"Caritas in veritate": els fonaments per enfocar els problemes socials del nostre temps. D.Melé

Per Domènec Melé
Publicat el 10 de desembre de 2009

Benet XVI presenta els fonaments per enfocar correctament els problemes socials del nostre temps

L´encíclica Caritas in veritate, publicada pel papa Benet XVI amb data de 29 de juny de 2009, té com a ocasió pròxima el quarantè aniversari de l´encíclica Populorum progressio, de Pau VI, sobre el desenvolupament dels pobles[1]. Ha estat una encíclica llargament esperada. Des de feia temps, es comentava la necessitat d´una encíclica que afrontés els problemes creats per la globalització econòmica, sens dubte un dels més importants fenòmens socioeconòmics des de 1991, quan Joan Pau II va publicar la Centesimus annus, la seva última encíclica social.

La globalització, certament, està present en la nova encíclica, així com l´actual crisi econòmica, però el document pontifici no està exclusivament enfocat a cap d´aquests dos temes. El títol de l´encíclica dóna a entendre que el

Papa, si ho interpreto correctament, ha volgut escriure una encíclica en què no sols s´ocupa de problemes socials concrets, sinó que també ha volgut assenyalar els fonaments oportuns per enfocar correctament aquests problemes. En realitat, Caritas in veritate és un document ampli que gira al voltant de l´amor en la veritat i el desenvolupament humà integral.

El subtítol és també molt clarificador: “Sobre el desenvolupament humà integral en la caritat i en la veritat.” Aquesta és, al meu parer, la principal línia de força que ressegueix tot el document, des del seu inici; i encara que l´encíclica és àmplia i complexa en el seu contingut, no hauria de perdre´s de vista aquesta clau en la seva lectura, ni en successives relectures.

La nova encíclica aprofundeix en la Populorum progressio, com ja va fer Joan Pau II el 1987 amb la seva encíclica Sollicitudo rei socialis, particularment pel que fa a la vocació humana al desenvolupament humà integral. Però no es limita a això. La Caritas in veritate té un abast molt més ampli. Abasta un gran nombre de qüestions, que van des de la fonamentació de la doctrina social de l´Església a qüestions antropològiques i ètiques crucials, com el caràcter relacional i transcendent de la persona, l´existència d´una sola família humana, la llei natural, el principi de gratuïtat, el paper instrumental de l´economia i la tècnica, i la necessitat d´una nova síntesi humanística. Tot això, passant per la consideració de temes actuals de gran rellevància. Entre aquests temes, s´hi troben l´ajuda al desenvolupament, la globalització i la necessitat d´una autoritat mundial, el respecte als drets humans rectament fonamentats, la necessitat de respectar la integritat de la creació i l´ecologia humana, l´emigració i la demografia, l´ètica empresarial i la bioètica rectament orientades, la humanització de la sexualitat, el paper de la religió en el diàleg intercultural, i el paper de l´estat, l´empresa, el mercat i la societat civil en l´organització de l´activitat econòmica, entre d´altres. Sobre aquests temes, el Papa reflexiona, orienta i suggereix directrius d´acció. Són, sens dubte, qüestions que el preocupen. Algunes d´elles havien estat ja tractades en recents catequesis papals. Altres són inèdites o es remunten als ensenyaments de Joan Pau II en els últims anys del seu pontificat.

Aprofundiment en la doctrina social

La Caritas in veritate és un document que aclareix i ajuda a entendre millor la doctrina social de l´Església, aprofundint en el seu estatut epistemològic, la consideració del qual ha passat per diversos estadis. De vegades, amb visions una mica distorsionades. En aquest sentit, hi ha hagut postures enfrontades que van des dels qui veien la doctrina social com una filosofia o sociologia cristiana (termes que poden resultar controvertits) fins a d´altres que la qualificaven de “ideologia” o volien substituir-la per categories d´inspiració marxista.

Joan Pau II va recordar en el seu moment que la doctrina social cristiana és “aplicació de la Paraula de Déu a la vida dels homes i de la societat així com a les realitats terrenes, que amb elles s´enllacen, oferint 'principis de reflexió´, 'criteris de judici´ i 'd´acció´.” (SRS, 8) En conseqüència, com ell mateix afegia, la doctrina social de l´Església pertany a l´àmbit de la teologia i, principalment, de la teologia moral (SRS, 41). Aquest il·luminador aclariment emmarca, d´una vegada per sempre, la doctrina social dins la teologia moral, encara que mantenint, alhora, un caràcter interdisciplinari.

Benet XVI, en l´encíclica que comentem, concreta encara més, definint la doctrina social com “caritas in veritate in re sociali” (amor en la veritat en aspectes socials), i hi afegeix que és “anunci de la veritat de l´amor de Crist en la societat.” (CV, 5). El Romà Pontífex deixa molt clar que la caritat, en el seu sentit més profund, i la recerca de la veritat, estan en el nucli dels ensenyaments socials de l´Església, afirmant sense embuts que “caritas in veritate” és el principi sobre el qual gira la doctrina social de l´Església, un principi que adquireix forma operativa en criteris orientadors de l´acció moral.” (CV, 6)

El Papa tracta certes controvèrsies i desviacions recents en relació amb la doctrina social. Alguns parlen d´una ruptura entre la doctrina social preconciliar i la postconciliar. Però no és així; hi ha continuïtat i innovació. Podria parlar-se també d´una evolució homogènia en la doctrina social de l´Església. Benet XVI ho afirma amb rotunditat: “No hi ha dos tipus de doctrina social, una preconciliar i una altra postconciliar, diferents entre si, sinó un únic ensenyament, coherent i al mateix temps sempre nou” (CV, 12).

Joan Pau II i Benet XVI es complementen en assenyalar, respectivament, el valor únic de cada persona i la caritat com a claus de la doctrina social. En efecte, per a Joan Pau II, el nucli i, d´alguna manera, la guia de tota la doctrina social de l´Església, “és la correcta concepció de la persona humana i del seu valor únic” (CA, 11). Per a Benet XVI, “la caritat és la via mestra de la doctrina social de l´Església. Totes les responsabilitats i compromisos traçats per aquesta doctrina provenen de la caritat que, segons l´ensenyament de Jesús, és la síntesi de tota la Llei (cf. Mt 22, 36-40).” (CV, 2) Es comprèn que sigui així ja que, com assenyala el Papa actual, la caritat té no sols el seu àmbit en les relacions amb Déu i amb persones pròximes i conegudes, sinó també en l´esfera de les relacions socials, econòmiques i polítiques (CV, 2).

Èmfasi no sols en la caritat, sinó també en la veritat

Com ja s´ha dit, la doctrina social de l´Església pertany a l´àmbit de la teologia moral: es basa en la fe, en primer lloc, però també utilitza la raó i fins i tot, de forma més instrumental, aportacions de l´experiència i de les ciències socials.

La fonamentació teològica de la doctrina social en la caritat es posa en relleu en la nova encíclica quan afirma: “Per a l´Església —alliçonada per l´Evangeli—, la caritat ho és tot perquè, com ensenya sant Joan (cf. 1 Jn 4,8.16): tot prové de la caritat de Déu, tot adquireix forma per ella, i a ella tendeix tot. La caritat és el do més gran que Déu ha donat als homes, és la seva promesa i la nostra esperança.” (CV, 2)

El Papa insisteix en la intrínseca relació entre caritat i veritat. És lògic, ja que la caritat, és a dir, l´amor com a donació personal, és l´essència de la moral cristiana i també ho és la veritat, que, en termes ètics, és el bé. Crist es presenta a Si mateix com a exemple a seguir en el seu amor i també com la veritat i la llum del món, i fins i tot com qui ha vingut per donar testimoni de la veritat.

L´èmfasi del Papa en la veritat es correspon amb la seva coneguda preocupació pel relativisme moral, un dels grans flagells del nostre temps. És significatiu el següent text, en què afirma:

“en el context social i cultural actual, en què s´ha estès la tendència a relativitzar la veritat, viure la caritat en la veritat porta a comprendre que l´adhesió als valors del cristianisme no és només un element útil, sinó indispensable per a la construcció d´una bona societat i un verdader desenvolupament humà integral. Un cristianisme de caritat sense veritat es pot confondre fàcilment amb una reserva de bons sentiments, profitosos per a la convivència social, però marginals. D´aquesta manera, en el món no hi hauria un lloc vertader i propi per a Déu. Sense la veritat, la caritat és relegada a un àmbit de relacions reduït i privat. Queda exclosa dels projectes i processos per construir un desenvolupament humà d´abast universal, en el diàleg entre sabers i operativitat.” (CV, 4)

Perspectives per a l´acció

L´encíclica Caritas in veritate del Papa Benet XVI conté no sols una sòlida teologia que fonamenta principis de reflexió i dóna criteris de judici, sinó també un conjunt de directrius pràctiques per al nostre temps, que proporcionen suggeridores perspectives per a l´acció. És important subratllar-ho ja que, com afirmava Joan Pau II, el missatge social cristià “es farà creïble pel testimoni de les obres, abans que per la seva coherència i lògica interna.”[2] Assenyalava, a més a més, que aquest missatge “se situa a l´encreuament de la vida i de la consciència cristiana amb les situacions del món i es manifesta en els esforços que realitzen els individus, les famílies, els cooperadors culturals i socials, polítics i homes d´Estat, per donar-los forma i aplicació en la història.” (CV, 59)

En aquest breu article, no és possible comentar totes les directrius d´acció explícites o latents en la Caritas in veritate però, a títol orientatiu, se´n poden assenyalar algunes incloses més avall.

Domènec Melé

Professor Ordinari d´Ètica Empresarial

IESE Business School, Universitat de Navarra

* * * * *

Algunes directrius d´acció en l´encíclica Caritas in veritate

1. Subratllar la centralitat de l´amor en la veritat en el missatge social cristià

2. Recuperar el sentit vocacional de cada persona en el seu desenvolupament integral.

3. Reivindicar la dimensió humana i transcendent del desenvolupament.

4. Insistir en la necessitat de no excloure Déu de la vida pública.

5. Desenvolupar un vertader humanisme obert a l´Absolut.

6. Treballar per al reconeixement i promoció dels vertaders drets humans i compartir deures recíprocs.

7. Assumir amb realisme, confiança i esperança les noves responsabilitats que ens reclama la situació actual en el món.

8. Ser conscient de la necessitat d´una profunda renovació cultural i del redescobriment de valors de fons sobre els quals construir un futur millor.

9. Promoure el reconeixement que tots els habitants del món constitueixen una sola família humana.

10. Entendre que l´ètica és inherent a l´activitat econòmica i actuar en conseqüència.

11. Promoure una globalització regida per la solidaritat i la subsidiarietat.

12. Aprofundir en la doctrina social de l´Església, evitant distorsions i categories estranyes.

13. Recordar els criteris morals per al desenvolupament i per als problemes migratoris.

14. Promoure marcs jurídics i fiscals que permetin noves formes d´empresa amb fins mutualistes i socials.

15. Actuar d´acord amb el principi de gratuïtat i no sols segons premisses contractualistes.

16. Considerar la subsidiarietat com un antídot eficaç contra tota forma d´assistencialisme paternalista.

17. Exhortar els estats rics a destinar majors quotes del Producte Interior Brut al desenvolupament, principalment per aconseguir un major accés a l´educació.

18. Evitar l´absolutisme de la tècnica i ajudar a percebre tot allò que no s´explica amb la pura matèria.

19. Donar suport a la idea de promoure i actuar a favor d´un 'treball decent´.

20. Actuar per mantenir la integritat de la creació i promoure una verdadera 'ecologia humana´.

[1] Utilitzem les següents abreviatures: (CA) Encíclica Centesimus annus; (CV) Encíclica Caritas in veritate (SRS) Encíclica Sollicitudo rei socialis. El número que sigueix indica el número dins de cada document.

[2] JOAN PAU II, Encíclica Centesimuss annus (1 maig 1991), n. 57.