Gènesi del concepte de laïcisme

Amb relació al terme llatí Laicus (laic), procedeix del terme grec laikós, i aquest al seu laicus torn prové de la paraula laos, que vol dir poble. A l´època romana, el terme es referia als ciutadans –independentment del seu estament social– que formaven part de la ciutat. Per tant, es pot considerar que laicus significa un que pertany al poble, a la polis o ciutat. També derivat del llatí laicus, procedeix el terme llec, que per una derivació d´un caire més aviat peroratiu acabaria significant durant el segle XIX, el mancat de lletres o de notícies. És una coneguda frase la de “jo sóc un llec en aquesta matèria”.

Si ens endinsem en el marc sociològic del cristianisme, apareix la distinció entre el terme fidel (christifidelis) i el terme laic. El terme fidel, des de la seva adopció per part de les primeres comunitats cristianes, es va utilitzar per expressar, sense exclusions, la pertinença de tots els membres del poble de Déu que s´han incorporat mitjançant el sagrament del baptisme. Per altra banda, el terme laic es referia a tots els membres del poble de Déu, que estaven inserits en el populus o món civil, de forma equivalent a la paraula ciutadà, que eren els que integraven la població d`una determinada ciutat.

 Malgrat aquesta distinció, dins els àmbits civils del món romà s´utilitzava sovint el terme de fidel o “poble de Déu” per referir-se als cristians laics. A causa d´aquest fet lingüístic, no va ser estrany que s´identifiqués el concepte de fidel o “poble de Déu” amb la paraula laic, malgrat la diversitat de sentit etimològic.

 En el transcurs del seu procés evolutiu de caire lingüístic, el terme laic va anar adquirint els seus propis perfils. És així que, durant les èpoques de l´Edat Mitjana, amb el nom de laic es designava els fidels cristians que es dedicaven a les tasques profanes, i per aquesta circumstància es distingien tant dels monjos i dels frares (estat religiós) com dels clergues, que no formaven part de l´àmbit laïcal. Tanmateix, la denominació de tots els membres del poble de Déu, com ja comentàvem, independentment del seu estat, s´expressava sovint amb el terme de fidel o també amb termes com deixeble o germà i d´altres. És a dir, que el terme de fidel i la paraula laic es van constituir, pensem que encertadament, com dos conceptes d`extensió significativa diferent, ja que es pot dir que tots els laics son fidels, però no tots els fidels son laics. I així, al marge de matisos poc rellevants, s´han anat utilitzant aquests dos termes al llarg del segles fins al dia d´avui, dins el marc de l´Església Catòlica.

En els primers períodes medievals, a causa de factors històrics complexos es van anar configurant, en l´àmbit estructural de l´Església, una sèrie de conceptes teològics i pastorals que afirmaven que la millor condició per aconseguir la plenitud cristiana dins l´Església era a través de la vida dels preveres i especialment la dels consagrats a la vida religiosa, enfront de la condició dels laics, que es dedicaven als seus treballs professionals de caire civil. A conseqüència d´aquests plantejaments pastorals i teològics, es van derivar una sèrie de factors que van tenir unes determinades repercussions sociològiques en l´expectativa del progrés espiritual en la vida dels cristians en general.

Així, per exemple, una d´aquestes repercussions és que es va anar perdent gradualment el sentit de participació activa del laïcat en l´àmbit propi de l´Església, tan viu en els primers segles, fins al punt que la missió capital i fonamental de l´Església s´arriba a atribuir, de forma quasi exclusiva, al ministeri dels clergues i a la vida consagrada dels ordes religiosos, mentre que els laics han de procurar, en tot cas, viure les virtuts pròpies dels cristians en l´àmbit dels seus afers profans enmig del món. Conjunt de tasques profanes de tota índole que, en certa manera, són considerades com un mena d´obstacle i inconvenient per aconseguir un vida de perfecció cristiana.

En aquest context ideològic, el terme laic s´aplicarà de forma correcta als qui no han rebut l´ordre ministerial o no pertanyen a una determinada institució religiosa de vida consagrada. Els laics, en tot cas, seran la majoria dels cristians que, exercint diverses activitats en el món civil, tenen un paper merament passiu dins de la missió doctrinal i apostòlica de l´Església, sense que hi hagi cap element específic en el Dret Canònic que defineixi de forma positiva i dinàmica la seva condició de fidels. La seva inserció en l´àmbit de les tasques i afers temporals dins el món civil, en què estan immersos, es considera més aviat com una espècie de rèmora, com el reflex de la manca d´una vocació més alta, més espiritual i perfecta, com la que es pot aconseguir dins les regles dels ordes religiosos. Un plantejament, a més, avalat per l´elaboració teològica que van fer dos grans filòsofs i teòlegs, com és el cas de Sant Tomàs d´Aquino i posteriorment Suárez, respecte del status perfectionis, un estat de perfecció que implica l´assumpció i el compromís públic dels tres vots de pobresa, castedat i obediència, obtinguts mitjançant la vida consagrada, apartada dels afers mundans.

Tanmateix, el terme laic, durant aquesta època, havia anat adquirint un significat ambigu. D´una banda, s´aplicava de forma pejorativa als qui en deien “els senyors seculars” o “senyors laics”, que, portats per la seva ambició territorial, pretenien delerosament obtenir un paper preponderant en les decisions del govern de l´Església, especialment durant l´època dels conflictes entre l´Imperi i el Pontificat. D´altra banda, es referia, com ja hem indicat, a la posició de la majoria dels cristians, que desenvolupaven les seves activitats dins el món secular, però sense fer cap al·lusió al sentit eclesial i santificador que podien tenir aquestes activitats seculars.

En l´odre d´aquestes consideracions, és oportú assenyalar el fet històric del Concili de Trento, celebrat durant el segle XVI. En una de les més importants i concorregudes sessions del tercer i darrer període del Concili, encapçalat per Pius IV, el 1563, es va definir amb gran altura doctrinal i teològica la sagramentalitat de l´Ordre ministerial i el caràcter d´institució divina que té el Col·legi Apostòlic i, en conseqüència, la jerarquia eclesiàstica. Una sessió que també va donar lloc a una sèrie de valuosos decrets, destacant, entre d´altres, la reforma dels Seminaris arreu del món per aconseguir una adequada formació doctrinal del clergat. D´aquesta manera es donava resposta i es frenava un dels grans perills del moviment protestant: el de dissoldre el sagrament de l´Ordre ministerial, partint del principi luterà de “seglaritzar els clergues i clericalitzar els seglars”, un principi que va donar ocasió a una estranya confusió del paper propi dels clergues i el dels laics, circumstància que va desestabilitzar l´harmònica distinció existent dins l´Església Catòlica dels termes de clergue, religiós i laic.

És indubtable que el Concili de Trento va obrir un període d´extraordinària fecunditat per a la teologia, la pastoral i la vida de pietat dels clergues i, en conseqüència, també la dels laics, i de passada va orientar i endegar les ànsies de reforma que hi havia dins l´Església, fent una verdadera reforma catòlica, oposant-se a la mal anomenada “reforma protestant”.

 Això no obstant, empès, segons el que analitzem, per les circumstàncies històriques del bé comú dels cristians en aquell convuls període de profunda ruptura de la unitat religiosa a l´Occident, al Concili de Trento no li va quedar altre remei que formular i aprofundir, d´una forma prioritària i principal, la vida i educació del clergues i la dels religiosos consagrats (que van ser les més atacades per part dels “reformadors”), per garantir, solidificar i transmetre la doctrina catòlica en els segles esdevenidors. Però de retruc i indirectament, en no fer-se càrrec de la qüestió, va reforçar i consolidar la concepció passiva i de segona classe del laïcat, que continuarà anant a remolc de les tasques empreses pels clergues i els religiosos.

És a partir del Renaixement quan apareixen els primers símptomes del que s´anomena el laïcisme i que tènuement, però de forma progressiva, va anar prenent un significat d´oposició amb el que se´n deia “el món religiós”. Les causes són diverses, però la font inicial d´aquest procés de secularització de la societat civil prové, en gran part, dels erronis plantejaments de l´Estat civil, en considerar que les seves exigències morals són diferents de les que es demanen en el marc de la societat religiosa. És el que es coneix com el principi de la doble moral, que implica una ruptura ètica respecte a l´antropologia clàssica del cristianisme, ruptura basada en una ètica procedimental subordinada a les circumstàncies estratègiques i polítiques del moment. Aquests erronis plantejaments van ser defensats principalment per el florentí Nicolau Maquiavel en l´obra El Príncep, que va tenir una gran repercussió en els camps polític, cultural i científic.

En prescindir d´una recta fonamentació eticoreligiosa, l´Estat es va sentir amb la necessitat de crear, ell mateix, una espècie de pseudoreligió particular per justificar i donar pes a les seves decisions legislatives i jurídiques, desembocant en un Estat creador de la seva pròpia ètica. Una de les seves conseqüències van ser les pretensions estatals d´establir una forma d´Església nacional amb l`intent que quedés sotmesa als interessos de l´Estat i als postulats constitucionals d`un determinat règim (regalisme, josefinisme, gal·licanisme, etc.), introduint, per aquest motiu, una concepció secularitzada i polititzada de la vida cristiana.

En el transcurs del segle XVIII, el terme de laïcisme adquireix carta de naturalesa en el procés de trànsit de l´antic règim, que va cristal·litzar en una nova configuració de la convivència en l´ordre polític. En aquest trànsit, hi van influir tot un conjunt de factors socials, culturals, econòmics i demogràfics. Juntament amb els nous pressupòsits ideològics que s´esdevenen en formes de racionalismes, empirismes i materialismes tancats i obturats al món de l´esperit, es va anar introduint, en el teixit social, la mentalitat que les realitats del món filosòfic, cultural i científic són autosuficients per sí mateixes i, per tant, poden prescindir de qualsevol referència més enllà de les pròpies realitats immanents. Enfront d´aquests nous reptes, els ciutadans van haver de repensar el seu lloc en el món i en la historia, la qual cosa va motivar que el laïcisme i, per decantació, la concepció de la vida i les tasques laïcals s´anessin entenent com unes formes pròpies del món civil i polític que per a si mateixes són indiferents respecte a qualsevol religió transcendent i positiva.

De fet, l´ús bel·licós i sistemàtic del concepte de laïcisme es donarà en el darrer terç del segle XIX i la primeria del segle XX. Tant per ignorància històrica com per l`intent d`arraconar la fe cristiana a l`àmbit privat, la paraula laic s´aplicarà als ciutadans aliens a qualsevol forma de religiositat i, en canvi, el terme de creient o religiós s´aplicarà als ciutadans que manifestin determinades creences religioses. Una concepció errònia, que segellarà la ruptura conceptual en forma de dues esferes oposades: la del món civil i secular, i la del món religiós.

Això no obstant, en produir-se un aprofundiment en la teologia de les realitats terrenals a finals del s. XIX, es va anant posant en relleu l´ambivalència que arrossegava el terme de laic des de feia segles, especialment a partir del sorgiment del protestantisme luterà i d`altres esglésies influïdes per aquest, donant lloc a no poques confusions entre la missió pròpia dels preveres i la missió dels laics.

Enfront d´aquestes confusions, especialment referida a l´estranya ambivalència que arrossegava l´indefinit significat del terme laic, originat per mentalitats d´un clericalisme o laïcisme mal entès, el Concili Vaticà II tornarà a donar a aquest terme tot el seu autèntic i noble significat. Partint de la procedència originària que tenia en les primeres comunitats cristianes, el Vaticà II recuperarà el vertader significat eclesial de la paraula laic, en declarar que fa referència al fidel batejat que li correspon la santificació de les tasques seculars i ordinàries, diferent, per tant, de les ocupacions pròpies del clergat i dels membres de les institucions religioses.

Per substanciar prèviament aquesta recta recuperació del terme laic, la constitució conciliar Lumen Gentium exposarà amb tota claredat que fidel és tota persona que, incorporat a Crist pel baptisme, pertany al Poble de Déu, i per aquesta raó participa del caràcter sacerdotal de Crist, i exerceix, cadascú segons el seu propi estat, la missió que Déu ha confiat en aquest món a l´Església, En conseqüència, es pot afirmar que tots els fidels, sense excepcions, que pertanyen a l´Església tenen una mateixa i fonamental condició teològica i jurídica. El Vaticà II ha recalcat la condició primària i fonamental de tots els membres del Poble de Déu. És la igualtat radical quant a la dignitat que tots tenen en l´Església pel fet d´estar batejats. No hi ha, per tant, cap desigualtat en Crist i en l´Església. Així ho manifesta el núm. 32 de la Lumen Gentium: “Si bé alguns, per voluntat de Crist, estan posats com a doctors, dispensadors dels misteris i pastors dels altres, també és cert que entre tots regeix una vertadera igualtat quant a la dignitat i l´activitat comunes a tots els fidels per l´edificació del Cos de Crist”. I en el núm. 40 de la mateixa Constitució es diu: “Tots els fidels, qualsevol que sigui el seu estat i condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat.”

Aclarida aquesta essencial qüestió, la constitució esmentada adverteix que, juntament amb aquesta igualtat radical, existeix també una “diversitat funcional”, una distinció que no és solament de grau, sinó d´essència –té un fonament ontològic–, entre els qui han rebut el sagrament de l´ordre i els laics. Tenint tots en comú la condició de fidels, posseeixen les respectives notes peculiars i diferencials. Aquesta diversitat funcional serà la nota específica en virtut de la qual es parla de clergues i laics.

És així que, si tots els fidels participen de la mateixa dignitat i són cridats a la plenitud de la vida cristiana, seria injustificat i incorrecte distingir categories de desigualtat entre els fidels, segons siguin clergues, religiosos o laics. El fidels laics no s´especifiquen per unes menors disposicions en la vocació de seguir Jesucrist, o per tenir un paper merament passiu en les activitat apostòliques. Això seria retornar a una concepció, més que teològica, de caràcter ideològic, en basar-se en criteris no fonamentats en la crida universal que Crist fa a l´Evangeli, a tots els fidels sense excepció, del seu missatge de salvació.

Alguns cercles de la societat contemporània, a causa d´un revifament d´un ranci laïcisme noucentista, han assumit la postura d´enfrontament amb el fet religiós, pretenen el seu confinament a l´àmbit privat, sense que es manifesti en els fòrums públics i socials. L´Església catòlica, constituïda per la jerarquia i la multitud de fidels, té el deure i el dret d´afirmar i defensar els valors que donen sentit a la persona, ja que abans de ser cristians som humans, i davant d´aquesta problematicitat, l´Església no pot quedar indiferent i silenciosa, reclosa dins de si mateixa, sinó que ha de proclamar públicament i amb fermesa la veritat sobre l´home i sobre el seu destí.

Inspirats en el que podríem anomenar “model espuri” de laïcitat, es torna actualment a caure, com dèiem anteriorment, en l´erroni significat del concepte de laïcisme, i així es parla de pensament laic, de moral laica, d´educació laica, com si aquestes expressions signifiquessin discordança amb el fet religiós, amb les qüestions espirituals. Aquesta simplificada i reductiva postura no ha arribat a entendre del tot que la paraula laic, en el marc de la societat civil, inclou tots els ciutadans, tant si són creients d´una fe religiosa como si no tenen cap creença religiosa. Tenint això en compte, una educació laica, per exemple, no significa cap animadversió o rebuig respecte de la religió, sinó que ha de manifestar una disposició positiva perquè les institucions docents imparteixin l´ensenyament de la religió, en funció de la demanda dels ciutadans que desitgen aquest ensenyament per als fills.

Per tant, el correcte significat del terme laic és el que fa referència als membres d´un Estat de Dret; és a dir, als ciutadans titulars de llibertats, subjectes de drets i deures. Així, ens trobem que un laic que professa la fe catòlica és una persona que forma part del Poble de Déu i, sense cap mena de conflicte ni enfrontament, és també un ciutadà normal i corrent en el context de la vida civil, que sap prendre amb responsabilitat personal les seves pròpies decisions i, pel fet de pertànyer a l´Església, no pressuposa que hagi de tenir cap privilegi en l´ordre social respecte dels altres ciutadans que no siguin catòlics, sinó que té els mateixos deures i, per descomptat, els mateixos drets en totes les dimensions que abasten la vida ciutadana. Entenent les coses així, ja no es poden donar les enfrontades i dualistes concepcions entre el món civil i el món religiós, les dobles morals o les pretensions de subordinar l´Església a l´Estat o a l´inrevés, aspectes que d´alguna manera, en determinades èpoques, han inspirat ideologies de tarannà imperialistes, estatistes, deistes, materialistes, marxistes, nacionalsocialistes, etc. La unitat de vida que ha de configurar l´existència de qualsevol cristià, i que s`ha realitzat en la persona de Crist (Déu perfecte i Home perfecte), aconsegueix integrar de forma harmònica i natural aquestes dues realitats: la de l´Església i la de l´Estat civil.

D´altra banda, l´Estat civil, o no confessional, no ha de ser indiferent ni tenir actituds bel·licoses envers el fet religiós, viscut lliurement per molts dels seus ciutadans, sinó que ha d´acceptar positivament i col·laborar sense recels envers la realitat d´aquest fenomen social, reconeixent la transcendència de la persona i, en conseqüència, el límits de la seva pròpia autoritat. Això també és exigible a un Estat que suposadament s´inspirés en una concepció cristiana, ja que hauria d'evitar qualsevol visió teocràtica o clerical de la política. L´Estat ha de respectar la llibertat dels ciutadans per triar i exercir privadament i públicament la seva fe religiosa; i, tanmateix, l´Església, no ha de pretendre subsumir algunes competències pròpies de l´Estat, per subordinar-lo als seus òrgans jeràrquics, sinó que ha de respectar la seva legítima autonomia. Es tracta de foragitar sense embuts qualsevol intent de dependència irregular o d´incursió en les demarcacions pròpies d´ambdues institucions, ja que el fet contrari seria perjudicial tant per a l´Església com per a l´Estat.

Tot aquest conjunt de concepcions teològiques, jurídiques i pastorals que ja van configurant el present, i sobretot el futur immediat de l´Església, i que van ser tractades pel Concili Vaticà II, fa la impressió que encara es troben en fase de crisàlide en la ment i en la vida d´alguns fidels cristians, ja que pràcticament no s´han assabentat d´elles, ni en el seu aspecte teòric ni en el pla de la praxi. Això determina que el seu nivell de consciència de fidels batejats s´inspiri en exigències de baixa intensitat, mediocres i periclitades, i que no hagin albirat encara, a causa d´una rovellada mentalitat “clerical”, tot el potencial de santedat que comporten les ordinàries ocupacions de la vida laïcal, considerant que aquesta possibilitat tan sols és factible per als fidels que abandonen el món civil i s´aparten de les tasques seculars. Uns plantejaments que tenen l´inconvenient d´afeblir, en la vida personal i civil, la força i l´empenta suficients per fer front a l´ona d´indiferència religiosa i de relativisme moral que ens envolta, i que no responen ni de lluny a la crida universal que Jesús ens fa per assolir la plenitud de la vida cristiana i desenvolupar els talents que ens ha donat.