Iraq, els cristians que no cedeixen

Per Luca Attanasio
Publicat el 24 d'Abril de 2010

La mà assassina que des de fa anys s´acarnissa sense pietat contra els cristians de l'Iraq no s´atura en absolut ni respecta les seves festes. Davant la imminència del Nadal passada, a Mossul, dues persones han estat assassinades i cinc van resultar ferides com a conseqüència de l´explosió d´una bomba situada davant d´una església siro-ortodoxa, mentre que el 11 de gener, també a Mossul, fou assassinat a trets un cristià sirià de 52 anys. La llista, per desgràcia, augmenta contínuament: ahir hi hagué una altra víctima després dels cinc assassinats que hi ha hagut en els darrers dies.

Mossul, l´antiga Nínive, és una zona amb presència cristiana des de fa un mil·lenni. A aquest lloc, segons diu la Tradició, arribaria Sant Tomàs que, amb un petit grup de deixebles, fundà la primera comunitat de fidels a Assíria. Les seves relíquies es conserven a la antiquíssima església homònima –Mar Tomás–.

En l'actualitat s'ha convertit en un símbol de la persecució dels cristians. En aquesta zona, de fet, a més de la presència a la pròpia societat, hi ha una zona de pobles, en què la majoria de població cristiana intenta resistir i romandre en les seves terres, però que, des de la caiguda de Saddam fins avui, veuen disminuir a poc a poc la seva població. Molts habitants d'aquest lloc, així com de Bagdad, Basora o Kirkuk, fugen aterrits a l´estranger o cap al Kurdistan iraquià. D'altres, són assassinats.

N´hi ha prou amb les paraules del bisbe sirià-catòlic d´aquesta maltractada ciutat, monsenyor George Casmoussa, en ocasió de la visita que vaig realitzar a la seva residència el passat mes de desembre, per mostrar nítidament quina és la realitat. Dos guàrdies armats surten de la seva garita i, després d'un col·loqui amb el conductor en llengua 'sureth´, una antiga derivació de l´arameu, l'idioma de Jesús, s´aixeca la barrera que dóna accés al arquebisbat. "Vostè, per venir a veure´m, ha hagut de passar per diversos check-point –somriu l´ancià prelat–: les nostres esglésies estan empresonades. Som una església en la diàspora, però no ens hi resignem. La nostra presència aquí té un sentit profund: estem en continuïtat directa amb l'Església apostòlica i volem treballar per la pau. Som iraquians; cristians iraquians. No busquem protecció, sinó que tots ens considerin ciutadans plenament protegits per la llei i per aquesta convivència mil·lenària". És l´església, definida per Joan Pau II, "dels màrtirs, perquè inclou el major nombre de testimonis de vessament de sang de la història". És una multitud d´homes i dones que –després de la caiguda de Saddam fins el dia d´avui– ha crescut vertiginosament com a herois de la fe.

Durant el règim, de fet, els cristians eren prop d'un milió de persones, pertanyents principalment a les tres principals denominacions dels caldeus (units a Roma), assiris i sirians, i havien gaudit sempre d´una certa tolerància, defensats també per la presència en el govern del cristià caldeu Tareq Aziz.

El final de Saddam Hussein ha desencadenat una autèntica persecució contra ells. Des l'1 d´agost del 2004, quan va esclatar la primera bomba anticristiana contra l´església de Sant Elies a Bagdad, fins avui, una sèrie devastadora

d´atemptats s´han succeït en moltes ciutats i pobles que han suposat un total de 1.500 morts, sense comptar ferits, segrestos, extorsions ni desplaçats. L´exèrcit de Mahdi, grups armats sunnites i xiïtes o simples bandes de criminals comuns, han estat els tràgics protagonistes d'aquest episodi d´horror que no coneix descans.

Ara, la xifra dels cristians a l'Iraq a penes arriba als 400.000. "I sempre són més els qui vénen d´aquesta regió –m´explica el pare Rayan Atto, un joveníssim i actiu sacerdot caldeu, rector de Mar Qardakh, al centre d'Erbil, capital del Kurdistan iraquià–, perquè és l´única regió en tot Iraq on hi ha pau i desenvolupament". És cert. En un país esquinçat per les guerres civils i per violències de tot gènere, apareix un oasi d´estabilitat i de pau relatives: el Kurdistan semi-autònom. Amb la seva quota de 17% de petroli nacional i les inversions derivades de la pacífica situació, el Kurdistan iraquià és certament l´àrea de major desenvolupament de tot l'Orient Mitjà, després d'Israel, i va lluitant per acostar a poc a poc als paràmetres econòmics del primer món. En els darrers anys, immigrants de múltiples procedències dirigeixen la seva atenció cap a aquesta regió i, entre ells, molts cristians iraquians.

El president del Parlament, Kemal Kerkui, fa gala d'acollida: "Hem escrit en la nostra Constitució, que concedeix als cristians una petita autonomia en les zones on són majoria".

"I nosaltres, en canvi –contesta el pare Rayan– correm el risc de retrocedir decennis per manca de bisbe. La nostra diòcesi de Erbil s´està convertint en la més nombrosa i important de tot el país. En els últims quatre anys, els cristians que han fugit de Bagdad, Basora i Mossul i que han vingut fins aquí, han passat de 8.000 a més de 35.000. Però des que va morir monsenyor Yacoub Denha Scher per causes naturals el 2005, no tenim bisbe". La pastoral significa també geografia humana, números i històries. Però en veure la situació de l'Església, almenys en l´àrea caldea, la de Erbil, no es té la sensació que aquestes dades siguin objecte d'un veritable realitat.

En Ankawa, per posar un exemple concret, la ciutat cristiana de la capital kurda, a part dels nombrosíssims pròfugs, s'ha transferit fins aquí la institució eclesiàstica: s'ha traslladat, i construït, des de Bagdad, el nou seminari, diferents comunitats de religiosos i de religioses fugint de la persecució, hi ha una facultat eclesiàstica, els sacerdots, monges, laics, estan preparats per treballar intensament. Però en tota l´àrea hi ha una sola parròquia, no existeix encara un pla pastoral veritable, i entre els religiosos i laics són molts els que lamenten una sensació d´abandonament per manca d´un bisbe propi.

Atrapats entre l´opressió de la persecució, davant les nombroses i noves exigències pastorals i davant el desafiament de les sectes fonamentalistes protestants, l'Església ha hagut de reorganitzar-se. El desitjat nomenament del bisbe

de Mossul, que passa a Rahho, assassinat el març de 2008 després d'un dramàtic segrest, ha arribat el passat mes de novembre, i podria marcar una tendència positiva, esperada per molts, i representar un nou inici.

L´escala que es fa a Amman, de tornada a Roma, ofereix una inesperada sorpresa de centenars d´homes i de dones vestits de blanc que tornen de la seva peregrinació a la Meca. L´ambient és clarament relaxat, si no festiu: l´obligació d´anar en peregrinació als llocs del profeta, almenys una vegada a la vida, ha estat complerta i per això es produeix una complaença espiritual generalitzada entre els assistents. El vol cap a Roma és una taca blanca d´immigrants islàmics que tornen cap a Itàlia. Al costat meu s´asseu un senyor marroquí que ronda els seixanta que parla un deliciós italià.

Es parla de futbol i de menjar. "Hem estat a la Meca i a Medina –reflexiona l´home–: per a mi ha estat una experiència espiritual profunda; la qual cosa fa prevaler el costat transcendent de la pròpia existència, i sabrà portar la pau als qui es troben al seu voltant".

Em giro cap a la finestra i veig la plana de Amman i, a la llunyania, el esquinçat Iraq. Reflexiono per un moment i penso en les paraules del meu company de viatge. És potser la millor manera de tornar a casa després d´aquesta meravellosa, però terrible, experiència a l'Iraq. Amb una esperança en el futur.

Luca Attanasio

http://www.avvenire.it