El dilema de Norman Borlaug

Per Chritopher Blunt
Publicat el 24 de 2009

Una de les persones més importants de què vostè ha pogut sentir parlar va morir el passat cap de setmana a l'edat de 95 anys. Fou el Dr. Norman Borlaug, un científic especialitzat en plantes, àmpliament conegut com el pare de la “revolució verda”,en tractar de l´explosió en el rendiment dels conreus i de la producció agrícola que va tenir lloc

després de la segona guerra mundial. El seu treball està en la base del baix preu i de la gran disponibilitat d´aliments i també en el fet que tantes fams siguin només actualment fenòmens puntuals. Diversos comentaris coincideixen a assenyalar que la revolució verda del Dr. Borlaug ha salvat centenars de milions de vides.

En els anys de la postguerra, les millores en la medicina, sanitat i higiene van reduir notablement el ritme de defuncions a tot el món. La producció d'aliments no podia seguir el mateix ritme que la creixent demanda i es va estendre el fam, particularment en les nacions del tercer món. Treballant a Mèxic amb una beca de la Fundació Rockefeller, el Dr. Borlaug i els seus col·laboradors van aconseguir generar noves varietats de “blat nan” (el que en deien “trigo semienano”) - després també amb l´'arròs - que sextuplicaven els rendiments de gra. També va descobrir formes de fertilitzants nitrogenats adequats per a aquests nous conreus. En el seu obituari, el New York Times inclou una magnífica descripció de les investigacions del Dr. Borlaug, i sobre com el seu treball ha transformat la pràctica agrícola i la seva producció.

Dins els cercles de l'agricultura sostenible, s'assenyala que la revolució verda del Dr. Borlaug, igual que qualsevol revolució, va portar conseqüències laterals no buscades i ella mateixa va crear altres problemes. Els més importants entre aquests últims: la industrialització i el control empresarial de l'agricultura, la despoblació del camp, i l'asfíxia dels conreus familiars. La producció agrícola moderna ja no té lloc a escala “humana”, i la immensa majoria de la gent, als països desenvolupats, ha perdut la noció de l'origen del seu aliment.

Entenc aquests sentiments i simpatitzo en gran manera amb la crítica de l'agricultura industrial moderna. Aquestes preocupacions formen part de les raons més importants per les quals la meva família es va traslladar a viure al camp, ara farà diversos anys, i es va dedicar al conreu a petita escala. No obstant això, a la vista del món actual de l'agricultura, no em faig il·lusions que sigui possible - i fins i tot desitjable - tornar a ficar de nou en l'ampolla al geni de la pràctica moderna de l'agricultura.

La fertilització és un primer exemple. La ramaderia estabulada a gran escala ha facilitat enormement la recollida dels fems animals, però l´adob resultant és totalment insuficient per a la dimensió dels conreus necessaris per tal d´alimentar la població mundial. El Dr. Borlaug va calcular que la disponibilitat de nitrogen provinent de fonts naturals seria suficient tan sols per a una població mundial de quatre mil milions de persones. Es necessitarien altres cinc mil milions de caps de bestiar per proporcionar l'adob a fi de fertilitzar els nivells actuals de producció agrícola. Aquestes vaques addicionals necessitarien aliment al seu torn, i amb això una superfície de conreu hauria de ser desviada de la producció per a l'alimentació humana. Hi ha altres fonts naturals de nitrogen, com els conreus de plantes específiques per al farratge, però no són factibles i ocuparien una gran extensió de terreny necessari per a la producció.

No m´interpretin malament: Recomano l´agricultura a petita escala com la de la meva família, i espero que més famílies adoptin aquest estil de vida. Però resulta difícil d'acceptar que uns pagesos com nosaltres puguin alimentar el món amb la seva activitat. Ens tenim per afortunats quan podem cobrir les necessitats alimentàries de la nostra pròpia família i una part de la nostra producció ramadera és factible gràcies al gra conreat en els conreus locals de tipus “industrial”.

Possiblement el producte lateral de la revolució verda del Dr. Borlaug és la destrucció de les teories maltusianes. Thomas Malthus va considerar que, en créixer geomètricament la població, en tant que la producció agrícola ho fa aritmèticament, la població humana arribaria a superar la capacitat de la producció agrícola per proporcionar suficient aliment. Malthus i els seus deixebles moderns, com Paul Ehrlich “Bomba poblacional”, concloïa que l'única manera de superar el dilema consistia en l'establiment de mesures estrictes de control de la població.

No obstant això, Malthus no va poder anticipar la capacitat extraordinària de la tecnologia i la innovació per modificar les regles de joc de la producció agrícola. Com va assenyalar el Dr. Julian Simon, els éssers humans no som simples consumidors de recursos. Més aviat, som “el recurs fonamental”. Els éssers humans, gràcies al seu cervell i la seva capacitat intel·lectual, estem capacitats per resoldre els problemes i produir més enllà del que consumim. En particular, quan es permet als mercats funcionar lliurement, s'ofereixen incentius per acudir a les necessitats d'altres persones i quan els governs protegeixen els drets de propietat, els éssers humans han demostrat també ser capaços d´obrir-se camí per resoldre els problemes de la producció alimentària. Com altres han dit, cada nen neix amb una boca per alimentar, però amb dues mans per treballar. I com el Dr. Simon afegiria, amb un cervell per innovar.

Tot això ens deixa finalment enfrontats amb un dilema. Malgrat la seva experiència en la revolució sobre la manera de produir aliments, i malgrat haver estat testimoni de primera mà de la capacitat de d´intel·lecte humà per trobar noves rutes d'alimentació de la població mundial creixent, Norman Borlaug es va mantenir com a defensor del moviment de control de la població. Les seves referències al “monstre poblacional” i altres expressions semblants, revelen alguns dubtes en les seves conviccions, com si el problema consistís més aviat en massa gent en el món que no pas en la falta de llibertat i d'incentius de mercat per als innovadors que busquen cobrir les necessitats d'aquesta gent. Admiro el que va aconseguir el Dr Borlaug, però em quedo amb el dubte de per què no va poder adonar-se de les conseqüències profundament antimatlhusianas dels seus èxits.

El Dr. Christopher Blunt escriu des de Michigan, on ell i la seva família intenten emular el Pagès Ideal de Thomas Jefferson

www.mercatornet.com. Traduit per www.temesdavui.org