Una mare és un tresor

El bé de la vida s'ha desplegat en el cosmos en un immens ventall, format per milions d'espècies vivents. S'ha modelat així una diversitat encisadora i magnífica. Ha succeït un gran fet: ha estat tot com si una immensa pinzellada, multicolor i multivariant, hagués recorregut veloçment la terra, decorant-la i embellint-la. Ornament que la saviesa arquitectònica ha realitzat a la casa del nostre món. Bellesa que és alhora rampa ascendent que va recorrent els graus de perfecció dels éssers. Quan els ulls contemplatius, gradualment pugen els esglaons d'aquesta escala de l'ésser, semblen sospirar per tal d´arribar a una perfecció encara més alta, per una set d'alçada, per anar més enllà d'aquests reflexos del Sol. És clar que amb la seva dolça música i amb el formós despertar del Sol, el magnífic artista que ha plasmat obra tan immensa, ens ha arribat al cor. Un cim crida a un altre cim! Una admiració crida a una altra admiració!

Aquest cosmos, al seu torn, és un lloc per ser transformat i cultivat. Un bloc de marbre serveix per extreure´n una preciosa escultura, una selva pot ser convertida en un jardí,... En aquesta obra transformadora intervé, naturalment, la eficient i útil tècnica. Però, encara que l'home ha de traçar immenses autopistes, no pot viure només de menjar asfalt. L'ésser humà no pot, a l'estil del corc, viure només de fusta. És com si la persona humana necessités de la força humanitzadora del roser, ple de magnífiques roses belles, on les mans del gran artista s´hi troben encara recents. És com si l'home i la dona necessitessin el majestuós i veloç vol de l'àguila i el seu entranyable niu. És la misteriosa atracció de la vida i de la natura. Certament, la vida en la seva multiplicitat de manifestacions, té un poder brillant, fulgurant, resplendent, enlluernador i, fins i tot, esglaiador. Per contrast, la mort de l'animal irracional amb les seves múltiples manifestacions (privació del bé de la vida, impressionant desaparició d'aquella meravella, estat inert, putrefacció i altres efectes molt desagradables) ens causa una profunda repugnància i com una ferida en l'ànima. El cor humà es troba decididament del costat de la vida i no del costat d´Auschwitz, o sigui de la mort. L'ésser humà vol una cultura de la vida i no una marea negra de la mort o una cultura de la mort. La persona necessita de la natura, de l'explosió o aparició de la vida, de la biodiversitat. En definitiva, tots necessitem moltíssim del gran tresor vivent.

Si gran és la sensibilitat cap a la grandesa i majestuositat de la natura i cap al seu gran valor, paradoxalment, de vegades, el sentiment d´admiració cap a l'ésser humà, home i dona, nen i nena, ancià i anciana, no nascut i no nascuda, no està molt desenvolupat. És com si alguns ecologistes oblidessin que l'home no deixa de ser un animal, per molt racional que sigui. Animal perquè no li falta cap de les perfeccions que tenen els animals irracionals: un ànima o principi de vida més perfecte que el dels vegetals, etc. Però, a més a més, l'ésser humà té altres perfeccions, les quals no es troben en el món de les bèsties. L'home somriu. Aquells ecologistes que no han arribat a estar convençuts de l'espiritualitat i immortalitat de l'ànima humana –però que volen salvaguardar la naturalesa–, si volen ser coherents amb sí mateixos, hauran de protegir l'espècie animal humana, una espècie animal especialment perfecta i valuosa. A més, sense l'home quedaria el cosmos molt incomplet. El món seria llavors com una mena de via enmig de la qual s'ha instal·lat un gran forat, una gran absència. Sense l'home quedaria el món sense la seva gran síntesi. La poesia del món actual quedaria aleshores com ferida, ensangonada, trencada i malmesa.

Encara que l'home no només és capaç del bé sinó també del mal, cal tornar a meravellar-se contemplant l'home. Saber tenir, de nou, aquella mirada pura, cristal·lina, transparent, que sap veure el valor del que és valuós i que sap descobrir la grandesa i la majestuositat de l'ésser humà. S´ha de tornar a trobar l´admiració davant de la meravella de l'home en la seva força intel·lectual, la qual és capaç d'albergar en el si del seu enteniment tot un món. Cal recuperar la sorpresa davant d'aquest cor humà que és capaç d'estimar Déu, que pot gaudir eternament de Déu infinitament bo, bonic i gran. Meravellar-se d'aquest cor que pot abraçar Déu i enamorar-se d'Ell pels segles dels segles. Davant d´aquesta ànima humana, espiritual i immortal, feta per a coses grans, però que molt grans, només és possible una cosa: donar grans salts d'alegria!

La meravella de l'ésser humà comença en l'instant mateix de la fecundació. És ja en aquest mateix moment que comença a existir una persona humana. L'anàlisi genètic declara clarament que es tracta ja d'una nova vida humana, d'un nou ésser humà, de quelcom que disposa d'un codi genètic que el diferencia de qualsevol altra espècie vivent. Comença llavors la carrera de la vida. És el mateix tu, el que es troba en el punt de partida, el que es troba en la maduresa i el que es troba en el moment final de l'existència. L'arc de la vida des del seu inici, en la fecundació, fins al moment de la mort, no és res més que l'arc que va del tu al mateix tu. En el camí de la vida es van donant passos a través de l'existència mortal, però sempre és el mateix el pelegrí que va caminant des del punt de partida fins al punt d'arribada. Tot l'arc de la vida no és cap altra cosa que l'anar del tu, al inici, al mateix tu, al final. Tot l'arc és el tu-tu o el jo-jo. Tot està en la informació genètica, no hi ha discontinuïtat, sinó que només hi ha un desplegament del que està genèticament escrit. L'home lliure va recorrent el camí hàbilment traçat per endavant. Aquest home, essent sempre el mateix, és sempre igualment valuós en tant que home. I, per això, sempre s'ha d'ajudar, mai no pot segar-se la seva vida. Més encara, com més feble és, més mereix ser ajudat, més necessita de l'ajuda dels altres homes. Tant l'avortament com l'eutanàsia provocada tenen un plus d'injustícia; són més injustes que la mort provocada d'una persona adulta sana, la qual és menys feble que el no nascut. Les ànimes grans, gegantines, són les úniques que són capaces d'inclinar-se davant els petits. Són aquestes les úniques a les quals els arriba fins el cor el gemec del feble i se´ls entendreixen les entranyes.

Dins la família humana el fill és estimat per si mateix, pel fet de ser fill. Allí, la persona és estimada per ser persona. Les mares senten seu cor inclinat a tenir cura amorosament del seu nen petit i feble, més necessitat. Un simple somriure del petitó els proporciona una gran felicitat. Atès que sóc conscient d'això, entenc molt bé aquella pancarta que portava un jove en una manifestació en suport de la vida: "Visca la mare que hem va parir!". En diverses ocasions he sentit a homes ben barbats exclamar: un cor de mare és una de les coses més grans d´aquest món. Les mares, amb la seva generosa obertura a la vida i amb les seves amoroses atencions, han deixat un dolç record al cor de tots els éssers humans. I quan pensem en el dia gran en què la nostra mare va arribar al món, només podem pensar plens d'admiració i amb el cor tocat: aquell dia una bella flor va néixer! I brollen els afectes suaus, agraïts, inexpressables, palpitants, com les onades del mar que emplenen o inunden el nostre cor. Gràcies siguin donades a Déu per tanta bondat, pel dia en que se´ns va donar una mare!