¿Caminem com somnàmbuls davant d'un gran infanticidi?

Per Lea Singh
Publicat el 08 de desembre de 2011

MercatorNet
29 novembre 2011

La ment humana pot compaginar flagrants contradiccions, però per a això ha de bloquejar certes veritats desagradables. De sobte ha saltat a Filadèlfia una veritat realment incòmoda, en ser descoberta a principis d'aquest

any una veritable Casa dels Horrors, una clínica avortista. En aquesta clínica van ser assassinats nens viables després d´haver-se completat el seu naixement induït. El personal de la clínica ha testificat que en centenars d'ocasions nadons en segon i tercer trimestre que respiraven, es movien, i fins i tot ploraven, van ser assassinats tallant-los el coll o trencant-los l'espina dorsal.

Gairebé tothom està d'acord que la mort dels nadons constitueix un assassinat. I aquesta és també la llei per la qual el Dr. Kermit Gosnell, propietari de la clínica, podria enfrontar-se a la pena de mort si és declarat culpable. En les últimes setmanes, cinc dels seus empleats s'han declarat culpables de diversos càrrecs, incloent assassinat, i alguns poden ser condemnats a centenars d'anys de presó.

No obstant això, els avortaments tardans no són il·legals al Canadà ni en moltes parts dels Estats Units, fins i tot si tenen lloc just abans del moment del naixement natural. Si Gosnell hagués decidit actuar de manera clínicament acceptable per desmembrament o mort del fetus dins l'úter abans del seu naixement, molt probablement seria ara un heroi als ulls de molts per proporcionar un servei essencial que permet a les dones exercir els seus drets. Qui sap si podria haver obtingut la distinció civil més alta; fa tan sols tres anys que es va atorgar l'Orde de Canadà a Henry Morgentaler, un home que afirma haver realitzat personalment més de 100.000 avortaments.

Potser estic malalta, o hi ha una situació d'esquizofrènia en una societat que clama i reclama amb indignació davant l'assassinat d'un nen a la llum del dia, però que l'aprova tranquil·lament quan ocorre en la foscor de la matriu? Estem parlant aquí d'aquest nen, exactament en el mateix moment de la gestació, la única diferència rau en la ubicació del

difunt. Si som capaços de matar un nadó dins el ventre, per què no fora de la matriu? Molts nadons viables són condemnats a mort en les clíniques d'avortament tardà en tots els Estats Units, potser alguns al Canadà. Nosaltres en diem "avortament", però a la llum del dia, aquestes accions són clarament "assassinat".

L'Informe del Gran Jurat en el cas Gosnell incloïa algunes fotos dels nadons viables avortats, que s'havien trobat a la clínica. Com a mare de tres fills, el meu cor es va disparar a la vista d'aquests pobrissons. Feia tot just vuit setmanes que jo havia donat la benvinguda al món a la meva filleta, i aquells nadons semblaven iguals que ella. Nens completament formats, físicament perfectes i totalment indefensos, que a l'hora de la seva entrada al món depenien totalment de les cures dels altres. Un dels empleats de Gosnell va testificar que al voltant de deu d'aquests nens eren prou grans com per portar roba de nadó:

Pregunta. I què va passar amb els deu nadons que havien sortit ja de la seva mare, que eren prou grans perquè vostè pogués posar-los la roba i emportar-se'ls a casa i cuidar-los, i que es movien, què va veure vostè que els passava?

Resposta. Els va matar.

Aquesta és la crua realitat de tot avortament tardà. Cap dels bells i innocents nadons pot ser substituït, i la pèrdua de les seves vides és certament lamentable. És evident que la pràctica de Gosnell va ser horrible, però cal preguntar-se per què no és acusat del mateix delicte qualsevol avortista tardà.

Molts defensors de l'avortament van reaccionar davant les notícies de la clínica de Gosnell, culpant a les lleis que restringeixen l'accés a l'avortament. El seu argument era que quan l'avortament tardà és il·legal, com ho és a

Pennsylvania, les dones embarassades han de recórrer desesperades a clíniques d'avortament brut i perillós, com la regida per Gosnell. De fet, Gosnell també està sent acusat de la mort de dues dones, i moltes altres van patir complicacions mèdiques derivades dels seus procediments. Però en aquests arguments dels defensors de l'avortament falta una cosa essencial, perquè les millors condicions clíniques no protegeixen en definitiva les vides d'aquelles petites criatures. Òbviament, la pèrdua d'aquestes vides és acceptable per als que defensen els avortaments, ja que és part del preu que estan disposats a pagar pel suposat dret d'elecció d'una dona.

Pot ser que em diguin que el "fetus" no és realment un nen, però no ho és fins que... Fins quan? Cadascú té diferents criteris. Alguns creuen que no és un nadó fins al seu naixement, d´altres fins al moment arbitrari de la viabilitat fora de l'úter, cosa que resulta variable en funció de la tecnologia mèdica. En aquest moment incert, "part del cos de la dona" que té forma de nen es transforma, pel que sembla, en un ésser humà. Aquests arguments van en contra del sentit comú, i em pregunto quantes persones se'ls creuen realment.

Avui més que mai és difícil mantenir el mite que el fetus és només una part de la dona en lloc d'un individu singular. La tecnologia, la ciència i la medicina ens han posat de manifest la veritat amb encegadora claredat. En el meu primer

embaràs em van fer un ultrasò a les sis setmanes, moment en què moltes dones encara no saben que estan embarassades, i la pantalla ja va mostrar un petit nadó perfectament format. Les proves genètiques haurien confirmat que aquest nadó tenia el seu propi ADN, independent del meu, i qualsevol biòleg hauria confirmat que es tractava d'un organisme viu. I només unes poques setmanes més tard, al voltant de les 24 setmanes, el meu nadó hauria pogut néixer abans de temps i segurament sobreviure.

Tenint en compte tot el que sabem sobre l'ésser humà no nascut, em queda clar que la força impulsora de l'avortament és més voluntarietat actual que pura ignorància. La nostra societat vol que l'avortament sigui legal amb independència de la realitat. No és que no sapiguem la veritat, sinó que no volem que ens la recordin. Es tracta d'una estranya bogeria: equips de metges que lluiten per mantenir vius els nens prematurs en uns hospitals en els quals, en un pis més amunt, els nadons estan sent assassinats i rebutjats.

L'avortament fa que la nostra societat hagi de fer jocs malabars amb el seu desdoblament de personalitat. A Canadà es plora als 158 membres de les Forces canadenques que van morir a l'Afganistan des de 2002. I no obstant això, d'acord amb Statistics Canada, prop de 100.000 nens moren per avortament cada any al nostre país; al voltant de 3 milions

des de 1969. Als Estats Units han tingut lloc innombrables commemoracions per recordar les gairebé 3000 persones que van morir en els atacs al World Trade Center. Aquestes morts van portar als Estats Units a llançar una guerra total contra el terrorisme. I no obstant això, més d'un milió de nens perden la vida cada any per avortament, un total de més de 50 milions d'avortaments des de l'any 1973. El resultat? La majoria de les vegades les veus, tant dels comunicadors com dels responsables de les decisions, segueixen sent de suport a l'avortament i no d'oposició.

En una societat on sembla haver cessat la moralitat, és fàcil resignar-se i mantenir-se passiu davant d'una onada que resulta aclaparadora. I no obstant això ... En el curt "180" [180movie.com] que es va difondre a YouTube recentment, una dona discutint l'Holocaust fa una pregunta feridora: "On era el món, on estaven tots?" Sembla ara del tot incomprensible que sis milions de jueus fossin assassinats en els camps de concentració, amb tan poca oposició per part de la població alemanya. Però un dia, els nostres néts ens poden formular una pregunta similar pel que fa als desafiaments culturals actuals: on era tot el món?; on estàvem nosaltres?

Parlar de la veritat pot fer-nos aparèixer com ximples. I això és només el començament. Avui en dia, és un trist fet que l'oposició a l'avortament pot costar a una persona la seva feina i fins i tot la seva carrera. Vostè també podria perdre els

seus amics, la seva posició en un cercle social, la seva invitació a conferències. Pot arribar el dia en que la seva posició sobre l'avortament podria fins i tot costar-li la seva llibertat.

Per a mi, com antiga refugiada política de la Txecoslovàquia comunista, tot això sona familiarment intranquil·litzant. Per aquell temps la majoria de la gent al nostre país també es mantenia en silenci, i molts temien les repercussions que es derivarien si s'oposaven obertament al règim. Però varem tenir uns pocs dissidents, i això va marcar la diferència. Un d'ells, Václav Havel, es va convertir més tard en el primer president de la Txecoslovàquia lliure.

La veritat és una cosa molt poderosa; al llarg de la història, sempre ha guanyat les batalles morals, i no tinc cap dubte que un dia, l'avortament serà rebutjat i reconegut com un mal innombrable. Fins que arribi aquest dia el viatge segueix requerint valentia i sacrifici per part dels qui tenen la responsabilitat que comporta conèixer la veritat. Ens correspon a nosaltres despertar la consciència de la nostra societat, persona a persona.