Perquè és «La crida de Manaboué»
Per Emili Roure i BoadaPublicat el 12 d'octubre de 2009
Tres estius en un camp de treball a Costa d´Ivori
Ja fa tres estius que vinc acompanyant un grup de voluntaris catalans a un camp de treball al mig de la selva de Costa d´Ivori. A la tornada gaudim reunint-nos per a intecanviar records, experiències, impressions i fotografies; 
però a les poques setmanes ja estem fent plans per a tornar-hi; s´ens ha ficat dins allò que alguns en diuen “el mal d´Àfrica”, però que jo en dic “La crida de Manaboué”.
però a les poques setmanes ja estem fent plans per a tornar-hi; s´ens ha ficat dins allò que alguns en diuen “el mal d´Àfrica”, però que jo en dic “La crida de Manaboué”.Manaboué és un poblet (“village”) simpà tic i una mica atÃpic, en plena selva ivoriana, té uns 250 habitants, ells diuen que són 500 (però mai n´he vist tants). Te una estructura moderna, construït, no fa massa anys, per un prohom del paÃs, a l´entorn d´un pou, amb certa planificació. Des de l´aire, veuriem dibuixats un conjunt de camins i placetes, força extens, coberts d´herba natural. Prop del pou hi ha algunes cases molt senzilles de ciment (on vivim nosaltres); la resta són cabanes tÃpiques de fang amb un esquelet de troncs i sostre de palla: certament son tan boniques com incomodes. Del pou, bombejant amb el peu, se´n treu aigua tot el dia, per a la neteja, pel cuinar i per apagar la set dels seus habitants. A més a més, el llogaret te la fortuna de disposar d´un grup electrogen propi que a la nit il·lumina lleugerament tot l´entorn, de dia el paren; sens dubte, és una millora qualitativa molt gran sobre dels altres pobles de l´entorn, la majoria dels quals no tenen llum.
Ara, quan m´assec a escriure sobre el camp de treball que, estiu darrera estiu, anem fent a Costa d´Ivori em trobo amb la dificultat de voler dir massa coses a l´hora. Són massa els records que em venen al cap i són massa els sentiments que em commouen. No sé per on tirar per a ser objectiu, res no amb sembla prou ni suficient expressiu de la realitat que allà es viu, una realitat que ens alliçona i obre els ulls a un nou món.
Per aquest motiu, començo transcrivint els relats de dos voluntaris que van compartir amb mi el camp del darrer estiu.
El primer és d´en Juan, un jove advocat, que ha participat per tercera vegada en aquesta aventura. Ell mateix, amb bon humor, desprès de la seva segona aventura encapçala el seu relat amb el tÃtol de Perquè estiuejo a Manaboué?, i diu aixÃ:
Perqué estiuejo a Manaboué?
“Els dos últims estius els he passat en un poblat perdut a la selva de Costa d´Ivori, i possiblement també hi passaré els següents. No m´és gens fà cil d´explicar què em mou a tornar a Manaboué, any darrera any, en comptes d´estiuejar en qualsevol poble de la Costa Brava. Però ho puc intentar:
Normalment a l´estiu, després de viure un any de llargues jornades laborals, un desitja descansar: això és possible 
si es disposa d´un bon llit amb llençols nets, i unes persianes que no deixin entrar la llum del sol fins a mig matÃ. A Manaboué, en canvi, es dorm sobre matalassos posats a terra, confiant que els mosquits,les aranyes i les rates no gosin travessar la mosquitera que ens protegeix. Aixà i tot, a les cinc del matà un gall interrompirà el nostre descans amb el seu interrompint el nostre descans amb el seu quÃquiriquic. I no cal dir que aquesta mena de despertadors no tenen la clà ssica opció de “10 minuts més” que tenen tots els Nokia.
si es disposa d´un bon llit amb llençols nets, i unes persianes que no deixin entrar la llum del sol fins a mig matÃ. A Manaboué, en canvi, es dorm sobre matalassos posats a terra, confiant que els mosquits,les aranyes i les rates no gosin travessar la mosquitera que ens protegeix. Aixà i tot, a les cinc del matà un gall interrompirà el nostre descans amb el seu interrompint el nostre descans amb el seu quÃquiriquic. I no cal dir que aquesta mena de despertadors no tenen la clà ssica opció de “10 minuts més” que tenen tots els Nokia.Quan arriba l´estiu, després d´un any d´estrès, tothom vol tranquil·litat: aquà puc trobar infinits racons on relaxar-me amb l´últim à lbum de Cafè del Mar. Allà surts de casa i la banda sonora és la cridòria dels nens. Si t´asseus, no passen tres segons que ja t´estan envoltant disposats a no aturar-se fins a aconseguir que els facis cas.
A l´estiu, després de passar un any amb quatre cafès diaris en despatxos que semblen peixeres, un busca pau i benestar: una piscineta amb el nivell just de clor, una platja amb aigua clara (igual cal sortir de la provÃncia de Barcelona), una dutxa a la temperatura que més t´abelleixi (ara fred, ara calent, o, millor, un xic temprada). A Àfrica hi tinc galledes, normalment plenes d´aigua, i, en tot cas, sempre amb bestioles. Agafes la teva galleda, entres en un quartet mal il·luminat, i vas buidant la galleda sobre el cap tot mirant de reüll els llangardaixos i els cucs i cuques què comparteixen el lloc.
Quan ve l´estiu, cansat d´un any de parlar d´ajustos comptables, cerques altres temes de conversa més interessants. Quedes amb els amics que t´expliquen anècdotes i et conten les últimes novetats del cine, els millors 
concerts de l´any, i fins i tot si t´abelleix parles d´en Montilla. No nego que a Costa d´Ivori podria segurament parlar de moltes més coses si sabés francès.
concerts de l´any, i fins i tot si t´abelleix parles d´en Montilla. No nego que a Costa d´Ivori podria segurament parlar de moltes més coses si sabés francès.A l´estiu, després d´un any davant l'Excel (amb una mica de sort comences l´any amb Excel 2003 i l´acabes amb Excel per a Windows Vista, però en el fons, en el fons és el mateix) busques divertir-te: cine, karts, paintball, discoteques súper fashions i no tan súper fashions... Anem, que estiuejant a Catalunya pots fins i tot, escapar-te a Port Aventura! Al poblat de la selva l´esport de moda són les baletes. I jo, que no tinc fama de divertit, em vaig avorrir de les baletes als vuit anys. No parlo dels tiradors, en castellà “tirachinas” doncs a Manaboué no són un joc sinó una eine de treball.
A l´estiu t´agrada menjar bé. A Barcelona: paelles, barbacoes, pizzes, pasta... no hi ha lÃmit: pots menjar el mateix dia à pat tailandès i sopar mexicà . A la selva tens arròs, carn, peix i manyoc, també tens arròs, carn, peix i manyoc... i també tens arròs, carn, peix i manyoc... i crec que res més. En veritat quatre productes combinats en à pats i sopars de dos en dos donen per a diverses combinacions: a la universitat em van ensenyar la forma de calcular el nombre exacte, però quan el peix i el manyoc són integrables per molt que els combinis tot acaba sent ho mateix. Dels 63 quilos que pesava al sortir de Barcelona el 12 d´agost de 2007 en un sol mes es convertiren en 55.
És indubtable que normalment a l´estiu busquem moltes coses que en un camp de treball són difÃcils de trobar. 
Tanmateix hi trobem quelcom que no cercavem. Descobreixes a fons el sentit de la dignitat humana. El valor de donar, servir i estimar. L´alegria de compartir i de ser útil. I conclueixes que tot allò que tot allò que l´estiu t´ofereix a Barcelona està bé, però no val gran cosa, i que sense tot allò un s´ho pot arribar a passar millor.”
Tanmateix hi trobem quelcom que no cercavem. Descobreixes a fons el sentit de la dignitat humana. El valor de donar, servir i estimar. L´alegria de compartir i de ser útil. I conclueixes que tot allò que tot allò que l´estiu t´ofereix a Barcelona està bé, però no val gran cosa, i que sense tot allò un s´ho pot arribar a passar millor.”El segon relat és de l´Àngel, l´escriu desprès de la seva primera experiència, i ja es veu que canvia el pragmatisme d´en Juan per una prosa poètica que li surt d´allò més endins. El titula, com queda clar: “Manaboué són...”. Ja veureu que entre parèntesi he posat algunes petites clarificacions terminològiques, per fer-lo més entenedor.
Manaboué són...
“MANABOUÉ són les seves danses, les seves dones esperant qualsevol pretext per cantar, amb els seus fills carregats a l´espatlla.
MANABOUÉ és el color vermellós de la seva terra, el cant d´un gall a qualsevol hora intempestiva de la matinada, és la tèbia aigua d´una galleda per a la dutxa.
MANABOUÉ són els seus habitants grans prenent 'cutucú´ (beguda profundament alcohòlica –vora 70 graus– que destil·len de les palmeres) a la nit a la llum d´una candela, i de nens bevent bangi (o vi de palmera: te menys graus que l´anterior, grà cies a Déu) a totes hores.
MANABOUÉ són nens (i nenes), i més nens, marrecs espellifats i no massa nets, que riuen, que juguen, que treballen i cuiden dels seus germans, nens eixerits vivaços, anà rquics i desperts, nens que gaudeixen del futbol.
MANABOUÉ són uns peus descalços, excursions entre cocoters.
MANABOUÉ és cacau, fruita de la passió, oli de palmera.
MANABOUÉ és la 'patam´ (cobert que en els moments de sol et lliure de morir socarrimat i en moments de pluja 
negat per l´aigua), el patriarca (la persona més vella del poblat, que és qui té la mà xima potestat), les dues "nouvels" (com a mÃnim dues, que són les novetats que un ha d´expressar en arribar a un lloc, a l´autoritat que et rep).
negat per l´aigua), el patriarca (la persona més vella del poblat, que és qui té la mà xima potestat), les dues "nouvels" (com a mÃnim dues, que són les novetats que un ha d´expressar en arribar a un lloc, a l´autoritat que et rep).MANABOUÉ és el treball de metges i dentistes, d´una furgoneta que llisca llastimosament pels camins profundament malmesos que uneixen els pobles.
MANABOUÉ és la festa d´agraïment, amb les seves cabres com a regal a tan preat servei.
MANABOUÉ són els seus vestits plens de color, les seves cases de maó, els seus instruments artesans.
MANABOUÉ és Dani, Matteo i la missió (persones amb nom propi, alguns d´ells mossens que treballen en aquells o per aquells indrets), gent que ofereix la seva vida per ajudar als altres, per aportar un raig d´esperança a una vida quan l´absència d´un futur cega tota llum.
MANABOUÉ són els "Drogba" (futbolista “idolatrat” en tot el paÃs), les petites motos xiulant entre els seus boscos (només n´hi ha una), els camions com improvisats mitjans de transport i els animals movent-se pel carrer.
MANABOUÉ és una escola pintada per una sola cara, un autobús que arriba tard, un encarregat que descuida el comandament de l´antena de telèfon en una nit d´excessos.
MANABOUÉ és un sol que crema, malgrat estar tapat en època humida, és una fina pluja durant tot el dia, o una tempesta durant algunes hores.
MANABOUÉ és un bany improvisat, un forat al sòl, unes galledes per dutxa. Litres de “Relec” (repel·lent de mosquits, molt preuat) i una mosquitera, o aparells espanta mosquits per als més sofisticats. Luxosos llits amb matalà s que mostren tendència a perdre la verticalitat, aixà com insectes per tots costats.MANABOUÉ són 30 nois vinguts de Catalunya. Uns gaudeixen com a criatures de la seva nova aventura, d´altres sofreixen de veure les desigualtats d´aquest món, d´altres juguen amb els nens, d´altres donen lliçons de construcció i gestió constructiva, d´altres sofreixen una cura d´humilitat.
Tots viuen quelcom que no oblidaran mai
MANABOUÉ també són 15 universitaris ivorians (els que es varen afegir a la nostre expedició), el futur d´un paÃs que clama una oportunitat. Gent preparada, intel·ligent i amable, ansiosa per demostrar que no tot està perdut. Nois que malgrat el gran desafiament que tenen al davant estan disposats a oferir el seu talent i esforç a fer de la seva pà tria un lloc de què els seus fills se´n sentin orgullosos.
MANABOUÉ és moment de reflexió, de despullar el cor i prendre aire.
MANABOUÉ és el silenci i el mirall, el soroll i l´esperança.
MANABOUÉ és capella de l´à nima.”
Ja veieu que no és fà cil descriure què és i què suposa aquest poblat, petit i pobre indret que és diu Manaboué, ni allò què allà hi fem ni el què ens mou a fer-ho. La dificultat no rau en la descripció fÃsica del poble o de la nostra activitat, sinó expressar allò que se´ns clava per dins, allò que alguns en diuen amb anyorança “el mal d´Àfrica”, i que jo en dic “la crida de Manaboué”.
Parlem ara de la nostra activitat
La nostra feina abasta diferents à mbits; des del mèdic i odontològic, que no es limita només a les persones de Manaboué sinó que s´estén per tota la comarca, resseguim els poblets –un a un cada dia– per atendre a tots els 
malalts que requereixen els nostres serveis, que no son pas pocs. Cada any atenem uns 2.000 pacients en l´à mbit mèdic, i uns 700 en l´odontològic. Sens dubte hi ha molta feina a fer.
malalts que requereixen els nostres serveis, que no son pas pocs. Cada any atenem uns 2.000 pacients en l´à mbit mèdic, i uns 700 en l´odontològic. Sens dubte hi ha molta feina a fer.Un altre grup es dedica a treballar en el camp educatiu, donant classes als nens i nenes de Manaboué i rodalies, combinant la catequesi, amb classes de castellà , manualitats, etc. I a la tarda, mai manca el complement esportiu i lúdic sota un perfil més educatiu que competitiu. Un altre grup dedica el seus millors esforços a la construcció d´edificis per a la millora bà sica de la formació humana dels seus habitants, especialment la mainada, com ha estat fins ara la construcció del menjador i els lavabos de l´escola, de manera que la seva qualitat de vida educativa disposi d´elements absolutament bà sics.
En mig d´aquests treballs, que ens semblen molt importants, hem anat afegint, amb la ajuda d´alguns seminaristes vinguts també amb nosaltres des de Catalunya i comptant amb algun altre seminarista ivorià , una petita col·laboració en la tasca de formació cristiana i catequètica que fan els missioners, que viuen a pocs kilòmetres del poble. La labor és gran i els resultats també ho són, grà cies a Déu i al treball heroic i incansable d´aquest homes que hi viuen tot l´any. Força persones de Manaboué estan reben formació cristiana i es preparen pel sagrament del baptisme. El darrer curs cinc persones de Manaboué s´han incorporat a l´església catòlica, i un altre grupet ha rebut la primera comunió. Entre els disset escolans que formaven part del grup de nois –entre 10 i 15 anys– que 
m´ajudaven amb gran serietat, cada matà a les 7.30, la Santa Missa (certament algun d´ells d´en tant en tant s´adormia), només un havia fet ja la primera comunió, altres tres estaven batejats, i de la resta la gran majoria han començat ja la catequesi –desprès de demanar-ho amb insistència– perquè també volen ser batejats.
m´ajudaven amb gran serietat, cada matà a les 7.30, la Santa Missa (certament algun d´ells d´en tant en tant s´adormia), només un havia fet ja la primera comunió, altres tres estaven batejats, i de la resta la gran majoria han començat ja la catequesi –desprès de demanar-ho amb insistència– perquè també volen ser batejats.A pesar de que la nostra estada no és massa llarga, tots els que hi anem com a voluntaris tornem amb el cor tocat per la grandesa d´aquelles persones. Tenen a l´à nima un sentit molt profund de l´agraïment, un do constant que toca la transcendència i una delicadesa sublim pel divà i per les coses i persones sagrades.
Per acabar, una petita anècdota que ens pot ajudar a entendre potser una mica més “la crida de Manaboué”. Un dels darrers dies vaig voler convidar als esforçats i constants escolans a un petit berenar en reconeixement del seu valuós ajut. En un clar entre arbres, al costat d´un petit riu que fa la delÃcia de la xicalla, vaig treure de la motxilla unes bosses de galetes i un pot de “choconut” que ja des del primer moment, només en ser vist, va produir l´esclat 
de satisfacció de tots els presents. DifÃcil va ser aconseguir que s´arrenglaressin per passar en fila, un per un, davant nostre. Amb un senzill ganivet recobrÃem les galetes amb la preuada crema de xocolata i aixà la fila (o el que allò fos) anava donant toms, fins que varem escurar el pot. Ja podeu imaginar els intents de posar la mà dins del pot de “choconut”, de llepar el ganivet i fins hi tot de fer-se amb la galeta d´altre: tot molt propi de nens, i més encara quant aquets tipus de menjars son tant excepcionals. La xocolata agrada a tots els nens. I no cal fer gaire esforç per imaginar com varem quedar tots plens de xocolata, escolans, voluntaris i mossèn. En mig de tot aquest enrenou vaig fitxar-me con un dels petits escolans posava una mica de xocolata –tota la que va assolir– en una fulla d´arbre, i la guardava com un tresor (tot de forma molt discreta). En tornar al poblat, tot cantant, amb un aire especialment festiu (un berenar d´aquest tipus no es té massa sovint, per no dir mai), aquell escolà de la fulla amb xocolata al passar prop de la seva cabana, s´apropa amb agilitat al seu germà petit que s´havia quedat a casa, i mig d´amagat, pensant que ningú el veia, li va donar la fulla enxocalatada. Em varen venir les ganes de donar-li un pot sencer de xocolata, però –com ens passava tan sovint– no en teniem més. Si Déu vol, tornarem l´estiu que ve i portarem més “choconut”.
de satisfacció de tots els presents. DifÃcil va ser aconseguir que s´arrenglaressin per passar en fila, un per un, davant nostre. Amb un senzill ganivet recobrÃem les galetes amb la preuada crema de xocolata i aixà la fila (o el que allò fos) anava donant toms, fins que varem escurar el pot. Ja podeu imaginar els intents de posar la mà dins del pot de “choconut”, de llepar el ganivet i fins hi tot de fer-se amb la galeta d´altre: tot molt propi de nens, i més encara quant aquets tipus de menjars son tant excepcionals. La xocolata agrada a tots els nens. I no cal fer gaire esforç per imaginar com varem quedar tots plens de xocolata, escolans, voluntaris i mossèn. En mig de tot aquest enrenou vaig fitxar-me con un dels petits escolans posava una mica de xocolata –tota la que va assolir– en una fulla d´arbre, i la guardava com un tresor (tot de forma molt discreta). En tornar al poblat, tot cantant, amb un aire especialment festiu (un berenar d´aquest tipus no es té massa sovint, per no dir mai), aquell escolà de la fulla amb xocolata al passar prop de la seva cabana, s´apropa amb agilitat al seu germà petit que s´havia quedat a casa, i mig d´amagat, pensant que ningú el veia, li va donar la fulla enxocalatada. Em varen venir les ganes de donar-li un pot sencer de xocolata, però –com ens passava tan sovint– no en teniem més. Si Déu vol, tornarem l´estiu que ve i portarem més “choconut”. Enteneu ara què és això que alguns en diuen “el mal d´Àfrica” i jo en dic “la crida de Manaboué?
Mn. Emili Roure i Boada
Ètica i moral
Índexs
Església
Família i societat
Llibres
Seccions de les revistes
Teologia
Vida cristiana
