Usurers

Ja no hi ha usurers? La situació actual ens fa pensar que sí. Per saber si un préstec és usura o no convé precisar algunes coses. És una cosa clara que la 'usura' en sentit estricte (cobrament exagerat en el tipus d'interès en el contracte de préstec) és una immoralitat. Sant Tomàs va sostenir que el préstec és essencialment gratuït i tota usura injusta, i així aquest judici fou adoptat en els Concilis medievals; fins i tot, el Concili de Vienne (any 1315) va declarar que havia de ser castigat com a heretge qui afirmés que la usura no és pecat. Per tant, la doctrina tradicional sosté que és un abús exigir interès per alguna cosa que hauria de ser essencialment gratuïta: el contracte de mutu o préstec. Seguint a Aristòtil no veien que es pugui guanyar diners amb diners, doncs els diners són només un símbol sense valor en si.

Avui és important la presència de bancs i prestamistes en l'economia. Aquesta activitat ha estat molt beneficiosa en el comerç, en la indústria i en el bé comú. Ha canviat la doctrina i ens podem preguntar: la usura ja no és pecat ? La usura segueix sent pecat, i molt greu, pel fet d´aprofitar-se de la necessitat del pobre i portar-lo a la misèria. Però s'ha aprofundit en els contractes en què intervenen els diners. Potser succeeix que, en el fet de prestar, aparegui un dany, o que desaparegui un guany, és a dir, el que hauria guanyat el prestador guardant la seva cosa o els diners per emprar-lo en un altre contracte lícit. A més, s'ha de tenir en compte el risc del qui presta potser perquè no podrà recuperar el préstec, ja que és obvi que els negocis podrien sortir malament. Si el que rep el préstec assegura la devolució per mitjà de peces suficients ja no es poden demanar interessos pel perill que corre el capital, sinó només pel dany emergent o el lucre cessant. Si el perill obeeix únicament a la pobresa del prestatari, es pot pecar contra la caritat exigint-li per damunt de les seves forces un lucre proporcionat al perill del capital. Un altre motiu per posar interessos és la quantitat o multa que haurà de pagar el prestatari, a més del capital, si no torna aquest al seu temps, però la pena ha de ser moderada i proporcionada a la culpa. La llei civil contempla aquest tema; l´interès expressament assenyalat per la llei rep el nom d'interès legal.

Quina és la taxa d'interès que es manté en els límits de la justícia? En la pràctica és lícit acomodar-se en això: a l'ús rebut entre persones honorables, de reconeguda serietat professional i de irreprotxable moralitat. Si el criteri moral de la societat s'ha deteriorat serà molt difícil poder-lo mesurar, i per això convé afegir més criteris com pot ser el de determinar què és interès just o guany moderat i lícit; aquest seria el que respon al que es pogués esperar dels diners prestats, descomptant el valor del treball o de la indústria.

En definitiva, quan hi ha usura? Quan sense cap títol extrínsec al contracte es percep interès pel simple préstec com a tal. Convé precisar que el que per algun títol extrínsec al contracte percep els interessos legals o lliurement convinguts dins dels justos límits, no comet usura.

Es pot fonar que el contracte sigui usurari o enganyós per la necessitat del qui ho demana. No és lícit mai percebre interessos majors per la major necessitat que tingui el prestatari de rebre el préstec o pel major profit que li reportarà el mateix. El primer seria abusar de la desgràcia aliena, i la segona, vendre com a propi l'aliè. Des del punt de vista moral el pecat de usura s'equipara al furt i per tant qui ha comès aquest pecat està obligat en justícia a restituir els guanys haguts en la usura als deutors o sinó als seus hereus, i si aquests són desconeguts, a els pobres o per a obres de pietat.

Enrique Cases