Cristians en terra adversa

Dels 350 milions de cristians amenaçats, 200 milions afronten perill de mort RETRET DELS ASSETJATS. “Occident sembla que no se n´adona; només reacciona quan hi ha molts morts”.

Al principi de les seves noves vides en països occidentals, s´extasiaven davant les esglésies obertes i anaven a missa cada dia, fins i tot més d´una vegada, per esgotar el calze del temps perdut. Milers de cristians, tant catòlics com evangèlics i ortodoxos, han abandonat els últims anys els seus països d´origen, alguns dels quals són musulmans, on la radicalització de l´islam ha consolidat una persecució religiosa. Molts d´altres s´hi queden per falta de recursos econòmics per emigrar, per convicció religiosa o perquè, en definitiva, es tracta de la seva pàtria.

És difícil encertar amb les xifres de la persecució, a causa de la poca democràcia, les deficients estadístiques i l´opacitat informativa dels països en qüestió. Amb tot, segons l´Informe 2010 de llibertat religiosa al món –que elabora cada any Ajuda a l´Església Necessitada (AIN), una associació internacional que depèn de la Santa Seu–, uns 350 milions de cristians pateixen persecució o discriminació al món, 200 milions dels quals afronten perill de mort. Un terç de la població del planeta és cristiana: 2.100 milions de fidels, 1.180 milions dels quals són catòlics.

 “Allà on no hi ha llibertat religiosa, tampoc no hi ha llibertat democràtica”, alerta Javier Menéndez Ros, director d´AIN-Espanya, que en la recent Jornada Mundial de la Joventut de Madrid amb el Papa va organitzar a la capital una exposició fotogràfica sobre cristians perseguits. Van anar a veure-la 8.000 persones en una setmana. Les masses de joves catòlics que van prendre Madrid a l´agost constitueixen una estampa de normalitat inconcebible en altres llocs del planeta (vegeu el mapa i el requadre).

Els cristians de l´Iraq ho saben bé. “Durant la dictadura de Saddam Hussein els cristians no érem ciutadans de primera classe, però no érem perseguits –explica Raad Salam, un iraquià nacionalitzat espanyol que viu aquí des de fa gairebé vint anys després d´escapar-se del règim de Saddam–. Des de la guerra del 2003 que va portar al govern els xiïtes, el radicalisme islàmic persegueix cada vegada més els cristians”.

Per a Salam, recordar als europeus el risc que afronten els cristians en alguns països és un imperatiu moral, perquè “la societat occidental sembla que no se n´adona, està adormida, només reacciona quan hi ha molts morts”. Amb tot, s´ha vist una presa de consciència sobre això després de les matances a l´Iraq, els assalts a esglésies coptes a Egipte, o els assassinats de polítics cristians pakistanesos que van defensar Asia Bibi, una dona catòlica condemnada per la llei de la blasfèmia.

En aquests països passa que els cristians –encara que tinguin presència històrica allà fa segles– són percebuts com “amics d´Occident”, fet que els converteix en sospitosos. Aquesta presumpció castiga especialment els evangèlics, a qui es relaciona més amb els Estats Units –una potència detestada per molts règims musulmans– que els catòlics. En moltes ocasions, la integritat física no perilla, però es veuen perjudicades les perspectives vitals dels fidels perquè la llei crea mecanismes opressors: el cristià no pot fer oposicions o exercir certes professions, el clergat és assetjat, es prohibeix la venda i la circulació de bíblies o s´impedeix obrir escoles i seminaris.

En països musulmans on el cristianisme és tolerat, la pràctica de la fe comporta complicacions, com relata des d´Algèria per correu electrònic A.A. (inicials fictícies), convertit al catolicisme. “El cristià algerià ha d´anar sempre a la mateixa església per ser reconegut per la comunitat; és freqüent que el sacerdot aculli els fidels a la porta per reconèixer-los, ja que hi ha temor que hi entrin persones alienes”, explica. No és estrany que la policia pari persones d´aspecte físic algerià per preguntar-los per què hi entren i si són cristianes; “és una vigilància policial que incomoda els algerians i els desanima si volen anar a esglésies per temor de represàlies; en general, els europeus i altres estrangers no són objecte d´interrogatoris així”.

La missa dominical a Algèria és a les sis de la tarda, ja que diumenge al món islàmic és un dia feiner; i els divendres sol ser a les deu o les onze del matí. “Aquesta missa és molt més freqüentada perquè divendres és festiu –aclareix A.A.–, però molts no poden assistir-hi perquè els llocs de culte són molt lluny de casa seva (hi ha persones que recorren 60-70 quilòmetres per anar a missa) i perquè hi ha menys transport públic ja que és un dia festiu”. Però el més dur és el context social i familiar: “Les obligacions familiars del cap de setmana en una societat on la vida social és molt invasiva poden impedir als fidels d´anar a missa, sobretot als que viuen la fe d´amagat. L´absència d´una persona cada divendres, dia de pregària col·lectiva per als musulmans, pot suscitar preguntes al si de les famílies i aixecar sospites”. El convers es mou en un terreny relliscós.

Raad Salam, caldeo iraquià, viu a España des de fa vint anys. “Els caldeus vivíem a l´iraq abans que arribés l´islam”

Va arribar a Espanya el 1992, amb estatus de refugiat polític segons l´ONU, en haver estat sentenciat a mort per Saddam Hussein i després d´haver fugit de l´Iraq. “No em van capturar per cristià; em van condemnar per pacifista subversiu. Jo escrivia articles, promovia actes”, explica Raad Salam, que per mobilització general de reclutes va haver de participar en la guerra amb l´Iran (1980-88) i en la primera guerra del Golf (1991). Va aconseguir evadir-se de presó perquè el seu pare va subornar els seus escarcellers. Com a refugiat va passar per Espanya de camí als Estats Units, però al final es va instal·lar aquí. Raad Salam, solter, de 51 anys, viu a Cobeña, una població propera a Madrid. Al seu país s´havia llicenciat en Economia i en Estudis Àrabs i Islàmics, i ja aquí es va doctorar en Filologia Àrab i Història de l´Islam per la Universitat Complutense de Madrid. És caldeu de naixement (l´Església caldea, antiquíssima, és obedient al Papa), i a l´octubre viatjarà al nord de l´Iraq per convèncer els cristians iraquians que no marxin a l´estranger. “Sé que és egoista, perquè jo vaig patir al meu país, allà vaig ser segrestat i condemnat encara que per altres motius, però ara estic fora de perill a Espanya, i els demano que es quedin”, diu. Assassinats i atacs a esglésies han augmentat des de la guerra. En època de Saddam hi havia al país 1.500.000 cristians –entre siríacs, caldeus i ortodoxos–, i es calcula que ara n´hi ha entre 300.000 i 500.000. Els que fugen busquen un lloc segur a Europa, els Estats Units o Austràlia. A Salam també li dol la pèrdua cultural que implica aquest èxode. “Els caldeus tenim una història antiga, estem a Mesopotàmia des del segle I, som de l´Església de sant Tomàs, l´islam hi va arribar després, i no tenim cap motui per marxar de la nostra terra”, recorda. Els caldeus parlen arameu, però “la segona generació que s´està criant a França o a Alemanya ja no coneix l´idioma”, lamenta. Tot i que l´islam prohibeix el consum d´alcohol, en època de Saddam es tolerava; exclosos d´aquest precepte, els cristians solien vendre alcohol. “Van començar els atacs a botigues i les amenaces”, diu Salam. La seva família es dedicava a aquest negoci.