Solidaritat

Per Josep Vall i Mundó
Publicat el 14 de gener de 2012

És un dels tants camins per eliminar o pal·liar necessitats urgents.

La recollida o recapte de queviures per al banc d´aliments, l´aportació de donatius durant la llarga marató de TV3 per a la investigació de transplantaments i regeneració de teixits, les diverses trobades benefiques –concerts, subhastes, encontres culturals, etc.– ens han mostrat el tarannà generós de la societat civil envers els més necessitats. Tot això

ha deixat ben palès que la nostra societat, –els ciutadans de a peu i d´extraccions ben diferents– s´han pres seriosament el compromís d´ajut amb els menys afavorits materialment –indigents, aturats, famílies que no poden acabar el mes, etc.– i amb tots aquells malats que quedarien en una situació de desnonament pel que fa a la seva salut, si no rebessin òrgans d´un proïsme generós.

És només un dels tants camins per eliminar o pal·liar necessitats urgents en un món que està abocat a entendre´s, si vol sobreviure amb dignitat. No podem parlar de societat de benestar purament material si no ho veiem com una qüestió d´amor i de justícia que es posa en pràctica de manera desinteressada i absolutament voluntària. Aquesta és la bona solidaritat humana. Moltes vegades ens hem culpat d´egoismes personals i estructurals. Ho hem fet també hipòcritament. Ara s´ha vist que els ciutadans de bon cor, durant les vacances o festes de Nadal, ens ho han desmentit. Podem encara comptar amb molta gent que viu la bella tendresa de cor, que mira el “rostre de l´altre” i que es compadeix davant la pobresa i la malaltia.

Un antic Pare de l´església –Joan Crisòstom– escrivia: “No fer participar als pobres dels nostres propis béns és robar-los i llevar-los la vida. Allò que posseïm no són béns nostres, sinó que són els seus”. I això és el fa calladament tanta gent de col·labora en moltes iniciatives solidàries, que també es concreten: succeeix amb Càritas, variades ONG´s, institucions conegudes del Raval i altres tan estimades com poden ser, a manera d´exemple, el Cottolengo de Barcelona, etc. Són el contrapès moral d´un consumisme decebedor.

I, per això, hi ha sempre el nen indefens que gemega de fam, un malalt que sent decandir en un llit les forces del seu

cos, un ancià que es veu marginat pels seus propis parents... Molts d´ells tan sols “suportats” en la nostra societat benestant o productiva. Hem de fer-hi més.

Per un altre costat –aquest és el gran contrast– es multipliquen els estafadors, els qui sense cap mena de pudor pregonen els seus guanys, banquers, polítics que han de cessar per raó de negocis bruts i inconfessables, directius de Caixes que s´autoblinden amb retirs milionaris, empreses amb un rerefons dubtós... Mentrestant continuem veient pels carrers persones que demanen almoina, que busquen en els contenidors, que dormen en un portal... Ens neguiteja la pobresa? Ens sorprenen les notícies dels escàndols financers? Aportem quelcom per poder reparar les injustícies? Doncs, sí. Veiem que molts conciutadans són solidaris quan es truca a la seva porta. I això suposa una gran satisfacció en uns moments en què potser no ho esperàvem. Els valors com la caritat, la compassió, el saber compartir... es mantenen vius.

M´ha vingut al cap –així com de sobte– la encara “desconeguda figura”, en alguns aspectes, d´en Verdaguer, el nostre universal i genial escriptor. Potser, per a alguns mossèn Cinto es va “passar o extralimitar” quan acollí tota mena de pobres al Palau Moja, quan se

solidaritzà amb les víctimes del terratrèmol d´Andalusia, quan visità els centenars d´indigents de la nostra capital...

La proximitat als pobres, la seva sensibilitat envers els més necessitats, s´afinà quan retornà de Terra Santa. Tenim, per exemple, una narració –L' “Almoina retornada”– que mostra el seu esperit solidari amb el seu agraïment a un pobre, tal com podem llegir en les seves obres completes. Mossèn Cinto explica que sota el més meridional dels sis turons que baixen del Tibidabo, a Sant Martí dels Provençals, hi vivia un valencià, anomenat el moro, al qual ell li portava un ajut i que “s´havia deslliurat de les urpes del prestamista, o sia, del escanyapobres”. El pobre tenia penjada a la paret una guitarra i va voler tocar-li una peça. Aleshores l´escriptor diu que va interpretar “la tonada més bonica que en els millors temps havia tocat en les vesprades de lluna sota les reixes del seu poble”. Verdaguer s´emocionà: “Jo havia anat a fer-li una petita almoina i ell n´havia fet a mi..., de l´alegria del seu cor”.

En una altra narració –'Lo cornamusaire´– escriu mossèn Cinto: “Travessant la Rambla, enfilí el carrer Tallers, per lo cantó de la ciutat en què es veuen més a prop la verdor dels camps i la blavor de les muntanyes”...”Passant Tallers amunt, vegí sortir-ne un gallego de barba blanca i figura venerable, tocant meravellosament l´enserrada cornamusa”. Verdaguer s´adonà que un ric o un panxacontent insultà el músic captaire. Però aquest seguí fent el mateix com si res. I Verdaguer comenta, commogut: “La seva serenitat impertorbable em deixà avergonyit i confós, més i millor que si m´hagués llegit un capítol de la 'Imitació de Jesucrist´".

Aquesta sensibilitat no l´ha perdut el nostre poble, gràcies a les pregones arrels cristianes que mantenim, tal vegada sense saber-ho. Són aquestes rels les que ens mouen a la solidaritat esmentada en el passat Nadal, en temps difícils econòmicament com els actuals. Ens adonem de seguida que molts estan pitjor i que ens necessiten. Tot això ens portaria a fer consideracions sobre qui es pobre i qui és ric, si ens hi sentim al·ludits quan es parla de béns superflus, de béns convenients i de béns necessaris. Reaccionem amb sensibilitat com han

fet tants conciutadans nostres? Ens mantenim en la postura cristiana de l´amor, la comunió i la compassió? Ens porta a ser cada dia més solidaris? Ens hem apartat del embrutidor consumisme en els passats dies de Nadal, Any Nou i Reis? Hem procurat viure una ben entesa austeritat?

Haurem de filar cada dia més prim, per arribar a aquestes metes, en les nostres manifestacions personals i familiars; no haurem de cedir davant les temptacions de dispendis –no dic despeses– escandalosos o excessius, donant del poc o molt que puguem posseir. Al costat nostre hi ha sempre un germà –un rostre– que ens demana ajut, perquè pobre o malalt no es val per si mateix. Li hem d´estendre la mà i tocar la seva que ben estesa ens “mira” amb un cor trencat pel dolor.

Benvinguda sigui tota mena de solidaritat!

Josep Vall i Mundó