Cos sagrat, cos esquinçat.

Per Alfons Puigarnau
Publicat el 24 d'agost de 2010

Que quina és l'arrel de l'espinosa qüestió del burca...? Sens dubte, el valor de la corporalitat humana. Per saber opinar sobre si burca si o niqab no, convé veure que l'aparença corporal ens distingeix a els humans d'un gos salsitxa vestit amb armilla de ratlles. En rigor, el gos no es vesteix. Diria que hi ha un sentit estètic que gaudeix d'un plus inèdit de racionalitat estètica.

A què es refereix aquesta racionalitat estètica...? Tot cos humà s'identifica cap a fora, però fonamentalment s'experimenta cap endins. Possiblement, la identitat corporal és exterioritzada com a conseqüència d'un sentiment íntim, no visible, que experimenta la persona davant de si mateixa i que eventualment manifesta. L'estètica corporal bascula entre un amagar-hi i un mostrar-se. És una escletxa obert entre l'afirmació d'una intimitat pudorosa i la negació impúdica de l'aparadorisme.

La dona que decideix vestir la dissortada indumentària mostra la seva intimitat amagant el seu cos a aquelles persones que, sense legitimitat, podrien desitjar. Perquè aquest vestit la esquinça obertament: conviccions religioses encara que no apareguin en l'Alcorà, rol femení en el si del matrimoni, renúncia al món laboral fora de la casa, o fins i tot una inèdita sensualitat femenina. Al mateix temps, per la mateixa connexió amb la seva vida íntima, la dona que s'exhibeix corporalment apareix com mutilada en la seva interioritat.

En explicitar gairebé tot físicament, poc queda per a una comunicació més profunda. En realitat, la intimitat de qui es mostra queda eclipsada per la seva pròpia presència corporal. Ha perdut valor davant si mateixa i vessa el buit del que se sent avergonyida.

Un qué de sagrat té aquesta connexió entre mostrar i amagar. Potser manifestacions socioculturals problemàtiques com l'oriental burca (que amaga el físic i ensenya el anímic) i l'occidental nu (que mostra el físic i amaga l'íntim) es deguin a la progressiva secularització del cos. Aquest mateix que a Orient dessacralitza negant-se i a Occident es secularitza mostrant-se. ¿No serà que, en escandalitzar-nos, estem davant d'un mirall en el qual Orient representa aquesta mateixa imatge que rebutja Occident?

Alfons Puigarnau, professor d´Estética i Teoria de les Arts, Universitat Internacional de Catalunya