Va rebre el Premi Nobel a l´edat de 44 anys el 1957, com a homenatge per la seva novel·la “La Pesta”. Tres anys després, el 4 de gener de 1960, va morir al volant del seu FACEL-Vega, mentre tornava cap a ParÃs en companyia de l´editor Michel Gallimard (el qual també morà pocs dies després). Massa jove per morir. Camus va ser un filòsof o bé fou, sobretot, un escriptor? Aquesta és la pregunta que es fa molta gent. En un dels quaderns publicats fa alguns anys, ell, a la seva manera, va resoldre la qüestió amb un moviment rà pid de ploma: "sóc sobretot un “artista", i qui 
filosofa és també l´artista que tinc dintre meu: l´explicació és ben senzilla d´entendre si tenim en compte que “penso d´acord amb les paraules i no amb les idees". Ell no creia prou en el poder de la raó per donar suport a un sistema de pensament, però això no disminueix el carà cter filosòfic, fins i tot metafÃsic, de la seva obra. En aquests termes, l´estudiant Rinaldis Antonio –quan va rebre el seu doctorat a la Universitat Catòlica de Milà , sota la direcció de Francisco Bottur– va optar per estudiar la relació de Camus amb el fet religiós, en un estudi que es publicarà pròximament. Donem aquà alguns avenços.
Professor Rinaldis, abans d´abordar directament la qüestió del "fet sagrat" o "religiós" en Camus, comencem per la qüestió potser més difÃcil: com descriure la filosofia de Camus?
"Roger Quilliot, en un llibre publicat el 1997, el defineix com el pensador que conjumina tres elements no fà cils de conciliar: d´una banda, un ateisme decidit; d´una altra, un amor apassionat per la vida; i finalment, el seu afany per aprofundir en la necessitat de justÃcia". Efectivament, aquestes paraules representen la sÃntesi dels tres, diguem-ne, prejudicis que s´han anat consolidant al voltant del pensament d'Albert Camus.
Ell es va enfrontar diverses vegades amb la fe cristiana, però mai no va arribar a participar-hi. Com interpreta aquesta manca de fe?
"Essencialment per la seva decisió de negar la immortalitat de l´à nima. En altres paraules, Camus va rebutjar l´esperança cristiana perquè la interpretava com una mena de resignació fatalista. Per això, Charles Moeller insereix Camus en l´apartat de la "literatura de la felicitat" i no pas en la de "la salvació"; si la salvació és una fuita irracional, l´única certesa es limita només al món sensible i a la felicitat purament humana i terrenal. Segons molts crÃtics, en Camus hi trobarÃem una fusió d´escepticisme empirista i d´una racionalitat dessacralitzada. El resultat ens donaria allò que Albert Maquet defineix com "la incapacitat d'obrir-se a una veritat absoluta".
Camus no confessa cap creença, però alhora es nega a ser comptat entre els "existencialistes"...
"En efecte, aixà és. El lloc que ocupa Camus és força singular. No es pot posar en el bà ndol del Cristianisme –si em permeten dir-ho– però, alhora és rebutjat també pels principals representants de l´existencialisme, com Sartre, que el qualifica de 'antiteista´, l´acusa de preocupar-se massa de Déu i massa poc de l´home i d´ocupar-se molt de la injustÃcia social". I la crÃtica catòlica com qualifica la seva espiritualitat? Per Rem Cantoni "la sensibilitat de Camus no donaria lloc a l´orgull tÃpic del subjecte prà ctic, sinó que aquesta sensibilitat es converteix més aviat en una forma d´humanisme integral, que expressa l´anhel d´un absolut, que mai no pot assolir-se".
És una observació interessant que sembla cridar encara més l´atenció cap als tres punts de partida a partir dels quals vostè treballà en la seva investigació sobre Camus: no és aix�
Exactament. Els tres elements identificats per Quilliot –l´ateisme, el paganisme i la justÃcia– es poden llegir de maneres diferents en funció de la categoria del fet sagrat o religiós, tal com assenyala Johann Peter Hebel: 'Podem admetre-ho o no, però hem de ser com plantes que han de créixer ben arrelades a la terra si volen florir i donar fruit en tota mena d´espais vivents'. Si acceptem aquesta lectura del fet sagrat, Camus es trobaria entre els dos nivells, en la intersecció o espai entre el cel i la terra, entre la vida humà i la divina".
¿Camus aborda directament el tema del fet religiós en els seus escrits?
"No; tot i que sempre hi ha una presència que fa que sembli que s'hi aproximi. En Camús no hi ha una teoria real del sagrat: primordialment pel seu rebuig d´una filosofia sistemà tica. Però, tanmateix, és possible identificar elements fragmentats i dispersos de la sacralitat tant en totes les seves obres de ficció com en la seva activitat literà ria en general. En primer lloc, en l´estudi sobre Plotà i Sant AgustÃ, que fou la seva tesi doctoral, si troben il·lustrats alguns elements essencials: la barreja entre la dimensió artÃstica i la dimensió religiosa, el desig del món divÃ; i també hi apareix l´absurditat del divorci entre el jo i el món, fet impensable si no hi hagués una influent excel·lència radical de l´ésser humà sobre la realitat, formada per la nostà lgia de l'absolut i el teatre de la impossibilitat, admirablement resumides en la figura de Cal·lÃgula, el qual representa la bretxa entre l´aspiració humana de felicitat absoluta i el silenci del món, que en l´esmentada obra es manifesta en la bogeria total de l´emperador".
Fins i tot ¿en la idea de revolta –tan estimada per Camus– hi ha algun punt de transcendència?
"Jo diria que sÃ. La idea està relacionada amb l´arquetip de la naturalesa humana, afirmada i defensada en contra tota mena de tirania: pel que cada revolta és retrospectiva i nostà lgica. Això explica la desconfiança de Camus envers els enfrontaments de historicismes, com el marxista, que posaven el fi de la història al final del procés històric, justificant qualsevol acció al servei d´una utopia que es construeix al llarg de l´esdevenidor".
En conclusió, com apareix el fet sagrat i religiós en la vasta obra de Camus?
"No es presenta mai com a possessió, però en el seu aspecte subjectiu és anhel nostà lgic, que es converteix en tragèdia per la incapacitat d´arribar a un acord i una reconciliació. Camus és el pensador de la tensió existencial cap a la transcendència, un fet que mostra que l´home de la modernitat ja no creu poder trobar-la. Al mateix temps, és un dels més curosos i atents detractors de les falses creences d´un humanisme integral, que ha negat el fet divÃ, i que amb això s´arrisca constantment a ser vÃctima de l´engany de la història o de la tècnica".
Davide Gianluca Bianchi
http://www.avvenire.it/Cultura/Camus rivolta del sacro_201001021301174870000.htm
