Evolució i Creació en el Magisteri de l'Església. E.Cases
Per Enric CasesPublicat el 31 d'agost de 2009
L´evolucionisme ha ultrapassat els lÃmits propis de la ciència per esdevenir sovint ideologia i, ara mateix, sembla que s´està tornant a les seves dimensions reals. No és pas una finalitat pròpia de l´Església definir la validesa o la manca de validesa de les qüestions cientÃfiques, que tenen una autonomia especÃfica. Però en la mesura que afectin qüestions de fe, ensenya en quin sentit s´han d´entendre per delimitar la seva relació amb la fe.
En primer lloc, cal fer una distinció entre dos termes molt importants: Creació i Creacionisme. L´Església defensa la creació de l´univers per un Déu Creador omnipotent. No manté, doncs, de cap manera la tesi del creacionisme, que 
és una teoria antiga que sosté que les espècies animals han estat creades tal com existeixen actualment, amb una interpretació literal de la BÃblia. Un altre aclariment que cal fer és diferenciar Creació de Disseny Intel·ligent pel mateix motiu. El Disseny Intel·ligent afirma que certes caracterÃstiques de l´univers i dels éssers vius s´explicarien millor per una causa intel·ligent que no pas per un procés indirecte de selecció.Es tracta d´una teoria cientÃfica de la qual l´Església, com és lògic, tampoc no en diu res. La tercera distinció pertinent es refereix a Evolucionismes i Evolució. Les teories de l´evolució intenten explicar dades a partir de certes hipòtesis, que canvien amb el pas del temps. L´evolucionisme és també una ideologia que vol donar una explicació global de l´univers i de l´home. L´Església no aprova els evolucionismes, si neguen l´existència de l´à nima i de la seva immortalitat, o l´existència d´un Déu Creador. En canvi, no li pertoca de dir res sobre la ciència de l´evolució, tret d´aprofitar-ne els avenços per il·luminar les veritats sobre l´home i el cosmos amb noves llums, tot i que aquesta activitat és més aviat tasca dels teòlegs que no pas del Magisteri eclesial.
és una teoria antiga que sosté que les espècies animals han estat creades tal com existeixen actualment, amb una interpretació literal de la BÃblia. Un altre aclariment que cal fer és diferenciar Creació de Disseny Intel·ligent pel mateix motiu. El Disseny Intel·ligent afirma que certes caracterÃstiques de l´univers i dels éssers vius s´explicarien millor per una causa intel·ligent que no pas per un procés indirecte de selecció.Es tracta d´una teoria cientÃfica de la qual l´Església, com és lògic, tampoc no en diu res. La tercera distinció pertinent es refereix a Evolucionismes i Evolució. Les teories de l´evolució intenten explicar dades a partir de certes hipòtesis, que canvien amb el pas del temps. L´evolucionisme és també una ideologia que vol donar una explicació global de l´univers i de l´home. L´Església no aprova els evolucionismes, si neguen l´existència de l´à nima i de la seva immortalitat, o l´existència d´un Déu Creador. En canvi, no li pertoca de dir res sobre la ciència de l´evolució, tret d´aprofitar-ne els avenços per il·luminar les veritats sobre l´home i el cosmos amb noves llums, tot i que aquesta activitat és més aviat tasca dels teòlegs que no pas del Magisteri eclesial.Entrant en les afirmacions magisterials sobre l´evolució, cal dir que tenen dos vessants: d´una banda, hi ha les que es refereixen a la interpretació bÃblica, i, de l´altra, les que es refereixen directament a l´evolució.
El Magisteri i el llibre del Gènesi
Els tres primers capÃtols del Gènesi parlen de la Creació de l´univers (Gen 1,1- 2,4a), de l´home (Gen 1, 6; 2,4a-3,35) 
i del pecat original (Gen 3), i és rellevant saber copsar el sentit ple d´aquests textos, a més del sentit literal i de l´espiritual.
i del pecat original (Gen 3), i és rellevant saber copsar el sentit ple d´aquests textos, a més del sentit literal i de l´espiritual. Si resseguim les manifestacions magisterials sobre aquests tres capÃtols tan importants, trobem que, pel que fa a l´evolució còsmica, l´Església ha fet ben poques manifestacions. Però, davant dels mètodes racionalistes i modernistes d´interpretar la BÃblia, sà que hi ha un ensenyament molt clar. L´any 1893 el Sant Pare Lleó XIII va publicar l´encÃclica Providentissimus Deus, en què recomana prudència i insisteix en el carà cter inspirat dels llibres sagrats i recorda les conseqüències que això comporta en relació amb la inerrabilitat i la santedat.
L´any 1943, Pius XII, en l´EncÃclica Divino Afflante Spiritu, animava a integrar les veritables aportacions de la crÃtica literà ria, provades a través de l´arqueologia i l´exegesi, en una interpretació autènticament catòlica de la BÃblia. Aquestes dues encÃcliques foren glossades pel papa Joan Pau II, fent palesa la seva relació i complementarietat (vegeu requadre).
Joan Pau II i la interpretació dels primers capÃtols del Gènesi
Joan Pau II, en un discurs pronunciat el 23 d´abril de 1993, referint-se a les encÃcliques Providentissimus Deus i Divino Afflante Spiritu, afirmava: «Tots dos documents manifesten la preocupació per donar resposta als atacs contra la interpretació catòlica de la BÃblia, però aquests atacs no anaven pas en la mateixa direcció. D´una banda, la Providentissimus Deus vol 
protegir la interpretació catòlica de la BÃblia contra els atacs de la ciència racionalista; d´altra banda, la Divino Afflante Spiritu es preocupa més per defensar la interpretació catòlica davant dels atacs dels qui s´oposen a l´ús de la ciència per part dels exegetes i volen imposar una interpretació no cientÃfica, anomenada espiritual, de la Sagrada Escriptura. Aquest canvi radical de perspectiva es devia, evidentment, a les circumstà ncies. La Providentissimus Deus va ser publicada en una època marcada per aspres polèmiques contra la fe de l´Església. L´exegesi liberal alimentava en gran mesura aquestes controvèrsies, perquè feia servir tots els recursos de les ciències, des de la crÃtica textual fins a la geologia, passant per la filosofia, la crÃtica literà ria, la història de les religions, l´arqueologia i altres disciplines. Per contra, la Divino Afflante Spiritu tenia en compte el perill de refusar els coneixements legÃtims que aportaven aquests mètodes». I és per això que Joan Pau II continua afirmant que: «L´Església no té pas por de la crÃtica cientÃfica. Però no se´n refia, de les opinions preconcebudes que pretenen fonamentar-se en la ciència, però que, realment, no fan altra cosa que apartar subreptÃciament la ciència del seu camp propi». A la Divino Afflante Spiritu, Pius XII va reivindicar el fort lligam d´aquests dos procediments i va remarcar, d´una banda, l´abast teològic del sentit literal, definit metòdicament (Enchiridion biblicum, 251); i de l´altra, va afirmar que, per tal que pugui ser reconegut com a sentit d´un text bÃblic, el sentit espiritual ha de presentar garanties d´autenticitat. No n´hi ha prou amb la simple inspiració subjectiva. Cal poder mostrar que es tracta d´un sentit «volgut per Déu mateix», d´un significat espiritual «donat per Déu» al text inspirat (Enchiridion biblicum, 552?553).
protegir la interpretació catòlica de la BÃblia contra els atacs de la ciència racionalista; d´altra banda, la Divino Afflante Spiritu es preocupa més per defensar la interpretació catòlica davant dels atacs dels qui s´oposen a l´ús de la ciència per part dels exegetes i volen imposar una interpretació no cientÃfica, anomenada espiritual, de la Sagrada Escriptura. Aquest canvi radical de perspectiva es devia, evidentment, a les circumstà ncies. La Providentissimus Deus va ser publicada en una època marcada per aspres polèmiques contra la fe de l´Església. L´exegesi liberal alimentava en gran mesura aquestes controvèrsies, perquè feia servir tots els recursos de les ciències, des de la crÃtica textual fins a la geologia, passant per la filosofia, la crÃtica literà ria, la història de les religions, l´arqueologia i altres disciplines. Per contra, la Divino Afflante Spiritu tenia en compte el perill de refusar els coneixements legÃtims que aportaven aquests mètodes». I és per això que Joan Pau II continua afirmant que: «L´Església no té pas por de la crÃtica cientÃfica. Però no se´n refia, de les opinions preconcebudes que pretenen fonamentar-se en la ciència, però que, realment, no fan altra cosa que apartar subreptÃciament la ciència del seu camp propi». A la Divino Afflante Spiritu, Pius XII va reivindicar el fort lligam d´aquests dos procediments i va remarcar, d´una banda, l´abast teològic del sentit literal, definit metòdicament (Enchiridion biblicum, 251); i de l´altra, va afirmar que, per tal que pugui ser reconegut com a sentit d´un text bÃblic, el sentit espiritual ha de presentar garanties d´autenticitat. No n´hi ha prou amb la simple inspiració subjectiva. Cal poder mostrar que es tracta d´un sentit «volgut per Déu mateix», d´un significat espiritual «donat per Déu» al text inspirat (Enchiridion biblicum, 552?553).Al capdavall, doncs, en aquesta època se segueix el consell que Lleó XIII va donar als membres de la Comissió BÃblica: «No considerin aliè al seu camp de treball cap de les troballes de la investigació diligent dels moderns; ben al contrari: estiguin al cas d´aquests descobriments per poder adoptar sense endarreriments tots aquells aspectes útils que aporta l´exegesi bÃblica en cada moment» (Vigilantiae, Enchiridion Biblicum, 1, 40).
La PontifÃcia Comissió BÃblica (CPB), en resposta del 30?VI?1909, diu que no es pot posar en dubte «la creació de totes les coses per Déu al començament del temps». Manté ferma, doncs, la fe en Déu Creador, sense manifestar cap incompatibilitat amb les teories sobre la gènesi de l´univers; especialment, les que admeten un inici temporal de l´univers. L´any 1948, la PCB, per encà rrec del papa Pius XII i en resposta al cardenal Suhard, arquebisbe de ParÃs, es referma en allò que ja havia dit, tot explicant en quin sentit cal interpretar els primers capÃtols del llibre del Gènesi:
Aquestes formes literà ries no responen a cap de les nostres categories clà ssiques i no es poden judicar a la llum dels gèneres literaris grecollatins o moderns. No es pot, doncs, negar ni afirmar de manera global la historicitat de tots aquells capÃtols... Si es declara a priori que aquests relats no contenen història en el sentit modern de la paraula, es deixaria entendre fà cilment que no en contenen gens ni de cap manera, mentre que, de fet, refereixen, en un 
llenguatge simple i figurat, adaptat a la intel·ligència d´una humanitat menys avançada, les veritats fonamentals proposades per l´economia de la salvació i, al mateix temps, la descripció popular dels orÃgens del gènere humà i del poble escollit.
llenguatge simple i figurat, adaptat a la intel·ligència d´una humanitat menys avançada, les veritats fonamentals proposades per l´economia de la salvació i, al mateix temps, la descripció popular dels orÃgens del gènere humà i del poble escollit. Pocs anys després, el papa Pius XII, en l´encÃclica Humani generis es referia a aquesta carta, tot recordant que «els onze primers capÃtols del Gènesi, tot i que pròpiament no concordin amb el mètode històric emprat pels eminents historiadors grecollatins i moderns, pertanyen, tanmateix, al gènere històric en un sentit veritable, que els exegetes han d´investigar i precisar, i que els mateixos capÃtols, amb estil senzill i figurat, adaptat a la ment del poble poc culte, contenen les veritats principals i fonamentals en què es basa la nostra pròpia salvació, i també una descripció popular de l´origen del gènere humà i del poble escollit».
El Concili Vaticà II, a la Dei Verbum, ha reiterat aquesta doctrina, dient: «AixÃ, doncs, com que Déu va parlar a la Sagrada Escriptura a través d´homes i a la manera humana, per tal que l´intèrpret de la Sagrada Escriptura entengui allò que Ell ens va voler comunicar, cal investigar amb atenció allò que realment van voler expressar els hagiògrafs i que va plaure a Déu que fos manifestat amb les seves paraules. Per descobrir la intenció dels hagiògrafs, entre d´altres coses s´han de tenir en compte “els gèneres literaris”» (DV 12).
Un document de la PontifÃcia Comissió BÃblica publicat l´any 1993 (en el centenari de la Providentissimus Deus) i el discurs previ de Joan Pau II (veure resum en el requadre), insisteixen en la valoració de tot el ventall de mètodes, sempre amb l´acceptació deguda a l´Autoritat de l´Església.
En resum, la qüestió bÃblica del Gènesi no ofereix cap problema, perquè supera la lectura literal, i el sentit plenior no rebutja l´evolució. Altra cosa són les interpretacions que ofereixen moltes ideologies que fan un ús abusiu de la ciència.
El Magisteri i la biologia evolutiva
En relació amb la biologia evolutiva, l´any 1950, en la memorable encÃclica Humani generis, Pius XII manifestava que no veia oposició entre la fe i les recerques sobre l´evolució, tot i que recomanava «la mà xima moderació i prudència» en les afirmacions cientÃfiques no provades. Cal recordar que aleshores l´evolucionisme no era sinó una hipòtesi 
encara pendent de comprovar. En aquest mateix sentit, l´any 1986, en una de les seves catequesis, Joan Pau II deia que la teoria de l´evolució no es contradiu amb la veritat revelada, sempre que s´entengui de manera que no deixi de banda la causalitat divina.
encara pendent de comprovar. En aquest mateix sentit, l´any 1986, en una de les seves catequesis, Joan Pau II deia que la teoria de l´evolució no es contradiu amb la veritat revelada, sempre que s´entengui de manera que no deixi de banda la causalitat divina.Pius XII, en el numero 20 de l´encÃclica Humani Generis (12 d´agost del 1950), afirma «El magisteri de l´Església no prohibeix que —segons l´estat actual de les ciències i de la teologia— en les investigacions i controvèrsies entre els homes més competents de tots dos camps, la doctrina de l´evolucionisme sigui objecte d´estudi, en la mesura que cerca l´origen del cos humà en una matèria viva i preexistent— però la fe catòlica ens fa defensar que les à nimes són creades immediatament per Déu ...».
El número 30, d´aquest mateix document, tracta la doctrina cristiana del monogenisme, afirmant que: «els fidels cristians no poden adoptar la teoria segons la qual després d´Adam hi va haver a la terra homes autèntics que no procedien del mateix protoparent per generació natural, o bé que Adam significa el conjunt de molts primers pares, ja que no es veu clar que aquesta sentència es pugui compaginar amb tot allò que les fonts de la veritat revelada i els documents del Magisteri de l´Església ensenyen sobre el pecat original, que procedeix d´un pecat realment comès per un sol Adam, individualment i moralment, i que, transmès a tots els homes per la generació, és inherent a cadascun dels homes com a propi».
AixÃ, doncs, tenint en compte aquests textos i una resposta de la PontifÃcia Comissió BÃblica, de 30 de juny de 1909, en què s´al·ludeix a alguns d´aquests temes, i que no tenen el mateix pes, els punts de doctrina que un cristià ha de 
mantenir fermament per poder acceptar la teoria de l´evolució aplicada a l´home són aquests: la peculiar creació de l´home per part de Déu, la formació de la primera dona a partir del primer home, la creació immediata de l´à nima humana per part de Déu, la unitat del llinatge humà .
mantenir fermament per poder acceptar la teoria de l´evolució aplicada a l´home són aquests: la peculiar creació de l´home per part de Déu, la formació de la primera dona a partir del primer home, la creació immediata de l´à nima humana per part de Déu, la unitat del llinatge humà . L´Església no ha limitat mai la llibertat d´investigació en el camp de la ciència de l´evolució. Les seves afirmacions positives sempre s´han referit a aspectes no cientÃfics, com ara l´origen de l´esperit, el qual per la seva mateixa natura queda fora de les investigacions fÃsiques i quÃmiques. Quan Pius XII va afirmar a l´encÃclica Humani Generis que «no es veu clar com es pot explicar el dogma del pecat original amb l´evolució», no hi havia pas les dades de què actualment es disposa en el camp experimental, i els estudis bÃblics eren ben diferents dels d´ara, per exemple, tot i que també avui en dia no sembla pas fà cil explicar l´ombra del mal que tots els homes portem al damunt.
El Magisteri més recent
L´encÃclica Fides et Ratio remarca l´harmonia de la ciència i la fe, segons els mètodes propis de cadascuna. «La Sagrada Escriptura conté, de manera explÃcita o implÃcita, un seguit d´elements que permeten obtenir una visió de l´home i del món d´un gran valor filosòfic. Els cristians han anat prenent consciència progressivament de la riquesa que hi ha en aquestes pà gines sagrades. D´aquests textos, se´n dedueix que la realitat que experimentem no és l´absolut; no és increada ni tampoc s´ha engendrat a ella mateixa. Només Déu és l´Absolut. De les pà gines de la 
BÃblia, se´n desprèn, a més, una imatge de l´home com a imago Dei, que conté indicacions precises sobre el seu ésser, la seva llibertat i la immortalitat del seu esperit. Com que el món creat no és autosuficient, qualsevol falsa percepció d´autonomia que ignori la dependència essencial de tota criatura vers Déu —inclòs l´home— porta a situacions dramà tiques que destrueixen la recerca de l´harmonia i del sentit de l´existència humana. Fins i tot el problema del mal moral —la forma més trà gica del mal— és tractat a la BÃblia, que ens ensenya que el mal moral no es pot reduir a una certa deficiència deguda a la matèria, sinó que és una ferida causada per una manifestació desordenada de la llibertat» (FR 80).
BÃblia, se´n desprèn, a més, una imatge de l´home com a imago Dei, que conté indicacions precises sobre el seu ésser, la seva llibertat i la immortalitat del seu esperit. Com que el món creat no és autosuficient, qualsevol falsa percepció d´autonomia que ignori la dependència essencial de tota criatura vers Déu —inclòs l´home— porta a situacions dramà tiques que destrueixen la recerca de l´harmonia i del sentit de l´existència humana. Fins i tot el problema del mal moral —la forma més trà gica del mal— és tractat a la BÃblia, que ens ensenya que el mal moral no es pot reduir a una certa deficiència deguda a la matèria, sinó que és una ferida causada per una manifestació desordenada de la llibertat» (FR 80).Joan Pau II, en un discurs de l´any 1985, declara que «qualsevol altre ensenyament sobre l´origen i la constitució de l´univers [ha estat creat per Déu] és aliena als ensenyaments de la BÃblia». Aquesta afirmació també l´aplica a l´antropologia: reconeix que hi ha «arguments significatius a favor» de l´Evolució, sempre que es mantingui que «l´à nima espiritual de l´home és creada directament per Déu». Curiosament, precisa la forma «à nima espiritual», i això no exclou altres formes immaterials que sorgeixin de la matèria. El 22 d´octubre de 1996, Joan Pau II, adreçant-se a l´Acadèmia PontifÃcia de les Ciències, és més explÃcit: «la teoria de l´evolució és més que una hipòtesi». Això no vol dir pas que s´accepti de manera acrÃtica tot el es digui sobre la qüestió, sinó que a vegades allò que semblava contrari a la fe es pot acceptar crÃticament.
Les declaracions de Joan Pau II de l´octubre de 1996 fan que l´opinió de l´Església s´orienti a acceptar l´evolucionisme com a teoria prou comprovada «per diverses disciplines del saber» (n.4). Tot i que, inicialment, pugui 
semblar que l´Església no s´hauria de pronunciar sobre un tema cientÃfic, «el Magisteri està directament interessat en la qüestió de l´evolució, perquè influeix en la concepció de l´home» (n.5). Això vol dir que no es tracta d´una simple qüestió opinable, com passa amb moltes altres investigacions cientÃfiques, sinó que l´enfocament amb què s´encari l´evolucionisme i, concretament, l´origen de l´home, afecta profundament la noció mateixa de persona humana; i això, al seu torn, té repercussions en tot un ventall d´aspectes ètics, sociològics, etc., de profunda transcendència moral.
semblar que l´Església no s´hauria de pronunciar sobre un tema cientÃfic, «el Magisteri està directament interessat en la qüestió de l´evolució, perquè influeix en la concepció de l´home» (n.5). Això vol dir que no es tracta d´una simple qüestió opinable, com passa amb moltes altres investigacions cientÃfiques, sinó que l´enfocament amb què s´encari l´evolucionisme i, concretament, l´origen de l´home, afecta profundament la noció mateixa de persona humana; i això, al seu torn, té repercussions en tot un ventall d´aspectes ètics, sociològics, etc., de profunda transcendència moral.El Sant Pare, després de reconèixer els arguments significativament và lids de l´evolucionisme, assenyala de manera insistent que es tracta d´una teoria, i delimita el valor epistemològic de qualsevol teoria: una interpretació (no pas un fet) homogènia de nombroses dades, que permet relacionar-les entre si i donar-ne una explicació. Qualsevol teoria s´ha de verificar amb noves dades i, si és el cas, cal reformar-la perquè s´adapti millor a la realitat. A més, en el cas de l´evolucionisme, a les dades procedents de l´observació, s´hi afegeixen certes nocions filosòfiques que es volen integrar, en un conjunt unitari, dins la part més cientÃfica (cfr n.4).
De manera que la primera puntualització pontifÃcia és que, actualment, encara que l´Evolució sigui la teoria cientÃfica que encaixa millor amb les dades observades, no es pot entendre com a intangible, ja que, per la seva pròpia natura, pot convenir que sigui revisada o perfeccionada.
El segon aclariment que fa el Sant Pare és la distinció entre Evolució i evolucionismes. De fet, com que també es tenen en compte nocions filosòfiques per integrar-les en la teoria, no hi haurà , doncs, una única hipòtesi evolucionista, sinó tantes com posicions filosòfiques preses com a punt de partida (cfr. n.4).
Això és lÃcit –simplement, perquè ho exigeix el pluralisme humà -, però convé destacar que l´existència de diversos evolucionismes no és pas una qüestió cientÃfica, sinó de pensament filosòfic. Seria falsejar la ciència –tot i que s´ha fet no pas poques vegades- voler exposar, com a única explicació cientÃfica possible, una teoria que inclou posicions intel·lectuals meta-cientÃfiques. Un cientÃfic honrat exposarà amb claredat les dades observables i la teoria que les 
explica, i també fixarà adequadament els lÃmits de la seva interpretació o indicarà els casos en què, a més de les seves dades, fa servir arguments no cientÃfics.
explica, i també fixarà adequadament els lÃmits de la seva interpretació o indicarà els casos en què, a més de les seves dades, fa servir arguments no cientÃfics.El Sant Pare assenyala, per posar un exemple, les teories evolucionistes que consideren que l´esperit humà neix de les forces interiors de la matèria viva, o que només n´és un epifenomen. Aquests evolucionismes són incompatibles amb la doctrina catòlica, però no pas perquè no acceptin l´evolució i els seus principis cientÃfics –que en ells mateixos no fonamenten pas aquesta mena d´afirmacions–, sinó perquè són incapaços de servir com a base de la dignitat de la persona humana i són incompatibles amb la veritat sobre l´home (cfr. n.5).
Al capdavall, doncs, l´Església accepta un evolucionisme que es limiti a l´explicació cientÃfica teòrica de les observacions naturals, sense incloure en les hipòtesis explicatives a qüestions relatives a la creació del món o de l´esperit de l´home, que són aspectes metafÃsics, en el sentit propi del mot, és a dir, que es troben més enllà dels mètodes fÃsics. El moment del trà nsit cap al món espiritual no és –per la seva pròpia natura– objecte d´observació experimental; quan s´investiga l´origen de l´home, s´ha de tenir en compte l´existència d´una discontinuïtat ontològica (cfr. n.6) en relació amb la resta d´éssers materials. Aquest salt o ruptura de la continuïtat és refusat pels qui estudien l´evolució només com una qüestió material, però cal acceptar-lo com una realitat existencial, encara que no es pugui sotmetre a l´anà lisi fisicoquÃmica.
Més enllà de la teoria cientÃfica i de les premisses filosòfiques, els creients disposem de la revelació divina com a font de coneixement. Aquesta saviesa enriqueix enormement els plantejaments humans i respecta l´autonomia lògica de l´intel·lecte de l´home. És per això que el Sant Pare clou el seu discurs esmentant la vida entesa com a do sobrenatural de Déu que el Crist ens comunica. AquÃ, el terme vida, utilitzat per sant Joan als seus escrits, abasta la transcendència pròpia de l´«eterna felicitat divina» comunicada als homes per la infinita liberalitat d´un Déu que és qualificat com a Déu viu, en un dels tÃtols més bells que ens forneix la Sagrada Escriptura (cfr. n.7).
–––––––––––––––––––––
Benet XVI: Evolució i pecat original
En un discurs recent (3.XII.2008), Benet XVI parlava del pecat original, l´evolució i la salvació amb una gran profunditat i humilitat: «Ara bé, com a homes del temps present, ens hem de preguntar: què és el pecat original? Què n´ensenyen Pau i 
l´Església? ¿És, encara avui en dia, una doctrina sostenible? N´hi ha molts que pensen, a la llum de la història de l´evolució, que ja no seria possible mantenir la doctrina d´un primer pecat, que després s´escamparia arreu de la història de la humanitat. I, per tant, també la qüestió de la Redempció i del Redemptor perdria el seu fonament. Per tant: ¿existeix, doncs, el pecat original? Per poder donar-hi resposta, hem de distingir dos aspectes de la doctrina sobre el pecat original. D´una banda, hi ha un aspecte empÃric, és a dir, una realitat concreta, visible, gosaria dir, tangible per a tothom. És un aspecte misteriós, que afecta el fonament ontològic d´aquest fet. La dada empÃrica és que hi ha una contradicció dins del nostre ésser. D´una banda, l´home sap que ha de fer el bé i Ãntimament també el vol fer. Però, al mateix temps, també percep un altre impuls per fer el contrari, per seguir el camà de l´egoisme, de la violència, per fer només allò que li ve de gust, tot i que sap prou bé que actua contra el bé, contra Déu i contra els altres. Sant Pau, a la seva EpÃstola als Romans, ha expressat aquesta contradicció dins del nostre ésser amb aquestes paraules: «ja que voler el bé és al meu abast, però no de practicar-lo, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que no vull: això és el que faig.» (Rm 7, 18-19). Aquesta contradicció interior del nostre ésser no és pas una teoria. Cadascú de nosaltres l´experimenta tots els dies. I, sobretot, sempre veiem al nostre voltant la superioritat d´aquesta segona voluntat. N´hi ha prou de pensar en les notÃcies dià ries sobre injustÃcies, violència, mentida, luxúria. Ho veiem cada dia: és un fet
l´Església? ¿És, encara avui en dia, una doctrina sostenible? N´hi ha molts que pensen, a la llum de la història de l´evolució, que ja no seria possible mantenir la doctrina d´un primer pecat, que després s´escamparia arreu de la història de la humanitat. I, per tant, també la qüestió de la Redempció i del Redemptor perdria el seu fonament. Per tant: ¿existeix, doncs, el pecat original? Per poder donar-hi resposta, hem de distingir dos aspectes de la doctrina sobre el pecat original. D´una banda, hi ha un aspecte empÃric, és a dir, una realitat concreta, visible, gosaria dir, tangible per a tothom. És un aspecte misteriós, que afecta el fonament ontològic d´aquest fet. La dada empÃrica és que hi ha una contradicció dins del nostre ésser. D´una banda, l´home sap que ha de fer el bé i Ãntimament també el vol fer. Però, al mateix temps, també percep un altre impuls per fer el contrari, per seguir el camà de l´egoisme, de la violència, per fer només allò que li ve de gust, tot i que sap prou bé que actua contra el bé, contra Déu i contra els altres. Sant Pau, a la seva EpÃstola als Romans, ha expressat aquesta contradicció dins del nostre ésser amb aquestes paraules: «ja que voler el bé és al meu abast, però no de practicar-lo, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que no vull: això és el que faig.» (Rm 7, 18-19). Aquesta contradicció interior del nostre ésser no és pas una teoria. Cadascú de nosaltres l´experimenta tots els dies. I, sobretot, sempre veiem al nostre voltant la superioritat d´aquesta segona voluntat. N´hi ha prou de pensar en les notÃcies dià ries sobre injustÃcies, violència, mentida, luxúria. Ho veiem cada dia: és un fetQuè diu el Catecisme de l´Església Catòlica?
El Catecisme de l´Església Catòlica (n. 283) fa un bon resum del ensenyaments de l´Església sobre la recerca cientÃfica sobre l´origen del món: «La qüestió sobre els orÃgens del món i de l´home és objecte de nombroses investigacions 
cientÃfiques que han enriquit magnÃficament els nostres coneixements sobre l´edat i les dimensions del cosmos, l´esdevenir de les formes vivents, l´aparició de l´home. Aquests descobriments ens conviden a admirar encara més la grandesa del Creador, a donar-li grà cies per totes les seves obres i per la intel·ligència i la saviesa que dóna als savis i als investigadors. Amb paraules de Salomó, poden dir: “Va ser Ell qui em va concedir el coneixement veritable de tot allò que existeix, qui em va fer conèixer l´estructura del món i les propietats dels elements... perquè qui ho va fer tot, la Saviesa, m´ho va ensenyar.” (Sa 7,17-21)»
cientÃfiques que han enriquit magnÃficament els nostres coneixements sobre l´edat i les dimensions del cosmos, l´esdevenir de les formes vivents, l´aparició de l´home. Aquests descobriments ens conviden a admirar encara més la grandesa del Creador, a donar-li grà cies per totes les seves obres i per la intel·ligència i la saviesa que dóna als savis i als investigadors. Amb paraules de Salomó, poden dir: “Va ser Ell qui em va concedir el coneixement veritable de tot allò que existeix, qui em va fer conèixer l´estructura del món i les propietats dels elements... perquè qui ho va fer tot, la Saviesa, m´ho va ensenyar.” (Sa 7,17-21)» Més concretament, afirma (n. 284): «El gran interès que desperten aquestes investigacions està fortament estimulat per una qüestió d´un altre ordre, i que ultrapassa el domini propi de les ciències naturals. No es tracta només de saber quan i com ha sorgit materialment el cosmos, ni quan va aparèixer l´home, sinó més aviat de descobrir quin és el sentit d´aquest origen: si està governat per l´atzar, un destà cec, una necessitat anònima, o bé per un Ésser transcendent, intel·ligent i bo, anomenat Déu.»
Enric Cases
Doctor en Teologia i llicenciat en Ciències QuÃmiques
Ètica i moral
Índexs
Església
Família i societat
Llibres
Seccions de les revistes
Teologia
Vida cristiana
