Metafísica

Eudald Forment

Metafísica és un manual per a estudiants de filosofia i per a tots els qui volen conèixer la part nuclear d´aquesta ciència humanística. Sens dubte, la seva major originalitat consisteix a repensar tota la problemàtica metafísica, però partint d´un recorregut inicial per les últimes tendències filosòfiques. El seu autor, el catedràtic de Metafísica de la Universitat de Barcelona, Eudald Forment, explica, a la «Presentació» que aquesta obra és el resultat d´una llarga docència universitària i va precedida per obres com ara Introducción a la Metafísica i Lecciones de Metafísica, fruit també d´aquesta docència. L'obra va dedicada a tots els seus alumnes.

El capítol 1, «Naturalesa de la metafísica», es proposa definir la metafísica. L'etimologia de la paraula apunta a un saber que va «més enllà» de la natura física. En aquest sentit, la metafísica queda lligada, i fins i tot identificada, amb el platonisme. Després d´analitzar també la naturalesa de la metafísica seguint les quatre definicions aristotèliques –ciència de les primeres causes i principis o «saviesa»; ciència divina o «Teologia»: ciència de l´ens en tant que ens; ciència de la substància–, el nostre autor passa revista a les «superacions» de la metafísica, detenint-se especialment en Martin Heidegger. La superació de la metafísica per a Heidegger significa la superació de l´oblit de l´ésser i, per això mateix, la recuperació de la metafísica. Amb la memòria de l´ésser, s´haurà deixat endarrere una situació que va culminar en el nihilisme de Nietzsche, que va ser, segons Heidegger, l´últim dels metafísics d´aquest procés d´oblit de la metafísica occidental. En aquest sentit, Forment entén la metafísica –i l´obra que estem analitzant n´és un bon exemple– com una memòria de l´ésser.

El capítol 2, «La racionalitat metafísica», comença amb la valoració crítica de la modernitat portada a terme per l´existencialista rus Nikolai Berdiaev. La gran tragèdia del projecte de la modernitat ha estat la seva ruptura amb el fonament espiritual o metafísic de la realitat, portant greus conseqüències antropològiques, que el nostre autor va enumerant seguint el fil de l´anàlisi de Berdiaev. La ruptura amb el centre espiritual de la vida ha conduït a la negació i a la destrucció de l´home. El fracàs de la modernitat manifesta clarament que, sense el platonisme, l´humanisme és impossible. Sense metafísica, el fi no és un altre que el nihilisme.

Heidegger, des d´un plantejament distint, arriba a la mateixa conclusió, en considerar la metafísica de Nietzsche la consumació de la metafísica moderna. L´intent heideggerià consistirà a «superar» la metafísica moderna. El camí metafísic ha d´atenir-se a un sol pensament, a saber, el pensar que pregunta per l´ésser. Per recuperar la memòria de l´ésser, Heidegger es proposa revisar tota la tradició metafísica anterior. Cal que l´home recuperi l´ésser que ha oblidat i del qual posseeix una precomprensió. Les anàlisis de Berdiaev i Heidegger ens ensenyen que la racionalitat humana passa per recuperar la memòria de l´ésser, per mantenir l´orella atenta a l´ésser. La grandesa metafísica humana consisteix, segons el parer de Forment, en això: que l´home té una obertura interior a l´ésser, al que és més fonamental i que està en el més interior i exterior de la realitat. La possibilitat d´escolta interior a les veus que vénen de l´ésser constitueix la seva essència més alta.

El capítol 3, «El raciocini metafísic», és una llarga discussió sobre el sentit de la metafísica enfront de la concepció científica del món propugnada pel positivisme lògic i el seu criteri de verificació, segons el qual únicament tenen sentit les proposicions que es poden verificar empíricament. La filosofia, mancada per complet de sentit, queda relegada a la tasca de l´anàlisi de la semàntica i de la sintaxi del discurs científic, l´únic significatiu. El nostre autor critica aquest cientificisme de la mà de Karl Popper i el seu criteri de falsabilitat, analitzant molt de prop la seva obra fonamental La lògica de la investigació científica, en especial, el problema de la relació entre l´universal i el singular.

La distinció popperiana entre conceptes universals i conceptes singulars el porta a negar tota connexió entre l´universal i l´individual. Per a Aristòtil i sant Tomàs, en canvi, sí que és possible un cert trànsit del singular a l´universal en la mesura que la intel·ligència és capaç de penetrar a través de les qualitats sensibles fins a l´essència o naturalesa de les coses. Per explicar el caràcter transcendent de l´universal respecte dels singulars, així com el caràcter inefable d´aquests últims, Popper no presenta cap metafísica del coneixement, com sí que fa sant Tomàs, però afirma, no obstant això, el caràcter apriorístic de l´enteniment. Posseïm una creativitat apriorística d´hipòtesis, que després hauran de ser confirmades. Però les dites hipòtesis no es poden verificar empíricament, com sosté el neopositivisme, a causa de la naturalesa dels seus enunciats universals, que no es corresponen exactament amb l´individual. Però poden falsejar-se. Enfront del criteri de verificació, Popper respon al neopositivisme amb el criteri de falsació. La metafísica no és ciència perquè els seus continguts no són falsables. Però la metafísica té sentit i Popper destaca el seu valor. Malgrat les limitacions del criteri de falsabilitat en la seva demarcació entre el científic i el no científic, el criticisme popperià desacredita totalment el cientificisme i suposa una major consideració de la metafísica.

El capítol 4, «Els fonaments de la metafísica», és una revisió del principi de la intuïció, segons el qual el mode originari i autèntic de captació de la realitat, assumit per la metafísica, seria la intuïció intel·lectual. L´intuïcionisme és fonamental en la metafísica cartesiana, en la mesura que només la intuïció intel·lectual capta l´evident i, per això mateix, la veritat. El postulat intuïcionista és present també en Kant, per a qui pensar no és més que la conseqüència essencial de la finitud de la intuïció humana, que és únicament sensible. El caràcter espontani i actiu del pensament explicaria la necessitat i universalitat del judici objectiu, però portaria l´estranya conseqüència de la negació de la capacitat transcendent de la raó humana. Enfront del postulat intuïcionista, sant Tomàs nega que el coneixement intuïtiu sigui el que possibilita la metafísica. L´enteniment és actiu, però això no el porta a la conclusió kantiana del fenomenisme i l´agnosticisme, sinó a una posició de realisme, això és, que l´activitat del coneixement manifesta la realitat, arriba a l´interior intel·ligible de les coses i des del més immanent accedeix al transcendent. La resta del capítol és una anàlisi de l´activitat intel·lectiva, entesa no com un «veure», sinó com un «concebre». L´entendre constitueix una paraula o verb mental, un dir intern de l´enteniment, que és el concepte, pel qual s´expressa o manifesta la realitat. Aquest capítol és especialment important, perquè el postulat intuïcionista explicaria l´hegemonia històrica de les metafísiques essencialistes, i la doctrina sobre la naturalesa activa i locutiva del coneixement intel·lectual explicaria, al seu torn, el redescobriment de la metafísica de l´ésser.

El capítol 5, «El mètode metafísic», analitza primer l´hermenèutica, considerada com la metodologia pròpia de la postmodernitat, per passar després a l´estudi de l´analogia metafísica, mètode propi de la metafísica clàssica. Per a Cayetano, reconegut comentarista de sant Tomàs, l´analogia de proporcionalitat és l´única que ha d´utilitzar-se necessàriament en metafísica. En canvi, per a Suárez, l´analogia metafísica és només la d´atribució intrínseca. Ramírez, per la seva banda, afirma que l´analogia de l´ens és tant l´analogia d´atribució intrínseca com la de proporcionalitat pròpia. Segons el parer del nostre autor, aquestes i altres interpretacions de la doctrina metafísica de l´analogia de l´ens han desviat l´atenció de l´analogia com a mètode metafísic per expressar la realitat. La metafísica, mitjançant l´analogia de proporcionalitat pròpia, estudia els transcendentals i pot, d´aquesta manera, «ascendir» fins a Déu. Sense la concepció analògica proporcional dels ens no es podria realitzar un ascens conceptual fins a Déu. Després, en una segona operació, «descendeix» des d´Ell fins a les criatures, establint llaços de relació causal, i llavors utilitza també l´analogia d´atribució.

Els últims capítols aborden la temàtica característica de la metafísica, a saber, l´estructura metafísica de l´ens, compost d´essència i ésser (capítol 6, «L´essència», i capítol 7, «Ens i ésser»), i l´ordre dels transcendentals: unitat, veritat i bé (capítol 8, «Unitat, veritat i bondat»). Una anàlisi en detall d´aquests últims capítols allargaria massa aquesta recensió. Però la noció fonamental que articula aquesta última part és la d´acte d´ésser, entès com a acte primer i fonamental de l´ens, que no es confon amb la mera existència; un acte d´ésser que entra en composició real amb l´essència com a potència participant d´ésser. L´Aquinat expressa així la seva profunda doctrina de l´ésser, no sols amb les nocions aristotèliques de potència i acte, sinó també amb la noció platònica de participació. En aquest sentit, el capítol 7, «Ens i ésser», és la peça central de tota aquesta part i, sens dubte, una de les millors i més clares exposicions fins al moment sobre la noció nuclear d´acte participat d´ésser. La recuperació de la «memòria» de l´acte d´ésser permet al seu torn recuperar les seves oblidades dimensions d´unitat, veritat, bondat i bellesa.

Aquesta obra és una excel·lent guia per a tot aquell que desitgi entrar en el llarg camí de la saviesa metafísica.

Ignasi Guiu