La deserció d'Anthony Flew

Anthony Flew (1)

Fill d´un ministre de l´església metodista, i educat en una escola de la mateixa confessió, des de ben jove va sentir ben poc interès per les cerimònies litúrgiques i el culte religiós en general. Als 15 anys havia rebutjat ja la idea d´un Déu omnipotent i bo, incompatible per ell amb els mals i imperfeccions del món. Realitzà els seus estudis universitaris a Oxford durant la segona Guerra Mundial i des d´aleshores s´ha dedicat a la filosofia, l'ensenyament universitari i a escriure, principalment als Estats Units. Ha publicat uns 35 llibres, amb nombroses reedicions i ha pres part en nombrosos debats públics, alguns amb una audiència de fins a 4.000 persones.

Marxista durant els seus anys universitaris, el pensament de Wittgenstein va tenir en ell més tard una poderosa i llarga influència. Els seus grans temes han estat els que va assenyalar Kant: Déu, llibertat, immortalitat. Tot i això ha escrit extensament sobre la filosofia de la ciència social i ha mantingut al llarg dels anys el seu interès per el coneixement del seu temps, en particular per la ciència.

Convençut de la possibilitat de progrés en la filosofia, ha mantingut sempre com a principi fonamental aquella exhortació que Plató atribuí a Sòcrates: Cal seguir l´argument fins al final. I fou la fidelitat a aquest principi el que el va dur a difondre l´ateisme durant més de cinquanta anys i a canviar i defensar després la seva opinió sobre el concepte i existència de Déu.
 

La seva primera aportació d´importància va tenir lloc en presència de C.S.Lewis a la Socràtic Society d´Oxford a 1950. Flew va presentar un treball sota el títol originari “Theology and Falsification”, que fou publicat més endavant en diverses ocasions i sota altres títols. En aquest article Flew refutava les conclusions que oferia una filosofia de moda a les hores a Oxford: el positivisme lògic. Segons aquesta filosofia, només té sentit cognitiu allò que pot ser verificat per medi de l´experimentació sensible. Como a conseqüència, qualsevol proposició religiosa està mancada de significació; no té sentit doncs parlar de Déu. Però al mateix temps que va presentar la refutació de la validesa d´aquella conseqüència, Flew va assenyalar la manca de valor convincent dels arguments adduïts pels teistes per resoldre el conflicte que ofereix la existència de Déu i d´un Déu amorós d´una part, amb la presència evident del mal i de les imperfeccions del món per l´altra.

A “God and Philosophy”, publicat per primera vegada l´any 1966, Flew proposà una argumentació sistemàtica a favor del ateisme. El seu punt de partida va ser el propi concepte de Déu: la seva consistència, conveniència i legitimitat. En trobar mancança de validesa en els arguments tradicionals de la teologia natural, va assenyalar que resultava imprescindible una resposta satisfactòria a tres preguntes relatives al concepte de Déu: Com es pot identificar a Déu?; De quina manera es pot aplicar a Déu de manera positiva conceptes negatius, com ara “incorpori”?; Com es pot explicar la incompatibilitat existent entre les característiques atribuïdes a Déu i fets innegables (per exemple, els mals de l´univers amb la existència d´un Déu omnipotent)?.

Al voltant de deu anys després va publicar “The Presumption of Atheism” (“God, Freedom and Immortality” als Estats Units). En aquest llibre Flew va desenvolupar la idea de que qualsevol discussió sobre la existència de Déu ha de prendre l´ateisme com a punt de partida, es a dir, la presumpció de l´ateisme: l´esforç de la proba ha de gravitar sobre els teistes. Ells són doncs els qui han de proposar un significat a la paraula Déu que faci teòricament possible la existència real d´aquest ésser. Per a creure en Déu fa falta una base ben sòlida; si aquesta base no existeix, no hi ha cap mena de raó per a creure en Déu; les posicions raonables son doncs les del ateu negatiu (ateu negatiu o a-teu; és a dir, sense Déu) o la del agnòstic.

Les respostes dels filòsofs teistes davant aquests plantejaments no modificaren les seves conviccions, però sempre les va tenir en consideració. Els debats en que participava acostumaven a concloure amb el manteniment de les posicions inicials, tan pel que fa a Flew com pels seus opositors, sense concessions en cap sentit, però ben sovint eren seguits de l´inici d´una amistat.

Va estudiar a David Hume a fons, i va escriure “Hume´s Philosophy of Belief” sobre la seva teoria del coneixement (“Inquiry Concerning Human Understanding”), però posteriorment va trobar severs errors i falta de coherència en el pensament de Hume en la negació de la causalitat en el món exterior i de la validesa de les lleis de la naturalesa. La llibertat humana fou una altra qüestió fonamental en que Flew canvià d´opinió, en poder fer la distinció entre la causalitat de necessitat i d´impossibilitat que regeix el món físic, d'una banda, i la causalitat no inevitable que regeix el comportament humà, d'altra. Flew considera molt important aquest canvi perquè la llibertat humana forma part del nucli de les religions.

Va ser un debat a maig de 2004 a l´Universitat de Nova York, quan Flew va anunciar d´antuvi que acceptava la existència de Déu. El desenvolupament de la ciència moderna el conduïa a veure la necessitat d´una intel·ligència creadora. Van ser particularment influents les investigacions sobre l´ADN. La enorme complexitat, el nombre d´elements i la enorme subtilesa de les maneres que operen unides en l´ADN, el van moure a pensar en la intervenció d'una intel·ligència. En el mateix debat Flew va quedar fortament impressionat per la refutació del “teorema dels micos”, com l´anomena ell, que va presentar Gerald Schroeder. D´acord amb aquest teorema, l´origen de la vida pot explicar-se per l´atzar, de manera semblant a com una multitud de micos colpejant el teclat d´un ordinador durant un temps prou llarg escriuen un sonet de Shakespeare. Schroeder va presentar el resultat d´un experiment en que es van tenir sis micos tancats durant un mes amb un ordinador. Al cap del mes, els micos havien produït cinquanta pàgines plenes de caràcters, però en elles no s´hi trobava cap paraula en anglès. Les paraules més curtes en anglès són “a” i “I”, i es pot considerar que s´han escrit aquestes paraules si apareixen una “a” o una “i” flanquejades a ambdós costats per un espai en blanc. La probabilitat d´aconseguir aleshores que un teclat de 30 caràcters colpejat a l´atzar produeixi una paraula d´una lletra és de 1 entre 27.000. Quan s´aplica l´argument estadístic al sonet més simple de Shakespeare, que conté 488 lletres, el resultat es de 10 elevat a 690 (10⁶⁹º). Es palesa el caràcter extraordinari d´aquesta xifra si es té en compte que el nombre estimat de partícules elementals de tot l´univers està al voltant de 10 elevat a 80 ( 10⁸º) i que, si aquestes partícules actuessin sobre el teclat un milió de vegades per segon des de l´inici de l´univers, podrien produir un nombre de caràcters impresos en un ordre de dimensió que està poc més enllà de 10 elevat a 100 o 110 (10¹ºº-10¹¹º), de manera ben evident molt per sota del necessari per aconseguir el sonet de Shakespeare.

A la defecció de Flew de l´ateisme hi va contribuir no sols la ciència, si no també la redescoberta dels arguments aristotèlics de l´existència de Déu. En conjunt, en el pensament de Flew es presenta com a necessària l´existència d´una intel·ligència superior per fer comprensible 1) El fet que la naturalesa està regida per lleis; 2) La dimensió de la vida: la existència de sers originats a partir de la matèria, organitzats de manera intel·ligent, i amb propòsits; i 3) La pròpia existència de la naturalesa.

És admirable la existència de lleis matemàticament precises que regeixen la naturalesa. Quin és el seu origen? Això és el que s´han preguntat els més grans científics des de Newton fins a Einstein, Heisenberg o Hawking. i la seva resposta assenyala a la Ment de Déu. En allò que no coincideixen aquests grans físics és en l´admissió d´un caràcter personal d´aquest Déu. Einstein ha estat presentat ben sovint com ateu o panteista, però ell ha negat categòricament una i altra atribució, com es posa de manifest en les seves paraules d´una de les seves biografies: “No soc un ateu, i no crec que se´m pugui considerar un panteista”. En una altra biografia Einstein afirma: “Aquella convicció profundament emotiva de la presència d´un poder racional superior, que es revela en l´univers inabastable, constitueix la meva idea de Déu”. En la mateixa direcció s´expressen els grans físics del segle XX, com Heisenberg, Schrödinger, Planck o Dirac, com es veu en les seves declaracions que recull Flew. La teoria evolucionista de Darwin ha estat presa com la base de la no necessitat de Déu, en el darwinisme que pot ser qualificat com ontològic, però el mateix Darwin, tot fent menció de les dificultats de concebre l´univers, inclòs l´home, com el resultat de la cega probabilitat i necessitat, “em sento forçat a contemplar una Primera Causa amb una ment intel·ligent d´alguna manera anàloga a la del home; i a les hores haig de ser considerat com un teista”.

Pel que fa a la vida, i en especial al seu origen a partir de la matèria no organitzada, Flew assenyala que els estudis i teories sobre l´origen de la vida son fets per científics que no consideren la dimensió filosòfica dels seus treballs, i que aquest tema ha estat gairebé oblidat pels filòsofs. Amb independència dels mecanismes que pugui trobar el científic, la qüestió filosòfica és: ¿Com pot un univers de matèria mancada absolutament d´intel·ligència produir sers que tenen una finalitat intrínseca, capaços de reproduir-se i amb una química codificada?

Fent menció de David Conway, cal preguntar-se sobre el sorgiment de la primera vida a partir de la matèria no vivent. En efecte, pel fet de ser vivent, la matèria viva posseeix una organització teleològica absolutament absent en tot el que la ha precedit. De manera semblant, cal preguntar-se pel sorgiment de formes de vida amb capacitat de reproduir-se a partir d´unes primeres formes de vida incapaces de reproducció. Pel que fa al codi genètic, Flew menciona a Paul Davies, qui recorda que les instruccions genètiques no són de cap de les maneres semblants al tipus d´informació que es troba a la termodinàmica i a la mecànica estadística. Destaca també el profund repte conceptual que presenta el fet que una informació amb significat, o semàntica, pugui sortir espontàniament d´un conjunt de molècules mancades de significació, sotmeses a unes forces cegues i sense cap propòsit.

Schroeder remarca que la vida va poder sobreviure en el nostre planeta gràcies a que es donaven les condicions favorables. Però no hi ha cap llei a la naturalesa que doni instruccions a la matèria per a produir entitats dirigides per una motivació i capaces de reproduir-se. D´altra banda, el fisiòleg i premi Nobel, George Wald escriu que ha arribat a la conclusió que la ment, en lloc de sorgir en una època tardana de l´evolució de la vida, ha existit sempre com una matriu; que l´origen i condició de la realitat física, la substància a partir de la que es construeix aquesta realitat física, és una substància intel·ligent. És una ment que ha donat lloc a un univers físic que genera vida, i així dona lloc a criatures que coneixen i creen: criatures que creen ciència, art, tecnologia.

Al voltant de la qüestió de la existència de l´univers, la argumentació a “The Presumption of Atheisme” era que l´explicació de qualsevol sistema no està en el propi sistema, sinó en una seqüència d´explicacions que condueixen a una darrera conseqüència que no té explicació en si mateixa. La conclusió a què va arribar aleshores va ser que l´univers i les seves lleis fonamentals eren aquest terme darrer i definitiu. De fet els teistes es trobaven en una situació similar: si Déu és per ells l´explicació del univers, han de posar la existència de Déu com el darrer terme, per el que no hi ha cap explicació més  enllà. Aquesta visió va patir un canvi radical amb el desenvolupament, i acceptació general pels cosmòlegs, de les teories del big-bang i de la modulació afinada de les constants físiques, que donaven una base per a acceptar que l´univers havia tingut un inici. El big-bang com començament podria tenir una explicació física, potser mai accessible al coneixement humà (el multivers, la fluctuació perpètua, l´univers sense límits de Hawking, etc), que justificaria el manteniment de la convicció atea, però certament també justifica la posició del teista, per a qui “en el principi” l´univers fou creat per Déu.

La refutació de l´argument cosmològic de l´existència de Déu assumida durant un bon nombre d´anys per en Flew va ser la de Hume. Aquesta refutació es basava en la tesi de que el que en diem “causes” no és altra cosa que unes associacions de idees o una falta d´aquestes associacions. Aquest punt és on Flew va considerar que Hume havia comès un error. La experiència de les operacions dels sers intel·ligents que actuen en un món no intel·ligent és la que permet adquirir, aplicar i validar la idea de causa i efecte i la noció relacionada d´allò que és físicament necessari o que és físicament impossible. Si, d´acord amb Hume, no hi ha causes, l'existència de una sèrie de sers físics no necessita explicació més allà del propi conjunt; és possible a les hores una sèrie de sers no necessaris sense cap començament: l´univers. Però en admetre la realitat de la causa, el primer de la sèrie ha de ser causat per un altre aliè al conjunt. Això duu a que no és admissible una sèrie infinita de causes, sense una primera que ha de ser la causa de tot el conjunt. La sèrie infinita està en la base de la majoria dels arguments recolzats en la moderna cosmologia per tal de justificar un univers que no té necessitat de causa aliena. Els arguments de David Conwai, Richard Swinburn, o de John Leslie van dur a Flew a admetre que, amb independència de l´explicació que doni la cosmologia sobre l´origen del univers, la existència del univers per si mateix no resulta més convincent que la deguda a haver estat creat per Déu.

Resulten interessants unes declaracions de Hawking sobre el seu model d'existència de l´univers a partir del “no res” d´acord amb les lleis de la física. En dir que les lleis de la física van determinar com va començar l´univers vol dir només que Déu no va elegir “posar en marxa l´univers d´una manera arbitrària que nosaltres no poguéssim comprendre. No diu res sobre si Déu existeix o no; només que Ell no és arbitrari”.

A “God and Philosophy” Flew afirmava que el concepte de Déu estava mancat de coherència, en suposar la idea d´un Esperit incorpori i omnipresent. L´expressió persona sense cos semblava totalment incoherent. Els arguments, que en l´opinió de Flew, salven aquest aparent contrasentit provenen de pensadors que es mouen en l´àmbit de la filosofia analítica. Thomas Tracy tracta la qüestió de com pot ser identificat un agent incorpori, mentre que Brian Leftow estudia de quina manera un ser diví ha d´estar fora de les dimensions d´espai i temps i com un ser incorpori pot actuar a l´univers.

La deserció del ateisme perpetrada per Flew ha estat durament criticada pels “nous ateus”, com Dawkins, Dennett, i altres. Però no és menys severa la crítica que apareix al llarg del llibre sobre la validesa dels arguments a favor del ateisme presentats pels nous ateus. Ni ha prou en dir que, d´acord amb Flew i R.A.Verghese (en un apèndix del llibre), la inexistència de Déu per els nous ateus no és el punt d´arribada del pensament si no més aviat una fe de partida.

A l´últim capítol Flew afirma: La ciència com a tal no pot proporcionar cap argument a favor de la existència de Déu; el descobriment de la divinitat no procedeix d´experiments i equacions, sinó de la comprensió de les estructures que elles desvelen i mostren. El camí seguit pel Flew ha estat un pelegrinatge de la raó, seguint fins on l´ha conduit l´argument; que l´ha dut a l´acceptació de la existència d´un Ser existent per sí mateix, immutable, immaterial, omnipotent i omniscient. Queda pendent la comprensió de l´existència del mal i del dolor. Però aquesta es una qüestió filosòficament independent de l´admissió de l´existència de Déu. Per a Flew hi ha dos explicacions alternatives a la qüestió del mal. Una és l´aristotèlica en que, una vegada acabada la creació, Déu deixa la naturalesa subjecta a les seves pròpies lleis i, potser també, amb una certa infusió dels principis fonamentals de la justícia. L´altra és la que considera que el mal es una possibilitat que resulta com a conseqüència de la llibertat humana. La admissió d´aquesta explicació necessita la acceptació prèvia d´una revelació divina, a que Flew no hi ha arribat encara.