Què rep la dona de l'Església. I què n'ofereix

David Cameron, primer ministre anglès, a l´aeroport de Birmingham va dir a Benet XVI, en acomiadar-lo del recent viatge a la Gran Bretanya: «Santedat, ens heu reptat a tot el país a asseure´ns a pensar, i això només pot ser bo».

Aquest repte el va viure la dona del segle XX. Va pensar la seva vida, la seva funció social, la seva forma de construir cultura. Va prendre decisions i va accedir a nous camps. Va assolir èxits i un lloc propi en la societat i en la cultura. Una dada expressiva: avui cap economia no s´aguantaria sense el treball de la dona.

Però el repte de pensar en la dona continua vigent. Hi ha camps que fan aigües. El seu lideratge en llocs clau encara no s´ha aconseguit. Hi ha alarma vermella de l´amor en el matrimoni, fallades en la fidelitat que es van prometre els esposos. L´educació dels fills reflecteix carències paternomaternes: demanen una conciliació real treball-família i una maduresa dels pares en el seu propi rol. L´experimentació biotècnica, desplegada arreu del món, assetja la dona a gran escala i origina autèntiques plagues: les conseqüències de l´avortament, de l´experimentació en el propi cos, etc. El repte de pensar en la dona i en l´home crida amb una intensitat especial, d´alarma disparada que no calla, a qui el rep en perspectiva cristiana.

Algunes dones que van destacar per la resposta de fe i vida cristiana 

Una trajectòria vital diferent és la de Dorothy Day(Nova York, 1897-1980). Periodista, eficaç lluitadora pels drets humans, primer amb iniciatives socialistes i, des de la seva recepció dins l´Església Catòlica, com a camí de trobada amb Déu i de servei als altres, especialment als més necessitats.[5] El16 de març de 2000, l´arquebisbe de Nova York, el cardenal John O´Connor, va obrir el seu procés de canonització.

El 1932 va engegar el diari The Catholic Worker, per impulsar el compromís social i les obres de misericòrdia. Després va ajudar els qui no tenien res –ni sostre, ni menjar ni cèntims– per temps il·limitat. El 1936 funcionaven 33 cases al país. Alguna vegada els seus crítics li recordaven la frase de Jesús: «Pobres n´hi haurà sempre entre vosaltres». I ella replicava: «Però no ens alegrem que n´hi hagi tants. L´estructura de classes és obra nostra i amb el nostre consentiment, no el de Déu, i hem de fer tots els possibles per canviar-la. Necessitem un canvi revolucionari».

 

Mary Ann Glendon (1938, Berkshire County, Massachusetts), casada amb Edward R. Lev, ha tingut tres filles. Professora de Dret a la Universitat de Harvard, és membre de l´Acadèmia Pontifícia de Ciències Socials des de la seva constitució (1994); actualment n´és presidenta. Va encapçalar la delegació de la Santa Seu en la IV Conferència de la Dona de l´ONU a Pequín (1995).[8] Ambaixadora dels EUA davant la Santa Seu (2007-2009).[9]

Treballadora, sociable i senzilla, bona transmissora de les seves conviccions –en classes, escrits i intervencions–, amb notable capacitat d´escoltar i de donar-se als altres, i conseqüent amb la fe que professa, Glendon ha construït Església, tant en la seva família com en la seva professió, difonent els principis de la llei natural i d´un ordre social que s´hi adigui. Ho ha fet al màxim nivell.

Entre els seus llibres cal destacar A World Made New: Eleanor Roosevelt and the Universal Declaration of Human Rights, sobre la declaració dels drets humans per part de l´ONU, iniciativa d´Eleanor Roosevelt. Dos estudis comparatius: Abortion and Divorce in Western Law i The Transformation of Family Law, premiat el segon, el 1993, amb l´«Order of the Coif Triennial Book Award», de la Legal Academy. Doctora Honoris Causa per nombroses universitats: Chicago, Lovaina, Navarra etc. Rep el premi «National Humanities Medal» (2005), al mèrit de la Cultura Catòlica (2008) i el «Proudly Pro-Life Award» (2009) per defensar la vida del no nascut. The National Law Journal la inclou entre les «cinquanta juristes més influents d´Amèrica» (1998).

Mercedes Aroz (Saragossa, 1944) testimonia avui la fe que li va arribar després d´un llarg iter.[10] Doctora en Economia, jove marxista, va educar els dos fills en aquests valors. El petit va arribar a la fe per gràcia de Déu abans que la Mercedes.

Afiliada al PSOE (1976), una de les fundadores del PSC (1978), diputada socialista (1986-2000) i senadora (2000), va ser la més votada de la democràcia, amb 1,6 milions de vots a Barcelona (2004).[11]

Després d´abraçar la fe, va renunciar al seu escó el 2007. Ho va fer públic «per subratllar [...] que el cristianisme té molt a dir als homes i dones del nostre temps, perquè hi ha alguna cosa més que la raó i la ciència [...]. A través de la fe cristiana s´aconsegueix comprendre plenament la pròpia identitat com a ésser humà i el sentit de la vida».

Per a la Mercedes, «el polític catòlic per damunt de tot ha de representar i defensar els valors fonamentals de l´ésser humà». En el X Congrés Catòlics i Vida Pública, sosté: «Cal plantejar l´abolició de l´avortament com el que és: un objectiu progressista, d´avenç de la civilització, perquè el reconeixement jurídic dels drets humans i la seva ampliació és fruit del progrés de l´ésser humà en la comprensió de la seva realitat i de la seva dignitat com a persona».

Denuncia la ideologia laïcista: «La llibertat religiosa reclama el respecte i un reconeixement positiu del fet religiós enfront d´un intent d´imposar el laïcisme»; i exigeix a l´Estat facilitar «l´educació religiosa a l´escola», ajudar el matrimoni i la família, afrontar –tot respectant la persona– la biotecnologia, la interculturalitat o la interreligiositat, que són «les qüestions més greus que afecten la visió de l´home».

 

Mariqui Dueñas (Madrid, 1959), secretària a Espanya de Mans Unides, casada amb Alfonso Cervera Dueñas, signe del valor del sofriment viscut amb Fe. Personalitat activa, plena d´energia, vivaç, amb molts amics. Mentre estudiava, va practicar la natació: campiona de Galícia als quinze anys, subcampiona d´Espanya, bones marques internacionals. Als disset anys, un foc devorador va canviar la seva vida. Va patir molt, però va saber que Déu li donava una altra oportunitat de viure, i buscava un perquè.

Després de l´alta, va estudiar a Anglaterra i als EUA. Des d´Espanya va viatjar a Kenya (1991); va experimentar la duresa del Tercer Món i va optar pel voluntariat. Primer a l´Àfrica, després a Naga (Filipines), on va conèixer les Missioneres de la Caritat de la Mare Teresa. Va treballar amb els més pobres entre els pobres, amb total gratuïtat, i va percebre que el dolor assumit construeix la persona. A l´Índia, de la Mare Teresa va aprendre el valor de «poques coses fetes amb gran amor». A la fi, descobreix la seva crida: servir a través del testimoniatge.

Va tornar a Espanya i va treballar com a voluntària de projectes de Mans Unides (1999), i va assistir malalts terminals de sida (Missioneres de la Caritat, a Madrid). «Moltes vegades és més difícil donar-se als altres aquí –afirmava– que en el Tercer Món».[12] Com a secretària de Mans Unides, ha portat l´àrea de projectes sobre el terreny. De nou, «és deixar-me usar per Déu». I conclou: «Dono gràcies a Déu per cada dia de la meva vida».

 

Mercè Riera va fundar "El Xiprer" (1993), institució d´acollida, a Granollers.[13] Fe sòlida, la sap encarnar estimant el proïsme. "El Xiprer" és situat a la casa familiar, que, en morir els pares, va quedar buida. La Mercè es preguntava dintre seu: «Senyor, què n´esperes, Tu, d´aquesta casa?». Participava en un grup de pregària i va llegir el salm 132: «Li beneiré les provisions, i abundaran, els seus pobres menjaran fins a saciar-se». Es va imaginar la sala gran convertida en un gran menjador on es complís aquesta benedicció. I així va ser.

«El Xiprer» té avui 140 voluntaris que treballen al menjador, en la distribució d´aliments a persones sense recursos... El 2009 es van distribuir 140.000 quilos d´aliments. A més d´oferir menjar, «El Xiprer» acull les persones que ho necessiten, analitza les causes de la seva situació i busca solucions. Des del 2008 atén persones que abans tenien estabilitat econòmica, però amb la crisi i l´atur no han pogut afrontar una hipoteca i tenen una difícil situació econòmica, familiar i legal. Vint voluntaris –economistes, advocats i empleats de banca– estudien solucionar aquests problemes i que puguin arribar a fi de mes, encara que modificant els costums. El treball es fa coordinat amb Càritas. Un grup de suport busca recursos per al centre; en preguntar a la Mercè si han faltat mai, va respondre: «Si cadascú fa la seva part, la Providència no falla mai».

*     *    *

Podríem continuar parlant de moltes altres dones que «construeixen Església». Ho fan, en primer lloc, totes les que en l´àmbit familiar es lliuren als seus: «La família cristiana transmet la fe quan els pares ensenyen els fills a resar i resen amb ells (cf. Familiaris consortio, 60); quan els acosten als sagraments i els van introduint en la vida de l´Església; quan tots es reuneixen per llegir la Bíblia, il·luminant la vida familiar a la llum de la fe i lloant Déu com a Pare».[14]

Així ho veia sant Josepmaria: «En tots els ambients cristians se sap, per experiència, quins bons resultats dóna aquesta natural i sobrenatural iniciació a la vida de pietat, feta en l´escalf de la llar. El nen aprèn a col·locar el Senyor en la línia dels primers i més fonamentals afectes; aprèn a tractar Déu com a Pare, i la Verge, com a Mare; aprèn a pregar, seguint l´exemple dels seus pares. Quan es comprèn això, es veu la gran tasca apostòlica que poden fer els pares, i com estan obligats a ser sincerament piatosos, per poder transmetre –més que no pas ensenyar– aquesta pietat als fills» (Converses, 103).

«Una mare pot formar els fills en profunditat, en els aspectes més bàsics, i pot fer d´ells, al seu torn, altres formadors, de manera que es creï una cadena ininterrompuda de responsabilitat i de virtuts» (Converses, 89).[15]