La transmissió de la fe a la família

«Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus...» (Mt 28, 19-20). El manament de Crist de dur el missatge de la Bona Nova obliga tots els cristians. Tanmateix, la família hi té un paper cabdal. L´anunci de la fe esdevé vocació i missió per a les famílies. Cal, però, veient la situació actual, una nova evangelització, «nova en el seu ardor, en els seus mètodes, en la seva expressió».[1]

Transmetre la fe té unes característiques pròpies. La fe no es transmet com es fa amb una malaltia infecciosa o hereditària, ni s´identifica amb la transmissió de coneixements acadèmics ni de qualitats. Què cal fer perquè la transmissió de la fe sigui eficaç i arribi a arrelar en el cor de les noves generacions? En aquest article intentaré emmarcar alguns elements importants sense els quals la transmissió de la fe no és possible.

La família evangelitza amb una modalitat que li és pròpia i original: «generant allò que és humà mitjançant el que és humà»,[3] i ho porta a terme donant el mapa de viatge vital a l´infant, i educant i convivint. L´originalitat de la família quant a la tasca educativa es fonamenta, doncs, en el fet de generar la persona humana en Crist mitjançant el viure quotidià, esdevenint, amb paraules de Tomàs d´Aquino, un «uterus spiritualis».[4] Custodiant, revelant i comunicant l´amor,[5] la família realitza la seva missió evangelitzadora.

La fe com a virtut

La Fe com a do de Déu, virtut sobrenatural

La fe és també i sobretot una gràcia, un do de Déu, quelcom que sobrepassa l´home amb les forces pròpies. «Per donar aquesta resposta de la fe –llegim a la Constitució Dei Verbum del Concili Vaticà II– és necessària la gràcia de Déu, que s'avança i ens ajuda, juntament amb l'auxili interior de l'Esperit Sant, que mou el cor, el dirigeix a Déu, obre els ulls de l'esperit i concedeix a tots gust per acceptar i creure la veritat.»[9]

El fet que la fe sigui una gràcia té força conseqüències a l´hora de fer-la arribar als altres. No són les nostres paraules el que farà que les persones es converteixin i s´adhereixin a Crist, sinó el do mateix de Déu. La qual cosa significa que, si volem donar la fe, cal que preguem per aquells que volem apropar a Déu. Cal resar, i molt, pels fills, pels amics, per la conversió del món. És obra de Déu! Nosaltres només l´ajudem. Sovint ens n´oblidem, i penso que resem molt poc, i demanem poc, perquè la fe s´estengui arreu. Recordem les paraules de Sant Josepmaria: «Primer, oració; després, expiació; en tercer lloc, molt en “tercer lloc”, acció».^[10]

La fe com a resposta

La fe és també l´adhesió a la invitació que Déu ens fa d´entrar en comunió amb Ell. La fe, doncs, abasta el coneixement i la voluntat. I, per accedir a la intel·ligència de les veritats divines, cal un acte de confiança en Déu, fiar-se´n.

Ara bé, com deia von Balthasar, «només l´Amor és digne de fe».[13] Ningú mai no es fiaria de qui no se sent estimat. Si volem fer arribar la fe, cal que vegin que vivim de fe, i això queda palès quan veuen que ens fiem sempre de Déu, de la seva omnipotència, de la seva misericòrdia i de la seva providència. Admetre el dubte és endinsar-se per camins de desconfiança. Si volem, doncs, donar-los motius de creure, un dels més lluminosos és l´abandonament dels adults en la voluntat amorosa de Déu, que duu a una confiança plena. Si els fills veuen que davant les dificultats ens neguitegem, perdem la pau o la paciència, o ens costa acceptar les contradiccions, aleshores, amb els fets, estem manifestant que no acceptem com una cosa positiva la voluntat de Déu, o que ens demana coses que no ens convenen, la qual cosa significa que no acabem de creure que Déu vol el millor per a nosaltres, és a dir, que no ens estima prou. I davant qui no ens estima prou ningú no hi dipositarà la seva confiança. Cal, doncs, una confiança amorosa a prova de dificultats, que ens capacita per afrontar qualsevol situació amb la certesa que Déu no ens ha deixat, que segueix estimant-nos i que de tot en traurà un bé per a nosaltres.

Aquesta confiança resta sustentada per tres actituds o virtuts que l´acompanyen. La primera és la humilitat. Humilitat d´escoltar agraïdament la veu de Déu amb la consciència que el que pugui demanar-nos és el millor per a nosaltres. Humilitat de deixar-se ensenyar. Humilitat de no donar lliçons a Déu de com ha de portar-se amb nosaltres, com fan aquells que es fan la religió a la seva mida, la qual cosa comporta alhora la manca de confiança en Déu. Qui posi objeccions a la fe o a la moral que professa l´Església, qui no té un desig sincer de formar-se i d´apropar-se més a Déu, és incapaç de transmetre aquesta confiança en aquell que és l´Amor. Reitero, només l´Amor és digne de fe.

Cal, a més, per garantir la confiança, la virtut de l´obediència. Qui en conèixer la voluntat divina no està disposat a posar-la en pràctica i a seguir-la fidelment dóna a entendre que no creu prou que allò és un bé per a ell, i aleshores està mostrant, amb els fet, que desconfia d´allò que Déu ens proposa i mana. La determinació ferma a secundar els plans divins, a obeir sempre la voluntat divina, és condició perquè la confiança en Déu sigui sincera i plena.

Hi ha un tercer element que manifesta vitalment aquesta confiança en Déu: l´alegria. La manca d´alegria expressa sempre, a menys que sigui per malaltia, el rebuig d´una situació que no és del nostre grat i, per tant, una desconfiança en Déu, com a conseqüència que hom pensa que Déu no m´està cuidant prou, o no cerca el meu bé. Qui és conscient que Déu ho disposa tot per al bé dels seus elegits, llavors no pot més que estar sempre content, en pensar que qui tot ho pot i més ens estima no fa altra cosa que procurar allò que és un bé per a nosaltres. Sempre alegres! No dubteu mai ni de l´omnipotència ni de la misericòrdia del bon Déu. La manca d´alegria enfosqueix la transmissió de la fe.

 

El sagrament primordial

Se´n parla, de «sagrament primordial», en la reflexió sobre la teologia del cos, en mostrar la sexualitat com a camí per descobrir i fer present l´aliança amb Déu propi de l´amor esponsalici.[15] Acollint la veritat de l´amor humà, l´home entra en una singular aliança amb Déu.[16]

La fe és eclesial

Cloenda

Reitero, en acabar, una crida feta als pares: manifesteu amb les vostres vides la bellesa del vostre amor fonamentat en Crist i sereu capaços de mostrar als vostres fills que aquest amor, l´únic digne de suscitar la fe, és l´opció més atractiva aquí a la terra. Aquest és el gran repte que teniu a les mans, en part herència del que aprenguérem dels nostres pares, però que requereix nous models, noves maneres de fer, i aquesta és la torxa que heu de passar als qui vénen rere nostre. Ens hi juguem molt![18]