Gràcies Ramon!

"Admira la fermesa de Santa Maria: al peu de la Creu, amb el dolor humà més gran —no hi ha dolor com el seu dolor—, plena de fortalesa. —I demana-n´hi, d´aquesta fermesa, perquè tu també sàpigues estar al costat de la Creu." (Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, Camí, 508)

No hi ha en aquest món cap patiment més gran que el dels pares davant la mort d'un fill. Qui hagi intentat consolar els seus cors estripats pel dolor sap que sobren les paraules. I més quan, als pocs dies de la seva mort, escriuen als seus familiars i amics aquesta extraordinària carta que, amb el seu permís, tinc el privilegi de compartir amb tots vostès.

Hola família.

Sí, hem viscut un miracle. El nostre petit fill, des del moment que pensàvem tal vegada que l´havíem perdut (al principi de l'embaràs) ha estat un miracle.

Em costa molt escriure perquè el dolor humà em trenca per dins. Però us he de dir que Déu existeix. Sí, Déu ens estima i ens dóna molt. A nosaltres ens ha donat en RAMON. Tot per amor. Exagerada? No, en qüestions d'amor és impossible exagerar. Radical? Sí, perquè l'amor ho és tot o no és res.

En RAMON va néixer el dissabte 15 de gener, prematur i molt ràpid. El col·locaren a la incubadora durant una setmana.

El dissabte 22 vam arribar amb ell a casa. Érem molt feliços de ser 7 a casa. La casa es veia plena.

Diumenge vam gaudir molt, tot girava al voltant d´en RAMON: l'horari, les curses de les nenes cap al seu bressol per veure si dormia o, per sort, si es despertava per poder-lo agafar; ara obre els ulls, ara sembla que riu, etc.)

La nit de diumenge a dilluns només es va despertar una vegada per menjar.

El dilluns 24 al matí en Pep i jo vam veure que passava alguna cosa estranya i vam anar corrent a l'hospital.

En entrar, me´l van treure dels braços per reanimar-lo.

Allà en Pep i jo vam començar a resar desesperats clamant a Déu la salut del nostre petit. Un bacteri li havia provocat una sèpsia.

I en veure que la situació era crítica, avisarem el rector de la nostra parròquia i va venir de seguida a batejar-lo.

Just en el moment del bateig, RAMON va obrir els ulls, semblava que ens estigués dient 'gràcies papis!'. Ja mai més va tornar a obrir-los.

Quan els metges van aconseguir mantenir les seves constants, una ambulància se'l va endur cap a Sant Joan de Déu.

Allà va estar a l'UCI en situació molt greu però estable.

Nosaltres continuàvem resant desesperats perquè tornés amb nosaltres. Però al mateix temps demanava a la Mare de Déu que m´ajudés a ser forta i serena com Ella; és a dir, a suportar el dolor i a entendre que la vida és un regal de Déu, és la seva voluntat (i sempre bona).

Dijous 27, quan semblava que ja anava millor, una petita vena del seu cap es va trencar, provocant-li una hemorràgia cerebral que ja no tenia cap remei. Continuàvem resant perquè succeís un miracle, però ja no ho fèiem des de la desesperació humana, perquè notàvem que la Mare de Déu estava molt a prop nostre. Era com una lluita: la Mare de Déu agafava tibant una maneta d´en RAMON i nosaltres tiràvem de l'altre.

Diumenge 30, cap a les vuit i mitja del vespre en entrar a l´UCI ens van deixar agafar en RAMON. Les seves constants es mantenien fins a aquell moment. Semblava que ens estigués esperant. Quan el vam agafar en braços, les constants van començar a variar, el cor cada vegada anava més lent.

Semblava un Àngel. La Mare de Déu era allà amb nosaltres tres.

Vam estar parlant amb RAMON una bona estona, li demanem moltes coses, l´acaronàvem sense parar. Hi havia molta pau en aquell racó de l´UCI.

Li vam posar una creu beneïda per Joan Pau II al pit (feia dies que rondava pel seu llit) i resarem el rosari. A la nostra família oferim un misteri per cada fill, així que el cinquè misteri és el d´en RAMON. Quan vam acabar el rosari, en Pep resà l'oració de l´Àngel de la Guarda com fa cada nit amb els nens. Jo, vaig dir: 'Pep, la Mare de Déu està agafant el nostre petit, se l'emporta amb Ella'. I just en aquell moment, 31 de gener a les 00:45 hores, el seu cor va deixar de bategar.

No us explico tot això per fer-vos plorar. Us ho explico perquè vull compartir amb vosaltres aquesta alegria de ser cristians. L'alegria que ens ha donat el nostre petit des del moment de la seva concepció. Un nen ple d'amor. La llum de la nostra vida. Un regal de Déu. T´estimem molt, RAMON!

Que la fe que ens han transmès els nostres pares i l'àvia, passi de generació en generació. Conreu-la, i que mai no es faci malbé.

En RAMON ha complert la seva missió només amb 15 dies, nosaltres hem de lluitar cada dia per aconseguir completar aquesta missió, el Cel és per a tots nosaltres! Allà hi ens hem de trobar.

GRÀCIES RAMON!