No ploris per mi, Sudán

Per David Alton
Publicat el 22 de setembre de 2011

Fa uns mesos, em va rebre una delegació de Corea del Nord presidida pel president de l'Assemblea Nacional, Choe Tae Bok. Aprofitant aquella ocasió, cada membre de la delegació va ser obsequiat amb un DVD que presenta la vida d'un coreà notable, a qui alguns ja anomenen "l'Albert Schweitzer" o el "Pare Damián" del Sudan.

Vaig triar aquest DVD perquè no diu res sobre l´hostilitat ferotge i l´enemistat existent entre el Nord i el Sud de Corea i especialment perquè presenta la història d'un home extraordinari. L´heroisme i el sacrifici de si mateix de John Lee Tae-Sok ha d´omplir d'admiració i d'orgull els pobles del Nord i del Sud.

També vaig triar el DVD perquè els sacerdots catòlics han estat prohibits a Corea del Nord des de fa 60 anys i John Lee Tae-Sok era un sacerdot catòlic, salesià, alhora que metge. Potser el DVD - "No ploris per mi Sudan" - ajudi a Corea del Nord a veure l'Església i la tasca dels seus sacerdots d'una manera diferent. Els sudanesos als quals va ajudar el Pare John l´han batejat com "Pare Jolly", pel seu somriure i bon humor.

La història de la seva vida, narrada en aquesta pel·lícula, ha tingut un impacte fenomenal a Corea del Sud. Els diaris es van fer ressò de l'emoció dels assistents en la seva projecció, els quals sortien de les sales de cinema amb llàgrimes, summament afectats per l'efusió d'amor mostrada pel pare John. Tres-centes mil persones han vist la pel·lícula.

El pare John va néixer en una família catòlica pobre el 1962, va ser el novè de deu fills - un altre dels quals també s'ha ordenat sacerdot. El pare de´n John va morir quan ell tenia nou anys d'edat i de fet també John va morir a una edat molt primerenca. Va morir de càncer de còlon el 2010.

Després de la mort del seu pare, la mare de´n John va treure endavant la família, comptant un a un els centaus guanyats amb la seva feina com a cosidora. Vivien a la parròquia de Sant Josep de Song Do, a Pusan: una parròquia construïda per als pobres i necessitats de Pusan, després de la Guerra de Corea, que havia sumit en la misèria i la desocupació a molts coreans.

La mare de´n John el va ajudar en els seus estudis, i el va animar a estudiar medicina. Un cop graduat, va exercir com a cirurgià en l'exèrcit de Corea, però va sentir de forma insistent la crida al sacerdoci. La seva mare pensava que ja havia donat un fill a l'Església - el seu germà és frare caputxí - i va intentar dissuadir–lo d'entrar al sacerdoci, però finalment va donar la seva benedicció. John va ser ordenat sacerdot el 2001.

Va ser durant la seva formació per al sacerdoci quan John va visitar la missió salesiana al sud del Sudan. Era la primera vegada que entrava en contacte amb una colònia de leprosos -homes i dones amb la malaltia de Hansen-. Va ser tal impressió que li van causar els membres podrits i la misèria, que en estat de xoc es va anar a la selva per intentar esborrar-los de la seva vista i de la seva ment. Els salesians que hi treballaven no esperaven veure de nou el jove metge de l'exèrcit.

Però estaven equivocats.

A la seva tornada a Seul el record dels leprosos no el van deixar, i el 2001 va anunciar que volia "ser missioner, millor entre els leprosos que en qualsevol altre lloc". La seva mare i tota la seva família van quedar profundament consternades per la seva decisió d'anar al sud del Sudan, on dos milions de persones havien perdut la vida durant la guerra civil empresa pel govern despòtic de Khartum. Però una vegada més la seva mare va acceptar i va aprovar la seva decisió.

En arribar a un lloc anomenat Tonj, el pare John va començar l'àrdua tasca de construir una clínica. Va construir personalment amb les seves mans l'edifici, al qual els sudanesos desesperats acudien amb les seves malalties, mentre tractava 300 pacients al dia. A més, sortia a la recerca dels leprosos amb el seu jeep.

Lee Jae-Hyeon, membre del Ministeri de Medi Ambient de Corea del Sud, que va ser un dels patrocinadors del pare John, i que va visitar Tonj mentre treballava per a les Nacions Unides, va descriure gràficament les condicions de treball en aquell poble en un informe escrit :

"L'onada de calor era mortal: 55 graus centígrads. No m'havia adonat que els termòmetres arribessin a marcar més de 50 graus, fins que el sacerdot m'ho va mostrar. Sentia que la roba estava en flames. El riu a Tonj era un bassal de fang. Els nens entraven en contacte amb l'aigua, i en comptes de xipollejar-hi, la bevien ".

Després de la clínica van arribar les aules d'una escola i altres instal·lacions. A manca d'una altra ajuda, ell mateix ensenyava matemàtiques i música als nens. Ben dotat per a la música, el pare John va convèncer els seus amics de Corea perquè li enviessin instruments i uniformes, i va fundar i entrenar la Banda Don Bosco.

La notícia de la seva tasca es va difondre a Corea del Sud i un director de cinema va realitzar-hi un documental. Seguint el pare John en les seves rondes i quefers, van quedar plasmats el desenvolupament social i els programes de salut que havia iniciat.

Aquesta efusió fenomenal d'amor i dedicació, va tenir inevitablement la seva repercussió, i va ser durant un breu descans el 2009 quan es va descobrir el càncer. Es va sotmetre a quimioteràpia a Seul, però la seva vida va acabar als 47 anys, el 14 de gener de 2010.

No obstant això, no va ser aquest el final de la història.

El cineasta, Koo Soo-Hwan, va tornar al Sudan i es va entrevistar amb moltes de les famílies dels guerrers dinkas, les vides dels quals havien estat tan profundament commogudes per la labor humanitaria del Pare John. La pel·lícula que va sorgir va ser "No ploris per mi Sudan". El títol es basa en la imatge dels nois dinka que ploren mentre porten una imatge del "Pare Jolly" pel poble de Tonj, com a part del funeral en la seva memòria. Són membres de la banda de música Pare John. Poc donat el poble dinka a les demostracions públiques d'emoció, aquests joves i les seves famílies apareixen ploroses mentre descriuen el buit que per a ells significa saber que han perdut el seu sacerdot i metge, que ja no tornaria amb ells. Una còpia de la pel·lícula coreana s'ha editat amb subtítols en anglès i es poden veure uns extractes a You Tube.

El director de la pel·lícula em va venir a veure fa poc a Londres. Havia quedat intrigat en saber que jo havia donat una còpia de la seva pel·lícula als membres de la delegació de Corea del Nord. Quin fruit esperava d'aquesta acció? "La convicció que la vida d'un home pot canviar el món, i que tots els coreans haurien d´inspirar-se en la vida d'un home veritablement extraordinari i meravellós."