Davant la reforma de la llei de l'avortament. Més violència, més drama. J.L. Requero

Per José Luís Requero
Publicat el 15 de juliol de 2009

Consideracions des del dret: és constitucional una llei de terminis?

Fa tres anys començava un article en el diari El Mundo citant: «Pregunta A. M. (28 anys, Bilbao): "Quants diners costa un avortament? Fins a quin mes de l´embaràs pot practicar-se? De quina manera es fa?" i Vampirella l´informa dels casos en què és lícit. En referir-se al greu risc físic o psíquic per a la mare, hi afegeix: "com no és fàcil demostrar si se sofreix o no un risc psíquic, qualsevol dona pot referir-se al tercer cas i avortar"; i segueix il·lustrant sobre com és de fàcil avortar acudint al fàrmac RU-486. Trec aquestes línies del Consultori -secció "Sexe"- del suplement juvenil EP3 (El País, 14 d´octubre)».

Permeti´m el lector una segona –i última- autocitació. Era un altre article també publicat a El Mundo, aquesta vegada del 20 d´octubre de 2004. Deia el següent: «aquest estiu hem sabut que en el 2002 amb 100 mil hectàrees calcinades, un milió d´arbres cremats i 10 mil incendis forestals, només una persona va ser condemnada. A Galícia, comunitat especialment castigada, els seus 4.500 incendis contrasten amb unes 40 denúncies. Quelcom passa, d´aquí que el fiscal s´hagi compromès a prestar especial atenció a aquesta delinqüència mediambiental. També s´ha sabut que, segons la Fiscalia General de l´Estat, en aquest any va haver-hi 60 diligències i 5 condemnes per avortament, mentre que segons el Ministeri de Sanitat el 2002 es van practicar 77.125 avortaments, gairebé tots per greu perill per a la salut psíquica de la mare. Això suposa o que hi ha un exèrcit de potencials dones trastornades o que estem davant d´una impunitat generalitzada, la qual cosa explicaria que el Govern no tingui pressa per legalitzar l´avortament lliure dins les primeres 12 setmanes d´embaràs. Com deia El País (11 d´agost), "al cap i a la fi, la norma actual permet avortar sense posar-hi gaires condicions" gràcies a aquesta indicació. Segons l´editorialista, la diferència estaria en el fet que podria prescindir-se del certificat mèdic expedit ara de manera purament formulària».

Si he recorregut a l´expedient de citar-me a mi mateix no és per vanitat, sinó per deixar constància que, quatre anys després, les coses sí que han canviat. Escric aquestes línies el 29 de desembre de 2009, un dia després de la festivitat dels Sants Innocents. Veig a un periòdic del dia, a les pàgines d´anuncis per paraules, l´anunci d´una clínica que diu el següent: «ISADORA. Hospital concertat i especialitzat en: AVORTAMENTS fins a 22 setmanes amb ingrés o sense. Píndola RU». Dic que les coses sí que han canviat perquè ja sabem que el 2007 es va superar la xifra de cent mil avortaments legals, la qual cosa fa que des del 1985 –any en què es va despenalitzar l´avortament a Espanya- se n´han practicat ja més d´un milió. Em refereixo als «legals». A aquesta xifra, caldrà afegir-hi els il·legals més els «altres avortaments», és a dir, els que són fruit de les tècniques de reproducció humana assistida més els que són consequència de la píndola del dia després i la RU 486.

Com hem arribat fins aquí?

No és una llarga història i es pot resumir en poques paraules. El moviment despenalitzador és fruit de la ideologia de gènere i de l´anomenada «revolució sexual». El primer pasa per l´emancipació de la dona o el que és el mateix, l´emancipació de la natura, de la realitat més contundent de la feminitat: la maternitat. No estic parlant, òbviament, de paternitat ni de maternitat responsables. Darrere el conegut «nosaltres parim, nosaltres decidim» o «el meu cos és meu», hi ha la idea que la quinta essència de l´alliberament de la dona consisteix en el fet que pugui acabar amb la vida del fill que espera. La revolució sexual ha suposat considerar la sexualitat sense límits morals. En aquest context no es parla de moral sexual, sinó de salut sexual perquè és un tema fisiològic. Deslligada la sexualitat de la natura, convertida en objecte de consum, l´hedonisme porta cercar el plaer pel plaer.

Així s´explica que l´avortament sigui el peatge que la nostra societat està disposada a pagar per aquesta forma d´entendre la sexualitat. Aquesta miopia ideològica que és la ideologia de gènere i aquest embrutiment moral, els paguen els més dèbils, en aquest cas els no nascuts, però també els paguen els menors víctimes de la pederàstia i/o del cibersexe. L´avortament és, per aquesta visió, una opció més, tan moralment respectable com no avortar. Només cal veure algunes sèries de televisió o algunes pel·lícules per entendre que s´és pare o mare responsable si s´explica a la filla com no quedar-se embarassada: és això i no una altra cosa el que cal evitar i si es fica la pota, doncs per això hi ha l´avortament.

El 1985 es va despenalitzar l´avortament en tres supòsits prou coneguts: en cas de greu risc per a la salut física o psíquica de la mare (indicació terapèutica), en cas de risc que el no nascut neixi amb malformacions (indicació eugenèsica) i en cas que l´embaràs sigui conseqüència d´una agressió sexual (indicació ètica). Despenalitzar l´avortament en aquests tres casos –afirmaven i afirmen els seus defensors- no significa ser proavortista, sinó negar-se que en tres casos excepcionals, extrems, de col·lisió entre els interessos de la mare i els del no nascut, s´augmentés el dolor de l´embarassada: prou drama és ja avortar en aquests casos com per afegir a aquest dolor la seva criminalització. El Tribunal Constitucional, en declarar la constitucionalitat d´aquesta llei, va sostenir que és admissible que l´estat renunciï a protegir la vida del no nascut en aquests casos sempre que aquesta vida estigui protegida per altres mitjans eficaços. O per dir-ho d´una altra forma: no es tractava de renunciar a la protecció de la vida del no nascut, perquè l´estat té el deure de fer-ho, sinó de protegir-la al marge de la tutela penal.

Jurídicament tot és pulcre i fins i tot admissible; és més, abans de la llei del 1985 poques eren les dones condemnades per aquests avortaments i fins i tot podien beneficiar-se dels eximents i atenuants del Codi Penal. Però la ideologia mana i, sobretot, hi fa un bon negoci. L´objecte social d´una empresa, no es basteix sobre atenuants ni eximents de fets en si delictius, sinó sobre fets que són lícits. Passats els anys, aquí en tenim les conseqüències: la molt endreçada doctrina constitucional ha donat pas a un pròsper negoci, a un milió llarg d´éssers humans eliminats, a la banalització de les relacions sexuals i, per tant, de la vida del no nascut i, en definitiva, a un gegantí frau de llei.

Una bomba que, finalment, ha esclatat

Hem viscut anys d´impunitat. I han hagut de ser uns reportatges de la televisió danesa i de la premsa britànica els que han mostrat que la realitat espanyola era la de l´avortament lliure en frau de llei. Aquesta vegada, es van perdre els temors a investigar la realitat del negoci avortiu i les indagacions judicials van mostrar la crua realitat que s´ha instal·lat entre nosaltres durant aquest temps.

Quina ha estat l´actitud dels polítics? El ministre de Sanitat va afirmar davant dels resultats de les investigacions judicials que «no podem tornar als temps de la Inquisició, tornar a 500 o 300 anys endarrere. El país que va inventar la Inquisició sembla que no vol oblidar-se´n. No pot ser que hi hagi un 5 o un 6 per cent de persones que vulguin ser els inquisidors de la resta». Aquest és el nivell moral i intel·lectual amb què es governa. També va agafar desprevingut el PP. L´avortament l´incomoda, li impedeix lluir-se com a partit moderat, de centre. Una reacció contrària a la llei que ha possibilitat aquesta matança l´identificaria fàcilment amb el perfil més intolerant que se li sol atribuir.

El resultat és que, davant d´aquesta situació, cap partit es planteja com protegir més i millor la vida del no nascut a la vista del fracàs de la llei de 1985. La reacció és, en el millor dels casos, deixar que les coses segueixin com estan, però exigint que es compleixi amb les exigències de la llei (PP) o bé seguir el plantejament del partit governant i la resta de formacions polítiques: la solució és més avortament, més impunitat i treure´l de la lògica del Codi Penal, deixar de parlar d´avortament i parlar de drets reproductius de la dona. L´avortament passaria a ser un tema de salut reproductiva, un nou dret de ciutadania.

Com és sabut, el passat desembre van finalitzar els treballs de la Subcomissió per realitzar un estudi i elaborar unes conclusions sobre l´aplicació de la legislació en matèria d´interrupció voluntària de l´embaràs constituïda al Congrés dels Diputats. Els treballs d´aquesta Subcomissió s´han encaminat a reformar l´actual normativa, la qual cosa presumiblement obrirà la porta a l´anomenat sistema de terminis, pel qual serà lícit l´avortament lliure fins a la setmana de gestació que marqui la llei. Tampoc no es pot descartar que s´introdueixi l´anomenat quart supòsit, la qual cosa s´ha intentat en anteriors legislatures apel·lant a casos en què l´embaràs suposi a la gestant un greu conflicte personal, familiar o social.

És constitucional una llei de terminis?

Aquestes possibles iniciatives legals susciten el dubte, prou fonamentat, sobre la seva constitucionalitat i segueixo aquí els criteris sostinguts per la Comissió d´Experts de la Plataforma Dret a Viure, a la qual tinc l´honor de pertànyer. Cal recordar que el Tribunal Constitucional1 va fixar les bases de la tutela jurídica de la vida del nasciturus assenyalant que «la vida humana és un esdevenir que comença amb la gestació i finalitza amb la mort, no és una realitat única a efectes de la seva protecció jurídica». Va afegir que l´article 15 de la Constitució proclama el dret de «tots» a la vida i, si bé va entendre que el nasciturus no és titular d´aquest dret fonamental, sí que declara que es «algú», un tertium essencialment distint respecte de la mare amb què es relaciona.

A més a més, el Tribunal va sostenir que la Constitució no pot desprotegir la vida humana «en aquella etapa del seu procés que no sols és condició per a la vida independent del claustre matern, sinó que és també un moment del desenvolupament de la vida mateixa; per la qual cosa ha de concloure´s que la vida del nasciturus, en tant que aquest encarna un valor fonamental -la vida humana- garantit en l´article 15 de la Constitució, constitueix un bé jurídic la protecció del qual troba en el dit precepte fonament constitucional». De l´article 15 de la Constitució es deriva el deure de l´Estat de protegir la vida del nasciturus establint «un sistema legal per a la defensa de la vida que suposi una protecció efectiva de la mateixa i que, donat el caràcter fonamental de la vida, inclogui també, com a última garantia, les normes penals».

Respecte del sistema d´indicacions, va afirmar que només quan hi ha conflicte, un xoc d´interessos, pot l´estat limitar aquesta protecció i això és el que passa amb el sistema d´indicacions que exclou el càstig dels avortaments causats en les indicacions terapèutica, eugenèsica i ètica. El Tribunal va entendre que estava justificat que en aquests casos extrems a la dona que avorta no se li exigís una altra conducta, va entendre raonable no sancionar-la penalment i que en aquests casos l´estat renunciés a la tutela penal del no nascut.

El Constitucional hi afegia dos raonaments més. D´una banda, que aquesta renúncia a la tutela penal de la vida del no nascut està justificada perquè «es tracta de greus conflictes de característiques singulars, que no poden contemplar-se tan sols des de la perspectiva dels drets de la dona o des de la protecció de la vida del nasciturus. Ni aquesta pot prevaler incondicionalment enfront d´aquells, ni els drets de la dona poden tenir primacia absoluta sobre la vida del nasciturus». Per tant, «els drets de la dona no poden tenir primacia absoluta sobre la vida del nasciturus, atès que dita prevalència suposa la desaparició, en tot cas, d´un bé no sols constitucionalment protegit, sinó que encarna un valor central de l´ordenament constitucional».

Doncs bé, d´aquesta doctrina es pot deduir la inconstitucionalitat d´una llei de terminis perquè de l´afirmació que la vida humana és un esdevenir que s´inicia amb la concepció es dedueix que la vida del no nascut és vida humana digna de protecció. La renúncia a la tutela penal del no nascut queda condicionada, segons la sentència, al fet que l´estat li procuri una altra «protecció eficaç» per vies diferents de la tutela penal, la qual cosa «exigeix que s´estableixin les garanties necessàries per tal que l´eficàcia del dit sistema no disminueixi més enllà del que exigeix la finalitat del nou precepte». Aquesta crida al fet que la protecció per altres vies no penals «no disminueixi més enllà del que exigeix la finalitat del nou precepte» i que regula les actuals tres indicacions, barra el pas a un altre sistema d´avortament que no sigui sinó el vigent, de manera que impedeix una normativa que ho ampliï.

En conseqüència, una llei de terminis privaria de valor jurídic a la vida humana en gestació, ja que d´aquesta doctrina se´n desprèn que només en casos de greu conflicte està justificada la no punibilitat de l´avortament, justificació que no s´exigiria en aquesta llei de terminis: en aquest sistema, no hi hauria xoc d´interessos contrastable, objectivable, sinó que es basaria exclusivament en una decisió unilateral. Amb una llei de terminis, tindria primacia absoluta la voluntat de la dona (i els seus suposats drets en aquest àmbit) sobre el bé jurídic de la vida del no nascut i sense exigir cap justificació.

Una llei de terminis implicaria reconèixer, tàcitament, un dret a avortar en les primeres setmanes de gestació, cosa que suposa tenir la facultat legal de disposar de la vida d´un altre ésser humà. Suposaria, a més a més, incórrer en la incoherència jurídica de considerar l´avortament alhora com a delicte i com a dret: és contrari a la lògica jurídica considerar que a la setmana dotze o vint-i-dos l´avortament seria un dret i en la tretze o vint-i-tres, un delicte.

En conseqüència, una llei de terminis allunyaria l´objectiu despenalitzador de qualsevol idea valorativa, de ponderació d´interessos jurídicament rellevants tal com va ordenar la sentència del Tribunal Constitucional. La constitucionalitat de la despenalització de l´avortament en els tres supòsits actuals no descansa en el principi de llibertat sinó de conflicte entre béns jurídics i constitucionalment valuosos que ha d´acreditar-se.

I si s´optés per una hipotètica reforma legal que introduís l´anomenat quart supòsit sota la fórmula de conflicte personal, familiar o social greu, implicaria tal grau d´indefinició i d´inconcreció així com d´impossible si no arbitrària acreditació, que difícilment podria superar el cànon de constitucionalitat de la renúncia parcial a la tutela penal de la vida del no nascut.

Enfront dels qui entenen que una llei de terminis –avortament lliure en les primeres setmanes de l´embaràs sense necessitat de donar comptes del perquè– té la seva fonamentació en la intimitat o en el lliure desenvolupament de la personalitat, la dignitat i la llibertat ideològica de la gestant, hem de recordar que aquests drets i principis constitucionals no poden portar-se a l´extrem de fer-los prevaler immotivadament sobre una vida humana per causar la seva destrucció.

Com ja s´ha dit, els treballs de la Subcomissió semblen encaminar-se a dotar de major facilitat les pràctiques avortistes, cosa que es revesteix amb l´argument de la necessitat de dotar de més «seguretat jurídica» tant a les embarassades com als centres dedicats a aquestes activitats. El detonant que va motivar la iniciativa de crear la Subcomissió, no ha estat la necessitat de protegir la vida del no nascut a la vista de les pràctiques realitzades en aquestes clíniques tal com mostren les investigacions judicials.

Aquesta circumstància evidencia que, un cop més, s´ignora el que mana la sentència 53/1985, que va sostenir que «des de la perspectiva constitucional, hem de posar de manifest la connexió que existeix entre el desenvolupament de l´article 49 CE (Constitució Espanyola) i la protecció de la vida del nasciturus compresa en l´article 15 CE. En efecte, en la mesura en què s´avançi en l´execució de la política preventiva i en la generalització i intensitat de les prestacions assistencials que són inherents a l´Estat social (en la línia iniciada per la Llei 7 abril 1982 relativa als minusvàlids, que inclou els disminuïts profunds, i disposicions complementàries) es contribuirà de manera decisiva a evitar la situació que es troba a la base de la despenalització».

És a dir, la renúncia a la tutela penal estava justificada en la doctrina del Tribunal Constitucional perquè, a canvi, l´Estat procuraria una altra «protecció eficaç», distinta de la penal, a la vida del no nascut. L´experiència demostra que això ni ha estat ni és així, cosa que intensifica la idea de desprotecció. Per tant, una iniciativa de reforma que no vagi encaminada exclusivament a la tutela de la vida del no nascut incorreria d´arrel en una mena d´inconstitucionalitat sobrevinguda, estructural, per no omplir de contingut aquest mandat que va fixar el Tribunal Constitucional.

Què cal fer?

Aquest és el moment que ens ha tocat viure i, per descomptat, un símptoma de degradació, de decadència s´intueix quan una societat conviu amb tota naturalitat amb aquest holocaust. Certament, les lleis eduquen o deformen i va ser suficient despenalitzar l´avortament en tres casos extrems perquè sorgís un negoci, perquè es parlés del «dret a avortar» o per llegir els anuncis que abans citava. I cal pensar que aquest efecte es multiplicaria si s´aprovés una llei de terminis amb l´objectiu ideològic –més que pràctic: ja hi ha avortament lliure- d´inculcar la idea que avortar és una qüestió de salut, quelcom banal i la seva restricció, un retall en els drets de ciutadania.

Està clar que tornar a penalitzar l´avortament és actualment una missió impossible, però no tant perquè actualment cap partit amb possibilitats reals d´arribar al BOE ho tingui en el seu programa, sinó perquè la caiguda de fronteres a Europa provocaria el canvi de lloc per a la seva pràctica, però en tot cas la societat, avui per avui, ni veu ni admet aquest plantejament. Certament, tot canviarà i de la mateixa manera que fa dos-cents anys era lícita l´esclavitud, cal pensar que en un futur no gaire llunyà es veurà amb escàndol el drama actual de l´avortament legal.

Mentrestant, caldrà moure´s en el terreny del mal menor. Em refereixo al fet que, convivint amb l´actual marc legal i el que presumiblement vingui, si l´Estat renuncia a la tutela penal de la vida del no nascut, caldrà engegar una altre tipus de tutela: la d´assessorament. Caldrà, doncs, protagonitzar una altra tutela que es concreti a ajudar la dona en dificultats, a donar-li sortides, a mostrar-li que és possible treure el seu fill endavant. Caldrà insistir, per tant, que l´avortament és violència: primer, contra el no nascut, però immediatament contra la mare, i em remeto a l´impacte psicològic i moral que li queda per tota la vida. Però, sobretot, caldrà lluitar en una imponent tasca per restaurar els valors morals referits a la maternitat, respecte a la vida i la sexualitat i assentar aquests valors i principis en pautes morals clares i sòlides. I aquí els destinataris no són només les futures generacions, sinó les actuals.

He parlat de l´avortament, però queda un «altre avortament», massiu, habitual i admès fins i tot per persones contràries a ell. Em refereixo a les conseqüències de les tècniques de reproducció humana assistida. La seva gravetat exigiria un altre comentari i ara només desitjo deixar constància que aquestes tècniques formen part del drama de l´avortament. El seu origen no és el mateix, però el resultat final és idèntic. En aquest cas, l´origen no vé de la ideologia de gènere ni és fruit de la banalització de les relacions sexuals. Les raons que encoratgen aquests altres atemptats contra la vida apareixen com a «presentables» i fins i tot «nobles» i «generoses»: la lluita contra l´esterilitat, la possible solució a malalties hereditàries, la cura d´un germà malalt o la promesa genèrica de cura del parkinson o l´alzheimer. Tot això amaga un altre pròsper negoci, molta supèrbia científica i, sobretot, ignorància. Aquí cal formació i, sobretot, finor i fortalesa moral. Però, com dic, això requeriria un altre comentari.

Magistrat

NOTAS

1 Tribunal Constitucional, sentència 53/1985, de l´11 d´abril.