Un tetraplègic parla de l'eutanàsia

Per Mercatornet/Temes d´Avui
Publicat el 23 de juliol de 2010

Erik Leipoldt quedà tetraplègic l´any 1978 com a conseqüència d´un accident de natació. Ha publicat recentment un llibre sobre les actituds davant l´eutanàsia dels holandesos i els australians tetraplègics. Es pregunta si hi ha realment necessitat de legalitzar l´eutanàsia.

A Austràlia i en altres països occidentals, el sofriment és una experiència privada i subjectiva que condueix a la invocació de drets individuals per posar final a la vida pròpia en el cas que arribi a ser insuportable. La vida d´una persona que pateix no té importància per als altres.

Quan ho mirem més d´a prop, però, veiem que això del domini privat és una il·lusió. El patiment no és una experiència individual, aïllada. Ningú és una entitat autònoma. El sofriment i la seva pal·liació és, en gran mesura, un procés dinàmic que implica altres persones.

Aquí a Austràlia, igual que en altres països, alguns pressionen per afavorir la legislació que proporcioni una eutanàsia a les persones en bones condicions mentals com una resposta a un "dolor, sofriment o debilitat" que és considerat "considerable" en la situació d´una malaltia ja terminal. Per vaporosa i àmplia que resulta, aquesta descripció convida a qualsevol a dir "sí, per descomptat, hem de ajudar-lo".

Però, què és patir? I, quina és la diferència entre matar el que pateix i atendre les necessitats del que pateix?

El patiment no és una qüestió aïllada, sinó que sorgeix i s´experimenta dins de les relacions amb

altres persones. Hi ha fets que provoquen dolor i que queden emmarcats en el nostre àmbit de valors i costums. L´experiència del dolor és diferent per a les persones que estan ben cuidades que per a aquelles que se senten abandonades. L´angoixa mental pot sorgir a partir de conflictes sense resoldre entre relacions properes o, fins i tot, entre relacions allunyades ja en el temps. Els sentiments de dependència insuportable o de pèrdua de la dignitat poden ser provocats tant per les actituds dels altres com per nosaltres mateixos.

Com que són intrínsecament socials, els éssers humans se senten feliços quan estan cuidats amb afecte. Per exemple, en un estudi que vaig realitzar amb persones amb tetraplegia a Holanda i Austràlia, tan sols les persones que no tenien la companyia adequada volien l´eutanàsia per a elles.

La idea del sofriment com un fet social, i no com una experiència purament privada, pot ajudar-nos a decidir el que s´ha de fer amb un patiment concret. El camí de les cures pal·liatives consisteix a enfrontar-se positivament amb el patiment de la persona atesa. L'opció de l´eutanàsia és suprimir el sofriment matant qui pateix.

Una llei proposta recentment al parlament de Western Austràlia, on visc, intenta reconciliar les dues opcions. Intenta respectar els drets del "consumidor": escollir la mort assistida, alhora que reconeix el valor de la cura pal·liativa. Intenta salvar algunes de les objeccions freqüents a la legalització de l´eutanàsia mitjançant la introducció d´aquells requisits que evitin l´obtenció de beneficis i interessos que podrien derivar-se de la mort per eutanàsia. Tracta d´evitar la possibilitat d´explotació, prohibint l´eutanàsia dels qui se senten una càrrega per als altres i dels menors de 21 anys. Tracta també de prohibir el "turisme" eutanàsies. Suposa un procés amb un nombre elevat de fases, protocols i requisits.

Però l´experiència mostra que no hi ha garanties prou fortes per rebutjar les crides inevitables del públic a favor de la relaxació de la llei, per tal de solucionar el "sofriment considerable i la feblesa física" de les persones que es troben en les categories excloses.

En qualsevol cas, pot un metge avaluar realment si algú vol l´eutanàsia per tal de deixar de ser una càrrega per als altres? A Holanda, les garanties no han impedit, per exemple, que hi hagués nens de 12 anys que demanessin l´eutanàsia. Persones que no eren encara malalts terminals han acabat les seves vides sota l´eutanàsia.

Al mateix temps, la gent té força por a les morts lentes en una màquina o després d´un tractament excessiu. D´altra banda, actualment hi ha anomalies en què l´equip mèdic accelera il·legalment la mort. Vol dir això que s´hauria de legalitzar aquesta situació?

Hauríem de preguntar si resulta admissible accelerar l´opció de l´eutanàsia legal, abans que, com a societat, haguem fet tot el possible per tal de posar en pràctica totes les cures pal·liatives i el suport del que som capaços. Resulta patètic constatar que estem ben lluny d´aquesta fita.

No vivim en societats sol· lícites. Vivim en societats en les quals es van esmicolant els vincles socials. L´autonomia individual, les relacions contractuals entre consumidors racionals i el consumisme se´ns presenten en el nostre camí com si fossin personatges socials, sol·lícits.

La legalització de l´eutanàsia suposa deixar de prestar atenció al sofriment que hi ha darrere dels pacients que la demanen. Se cita amb freqüència: situacions de dependència, dolor, pèrdua de dignitat. Qualsevol d´aquestes raons és susceptible de millora a través d´un tracte atent. La dependència no és digna només en absència d´una ajuda sol·lícita. Per descomptat, hi

pot haver un dolor que no pot ser tractat si no és amb sedatius, però els casos extrems fan una llei dolenta. En definitiva, no hi ha solucions perfectes.

Per a alguns l´eutanàsia és un assumpte de compassió perquè evita les situacions en què les persones posen fi a les seves vides. Però aquesta és una falsa lectura de la compassió, a més de resultar poc realista. La compassió requereix compromís personal amb el patiment de l´altre –la sol·licitud en la cura– en un món imperfecte, la qual cosa no fa la pràctica de l´eutanàsia. L´eutanàsia és bàsicament un acord contractual entre persones desvinculades, dins del marc de certes regles o normes, per posar fi a una vida. I és un procediment tècnic, no pas un acte de compassió.

Una ètica de la cura pal·liativa presta atenció sobretot a la necessitat que motiva la petició concreta d´un malalt. Accepta la responsabilitat d´acollir aquella necessitat i de atendre-la completament (J. Tronto, 1993). Es tracta d´una relació participativa d´anada i tornada, en aquest cas amb un malalt terminal. Aquesta cura no és paternalista i implica estar amb la persona que pateix emprant una comunicació prudent, confiança, amor, respecte i, fins i tot, bon humor. Aquestes coses ajuden a mantenir el sentit i el propòsit en un estat final de la vida, que sovint és contemplat com mancat de sentit en el nostre món racionalista.

Una altra resposta és fomentar les dues opcions: cura pal·liativa i eutanàsia. Resulta concebible que una societat sol·lícita pugui prendre l´eutanàsia com una opció per a aquells casos de dolor veritablement insuportable. Però comencem abans per convertir-nos en una societat que té cura de les persones. Hi ha molta feina per fer. Avui en dia la majoria de nosaltres tenim una mala opinió de la gent anciana, feble i en estat de gran dependència, que constitueix un conjunt que no ens agrada enclosa en la condició humana. Una eutanàsia legalitzada corre el greu perill del seu ús abusiu en una societat utilitària i consumista.

Els legisladors han de rebutjar la legalització de l´eutanàsia ja que és una ruta inapropiada per a posar vertader remei al patiment. Però han de qüestionar sobre les seves polítiques i la pràctica de la salut pal·liativa com a origen potencial de les peticions a favor de l´eutanàsia. Com tractar

cada vida com una cosa valuosa i proporcionar una cura d´excel·lència? Com es fomenten les cures pal·liatives?

Si prestéssim atenció amb més freqüència a les necessitats humanes, si ens féssim responsables d´elles, si ho féssim de manera competent i amb la participació dels pacients, com canviarien les coses!

El caràcter d´una nació es revela en el tracte que dóna a la seus conciutadans més vulnerables. Els malalts terminals són molt vulnerables. Rebutjar la legalització de l´eutanàsia no és insensibilitat. Per contra, és l´afirmació de la nostra determinació de treballar a favor d´una societat més sol·lícita.

Referències:

Leipoldt, E.A. (2010) Euthanasia and disability perspective. VDM Verlag. Saarbrucken. Alemanya.

Tronto, J. (1993). Moral boundaries. A political argument for an Ethic of care.

Mercatornet 16 juny 2010