Reptes ètics d'una societat globalitzada

La Llei Natural: “Punt de trobada” i “de partida” per al consens sobre els béns humans.

És possible arribar a un consens sobre temes ètics entre les diverses cultures que existeixen?

El document de la Comissió Teològica Internacional, publicat el passat mes de juny (2009), sota el títol "A la recerca d´una ètica universal: nova mirada sobre la Llei Natural", presenta una exposició actualitzada d´un tema tan clàssic com és el de l´anomenada "llei natural". Aquest document ofereix, sens dubte, noves llums a la llarga tradició filosòfica i teològica de més de vint segles (1).

El concepte de llei natural el trobem ja present en la filosofia grega, principalment a l´escola estoica, i en les grans tradicions sapiencials i religioses (hinduisme, budisme, taoisme, tradicions africanes i Islam), com assenyala el document.

L´integrés creixent que suscita aquesta qüestió, o potser més aviat per la seva actualitat, ve motivat, entre altres raons, perquè constitueix una mena de "vacuna" enfront del relativisme preponderant en la nostra cultura, la qual troba en l'anomenat "positivisme jurídic" la seva expressió més accentuada.

Aquesta és la qüestió que es planteja la professora Janne Haaland Matlary en un dels epígrafs del seu llibre "El temps de les dones. Notes per a un nou feminisme "(Madrid, 2000), on afirma que "el principal problema de la democràcia occidental moderna és la reducció de les qüestions ètiques a qüestions d´índole pragmàtica o política. Això resulta evident en la manca de respecte per la vida humana en els seus aspectes -diríem- no funcionals: els no nascuts, els discapacitats, els ancians i els malalts, i en fer dependre l´eliminació d´un ésser humà d´unes decisions pragmàtiques preses per majoria" (Ed. Rialp, Madrid 2000, pp. 157-159).

Sembla com si aquestes dues concepcions -relativisme i positivisme- s´haguessin convertit en els pilars del nostre sistema polític democràtic.

El fet de reconèixer l´existència, i la possibilitat de coneixement, d´una "llei natural" obre les portes a afirmar que tota persona té la capacitat de discernir “a priori” entre el bé i el mal en l'obrar humà; és a dir, poder-ho fer abans de qualsevol determinació jurídica i, de vegades, fins i tot en contra d'ella (com passa, per ex., en el cas del dret a la vida en supòsits com l'avortament i l´eutanàsia, avui tan seriosament debatuts).

El document de la CTI reconeix precisament que la racionalitat de l´ésser humà li permet descobrir i argumentar sobre els béns fonamentals de qualsevol persona. Admet, però, que per tal de reconèixer, a determinats béns humans, un caràcter absolut cal partir d´un concepte correcte de naturalesa.

Així, si s´entén per "naturalesa" només el que és comprovable en la seva dimensió física (el mer aspecte biològic); és a dir, si algun fenomen o fet es presenta com quelcom sense més ni més, no hi ha possibilitat de diàleg, perquè la biologia es troba tancada en si mateixa i a partir dels fets biològics no es poden deduir normes morals. I si algú intentés deduir normes morals a partir de la naturalesa així entesa, tindria raó Hume en dir que es tracta d´una "fal·làcia naturalista".

En segon lloc, també el racionalisme kantià, pretenent una "raó autònoma" que s´imposa com a norma per si mateixa i per a tots per igual, dificulta també un diàleg racional sobre els béns naturals fonamentals. La nostra facultat racional és capaç d´establir la bondat d'un determinat comportament ètic de les accions, no perquè jo ho faig, sinó perquè l´ésser humà està obert a la veritat sobre el bé, gràcies a la qual pot desenvolupar la llibertat en el sentit més correcte, com va afirmar l´encíclica “Veritatis splendor”, de Joan Pau II. En aquest document magisterial es qualifica amb el terme "teonomía participada" la racionalitat humana sobre el bé davant de la concepció kantiana d´una raó autònoma.

Llavors, com pot la persona conèixer el que és bo o dolent per a ell a partir del que anomenem "naturalesa humana"? L´home disposa d´un "hàbit", en terminologia aristotèlica, anomenat “sindèresi”, que permet a la raó pràctica conèixer les finalitats naturals de la persona (a través d´allò que realment són -i denominem- les tendències naturals) i els fins de les virtuts. A més, aquesta percepció d´allò que és bo i del que és dolent, es presenta "de manera preceptiva", és a dir, l´home ha de perseguir aquests fins de manera virtuosa. A partir d´aquí és com es pot conèixer o "experimentar" el que s´ha de fer (és l´experiència moral) i, posteriorment, per reflexió sobre aquesta experiència, s´estableixen o formulen els principis o normes morals.

Sant Tomàs, en definir la llei natural com una "participació en la llei eterna per la criatura racional", justifica la racionalitat d´aquesta "llei", precisament per fonamentar-se en la saviesa eterna, que és Déu mateix. Així, Benet XVI en la seva recent encíclica “Caritas in veritate” (2009) afirma que "en totes les cultures es donen singulars i múltiples convergències ètiques, expressions d´una mateixa naturalesa humana, volguda pel Creador, i que la saviesa ètica de la humanitat anomena llei natural. Aquesta llei moral universal és el fonament sòlid de tot diàleg cultural, religiós i polític, ajudant al pluralisme multiforme de les diverses cultures que no s´allunyin de la recerca comuna de la veritat, del bé i de Déu. Per tant, l´adhesió a aquesta llei escrita en els cors és la base de tota col·laboració social constructiva. En totes les cultures hi ha crostes que cal netejar i ombres que s´han d´aclarir. La fe cristiana, que s´encarna en tota mena de cultures transcendint-les, pot també ajudar-les a créixer en la convivència i en la solidaritat universal, en benefici del desenvolupament comunitari i planetari "(n.59 in fine).

Per això precisament, per la seva racionalitat, es pot arribar a conclusions comuns entre les diferents cultures, sense compartir, però, el seu fonament últim.

La llei natural no és, per tant, una cosa exclusiva de la fe cristiana, tot i que l'Església la reconegui i l´ensenyi, sinó que permet a tota persona argumentar sobre el comportament ètic i, especialment, sobre els valors i béns en què fonamentar la nostra vida en societat.

Miquel Masats i Roca

(1) Podeu trobar el document complet en:

http://www.temesdavui.org/ca/documents/etica_universal

NOTA: Si es desitja una bona síntesi del document de la CTI es pot veure el Servei de Aceprensa n º 42/09 (24 de juny 2009) de la professora Ana Marta González, de la Universitat de Navarra.