el seu dolor, toquem Crist i preguem per ells, demanem que la pau arribi als seus cors, a les seves famílies i als seus països.

Però besem també molts germans nostres que aquí, al nostre país, a la nostra ciutat, prop de nosaltres, pateixen tots aquests mals.

Recordem ara aquest preciós passatge de la vida de Sant Francesc d’Assís:

Un dia Sant Francesc d'Assís pregava al Senyor amb molt fervor i va sentir aquesta resposta: «Francesc, cal que tot el que, com a home carnal, has estimat i has desitjat tenir, ho menyspreïs i ho avorreixis, si vols conèixer la meva voluntat. I després de provar-ho, allò que fins ara et semblava suau i delectable, es convertirà per a tu en insuportable i amarg, i, en canvi, allò que abans et causava horror, et produirà una gran dolçor i suavitat immensa».

Alegre i confortat amb aquestes paraules del Senyor, anant un dia a cavall pels afores d'Assís, es va creuar en el camí amb un leprós. Com que sentia un profund horror pels leprosos, amb gran esforç interior va baixar del cavall, li va donar una moneda i li va besar la mà. I, havent rebut del leprós el bes de pau, va muntar de nou a cavall i va prosseguir el seu camí. Des de llavors va començar a menysprear-se més i més, fins a aconseguir, amb la gràcia de Déu, la victòria total sobre si mateix.

Als pocs dies, agafant una gran quantitat de diners, va anar a l'hospital dels leprosos i, un cop que els va haver reunit a tots, els va anar donant a cada un la seva almoina, al mateix temps que els besava la mà.

En sortir de l'hospital, allò que abans era per a ell repugnant, és a dir, veure i palpar els leprosos, se li va convertir en dolçor. De tal manera el feia tirar enrere veure els leprosos, que, com ell va dir, no només no volia veure'ls, sinó que evitava, fins i tot, acostar-se al lloc on vivien. I si alguna vegada li tocava passar prop de les seves cases o veure'ls, encara que la compassió l’induís a donar-los almoina per mitjà d'una altra persona, sempre ho feia girant el rostre i tapant-se el nas amb les mans.

Però, per la gràcia de Déu, va arribar a ser tan familiar i amic dels leprosos, que, com diu en el seu testament, entre ells habitava i a ells humilment servia. (Llegenda dels Tres Companys. 3Comp 11: FF 1407-1408).

IV
Vés i fes tu el mateix

Benvolguts amics: intentem estimar aquell que per nosaltres va morir a la Creu. Acostem-nos a Crist a través del camí de l'amor i del servei als més pobres i necessitats.

Sé que molts ja ho feu i esteu treballant a Càrites, en alguna obra social o d'atenció als més desfavorits. Uns altres viviu la caritat al Cottolengo o cuidant malalts a les residències. Seguiu per aquest camí i podreu experimentar, igual que sant Francesc d'Assís, el consol i la pau de Crist. Recordeu-ho sempre: “Hi ha més alegria en donar que en rebre” (Act 20,35) i “tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” (Mt 25,40).

Que Déu us beneeixi i us faci créixer a tots en amor a Ell i als germans. Amén

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona