"Es van perdre quatre-cents seixanta-quatre retaules". R-O.Sánchez
Per Ramó-Octavi Sánchez ValeroPublicat el 31 d'agost de 2009
"Es van perdre quatre-cents seixanta-quatre retaules, que si els poséssim l'un al costat de l'altre arribarien als dos quilòmetres i mig"
Entrevista a Mn. Josep Maria Martà Bonet, Delegat de Patrimoni Cultural de l´Arquebisbat de Barcelona i autor del llibre El martiri dels temples
El dijous 26 de febrer va ser presentat al Museu Diocesà de Barcelona el llibre El martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-1939) de Mn. Josep Maria Martà Bonet. El llibre detalla mitjançant 166 fotografies i documents, la 
destrucció del patrimoni eclesià stic en els temples de l´actual arquebisbat durant la persecució religiosa que es va practicar en el perÃode de la Guerra Civil espanyola. També s´inaugurà l´exposició al mateix recinte, on es recullen un centenar de peces i documents originals relacionats amb el patrimoni malmès en aquells anys.
destrucció del patrimoni eclesià stic en els temples de l´actual arquebisbat durant la persecució religiosa que es va practicar en el perÃode de la Guerra Civil espanyola. També s´inaugurà l´exposició al mateix recinte, on es recullen un centenar de peces i documents originals relacionats amb el patrimoni malmès en aquells anys.Mn. Josep Maria Martà Bonet, actual delegat de Patrimoni ArtÃstic de l´arxidiòcesi de Barcelona, és l´autor del llibre, en què s´han aprofitat diversos informes existents a l´arxiu diocesà . Mn. Martà Bonet va néixer a Terrassa (Vallès Occidental) l´any 1937. Es doctorà en història eclesià stica a la Universitat Gregoriana de Roma. També és diplomat en paleografia, diplomà tica i arxivÃstica. Actualment, és director de la Biblioteca Pública Episcopal i de l´Arxiu Diocesà de Barcelona. Va ser organitzador i comissari de l´exposició Mil·lenium i va rebre la Creu de Sant Jordi l´any 1990. Entre els seus darrers llibres, cal destacar: Catà leg Monumental de l´Arquebisbat de Barcelona (1978 i 1981), Sant Vicenç de Sarrià : 1.000 anys d´història (1987), La Catedral de Barcelona (1997), Gregorio Modrego Casaus: bisbe del XXXV Congrés EucarÃstic Internacional de Barcelona: documents i notes històriques (2002) i El bisbat d´Egara: breu història (2007).
Parlem amb l´autor de la doble intenció en publicar aquest llibre: «presentar un instrument útil a l´hora de catalogar el patrimoni eclesià stic de l´antiga diòcesi de Barcelona, i contribuir a la posible reconciliació definitiva d´una guerra civil que mai no s´havia d´haver produït a casa nostra». El desig ben ferm d´una plena reconciliació demana fer paleses les ferides d´un notable sector de la tragèdia, per després poder-les guarir. Aquesta és la intenció d´aquest llibre i en parlem tot seguit.
Per què apareix ara El martiri dels temples, quan ja han passat setanta-dos anys de l´inici 
de la Guerra Civil?, o dit d´una altra manera, per què no s´havia fet abans?
de la Guerra Civil?, o dit d´una altra manera, per què no s´havia fet abans? Per dos motius, un és cientÃfic, per complir la meva missió de fer la catalogació completa, exhaustiva, de totes les peces d'art que existeixen i que han existit.. En aquest sentit, sempre em trobava amb el capitol que feia referència a la Guerra Civil i, per tant, era necessari saber què és el que va succeir en relació amb tantes i tantes peces que eren molt bones i que van ser destruïdes, de les quals n'havÃem de deixar constà ncia almenys en els catà legs.
El segon motiu és perquè han passat ja setanta anys, però encara hi ha ferides obertes perquè cada part explica només una part de la veritat. Per això, seguint les paraules de Jesús en l´Evangeli de Sant Joan, al capÃtol novè: «La veritat us farà lliures», nosaltres amb aquest llibre volem explicar la veritat que ens fa lliures de qualsevol prejudici i de qualsevol odi que pugui existir en aquests fets. Per col·laborar a través de la veritat a fer que es tanquin les ferides i s´arribi a la reconciliació. Perquè ara que es parla tant de la memòria històrica, això també és memòria històrica.
La destrucció de béns eclesià stics durant aquell perÃode va ser molt gran. Com podrÃem valorar quantitativament les peces d´art i esglésies perdudes?
Com apareix al llibre, solament de la diòcesi de Barcelona i sense comptar els convents, es van malmetre més de cinc-centes esglésies en menys de dues setmanes, moltes van ser cremades o es van quedar sense sostre, a algunes de les pintures se´ls va tirar à cid sulfúric perquè fossin
.jpg)
irrecuperables, quaranta temples van ser arrasats totalment. Només set esglésies a Barcelona no van patir cap atac destructiu. Es van perdre quatre-cents seixanta-quatre retaules molt importants, d´autors de molta categoria artÃstica, que si els poséssim l´un al costat de l´altre arribarien als dos quilòmetres i mig. Més de dos-cents orgues i harmòniums, com per exemple l´orgue de Santa Maria del Mar, que era un dels més importants d´Europa. A tot això cal afegir pintures, ornaments, orfebreria...
Qui va ser capaç de fer una cosa aix� Quins són els autors materials d´aquesta destrucció?
No va ser gent incontrolada, com s´ha dit, va ser gent molt controlada, perquè, si no, no s´entén que simultà niament totes les esglésies de Catalunya cremessin, això vol dir que anteriorment ja hi havia una programació. La finalitat era arrasar qualsevol signe de tipus religiós, primer sacerdots i catòlics que van ser assassinats i després les grans 
vÃctimes van ser els temples i tots els objectes d´art religiosos.
vÃctimes van ser els temples i tots els objectes d´art religiosos.A diferència, per exemple, de Rússia, on també es van destruir les persones, però en canvi allà es van salvar els temples. Està documentat que molts dels autors materials formaven part dels comitès locals, partidaris d´un revolució bolxevic com els membres de la CNT i la FAI.
La Generalitat va quedar desbordada per aquests comitès, el president Companys havia d´haver estat més dur i més valent amb aquests fets. Ell mateix queda bastant malament –com apareix al llibre- quan diu textualment que l´Església va ser bel·ligerant i que totes les parròquies tenien fusells per defensar-se. I això és totalment fals.
Tot i això, també cal esmentar l´esforç d´homes del govern com Ventura Gassol i Joseph Espanya per salvar moltes persones i part del patrimoni de l´Església, com va ser el monestir de Montserrat, la moreneta i la catedral de Barcelona.
Es podia, doncs, haver evitat aquella destrucció?
Evidentment. Quan a un govern se li escapa de les mans una situació com aquesta, si és honrat hauria de dimitir, però això no es va fer. Més aviat al contrari, Companys diu: «en el fondo alienta siempre en el pueblo una justicia instintiva» (La Vanguardia, 29-XII-1936).
Quins elements religiosos eren prioritaris a l´hora de practicar aquest acarnissament destructiu?
Tot el que feia referència als sants, a la Mare de Déu i a Nostre Senyor, amb qui es van practicar autèntiques blasfèmies. I aquelles persones que hi estaven vinculades pel seu ministeri, com els sacerdots.
Cal destacar, en aquest sentit, els herois que van salvar capellans o béns de l´Església. A casa meva, per exemple, el meu pare va amagar durant un any i mig un capellà que volien matar a Terrassa, si l´haguessin trobat segur que també haurien matat el pare. Aquest capellà em va batejar a mi a casa, en aquell temps de la guerra. Aquestes són coses molt Ãntimes, que s´han de saber, s´han d´explicar, s´han de curar, i al final s´han d´oblidar, tant en un cantó com en un altre. Quines són, al seu parer, les pèrdues més irreparables d´aquella destrucció?
Des del punt de vista del patrimoni, aquelles imatges que tenien tanta devoció pel poble. Aquells orgues meravellosos que es podien haver conservat per a d´altres utilitats. Aquests quatre-cents seixanta-quatre retaules, un per un, tenien un gran valor, són pèrdues que ens fan esborronar, simplement per l´odi a Déu i a l´Església.
Les peces de més valor, com per exemple tot el romà nic i el gòtic que es va perdre, però de vegades el valor sentimental que tenia una estampeta devocional familiar, que era causa de mort si s´hagués trobat, també és d´un valor incalculable.
El que més em repugna de la Guerra Civil és aquest trepitjar els drets que té una persona a la intimitat. Que et puguin matar només per tenir a casa una imatge religiosa.
Cal destacar també la gran tasca de restauració que es va fer després de la guerra, amb l´ajut de tothom i grà cies a bons artistes, i també com, de mica en mica, es van anar recuperant algunes peces que s´havien amagat o traslladat. La Generalitat, per exemple, va intervenir perquè no es perdés la custòdia de Barcelona, o el Sant Crist de Lepanto, Montserrat o Pedralbes. Però tota la resta va ser cremada.
Mn. Ramon-Octavi Sánchez Valero
Sacerdote y periodista
Exdirector de Cataluña Cristiana y Radio Estel
–––––––––––––––––––––––––––
El martiri dels temples a la diòcesi
de Barcelona (1936-1939)
Josep M. Martà Bonet
Museu Diocesà de Barcelona
Barcelona, 2008
464 pà g.
Un principi bà sic en medicina és que per curar una ferida és necessari descobrir-la, netejar-la, desinfectar-la... un procés dolorós, però necessari perquè cicatritzi bé. Seguint aquest sÃmil, Josep M. Martà Bonet, arxiver diocesà i delegat del patrimoni cultural de l´Arquebisbat de Barcelona, ens ofereix una obra monumental en El martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-1939).
Les ferides en el patrimoni cultural i religiós de la diòcesi catalana van ser terribles. De la mateixa manera que el tipus de ferida diu molt sobre què la va causar, en les ferides que recull El martiri dels temples es descobreix, al costat de la barbà rie i la ignorà ncia, un solatge d´odi a tot allò religiós. L´autor, en el pròleg, comenta que “calia destruir i esborrar qualsevol signe religiós” després d´explicar el testimoni de l´artista Darius Vilà s, que va testimoniar que moltes pintures al fresc van ser cremades i destruïdes amb à cid sulfúric perquè no hi hagués cap possibilitat de restaurar-les. S´han escrit, i s´escriuen, molts martirologis d´aquests anys de barbà rie. En aquesta feina històrica, és imprescindible una investigació exhaustiva que presenti els fets amb la major veracitat possible. Això ho ha aconseguit Martà Bonet manejant informació de primera mà : l´arxiu de Mn. Manuel Trens, que va ser director del Museu Diocesà de Barcelona; un informe de la Generalitat de gener de 1938 que conté el significatiu epÃgraf: “Inventari dels edificis de carà cter religiós del territori de l´audiència de Barcelona amb expressió del seu destÔ; aixà com l´informe reservat que possiblement es va enviar a Roma i que va ser descobert casualment l´any 2000. Aquest informe resumeix les respostes a l´enquesta que just després de la Guerra els rectors de les respectives parròquies del bisbat van haver d´omplir i que també parlen dels inicis de la gran restauració de totes les esglésies i de la recuperació dels seus arxius.
El martiri dels temples dedica la major part de les seves pà gines (capÃtol IV) al reportatge informatiu i fotogrà fic de cadascuna de les parròquies durant la Guerra. Dues-centes pà gines de fotografies que parlen per si soles. Els capÃtols previs ofereixen una introducció (cap. I), el marc històric i la persecució religiosa durant la Guerra Civil (cap. II) i una à mplia referència a l´Informe o manuscrit inèdit amb el resultat de l´enquesta sobre la situació de les parròquies barcelonines (cap. III). L´autor inclou quatre apèndixs de gran interès, entre ells un manuscrit del Dr. Pere Tarrés en el qual, després de relatar algunes experiències d´aquells anys, valora situacions i l´actuació d´algunes persones públiques i acaba perdonant-les. Tot un resum d´aquest gran llibre.
Isidor Ramos
Ètica i moral
Índexs
Església
Família i societat
Llibres
Seccions de les revistes
Teologia
Vida cristiana
