Home

Revista

Repensar la família en les coordenades del nostre temps. J. Miró i Ardèvol

Per Josep Miró i Ardèvol
Publicat el 15 de juliol de 2009

Parlamentaris i governants per la vida i la família, és una plataforma d´acció mundial. Aquest article recull algunes de les idees de la ponència que l´autor va presentar en el seu primer Congrés que va tenir lloc a Ciutat de Mèxic, el passat mes de juliol. La plataforma en la seva acta fundacional, hi expressa el següent: El primer dret humà és el dret a la vida, sense cap mena de discriminació; tot ésser humà ha de ser protegit i respectat, des del moment de la concepció; del respecte a la vida, en depèn el respecte per tots els altres drets de caràcter individual, social, econòmic, polític; la primera responsabilitat del legislador és defensar de manera incondicional la vida de cada ésser humà i la seva dignitat.

Aquests polítics tenen l´objectiu de constituir un grup de coordinació permanent i institucional entre polítics de grups diversos i diferents tendències, però que treballen plegats en la seva acció de govern amb «perspectiva de família». Els parlamentaris i governants que en són membres es van comprometre a: Respectar i fer respectar qualsevol vida humana, des de la concepció fins a la seva mort natural. Refusar qualsevol projecte de llei que accepti o suposi qualsevol tipus de pràctica abortiva, eugenèsica, eutanàsica o d´acarnissament terapèutic, mutilant, clonitzant o que manipuli la vida humana, siguin els que siguin els mitjans emprats amb aquestes finalitats o els objectius que pretenguin justificar-los. Denunciar qualsevol acció que atempti contra la vida humana, sigui quin sigui el seu origen o la seva motivació. Promoure i donar suport a institucions públiques o privades que prioritzin accions d´assistència física, afectiva, mèdica i moral a les famílies i, molt especialment, a les dones en edat fèrtil, sempre dins el marc dels principis més amunt esmentats.

Valor objectiu de la vida i de la família en el desenvolupament econòmic i social

En aquestes ratlles, tractaré, en primer lloc, la significació i importància de la vida i de la família, és a dir, del matrimoni, la paternitat, la maternitat i la descendència, des del punt de vista del seu valor objectiu en el desenvolupament econòmic i en el benestar social. No ho raonaré, doncs, en termes religiosos o morals, ni tampoc com a béns que són per ells mateixos, sinó, sobretot, en termes econòmics i sociològics.

En segon lloc, mostraré de quina manera l´avortament i el matrimoni entre persones del mateix sexe destrueix aquesta capacitat generadora de progrés i de benestar.

Finalment, i de manera molt breu, exposaré per què els governs tenen el deure de fomentar les bones opcions, sense que això suposi una limitació de la llibertat.

Capital social i capital humà

La vida i la família són béns intrínsecs, el seu valor no és merament instrumental. L´element fonamental de la família és la família en ella mateixa. Com a introducció a aquest tema, és imprescindible aturar-nos uns moments en els conceptes de capital social i capital humà.

El capital social és una propietat que posseeix el conjunt de la societat i les seves institucions, i que fa possible un millor desenvolupament econòmic. El capital social sorgeix bàsicament de la major o menor disponibilitat de:

– Confiança entre els seus membres.

– La dimensió i la capacitat cooperadora de les xarxes socials, en què el parentiu és la xarxa primària i essencial.

– L´acceptació de normes comunes i compartides.

L´altre tipus de capital que necessitem és el capital humà. Es tracta d´un concepte d´ús habitual, sobretot des que va ser popularitzat pels treballs del Nobel d´economia Gary S. Becker, ara fa quatre dècades. Està constituït pels «coneixements, habilitats i competències que tenen els individus que faciliten la creació de benestar i desenvolupament econòmic per a ells mateixos i per a la societat». El capital humà depèn de manera essencial del capital social, i el factor determinant en la producció de tots dos és la família.

El matrimoni, la paternitat i la maternitat, són les úniques -i ho remarco: les úniques- fonts primàries de totes dues menes de capital. Això és el que li confereix la seva singularitat, és a dir, el que els converteix en institucions insubstituïbles i socialment valuoses. No és només un projecte de vida en comú, no es caracteritzen només per la relació afectiva i sexual. La seva funció insubstituïble des del punt de vista de les necessitats de la societat és el fet que són font primària i única dels dos tipus de capital esmentats. Ens trobaríem davant d´una altra definició de família elaborada des dels resultats. Analitzem més detalladament aquesta afirmació. ¿Com s´aconsegeuix, de què depèn que la família dugui a terme aquesta funció? D´aquestes sis condicions:

– En primer lloc, la condició necessària, la capacitat per generar descendència com a potencial general, que òbviament té excepcions que confirmen la regla.

– Segona condició: la major o menor capacitat educadora dels pares.

– Tercera, l´existència de normes compartides que estimulin la cooperació entre els seus membres i, per extensió, amb el conjunt de la societat.

– Quarta: la generació de confiança en relació amb els altres.

– Cinquena, la disponibilitat immediata de la primera xarxa de cooperació, el parentiu.

– I sisena, la solidaritat intergeneracional causada per l´efecte dinàstic, és a dir, la funció del parentiu al llarg del temps.

Aquestes sis condicions són les que defineixen la família i li donen un caràcter únic, excepcional.

Per disposar de capital social i humà, cal descendència

La greu crisi que sacsejarà Espanya a partir de la propera dècada neix del fet que la seva taxa global de fecunditat és una de les més baixes del món (només 1,4 fills per dona), i és una de les raons més poderoses que fan preveure que continuarà la supremacia nord-americana a finals del segle actual, ja que aquest país combina una natalitat situada en nivell de reemplaçament, amb una bona productivitat. Hi ha pocs països que puguin presentar un escenari millor a llarg termini.

No estic afirmant una cosa tan simple com que la productivitat millora només a base de tenir més fills. Allò que afirmo és que, a llarg termini, una natalitat dinàmica ofereix millors condicions per a l´eficiència productiva. Vegem-ne alguns exemples: La capacitat innovadora en l´àmbit tecnològic afecta un determinat percentatge de persones, entre un 2 i un 3 per mil. Aquesta capacitat innovadora lligada al rejoveniment de la població, explica per què l´afirmació de Malthus no s´ha complert i la producció sempre ha anat per davant de la població. En relació amb això, Reddaway constata que, en un població més jove, l´oferta de noves idees i la demanda de novetats és més gran, i aquest fet dinamitza la innovació i el desenvolupament tecnològic. Altres autors com Kuznets, Arrow, Grossman i Boserup, assenyalen, des de diversos punts de vista, un denominador comú: la natalitat incideix en la taxa de progrés tècnic. Marshall argumenta que una de les raons de l´esclat d´iniciatives empresarials durant el segle XIX va ser l´augment de les famílies nombroses, en què els fills aprenien a competir entre ells per l´atenció dels pares. Des d´un altre enfocament, el de la inversió a llarg termini, necessària per al desenvolupament estable, Fisher ja va remarcar el caràcter determinant que hi té la perspectiva dinàstica, que estimula un tipus d´inversió que, com que té un cercle de retorn a llarg termini, no resulta atractiva si un pensa en termes individuals. En un sentit semblant, només la solidaritat intergeneracional pot aportar l´empenta social necessària perquè aconseguim invertir el procés que perjudica el medi ambient.

La família actua en l´àmbit econòmic a través de l´educació dels fills

Tornem a recórrer a Becker per assenyalar que els resultats en el cicle secundari de l´ensenyament són determinants per a la formació posterior del capital humà. I els resultats en secundària, ¿de què depenen? El rendiment escolar depèn d´una manera decisiva dels pares. Aquesta capacitat es pot desglossar en tres factors:

– El nivell d´ingressos.

– El capital humà dels pares.

– El capital social de la família.

Encara se n´hi podria afegir un altre, d´acord amb Bourdieu: el capital cultural de la família, que en part està relacionat amb el capital social. De tots ells, el factor determinant és el capital social que es manifesta d´una manera molt concreta en termes de: dedicació cooperadora dels pares cap als fills; confiança mútua generada i normes compartides que tinguin una traducció positiva en relació amb la societat.

La renda, el capital humà dels pares, els seus béns i hàbits culturals, tindran una influència marginal si no hi ha la dedicació educadora adreçada als fills. Sense aquesta tasca domèstica educadora, el paper de l´escola, encara que es disposi de molts mitjans, encara que els professors estiguin molt ben preparats, tindrà uns resultats pobres.

Aquesta capacitat educadora dels pares neix de la diferenciació complementària entre l´home i la dona, que permet la sostenibilitat i la sociabilitat de l´espècie humana. Aquesta diferenciació sorgeix d´una condició biològica, el genotip, i es desenvolupa en la seva interacció continuada amb el medi, des de la seva formació fins a la mort, i això és el fenotip. El conjunt aporta la seva especificitat al vincle matrimonial i, per tant, no es pot confondre amb altres menes d´unions. En aquesta diferència, s´hi troba la fecunditat i la capacitat educadora a un cost molt baix per a la societat. Aquesta és la lliçó. La inversió en desenvolupament exigeix famílies estables i amb capacitat educadora.

El matrimoni, la maternitat i la paternitat fan possible l´existència de xarxes de cooperació

Les xarxes cooperatives són les que permeten que les persones superin les seves dificultats amb més facilitat i que aprofitin millor les seves potencialitats. És una cosa ben senzilla, i també ben important. La primera –i la més bàsica– d´aquestes xarxes és la del parentiu; la segona és la social.

Tant la condició de la xarxa familiar, com la capacitat educadora, que ja hem comentat, demanen, al seu torn, una condició comuna: l´estabilitat. ¿Què vol dir, però, “estabilitat” en els termes que estem utilitzant? El període matrimonial òptim és aquell que garanteix la culminació del procés educatiu dels fills, i l´atenció mútua durant la vellesa i fins a la mort d´un dels dos cònjuges. El matrimoni catòlic expressa prou clarament aquest nivell òptim. Hi ha un altre llindar, que està situat per sota de l´òptim (i que anomenen “subòptim”), que abasta només el període educatiu de la descendència. Entre aquests dos terminis,

s´hi troba l´objectiu desitjable de l´estabilitat. La generació de confiança i la capacitat per establir unes normes compartides que estimulin la cooperació per part de la família són factors claus perquè es produeixi l´aportació de capital social.

La confiança neix en el si de la família. No és una cosa que s´expliqui, sinó que es viu, i, quan no es així, es perverteix. Sense confiança, no hi ha societat, o el fet que funcioni resulta realment costós. El terme econòmic que expressa la desconfiança (i també la complexitat d´una economia, tot s´ha de dir) són els costos de transacció. Són molt importants en una economia complexa. Als Estats Units, han passat de representar el 25% de la renda nacional, l´any 1870, al 45%, en el segle següent.

Definició del model òptim i causes que el destrueixen

Les condicions que exigeixen el desenvolupament econòmic i la societat del benestar, es fonamenten en el matrimoni estable, que ha de tenir un període de durada òptim o subòptim, una mitjana de descendència no inferior a 2 fills, i en el qual els pares han de tenir capacitat educadora.

I, ¿quines són les causes que el destrueixen, que actuen de manera negativa sobre el model òptim? Són diverses, tot i que n´hi ha dues que són particularment destructives per al capital humà i el capital social que sorgeix de la família: es tracta de l´avortament i del matrimoni homosexual.

L´avortament

L´avortament provocat afecta sobretot el capital humà. L´stock de capital humà d´un país es pot expressar com el producte del nombre de persones pel valor del seu nivell de formació.

El centre que dirigeixo, l´Institut del Capital Social (INCAS) de la Universitat Abat Oliba CEU, va acabar el mes de març d´enguany l´estudi Impacte Econòmic de l´Avortament a Espanya. Els resultats il·lustren perfectament les conseqüències per a un país que triï aquest camí. En primer lloc, l´estudi tenia en compte els efectes demogràfics produïts pels avortaments des del començament de la legislació que els va despenalitzar l´any 1985, fins a una previsió que situem l´any 2020. El resultat final era la pèrdua de gairebé 4 milions de persones, un efecte devastador que s´acosta al 10% de la població total espanyola en aquesta data. L´avortament empobreix el país de dues maneres:

– Redueix el nombre de persones actives i, per tant, la renda, la riquesa.

– Accelera l´envelliment de la població i, per tant, el pes econòmic que suposa mantenir-la.

Si el càlcul l´ampliem fins al 2060, és a dir, si els efectes són de 75 anys en lloc de només 35, l´avortament haurà suprimit el 37% de la població espanyola. Com és lògic, aquest resultat té un cost monetari directe en termes de capital humà.

Sabem que el valor del capital humà a Espanya és de 483.000 euros, és a dir, d´uns (x 1,51) 730.000 dòlars. Aquesta seria l´aportació mitjana d´un espanyol al llarg de la seva vida activa.

Això vol dir que els avortaments comesos només l´any 2006, l´últim del qual hi ha dades oficials (1), han representat una pèrdua per al país de 77.500 milions de dòlars.

Si, en comptes d´un sol any, tenim present tot el cicle 1985-2020, les pèrdues són de 467,79 bilions –amb b– de dòlars. Aquest és l´impacte negatiu directe sobre la renda espanyola; l´impacte total és molt superior, ja que caldria calcular l´efecte d´aquest ingrés en el conjunt de l´economia.

Espanya té un sistema públic de pensions de repartiment i no de capitalització, que ha de ser reformat urgentment, si se´n vol evitar la fallida entre el 2018 i el 2025. L´efecte de l´avortament sobre aquesta situació també és molt greu, perquè redueix els ingressos de la Seguretat Social. L´efecte dels avortaments d´un sol any calculats al llarg d´un cicle vital suposen una pèrdua de 21.698,7 milions de dòlars. Aquesta xifra equival al 44% del Fons de Reserva de la Seguretat Social. Si es poguéssin evitar dos anys d´avortaments, es doblaria l´actual Fons de Reserva, que la Seguretat Social ha aconseguit estalviar en més d´una dècada de creixement econòmic.

Efectes del matrimoni homosexual en el capital humà i en el capital social

Al començament d´aquestes ratlles, he destacat que el matrimoni homosexual és una altra causa fortament destructora del capital humà i del capital social. ¿Per què? La resposta és que destrueix necessàriament, per la seva mateixa natura jurídica i antropològica, el sentit i la finalitat del matrimoni, com a única institució capaç de produir l´ontogènesi del capital humà i social.

Ja hem vist que el matrimoni, com a institució insubstituïble i socialment valuosa, gira al voltant de la descendència. Això és el que li ha donat i li dóna la seva importància única en la història humana, i aquesta funció manté una relació directa amb la claredat del dret a la propietat i, per tant, amb un dels fonaments d´una societat lliure. Que la descendència és present a la matriu del matrimoni, es constata clarament si s´observen els límits bàsics legals i comuns. Per casar-se, cal complir aquestes condicions:

– Ser una parella.

– Ser home i dona.

– No tenir una condició pròxima de consanguinitat.

– Tenir una edat determinada.

D´una manera o altra, aquestes condicions es mouen al voltant de la descendència. I són unes condicions que desapareixen en el cas del matrimoni homosexual, que passa a ser una institució basada en les relacions sexuals que estableix unes relacions contractuals de convivència. Hi falla, doncs, la capacitat de la institució per complir la seva funció social necessària i insubstituïble. El canvi és radical, revolucionari. No és una evolució, sinó una mutació.

Encara hi ha més conseqüències negatives. Sabem que la capacitat educadora és necessària per al capital social i el capital humà. L´últim exemple ens arriba de Suècia. En aquest país, no existeix el matrimoni homosexual, però sí que hi ha una unió civil amb drets idèntics des del 1995, excepte l´adopció, autoritzada al cap de vuit anys (2003) i, més endavant, la inseminació (2006). ¿Quin ha estat el resultat? S´ha constatat ben viat que, quan comença l´escolarització, aquests nens pateixen de valent quan comproven que la major part dels companys tenen pare i mare, que els costa trobar el seu lloc a la societat, que mostren conductes asocials, endarreriment escolar, agressivitat, nerviosisme congènit, introversió. Conseqüència: es construeix un ghetto. S´han començat a instal·lar centres escolars exclusius per als fills dels homosexuals. Resultats: aquests nens són les víctimes d´una situació que ells no han demanat i s´ha creat un problema on no n´hi havia cap.

El matrimoni homosexual afirma que el binomi pare-mare no té rellevància en l´educació dels fills

I això ens porta al fons de la qüestió. El matrimoni homosexual significa l´afirmació per llei que el pare i la mare no són rellevants en l´educació dels fills. S´escampa, doncs, la idea falsa que els fills ja no necessiten un pare i una mare. Per intentar argumentar-ho, es basen en alguns estudis que fan servir mostres de població que no serien acceptades per la seva manca de representativitat en cap estudi sociològic, de mercat o de previsió de vot. Això passa amb un dels més citats, «L´adopció per part de coprogenitors o segons progenitors del mateix sexe» de l´Academia Americana de Pediatria. L´estudi posterior de Lerner i Nagai (2001), experts en anàlisi quantitativa de la Universitat de Chicago, titulat «Sense fonament: allò que els estudis no diuen sobre l´adopció per part d´homosexuals», va concloure que els 49 estudis que s´havien fet servir per validar l´adopció homosexual estaven esbiaixats en el seu mètode i en les conclusions a què van arribar.

¿Com podia resultar indiferent un canvi tan radical com el que suposa el matrimoni homosexual? L´abril del 2005, el doctor George A. Rekers (professor de Neuropsiquiatria de Ciències del Comportament a la Universitat de Carolina del Sud, als Estats Units) va revisar la investigació sobre adopció homosexual i va elaborar un informe, que li va ser encarregat pels defensors de l´estat de Florida en el cas de la prohibició de l´adopció homosexual, en aquest estat, davant de la Cort Suprema dels Estats Units. El resultat va ser favorable a la prohibició. Els Boy Scouts també van guanyar, amb l´ajuda del mateix informe, un cas semblant davant de la Cort Suprema. Això confereix a aquest treball un valor i una importància especials. I, ¿què diu, doncs, aquest estudi?

• L´estructura i forma de vida d´una parella homosexual exposa els nens adoptats a un nivell d´estrès molt superior al que es viu en una parella heterosexual. El recent exemple suec confirma aquest fet.

• Les unions homosexuals duren menys temps i són menys estables que les heterosexuals. A més, són menys capaces de proporcionar una situació psicològica estable a la llar.

• Les parelles homosexuals tenen més problemes psicològics i d´addicció a drogues, i a l´alcohol (entre les lesbianes), una major incidència de problemes psiquiàtrics com ara depressions, violència, i també físics, com la SIDA i la sífilis.

• Només un pare i una mare proporcionen el model adequat i necessari per satisfer totes les necessitats d´un nen en adopció.

Els pares heterosexuals fan possible que el nen pugui entendre: el paper social d´una relació estable entre home i dona; el paper social d´un pare i una mare en l´educació dels fills; el model de relació pare-fill i el model de relació mare-fill.

En aquest sentit, el que hi ha és una contribució única del pare al desenvolupament adequat dels fills, i una altra que és també específica de la mare com a dona, així com una aportació conjunta del pare i la mare a aquest desenvolupament. La conclusió deia, ras i curt, que només les parelles casades heterosexuals són capaces de cobrir les necessitats específiques que té un nen en adopció, i que una parella homosexual no pot proporcionar.

Consideracions sobre la lògica del bon govern

El dret no pot tenir prioritat sobre el bé. Els governs han de considerar què és allò que afavoreix el bé, tot incloent-hi el bé moral i la realització humana, i el bé no neix d´una mecànica legislativa, sinó del seu coneixement previ. És per això que tota acció política, com explica Raz, un liberal perfeccionista, ha de consistir a permetre que els individus persegueixin concepcions vàlides del bé. Això vol dir perseguir projectes i fomentar oportunitats moralment valuoses. Aquesta afirmació no es pot entendre com una restricció de la llibertat, ja que l´autonomia personal és un component necessari del bé. Per tant, les persones poden utilitzar la llibertat en la seva pròpia vida privada, però aquesta possibilitat no dóna pas el dret de transformar en reconeixement públic qualsevol comportament. El fet que hi hagi una pràctica privada no és suficient perquè la llei l´hagi de reconèixer, i encara menys institucionalitzar-la, si no està al servei del bé de la comunitat.

I el bé, que és previ a la llei, comporta respectar l´autonomia creixent del qui ha de néixer i afavorir la seva progressiva construcció com a persona. Aquest és el seu bé més gran i, com hem vist, també ho és per al conjunt de la societat. El bé es troba, doncs, a fomentar el matrimoni estable, la paternitat i la maternitat que hi estan vinvulats, i no postular mutacions en què la institució deixa de ser el que és i deixa de complir les seves finalitats, és a dir, que deixa, per tant, de fer el bé.

Josep Miró i Ardèvol

President d´E-cristians

–––––––––––––––––––––

(1) Recentment, es van donar a conèixer les dades sobre l´avortament de l´any 2007: 112.000.