El hombre ante el misterio de Dios. Curso de teología natural. L.Romera

Per Luis Romera
Publicat el 10 de desembre de 2009

Luis Romera

Ediciones Palabra (Colección Albatros)

Madrid 2009

283 pàg.

Com assenyala a la introducció, la intenció de l´autor no és elaborar un tractat, sinó obrir una reflexió que acosti el lector a la temàtica de la teologia natural. Indica també que l´exposició tindrà com a teló de fons la doctrina de sant Tomàs d´Aquino.

I en una tercera advertència preliminar –“el present volum pretén ser un curs”– fa un comentari on expressa un

principi que orienta el pensament de l´autor en l´estructuració de la matèria: “No és coherent amb l´ésser de la persona conrear una raó escindida en raó científica, pensament filosòfic, raó pràctica i fe, tot això d´una manera disgregada” (pàg. 6-7). En efecte, l´autor al llarg de tot el treball mostra la unitat de l´activitat de la raó, i la seva obertura irrestricta a l´intel·ligible, com a condició, d´altra banda, per obrir-se a la transcendència.

En conseqüència, justifica que és perfectament admissible incloure la fe com a font de coneixement, atès que el pensament filosòfic “ha rebut indicacions per part de la fe cristiana que li han permès, en quant filosòfic, aconseguir resultats inèdits. Algunes d´aquestes idees, d´indubtable importància, són susceptibles de ser argumentades filosòficament i, en conseqüència, proposades a tot home” (pàg. 7). No obstant això, puntualitza que, en el desplegament de l´exposició, “les elaboracions intel·lectuals [...] responen al que és propi de la filosofia, concretament, de la metafísica” (ibíd.).

A l´últim, l´autor és conscient que la temàtica sobre l´existència de Déu o, més exactament, davant la realitat de Déu, inclou una incidència existencial, que s´ha de tenir en compte. Acostar-se seriosament a la qüestió filosòfica de Déu comporta acceptar enfrontar-se a qüestions que demanden una implicació personal.

L´obra s´estructura en cinc capítols; però, des del punt de vista de l´exposició conceptual, podríem agrupar-la al voltant de tres grans nuclis.

En primer lloc, una anàlisi fenomenològica i existencial, que mostra la persona com un ésser obert respecte a ell mateix i a allò altre (les realitats del món, els altres), obert igualment a la transcendència, i com algú que s´interroga a partir de l´experiència de la finitud: “Una de les vies que condueixen a obrir-se a la dimensió radical de l´existència personal i aliena, i a plantejar-se interrogants últims, radicals i de caràcter global, és l´experiència de la finitud” (pàg. 25). Experiència de finitud que porta a considerar la temporalitat de l´ésser propi i aliè, a preguntar-se sobre l´origen de l´ésser i el sentit últim de l´existència, i a través d´això descobrir diversos caràcters que pertanyen al que podríem anomenar l´ontologia de l´experiència existencial humana, com són la distensió, la fugacitat, la provisionalitat, o la insuficiència (cf. pàg. 27).

Per mitjà d´aquesta anàlisi fenomenològica i existencial, l´autor estableix la base per fonamentar la racionabilitat de l´obertura a la dimensió religiosa, a la qual escau donar resposta a la pregunta pel sentit i la finalitat de la llibertat, quan aquesta s´enfronta a la seva finitud (cf. pàg. 29).

Un segon nucli és mostrar el que denomina l´enfosquiment de Déu. En aquest, l´autor fa una anàlisi crítica de les postures filosòfiques –es concentra bàsicament en la modernitat– que neguen aquesta possibilitat, o simplement neguen la mateixa existència de Déu. Es tracta, entenem, de mostrar prèviament quines són les dificultats a què s´enfronta l´intent de fonamentar objectivament el coneixement de l´existència i l´ésser de Déu, alhora que mostrar les insuficiències d´aquestes postures.

Per a això, l´autor elegeix pensadors que constitueixen moments clau en l´evolució del pensament filosòfic respecte a la matèria, atès que les seves postures expressen amb claredat i de manera suficient els elements essencials de l´agnosticisme i de l´ateisme contemporanis. Aquest segon nucli es conté en el capítol II, i es presenta en el context del fenomen del secularisme. Recull el plantejament crític de Kant, la “mort de Déu” en Nietzsche, i l´existencialisme ateu de Sartre. També comenta l´indiferentisme (“L´absència de Déu”) i la subjectivització (“L´eclipsi de Déu”).

El tercer nucli pot dividir-se en tres parts. En primer lloc, mostra la necessitat de la metafísica, com a base de fonamentació per aconseguir un coneixement objectiu de l´existència i l´ésser de Déu. Aquesta qüestió prèvia és de decisiva importància, i en depèn la justificació de la consistència científica de l´argumentació.

L´exposició del recurs a la metafísica ocupa el capítol III, i té com a elements clau la noció tomista de l´ésser com a acte i el procés intel·lectual de la resolució metafísica. Resolució metafísica que ens permet el recorregut “ascendent” cap a Déu, perquè parteix d´unes realitats que captem de manera directa, però que es manifesten com a no autosuficients, per remuntar-se cap a la Realitat per antonomàsia de què procedeixen (cf. pàg. 154 i seg.). Aquest estudi de la capacitat de la metafísica per fundar l´existència d´un Absolut, d´un Infinit, pot també considerar-se com la via metafísica, ontològica, d´accés a Déu. De fet, l´autor denomina aquest capítol El plantejament metafísic del coneixement de Déu.

La segona part d´aquest tercer nucli –capítol IV– és dedicada a exposar els itineraris del pensament filosòfic cap a Déu. Es concentra en l´exposició i el comentari de les vies a priori que es donen en el pensament modern, de Descartes a Leibniz, de Spinoza a Hegel. Cita també el plantejament de sant Anselm, a qui considera, no obstant això, un cas a part, perquè per a aquest “la raó s´obre a la fe en una 'circularitat´ entre ambdues que garanteix que la raó assoleixi la seva pròpia plenitud com a intel·ligència: “Crec per entendre; perquè [...] 'si no cregués, no entendria´” (pàg. 172).

Però la major part de l´espai la dedica a l´exposició i el comentari de les vies tomistes. S´estén en el comentari de la radicalitat de la resolució metafísica (pàg. 188 i seg.). I dedica la resta d´aquest capítol (pàg. 207-227) a les proves de caràcter antropològic.

L´última part del tercer nucli ocupa el capítol final, i tracta sobre qui és Déu. Assenyala la seva infinitud i total transcendència, alhora que la seva immanència en les criatures, juntament amb el recurs a l´analogia com a mitjà d´aconseguir un cert coneixement de Déu, sense deixar mai de ser conscients que l´essència de Déu es manté incognoscible.

I, finalment, s´obre una reflexió en què es planteja la possibilitat d´accedir al caràcter personal de Déu des d´una concepció metafísica, que incorporaria la contribució de l´antropologia, sempre respectant les exigències de l´analogia.

Pensem que l´obra aconsegueix realitzar de manera excel·lent l´objectiu d´acostar-nos al misteri de Déu, mostrant la capacitat de la raó per accedir objectivament al seu ésser i existència. I ho duu a terme –és una característica de l´obra que convé subratllar– amb notable profunditat, precisió i claredat en l´exposició, anàlisi i explicació dels temes. Per això, ens trobem davant un llibre que respon perfectament a l´intent de l´autor, d´oferir els elements intel·lectuals que ens situïn i permetin l´itinerari personal cap a Déu.

Ferran Rodríguez J.