Fe i personalitat: coherència i maduració afectiva

Vull agrair als organitzadors la possibilitat de parlar i, a més, davant un públic tan selecte. Potser se us agraeix poc la feina que feu a la societat. Primer pensava preparar la conferència en una estona, però no n´hi ha hagut prou. Ha calgut dedicar-hi molta estona. Sobre fe i personalitat no he trobat gaires coses. O no ho he sabut buscar. Hi ha molt sobre fe i persona, per exemple. Però sobre fe i personalitat és més difícil. Ho hauríem de centrar, doncs, en el que jo podria explicar sobre fe i personalitat. Hi ha unes petites incursions, o no tan petites, en el món de la teologia, de la filosofia, de l´antropologia. Però en el meu cas és la psicologia, i des del punt de vista conceptual ens situem una mica més avall. No sé si són incursions o excursions. Passaré per sobre, perquè em puc entrebancar amb algun d´aquests temes. I, si m´hi entrebanco, ja m´ajudareu.

Primer punt, la personalitat. Jo, amb el món material, amb la taula, el micròfon, m´hi relaciono amb el cos. I amb el món espiritual o immaterial, m´hi relaciono amb la psicologia, amb la meva manera de ser, amb la personalitat. Les dues coses són importants i, en el fons, són el que tinc per relacionar-me, no tinc res més. Aquí no hi ha ningú igual des del punt de vista físic. Des del punt de vista psíquic, tampoc no hi ha ningú igual. Les coses físiques, les entenem molt bé. Són genètiques. Aquest nen té les orelles de l´avi. I aquell nen té els ulls de la mare. Des del punt de vista psíquic, també tots som diferents, no hi ha ningú igual.

La personalitat són dues coses juntes. Cal concretar una miqueta els termes. Hi ha una cosa que és el temperament i una altra cosa que és el caràcter. I això junt dóna la personalitat. Quan ho explico als alumnes els dic que tenim una boleta que és el temperament i una altra boleta més grossa que és el caràcter. I al final el que surt, amb el que jo em relaciono, és la personalitat.

Aquesta seria una manera d´entendre la personalitat. Des d´aquest punt de vista, la personalitat és una cosa molt física, molt orgànica. En dir això no sóc determinista. Ho explico. La personalitat depèn del temperament, i el temperament no el puc canviar. Jo entenc que no puc canviar la meva corporeïtat, perquè genèticament estic determinat a ser d´una manera. I psíquicament també estic determinat a ser d´una manera. Hi ha uns neurotransmissors, hi ha uns circuits cerebrals que jo he heretat i m´és més fàcil fer unes coses que d´altres. Puc ser més ordenat o més desordenat, puc ser més llançat o menys llançat. Tot té una base física. Tot té una base orgànica. Puc tenir una espècie de vocació mística, però es recolza en uns neurotransmissors. El primer punt és fe i personalitat. He de distingir: una cosa és la personalitat i una altra cosa és la persona. Per això, quan volia entrar en el tema de fe i personalitat, he dit que primer de tot calia fer una distinció. Jo no sóc la meva personalitat. Tinc clar que no sóc el meu cos. El meu cos em respon o no em respon. Però jo sóc més que el meu cos. També sóc més que la meva personalitat. Per als grecs era la màscara, la manera de representar-se de cara a fora. Però hi ha una altra cosa, que és l´ànima o el principi vital. No el jo psicològic, que, tal com s´utilitza en psicologia o en psiquiatria, és molt més orgànic, és la manera de ser de fons. Si crec que hi ha una ànima, un principi vital que em mou, la fe va aquí. La fe no va amb la personalitat. Ara bé, no tinc una altra manera d´expressar-me amb el món físic o amb el món psíquic que la meva manera de ser. Vull dir que la fe l´expressaré tal com jo sóc, no la puc expressar d´una altra manera. Igual que no em puc expressar corporalment d´una manera diferent, tampoc no em puc expressar psicològicament d´una manera diferent. Per això, quan estudiava i llegia aquestes coses, sobre fe i personalitat no he trobat gaire bibliografia. Sí que hi ha molta bibliografia, però no sobre fe i personalitat. Per exemple, tots els llibres de moral, o tots els llibres d´ascètica, en el fons estant parlant de psicologia, estant parlant d´una manera de ser que és amb la que ens relacionarem amb nosaltres mateixos, amb la gent, amb Déu, etc.

Una bona ascètica, per exemple, s´ha de basar en una psicologia correcta. Això és obvi. I al revés. Una psicologia correcta ha de partir d´un principi: l´ànima és el que infon. Sant Tomàs deia que l´ànima és el que dóna forma al cos. Aquesta seria l´expressió més correcta. Però, és clar, cada cos és diferent. I aquí és on entra el tema de la personalitat. Això que el temperament no es canvia li costa molt d´entendre a la gent, sobretot a alguns dels alumnes que tinc al màster, que solen ser gent molt valuosa humanament i a ells els sembla que poden canviar-ho tot. Doncs no, tot no ho puc canviar. No puc canviar el físic, tampoc no puc canviar algunes coses del meu temperament. El puc canviar amb el temps, amb el caràcter, amb l´educació, amb la formació, amb el que llegeixo, amb el que estudio, les pel·lícules que he vist, els llibres que he llegit, els companys que he tingut, l´escola on he anat. Tot això és el que tempera el que jo he heretat i fa que després tingui un tipus de personalitat.

Aquesta és una manera d´abordar la personalitat. Una altra manera seria considerar-la la conjunció de tres coses: el pensament, l´afectivitat i les tendències de conducta. Això és el que diu la psicologia. És una distinció didàctica, diríem, perquè en el fons l´home és unitari. Actuo amb el pensament, l´afectivitat i les tendències de conducta. Actuo unitàriament. Però, a l´hora d´estudiar per què jo reacciono d´una manera o d´una altra, ho hauríem de dividir i aquesta seria una forma de dividir-ho.

 

Una cosa són les tendències de conducta. Avui, Sant Pau, és el dia ideal per posar aquest exemple. Quan parlo del temperament, explico que és com una moneda de dues cares. Jo puc ser molt ordenat, meticulós, puc ser una persona lleial, responsable, puc estar per les coses petites, puc ser una persona que la gent se´n pugui fiar. Aquesta és la cara bona. Però després ve la cara dolenta. Perquè la moneda té dues cares. La cara dolenta seria: també sóc rígid, sóc massa exigent amb mi mateix, i per això també sóc exigent amb la gent. De vegades, les coses materials fan que passin per sobre de les persones.

Sant Pau no va canviar el temperament. Va canviar, ja ho hem dit abans, l´ànima. El van tocar, i la mateixa força que tenia Sant Pau, el mateix temperament i personalitat que tenia per fer unes coses, els va utilitzar d´una manera diferent. Però no va canviar. És veritat que el temperament no el puc canviar. El caràcter el puc anar treballant. Però he de procurar que, de la meva manera de ser, caigui la cara bona. Un pot ser molt intel·ligent. És bo ser intel·ligent. Però té un problema. Es pot ser un superb, un pedant, una persona que prescindeixi dels altres. Es pot ser molt guapo, es pot ser un seductor. Es pot ser molt fort físicament, es pot ser un provocador. Però, és clar, per curar una persona no li trauré neurones, no li espatllaré la cara, no el desmanegaré. On tinc els trets més importants d´aquesta moneda és on també tindré els problemes més importants, oi? Perquè, quan es giri, els trets que hi ha en aquesta moneda també són els que em poden fer més mal. Per això amb el caràcter, i aquí podríem parlar del tema ascètic si parlem de personalitat, per això amb el caràcter tothom ha de treballar coses diferents. Si el temperament és diferent, tothom ha de treballar coses diferents. Per això no es poden donar consells globals.

Deia el pensament, l´afectivitat i les tendències de conducta. Fe i personalitat. La fe no va a la personalitat, la fe va a la persona, va a l´ànima. Ho estava pensant després, quan en parlar de l´afectivitat pensava en el tema del celibat o pensava en el tema de la maduresa que s´exigeix a un sacerdot o a una persona que vol dedicar-se als altres en una feina de servei. Llegeixo el que diu Ratzinger sobre fe i persona: «La fe és un do rebut de Déu, mai no és una cosa fabricada ni inventada. Requereix, per tant, activitat i receptivitat. Un recollir i un realitzar. Un do i una feina». I ara una altra frase molt concreta: «És teoria i praxi. És coneixement i és també acció». I aquí tenim el primer problema. És veritat que la fe actua sobre l´ànima. Però després l´expressarà una manera de ser. I d´entrada ja tinc un petit problema amb la receptivitat, no? La receptivitat exigeix un treball previ sobre el meu caràcter perquè em sigui més fàcil acollir, perquè sigui més receptiu al que em pot dir la fe, no? I després l´acció de cadascú serà diferent. Ho veurem si comparem la part física i la part psíquica.

De la part física entenem molt bé que se n´encarrega la fisioteràpia. De la part psíquica seria la psicoteràpia o, si voleu, l´ascètica, com veurem després. Entesos? La fe és un do de Déu, i això seria una excursió en el món de la teologia i hi passo ràpid. Però primer de tot exigeix una opció que és transcendent. I aquesta opció ja modifica la personalitat perquè és el que més incidirà després en la meva actuació. La fe actua, no sé, sobre la raó, sobre el cor, sobre la llibertat, sobre la voluntat. I la fe, sobretot, té un altre avantatge molt important. Si hem dit que la personalitat és la conjunció del pensament, l´afectivitat i les tendències de conducta, la fe ja actua sobre el pensament, que en el fons és l´únic que tinc lliure. Jo als meus pacient els dic que la millor medecina i la més barata que tenen és que pensin. Però no és fàcil, oi? No és gens fàcil que la gent pensi. La gent moltes vegades està enganxada a uns pseudopensaments que, en el fons, són afectivitat i no són pensaments. La fe d´entrada dóna una cosa que és molt important: dóna a la raó una informació privilegiada. Em dóna una explicació per a moltes coses que d´una altra manera no hi arribaria només pensant jo tot sol. Per exemple, d´entrada la relació amb Déu o tenir com a model Jesucrist. I em dóna també una cosa que és molt important: una facilitat per conèixer més ràpidament les coses. I aquí no cal que us parli dels dons de l´Esperit Sant, de la seva saviesa, de la seva ciència. Això ja forma part de la meva personalitat. Vull dir que això ja és pensament, és una manera d´entendre el món. L´afectivitat... Llegíem un article de Ratzinger sobre fe i persona. L´ànima configura el cos i no és caure en el determinisme si us dic que, independentment de l´ànima, tot el que fem amb el cos, fins i tot els sentiments més elevats que se´ns poden acudir, o els més desgraciats, tots tenen una base orgànica i d´això no en podem prescindir.

Dèiem que hi havia una fe de primera mà, que és el tracte personal amb Déu, el coneixement, la trobada personal amb Nostre Senyor, i una fe de segona mà, que és l´experiència dels sants, per exemple. L´experiència és una font de coneixement. Parlarem després del tema del model. Perquè, quan parlem de les tendències de conducta, hi ha un tema clau a l´hora de poder marcar una miqueta a la gent quina és la conducta adequada: no hi ha ningú que es mogui si no té un model. Necessitem un model. I aquí situo la gran explicació des del punt de vista meu, i més pobre de la psicologia, de l´experiència de Jesucrist. Tenim un model. Per al que nosaltres estem fent era molt difícil trobar un model. I ja el tenim: és Jesucrist. Sant Josepmaria deia: «Pietat de nens i doctrina de teòlegs». Tant l´afectivitat com les tendències de conducta són més difícils de controlar si no hi ha un pensament fort. Això tindria a veure, no sé, vosaltres ho sabeu millor, amb la pastoral, amb la manera com es transmet la fe. Em sembla que una de les sessions és sobre la transmissió de la fe.

Tothom necessita un model. Jo puc explicar teòricament a la gent el que han de fer, però si no tenen un model no ho sabran fer. Diuen que el llenguatge verbal transmet molt poc. Hi havia un article molt bo de la Jutta Burgraff, aquesta noia que s´ha mort fa poc, que parlava precisament d´això: l´home és un ésser relacional, la fe no la puc transmetre només amb teories, l´ha de transmetre un home, tant amb el model com amb la manera de transmetre, i el llenguatge verbal és molt poqueta cosa. Jo transmeto molt més amb els moviments, amb la cara, amb el somriure, amb la manera d´estar amb la gent que no pas amb el que els expliqui. I podeu fer experiments amb nens petits. A un nen petit li fums una bronca i li dius que és una espècie de sapastre i que és mig subnormal i que mai no servirà per a res i li ho dius rient i el nen està la mar de feliç. I li dius tot el que tu vulguis de positiu amb cara d´empipat i en tensió i el nen es posa a plorar. La gent el que entén millor és la manera de transmetre, que els estimin. Era el missatge final de l´article de la Jutta Burgraff: el que la gent entén és que els estimin. És un llenguatge que expressem amb el cos, amb la personalitat, no hi ha una altra manera de fer-ho.

Els sentiments no els puc controlar. El que puc controlar és la conducta. Però els sentiments no els puc controlar. L´afectivitat, quan en parlem en psicologia, té molt a veure amb una cosa física, té molt a veure amb els neurotransmissors, amb temes hormonals. L´afectivitat, tal com l´hauríem d´entendre, té més a veure amb el coneixement. Conèixer és estimar. A vegades el sentiment acompanyarà, a vegades no acompanyarà. Això no significa menysprear el sentiment, eh? Perquè sense sentiments no puc funcionar, no sóc viu. Jo noto que visc precisament perquè tinc sentiments. I noto que estic content perquè altres vegades he estat trist. Necessito sentir. El sentiment no és qui m´ha de dir on he d´anar però ha de ser un acompanyant sempre. Hi ha una patologia en psiquiatria que és molt desagradable i de molt mal pronòstic, que en diem aplanament afectiu, quan algú no sent res. És molt pitjor tenir aquest aplanament afectiu que no pas estar deprimit o passar-ho malament. Però el sentiment, o l´afectivitat, no és qui m´ha de dir on he d´anar. Això no és gens fàcil. Llegia un article que parlava dels sacerdots, de la formació dels sacerdots i de la seva maduresa, que tenen la necessitat de cultivar també la maduresa humana, que es manifesta sobretot en una certa estabilitat d´ànim, en la capacitat de prendre decisions ponderades, en la manera recta de jutjar els esdeveniments i els homes. Molt bé. Està ben dit. Però això com es fa? Com s´aconsegueix ser madur? També explica una altra cosa que està ben dita, però que es podria matisar. Diu que la maduresa és una cosa dinàmica, que es va adquirint. Un nen de deu anys és madur per als deu anys. I un senyor de vuitanta-set és madur als vuitanta-set. La maduresa és dinàmica en el sentit que pots millorar el caràcter, cadascú és madur a l´edat que li toca o al lloc que li toca. Potser qui l´ha definit millor és un americà que diu que és madur el qui té una bona relació amb el seu entorn. És una bona definició, oi? El qui es capaç, allà on està i en les circumstàncies en què està, de relacionar-se bé amb el que té al voltant. I després fa una llista de característiques. D´algunes d´elles en parlarem després.

Els psicòlegs americans van fer una reunió per definir què era la maduresa. I, a més de les coses normals, com l´autoestima i la capacitat de tenir projectes, la tercera cosa que esmentaven era: és madur el qui pensa bé dels altres. M´ho he apuntat perquè no deixa de ser curiós. A l´hora de buscar tres característiques que fan que una persona sigui madura, una d´aquestes és el fet de pensar bé dels altres. Avui dia es parla molt de l´autoestima. L´autoestima, si l´agafem des del punt de vista de l´afectivitat, és el sentiment de sentir-se bé, que pot ser allò dels whiskies, oi? No hi ha autoestima si no hi ha autocontrol. El qui té autoestima és el qui té la percepció que és capaç de controlar la seva vida, de tenir un horari, una disciplina. Això crea autoestima perquè et dóna una certa seguretat a l´hora de moure´t. Sempre acabem en el mateix, perquè deia que al final hi ha d´haver maduresa en el judici –és a dir, en el pensament–; hi ha d´haver maduresa en l´afectivitat; i hi ha d´haver maduresa en la conducta, en l´acció.

Suposo que us sona Goleman. És l´home que va definir la intel·ligència emocional i que ha tingut molt ressò arreu del món. Ell defineix la intel·ligència emocional dient que és un conjunt d´habilitats que fa que jo sempre actuï positivament per a mi i per als altres. Quan la gent dels màsters em pregunten què és tenir intel·ligència emocional, els explico que és molt fàcil fer una selecció dels alumnes a partir del quocient intel·lectual. Els fem un examen i el qui és més llest obté un alt quocient intel·lectual. No tenim res, però, que mesuri la intel·ligència emocional, i si no anem amb compte, no sé, en qualsevol moment podem formar una gent que és molt intel·ligent però uns perfectes psicòpates, perquè la intel·ligència emocional no sabem com es mesura. Aquesta és, doncs, la definició de Goleman: un conjunt d´habilitats que em porta a actuar positivament per a mi i per als altres. Algú sap el que és un hàbit operatiu bo? Normalment surt algú i diu: «Sí, és la virtut, el que deia Aristòtil, accentuar la virtut». Goleman, doncs, no s´ha inventat res. És un conjunt d´habilitats, és igual que un hàbit operatiu; és a dir, que porta a actuar bé. És el mateix. Goleman, l´únic que s´ha inventat són les virtuts. Les virtuts és el que nosaltres hi podem posar. El que us deia del caràcter, el que podem variar del temperament són les virtuts, els hàbits. No cal donar-hi gaires voltes. Per això us deia abans que una bona ascètica parteix d´una bona psicologia. Sempre penso en el primer punt de Camí: «Sigues útil, deixa pòsit». Això no és sobrenatural. Després ve el sobrenatural. Però si tu des del punt de vista ascètic dius alguna cosa que psicològicament l´encerta, ja has enganxat aquella persona. Perquè les altres coses ja les entendrà més fàcilment. O, per exemple, si agafeu qualsevol llibre d´ascètica o de moral, en el fons, si es basen en una psicologia correcta tenen més força.

Hi ha molts llibres d´autoajuda. Ajuda sobretot per als qui els han escrit. La majoria, al capdavall, no diuen res de nou. Potser no diuen bajanades, però no hi ha un fons. Ara no voldria dir cap nom en concret. L´altre dia en llegia un que ha tingut molt d´èxit, que és molt suggeridor, però el vas llegint, i després a sota no hi trobes una antropologia de debò.

Parlàvem de les virtuts. I què diu la psiquiatria de les virtuts? O què diu la psiquiatria de la intel·ligència emocional? O què diu de la personalitat? El qui més ha estudiat tot això és un tal Kroninberg. No el coneixia i un dia va anar a Bilbao. I en molts congressos assistia el Kroninberg aquest, que és un entès en la personalitat i el referent en aquesta qüestió. Cal tenir en compte que en psiquiatria s´ha estudiat poc la personalitat seriosament. No existeix cap laboratori que et pagui per estudiar la personalitat perquè no hi ha cap medicació. Ara han començat a dir que hi ha medicacions que potser van bé per a la personalitat i llavors ja donen més diners. Però fins ara el Kroninberg era qui en sabia més. Ell ha recollit investigacions de molts altres. Del temperament diu que són senzillament quatre coses. És per explicar que nosaltres, en el fons, en això sí que estem determinats. Físicament a ningú no el preocupa estar determinat, tenir els cabells o els ulls d´un color, o una alçada o una altra. Això no ens preocupa tant. Ens hi acostumem. També ens hauríem d´acostumar al fet que des del punt de vista personal som diferents i habitualment que hem de treballar coses diferents dels altres.

Kroninberg diu: hi ha quatre coses al temperament. L´una és buscar novetats. L´altra és evitar el mal. L´altra és dependre massa de la recompensa. I la quarta la persistència. El temperament determina el que jo he heretat, no determina el que faré després. A vegades penso que molts dels qui fa uns quants anys... molts missioners, per exemple, tenien un tipus de temperament que els empenyia a ser missioners. Eren homes que ara mateix potser fan altres coses, potser fan esports extrems. Potser fan escalada en lloc complicats o potser arrisquen en altres coses. Per ser missioner cal tenir uns trets de personalitat que potser no tenen els altres. I això no és millor ni pitjor. És diferent. És una manera d´expressar la fe. O, per exemple, dependre massa de la recompensa i esperar massa una gratificació. Tot això està lligat amb uns neurotransmissors concrets. Un fet curiós sobre la intel·ligència emocional. Posem l´exemple del tennis, perquè s´entengui amb una activitat física. Si llances una pilota a un nen petit, te la tira així, per donar el drive no té cap problema el nano, és un moviment natural. Si més endavant vol jugar a tennis, un dia li has d´ensenyar a donar al revés perquè, si no, perdrà tots els partits. I això és un moviment relativament natural, no li costa tant d´aprendre perquè d´alguna manera el té una miqueta posat. Ara, si a més vol jugar a tennis de debò, li has d´ensenyar a servir, perquè, servint així, al final no juga amb ningú. Aquest és un moviment que ha de practicar moltíssimes vegades. Ens passa el mateix a nosaltres. La intel·ligència emocional està en el sistema límbic, sota l´escorça cerebral. També hi ha uns circuits que tenim impresos, alguns els tenim ben forts, d´altres estan liquats i d´altres els hem de crear nous. És clar, per això som diferents. I quan Kroninberg parla de les quatre característiques, es refereix a circuits d´aquest estil. I això no és bo ni dolent... Insisteixo que el temperament no és bo ni dolent, com tampoc no ho és l´aspecte que tenim des del punt de vista de la nostra corporeïtat. Però l´hem de conèixer.

Els psicòlegs estudien aquestes coses i s´expressen d´una manera gràfica. Si pensem que el sistema límbic és com una taula de cera, si jo amb un punxó intento gravar un circuit i la cera està dura, és molt difícil fer-ho. Si la cera és molt tova, res, amb un escuradents hi puc gravar el que jo vulgui. Hi ha uns neurotransmissors que fan que la cera aquesta sigui més tova, i així és més fàcil gravar un circuit. I quins són aquests neurotransmissors? Són els que s´encarreguen de l´afectivitat, per això a un nen li queda més el que li diu la mare que no pas el que li diu un professor que no té gaire acceptació. És molt més important el que li diu algú que és un model per a ell perquè li estova la cera aquesta. Li és més fàcil de gravar. Per això ens ha quedat més el que ens deia un professor que ens queia bé i que ens tractava bé que no pas un municipal que m´ha posat una multa que, evidentment, crec que és injusta. Així doncs, a l´hora de gravar circuits i de transmetre la fe, és important això: estovar una miqueta, que la cera estigui estovada, si no, és molt difícil gravar-hi alguna cosa.

Kroninberg diu que aquestes quatre coses són els quatre trets característics del temperament. I llavors elucubra, recollint una miqueta el que s´ha fet fins avui dia en psicoteràpia. Ell relaciona la persistència amb l´obsessivitat. La facilitat que un té per ser més persistent en una cosa. El tema de les virtuts... A vegades em ve a veure gent amb una gran confiança en si mateixa i amb una certa pedanteria i m´explica les coses que fa bé. I potser li haig de dir: «Mira, tu estàs dintre de l´ordre, no ets un delinqüent, tu ets un individu ordenat, no per virtuós, sinó perquè ets un maniàtic perillós i un obsessiu, perquè tu fora de l´ordre no estaries bé. No ets bo perquè ho hagis decidit. Ets bo perquè no entens que aquesta és la teva manera de ser correcta o on tu et trobes còmode. O no ets tan empàtic, o no ets tan simpàtic o no et dediques tant a la gent. No pares de dir-me que l´únic que fas és donar-te als altres, tot és per als altres i etcètera, etcètera. Tu no te n´adones, però el que busques és una recompensa afectiva. No és una tema de virtut. És un tema de temperament que has de conèixer». Persistència. Ja n´hem dit quatre.

I del caràcter en diu tres. Hi ha un punt previ aquí, que és l´autoconeixement. Si un no es coneix, malament. És molt difícil que jo pugui millorar en una cosa si no sé en què he de millorar. I a vegades la gent pregunta: «I si un es vol conèixer, què ha de fer?». «Doncs mira, primer un ha de reflexionar una miqueta, pensar.» Habitualment no ho fem gaire, això de pensar. Dos: «Aniria bé que escoltessis». A vegades alguns pacients, i a aquests, a més, els cobro, em pregunten: «I què m´aconsella vostè?.» «Doncs escoltar.» «Això és el mateix que em deia la mare.» «És que potser no has escoltat.» Perquè el que fem malament ens ho estant dient contínuament. No una vegada, sinó moltes vegades. «Escolta, tu, no siguis així.» «Escolta, tu, frena.» «Escolta, sigues una miqueta més tranquil.» «Escolta, mou-te una mica més.» Prou que ens ho diuen. El que passa és que no parem atenció.

Un: reflexionar. Dos: escoltar. I també falta un marc de referència. Això seria el pensament, o tenir un criteri, o haver-me format abans, haver format la consciència.

Quines són les tres coses del caràcter? Partim del tema de l´autoconeixement. La humilitat, per exemple. És molt difícil que un es conegui si no és humil. I és molt difícil també si no és sincer. Hi ha molta gent que és sincera, però al cap d´algun temps. Fins i tot sincera amb el metge, que ja té mèrit, perquè a més li cobra i el paio no et diu res i al final t´explica la veritat i li dius: «Doncs mira, acabes de llençar una quantitat de diners increïble. Si haguessis dit això el primer dia ja ho hauríem arreglat». Però no és fàcil.

Les tres coses. L´una l´autodomini. Tota la psiquiatria del món, tota la psicoteràpia, com que al final la gent que pensa acaba més a la vora de la veritat si no són individus sectaris o que vagin amb una idea preconcebuda, al final la gent s´acaba acostumant al que és verdader. Això és de psicoanalistes. Els psicoanalistes parlaven de tres temes que eren molt importants en la psicoteràpia. En deien mecanismes de defensa bons. Un d´aquestes era l´ascetisme, l´autodomini. La percepció que tinc que jo intento dominar les coses. La segona, Kroninberg i companyia en diuen solidaritat; en realitat, és sortir d´un mateix, és servei, és estimar la gent. I la tercera és la transcendència, tenir un sentit de les coses. No dóna més de si la psicoteràpia. Tampoc no dóna més de si l´ascètica. Perquè al final sempre és el mateix, un domini de les coses o del temps, o de les persones si estan cossificades en llistes o en el que sigui, un sortir de si mateix perquè donant voltes a un mateix acabes en un petit puntet que ets tu mateix i que t´acaba fent mal. No té sentit tancar-se. I la tercera és la transcendència. Vol dir que has de trobar un sentit.

Un any als del màster vaig posar d´examen final: té sentit la vida? Protestes, perquè, «escolti´m, això no té res a veure amb el negoci». «Dóna-hi una mica de voltes, al final potser sí que hi té a veure, amb els negocis.» Buscar un sentit. El qui ho ha treballat més, i vosaltres el coneixeu, és el Viktor Frankl, el jueu austríac, tan amic de Joan Baptista Torelló. Per cert, hi ha un llibre de Joan Baptista Torelló sobre psicologia i vida espiritual, que per a aquests temes de què estem parlant ara és superinteressant. Ell explica un exemple molt bo, dels anys setanta, quan en una espècie de Cuernavaca, a Mèxic, hi havia psicoanalistes en uns ordes religiosos que se psicoanalitzaven per veure si tenien vocació, i allò va acabar molt malament, és clar. En Carles Jordi va escriure un article molt bo sobre el tema. El problema no és la vocació, el problema és si un viu bé o no la vocació. Frankl posa l´exemple del bumerang. Tu tires el bumerang i si et torna has de procurar que no et faci mal. Però si et torna és perquè has fet alguna cosa malament, perquè l´has tirat perquè toqui en algun lloc. En la qüestió de la transcendència, si un fa una cosa, la tira. Si toca on ha de tocar, en aquest cas la vocació, no hi ha cap problema. Ara bé, si no toca allà i dóna voltes, al final sí que pots rebre. Frankl explica molt bé aquest exemple.

Llegia unes coses sobre la maduresa. Abans he parlat del celibat i de la maduresa afectiva. Són diversos articles i n´he fet un resum. Sobretot diuen tres coses. La primera l´autonomia. Una autonomia afectiva. No dependre de la gent, no dependre de l´afecte. La segona és la soledat existencial i la tercera es la transcendència, quin sentit té la vida? Però, donant-hi voltes, penso, home, això no és només per als mossens, això és per a tothom. Potser la diferència que hi ha amb un mossèn no té a veure amb el que diem de la personalitat, sinó amb l´ànima, amb la gràcia, amb una altra cosa. Perquè els tres temes serveixen per a tothom. La maduresa afectiva depèn, en primer lloc, de no dependre de res, de no dependre afectivament de res. És una afectivitat que d´alguna manera s´alimenta a si mateixa. Avui dia hi ha molta patologia d´això de la dependència. El segon tema de què parlaven era la soledat existencial. Però això no ho té només una persona que no estigui casada o una vocació religiosa. Ho té tothom. En el fons, quan un es mor està sol, ja pots dir el que vulguis que estàs allà sol. I en les situacions realment complicades un està sol, es pot sentir acompanyat però les viu tot sol. Cal saber acceptar la soledat aquesta, saber acceptar que hi ha una soledat que he d´omplir jo, perquè si l´omplo amb coses de fora em faran mal.

I la tercera és la transcendència. Aquí, en la transcendència, hi ha dues coses que a mi em semblaven molt clares. Insisteixo que afecten més el tema de l´ànima, la vocació i la gràcia que no pas la personalitat, que és de tothom. En la transcendència hi ha el sentit de la paternitat. Suposo que coneixeu molta gent que ha tingut un fill i que quan té un fill canvia. És un altre plantejament. En aquest sentit, un article parlava de la paternitat dels sacerdots, de sentir-se pares del seu entorn. I l´altra cosa de què parlaven era del sentit del treball. Un sentit del treball assistencial. Si un del que està fent no en té un sentit de servei, d´assistència, d´ajuda a uns altres, li queda molt pobre, no? Tampoc no em sembla que siguin només els sacerdots. Aquest parlava des del punt de vista de l´estabilitat, de la transcendència, del sentit que té un. En el fons, és el mateix que les tres coses del caràcter: l´autodomini, la solidaritat (sortir d´un mateix) i la transcendència (tenir un sentit de les coses).