Literatura cristiana antiga. C.M.Pifarré

Per Cebrià M. Pifarré i Clapés
Publicat el 10 de desembre de 2009

Cebrià M. Pifarré i Clapés

Publicacions de l´Abadia de Montserrat

Barcelona, 2009, 2a edició

750 pàgines

“A l´origen d´aquest llibre –explicava fa uns mesos el pare Cebrià M. Pifarré, monjo de Montserrat i expert en patrologia– hi ha unes converses a Ràdio Estel, conduïdes amb amabilitat i destresa per Rosa Deulofeu, i unes notes orientatives, arran d´unes classes a l´Institut de Ciències Religioses a Barcelona”. Ho digué al setmanari Catalunya Cristiana poc temps després d´aparèixer l´obra Literatura cristiana antiga, que és un profund estudi dels Sants Pares i d´altres escriptors eclesiàstics dels vuit primers segles de la història de l´Església. Per tant, el llibre que tenim a les mans no és un petit manual o un apunts sobre el tema esmentat, sinó un veritable i pregon tractat de patrologia de 750 pàgines, molt ben ordenat i clar en tots els seus vessants. Aporta algunes novetats que són fruit d´un acurat estudi d´aquest llarg període de la vida de l´Església i que no es troben en altres tractats anteriors.

La intenció de l´autor fou la d´exposar amb claredat els més importants testimonis de la doctrina i vida eclesial, com foren els Sants Pares i els altres escriptors de cada una de les èpoques fins al segle vuitè. Cada testimoni és presentat en el propi context històric, des dels començaments postapostòlics fins als escrits de l´últim Pare grec –sant Joan Damascè– i els de la literatura cristiana visigòtica –sants Leandre i Isidor–; aporta tot allò que es refereix a símbols, concilis, vida litúrgica, formació del cànon bíblic, heretgies –sobretot les trinitàries i cristològiques– o altres desviaments doctrinals, alguns ben greus i d´altres no tant, divergències en qüestions teològiques, entre escoles teològiques, dissidències subtils en la interpretació de la Sagrada Escriptura o en altres temes, malentesos doctrinals, indegudes intromissions dels poders civils en la doctrina i disciplina de l´Església, amenaces politicomilitars dels pobles bàrbars, la divisió i decadència de l´Imperi Romà, etc. És a dir, tenim una esplèndida eina per esbrinar millor quines han estat les nostres arrels a fi d´enriquir-nos amb el testimoniatge d´aquells grans homes i dones –veritables gegants– de l´Església dels primers segles, que es gastaren i desgastaren per servir-la fins a donar la vida. També se suggereixen molts altres aspectes filosòfics, culturals o socials, etc., propis de cada etapa estudiada.

El llibre ens ajuda a entendre el fet de com la fe i la vida cristiana va amarar les institucions religioses i civils, la idiosincràsia dels diversos pobles, les llengües més comunes de l´Imperi Romà –grega i llatina– els costums, les famílies, els fets polítics –en la persecució i en la pau– i també de com els nostres escriptors foren hereus de la millor literatura clàssica anterior o contemporània.

Com deixa entreveure el pare Cebrià Pifarré en l´entrevista esmentada, la vigoria, el tarannà i les reaccions de cadascun dels Pares i dels escriptors cristians, que els envolten, marquen molts dels accents que configuraren tota la rica tradició eclesial d´aquests primers vuit segles. Hom entén perfectament que el tan conegut Cardenal Newman –el famós teòleg anglicà convers i Cardenal de l´Església Catòlica pocs anys després de donar el seu pas vers Roma– comprengués, amb l´estudi profund dels sants Pares, que la continuïtat del Cos de Crist ens ve d´aquella tradició eclesial, la llegada pels nostres avantpassats, els sants Pares, i que deixava sense arguments les interrupcions doloroses o culpables ruptures que assetjaren i destruïren la unitat de l´Església del segle XVI.

Les 750 pàgines es divideixen en 39 capítols. En cadascun d´ells, l´autor segueix el mateix esquema, que consisteix a fer en primer lloc una reflexió historicodoctrinal de cada segle o cada època, tenint en compte els diferents fets i els seus protagonistes –els Pontífexs Romans, els sants Pares, els escriptors eclesiàstics, els fautors dels moviments herètics, etc.– que configuraren el desenvolupament dels avenços o retrocessos de la vida de les diverses esglésies locals o de diferents regions; en segon lloc, el pare Pifarré dóna unes interessantíssimes notes historicobiogràfiques que amb el títol “Per saber-ne més” completen moltes dades relacionades amb l´“abans”, el “durant” i el “després” d´aquella època; i en tercer lloc ens presenta una escollida antologia dels millors i principals textos dels Pares i altres escriptors, citats en el resum històric. Cada capítol conclou amb una llista d´obres dels Pares, editades en diferents països, i la bibliografia adient de molts patròlegs

Per fer-se una bona idea del contingut d´aquesta magna obra, esmentarem l´índex general, que inclou, a més del capítol primer i introductori sobre l´actualitat de la literatura cristiana antiga dels Pares de l´Església, trenta-vuit capítols més. Capítols significatius que mostren l´abast de l´obra del pare Pifarré, amb tots els seus patents encerts i els seus suggeridors continguts: matrius jueves de la literatura cristiana antiga: sobre el judeocristianisme; l´albada de la literatura cristiana no bíblica: els Pares Apostòlics; la literatura neotestamentària extracanònica: els textos apòcrifs; la literatura gnòstica: sobre la gnosi i el gnosticisme; la literatura grega i llatina: els apologistes cristians; Justí, filòsof i màrtir, model dels apologistes grecs; la literatura cristiana sobre els màrtirs i el martiri; la literatura antignòstica: Ireneu de Lió, una defensa de l´home; la literatura homilètica en la festa de la Pasqua: el Pseudo-Hipòlit i Melitó de Sardes; la literatura cristiana al Didascalion d´Alexandria, primeres especulacions: Climent i Orígenes; la literatura cristiana grega: Orígenes, teòleg, tot esperit i foc; dos capítols més sobre la literatura cristiana llatina: Tertulià i l´Àfrica cristiana; i naturalment un altre dedicat a Cebrià de Cartago.

Passa després a la literatura cristiana amb el gir constantinià: Lactanci i Eusebi de Cesarea; un altre dedicat a la política i la teologia en els escrits dels sant Pares: la literatura cristiana entre el Concili de Nicea i la crisi arriana; la literatura grega en defensa de Nicea: Atanasi d´Alexandria; la literatura espiritual: als orígens del monaquisme cristià; literatura monàstica del desert: els Apotegmes dels Pares; la literatura cristiana en les festes de Nadal i Epifania: l´Església de Jerusalem, pelegrinatge i catequesi; tres capítols més dedicats a la literatura cristiana a Capadòcia, amb Basili el Gran, Gregori de Nazianz i el Concili de Constantinoble (381), Gregori de Nissa i la teologia mística; una exposició sobre la literatura cristiana a l´escola d´Antioquia, amb Joan Crisòstom; la literatura teològica: Ciril d´Alexandria i Nestori entorn del Concili d´Efes (431).

A continuació vénen els següents capítols: la literatura teològica i la mística: el Pseudo-Dionís l´Areopagita; la literatura teològica de Màxim el Confessor i els Concilis de Constantinoble II (553) i III (680); un compendi de literatura patrística: Joan Damascè; la crisi iconoclasta i el Concili de Nicea (787); la literatura cristiana en antigues llengües orientals; la literatura llatina antiarriana: Hilari de Poitiers; la literatura llatina: el bisbe Ambròs de Milà; segueix Jeroni: entre l´ideal ascètic i la passió per la literatura bíblica; dos capítols més de literatura llatina, dedicats a Sant Agustí d´Hipona – un itinerari en cerca de Déu – i els seus grans escrits; un dedicat al mestre llatí d´espiritualitat: Joan Cassià i la Gàl·lia cristiana; la literatura teològica llatina: Lleó el Gran i el Concili de Calcedònia (451); la literatura llatina: Gregori el Gran, l´anhel de Déu i els deures pastorals; la literatura cristiana a la Hispània visigòtica: Isidor de Sevilla i l´herència dels Pares; i un darrer capítol consagrat a les figures femenines en la literatura patrística.

A tot això, cal afegir-hi, per acabar, un llarg índex analític i un altre d´autors moderns.

S´espera una traducció castellana d´aquesta obra. I també una revisió o reedició de l´actual que s´ha publicat amb alguns errors tipogràfics que, amb seguretat, han fet patir l´autor. Crec que un estudi i una lectura pausada d´aquesta obra, que recomano, ajudarà molt els estudiosos de la literatura cristiana antiga.

Josep Vall i Mundó