Entrevista a Josep Lluís Mumbiela, sacerdot establert a Kazakhstan

Per Homero Val
Publicat el 07 de novembre de 2009

He aprofitat una formidable oportunitat: la d'entrevistar Josep Lluís Mumbiela, un sacerdot que porta temps a Kazakhstan. Fa diversos anys va ser nomenat Rector del Seminari de Karaganda, ciutat industrial d'uns 600.000 habitants, bolcada en l'extracció del carbó. La seva dedicació pastoral a les famílies dels deportats l'ha portat a conèixer de prop el succeït a Kazakhstan durant la dominació comunista i fins i tot el final de la mateixa. En tants anys duríssims, la fe viva es mantenia en les famílies gràcies a la fe dels majors i l'heroïcitat de sacerdots, religioses i laics creients. La Verge de Fàtima ha estat clau en la religiositat d'aquest gran país.

–Què pot dir-nos sobre la situació actual de l'Església catòlica en la República de Kazakhstan?
–Si prenem com a punt de referència la situació de l'Església durant l'època soviètica, podem dir que avui en dia l'escenari és molt diferent en diversos aspectes. La llibertat religiosa de què es gaudeix en l'actualitat dóna una pau que abans, òbviament, no es tenia. Així mateix es poden plantejar projectes pastorals que en els anys anteriors eren impensables. D'aquesta manera veiem que les possibilitats i "talents" amb què el Senyor adorna l'Església són ara més abundants que en els temps precedents.

En canvi, un repte no fàcil amb què ens trobem és el fet que les famílies de gran tradició catòlica han emigrat majoritàriament, per la qual cosa davant de nosaltres tenim, sobretot, noves generacions de creients la fe del qual en gran part manca d'arrels, donant lloc a un alt risc que la llavor sembrada caigui entre esbarzers, pedrisses és a dir arrabassada per tot tipus "d'aus rapaces".

Però dit això, no s'ha d'oblidar que el mateix Senyor que va encoratjar a l'Església en els temps soviètics, i la va fer perseverar amb grans fruits de generositat i santedat, continua encoratjant-nos ara per sortir endavant davant les noves circumstàncies. En el fons, podríem dir que la situació "humana" ha canviat, però la situació general de l'Església és la mateixa: posada a les mans del Déu viu i vivificant, camina endavant amb il·lusió i l'empenyorament|tenacitat per dur a terme la seva missió al costat d'Ell.

–Després de tants anys de persecució i marginació religiosa, i al mig d'una gran majoria musulmana, quina llibertat religiosa existeix en aquest país?

–El govern es defineix com "laic" –no "laïcista"–, i penso que és opinió generalitzada el valorar molt positivament els esforços que per la seva part es fa per mantenir una línia neutra, tan difícil –cal reconèixer-lo– en una terra com és la

nostra, de tantes cruïlles culturals, religioses i socials. Els temors al fonamentalismes religiosos generen en alguns un cert moviment de desconfiança "jurídica", i es nota en l'àmbit de les lleis el desig de trobar fórmules que evitin aquests riscs. En aquest camp, el dificultós objectiu és trobar la fórmula màgica que elimini un virus, sense que es danyin els membres sans... El futur en aquest terreny sempre té alguna cosa d'incert; però hi ha molt de lloable, com els encontres intereligiosos a nivell internacional que se celebren a Astanà, o les taules rodones que s'organitzen en tants centres educatius de formació superior, perquè la joventut tingui accés directe a informació de primera mà. En aquests trobades amb joves participen representants de l'Islam, de l'Església Ortodoxa i de la Catòlica, és a dir, de les confessions religioses considerades "tradicionals" a Kazakhstan.

–Vostè ha estat nomenat rector del Seminari Interdiocesà de Karaganda Podria descriure'ns l'evolució del seminari en els últims anys?

–El Seminari Major de Karaganda va ser erigit el 16 de juliol de 1998. En aquests ja onze anys de singladura s'han ordenat 5 sacerdots. En l'actualitat hi ha dos candidats esperant l'ordenació diaconal per a març de 2010, i a més al

seminari estudien avui en dia 12 seminaristes, amb representació de les quatre jurisdiccions eclesiàstiques del país. Com en altres llocs de la geografia mundial, la tasca del seminari depèn molt de la tasca que es fa en les famílies i en les parròquies abans de la incorporació dels candidats al seminari. A Kazakhstan, gràcies a Déu, durant l'època soviètica hi va haver moltes vocacions sacerdotals, sorgides la majoria en ambients de famílies molt creients. Com dèiem abans, la geografia humana de l'Església ha canviat al nostre país, i això es nota també en l'experiència de vida cristiana dels candidats al sacerdoci. En els últims anys s'està aconseguint donar una bona base als joves que s'apropen a les parròquies, encara que a les seves llars no es respiri una fe familiar.

–Coincideix aquest augment de vocacions sacerdotals amb un floriment similar en altres vocacions eclesials?

–No podria donar dades concretes, però sóc conscient de que per a la vida religiosa, sobretot femenina, Déu ha

suscitat nombroses vocacions tant de vida activa com de contemplativa, fruit sens dubte de l'amor de Déu per aquesta terra i aquesta gent, i potser d'una pastoral vocacional viva i entusiasta. Molt se'n resa per aquesta intenció, conscients de la immensitat de les messes i l'escassetat de treballadors. El dit de les vocacions a la vida religiosa es pot estendre a altres tipus de vocació dins de l'Església.

–Què destacaria d'aquest Any Sacerdotal, en l'àmbit del seminari i en el conjunt de l'Església a Kazakhstan?

–Al seminari es donen xerrades especials, o algun enfocament apropiat als "seminaris" acadèmics. Hem afegit una escultura del sant rector d'Ars a la capella, i s'està organitzant una vitrina en un hall perquè serveixi com a petit museu memorial dels sacerdots que han treballat a Kazakhstan, alguns dels quals estan en procés de beatificació. El Senyor ha pres una especial iniciativa per a aquest any, i amb nosaltres està vivint un sacerdot diocesà de 80 anys, que sempre ha treballat en terres de missió i els últims 9 anys els ha dedicat a Kazakhstan, i... fins que el Senyor vulgui. Conviure amb ell no deixa de ser un punt de referència. A Kazakhstan també es duen a terme diverses iniciatives, a nivell d'oració pels sacerdots, de formació sobre el sacerdoci...

–Alguna vegada ha parlat de l'heroïcitat de tants homes i dones que van mantenir encesa la flama de la Fe durant els anys de persecució. Continua viva aquesta consciència evangelitzadora entre els catòlics de Kazakhstan?

–Alegra comprovar, com ja hem dit, que Kazakhstan ha estat i continua sent bressol de vocacions. A banda d'això,

encara que no es duguin a terme grans "campanyes evangelitzadores", es percep en canvi que la flama de la fe es va transmetent a poc a poc, sobretot pel testimoni dels laics –joves i adults– en la seva vida quotidiana. Com tot cos humà, el Cos de Crist creix a Kazakhstan a poc a poc, diguem... de manera harmònica. Alguns desitjaríem que el ritme fos més ràpid, i la calor del foc més ardent... En tot això he de comptar amb la paciència de Déu i sol·licitar més ajuda del cel perquè el nostre testimoniatge sigui cada dia més autèntic. Si alguna cosa podria destacar és el valor evangelitzador que es dóna en aquestes terres a l'oració, i en concret a l'adoració eucarística. D'això, en som conscients, sorgeix l'energia per transmetre llum, el sabor per ser sal, i l'amor per ser aroma de Crist.

–En la popular web YouTube es pot trobar un testimoni seu demanant oracions pel Seminari de Karaganda i per l'Església a Kazakhstan. Pensa que l'ús de les noves tecnologies pot ajudar a viure la Comunió dels sants?

–Considero, en principi, que les noves tecnologies podran ajudar en la mesura que es formi bé les persones que les utilitzin. Amb tot, les novetats que ens ofereix el desenvolupament en el camp de la comunicació aporten les bases d'una indubtable nova revolució en les relacions interpersonals, amb la possibilitat d'escurçar distàncies que abans podrien resultar en alguns casos problemàtiques i que ara ja no existeixen. De tota manera, la millor tecnologia sempre serà la emprada per Nostre Senyor: l'encarnació, és a dir, assumir en si mateix la problemàtica d'aquells a qui volem ajudar, tenint en si mateix "els mateixos sentiments" de l'altre; i això, amb la sola imatge i so no s'aconsegueix, i sense ells... també és possible.

–Amb quins reptes concrets s'enfronta en el futur a curt i mig termini?

–A l'orient se sol prendre la vida amb unes perspectives de temps bastant àmplies, i en part ens adeqüem a aquests paràmetres. El principal repte que em plantejo és dur a terme, el millor possible, la tasca que se m'ha encomanat. Si això procuro fer-ho en cada "curt termini", és a dir en el tracte dia a dia amb els seminaristes, crec que el terme mig i llarg... "es donaran per afegiment".

Homero Val