Quines intencions hi ha darrere la legislació avortista?

Per Victor Dios
Publicat el 15 de juliol de 2009

Fa temps vaig escriure que els partidaris més agressius de l´avortament no estan interessats en les qüestions científiques. N´hi ha prou en fer un cop d´ull als titulars dels mitjans de comunicació d´aquests dies passats per certificar que mantenen idèntica despreocupació per la ciència, encara més patent ara que fa uns anys. Tot allò de la diferenciació genètica de l´embrió en relació a la mare, o quines són les fases del desenvolupament embrionari, no passen de ser, per a ells, curiositats que ofereix la biologia, com tantes altres que es poden llegir en els llibres de text. Si van mostrar interès en alguna ocasió, els puc assegurar que fou per motivacions merament utilitàries, com la de comprovar si aquesta informació els podia ser útil de cara als seus plans, que no eren altra cosa que buscar justificacions per tal de poder ampliar els terminis en què cabria despenalitzar l´avortament.

Estem davant una nova batalla legislativa a Espanya encaminada a un objectiu molt més ambiciós: fer de l´avortament una realitat tan normal i anodina com és una operació de cirurgia estètica, segons es desprèn de las recents declaracions d´una de les ministres del Govern. Amb motiu d´aquesta nova ofensiva pro-avortista, - esquivant el caràcter, bastant clar, de maniobra de distracció política - voldria fer algunes consideracions de fons, que poden resultar dures, però que són imprescindibles. Perquè si volem comprendre la situació actual d´una manera propera a la realitat, farem bé de distanciar-nos de la materialitat dels arguments esgrimits, i també d´aquest escenari virtual en què es dóna, per descomptat que es produeix el debat; la qual cosa no és sinó una gran cortina de fum que ens distreu, als uns i als altres, dels motius reals que són objecte de discussió. L´ocasió actual és aquella que ens obliga a aquest tipus de consideracions més radicals, doncs els mateixos defensors de la llei s'estan manifestant sense complexes com a promotors més aviat de l´avortament en sí, del mer avortament, que no pas com a defensors de la seva despenalització, en determinats supòsits. Ara es vol fer veure que la despenalització de l´avortament ha passat a ser un objectiu obsolet. No es tracta ja del fet de despenalitzar, sinó el d´incloure l'avortament dintre dels tant publicitats com impropis 'drets reproductius´.

Deia que als promotors de l´avortament no els interessen les qüestions científiques, però encara podria afegir alguna cosa més: tampoc no els interessen les qüestions ètiques; ja sé que és arriscada tal afirmació si es fa de manera indiscriminada, però sense cap dubte és certa si s´aplica als més actius defensors d´aquest tipus de legislació. Molts de nosaltres ens hem preguntat alguna vegada: "Però, potser aquests incansables enemics dels no-nascuts no sospiten en el seu interior que l´avortament és una acció greument immoral?" Crec que a molts no els sorprendrà ja la resposta. Doncs crec que sí, amb tota probabilitat. Saben que és immoral. Són plenament conscients que és un fet immoral. El que està passant és tan senzill d´explicar que, per als qui mantenen uns mínims principis ètics, resulta desconcertant en la seva pròpia enormitat. La clau per desentranyar l´enigma resulta a la fi tan simple com el següent: hi ha un nombre no petit de persones que no estan disposades a permetre que res els obligui a modificar el seu estil de vida, ni tant sols els principis ètics, ni tampoc una nova vida humana, ni molt menys aquella que ells mateixos han engendrat. I això és tot. No hi ha res més, ni tampoc menys.

Darrera d´aquest nou projecte de llei, i també dels qui l´han precedit en aquest terreny, s´amaga una voluntat inamovible, decidida i obtusa, com es vulgui dir, que proclama la vella ambició nietzschiana de ser com deus, o com dimonis, tant és: ser com un mateix ha decidit ser, per a bé o per a mal. Si qualsevol d´ells se sincerés, almenys amb ell mateix, ens explicaria amb exactitud la seva postura: "Passa que no estic disposat a canviar. Sóc com sóc i m´agrada allò que m´agrada. I punt. I, a més a més, estic molt més còmode si la societat no em mira malament i recolza amb les seves lleis la forma de viure que desitjo". És una opció fonamental. Fonamental i terrible, que tant sols podem mitigar si ens obliguem a creure que, en el fons, potser per falta d´una reflexió profunda, no saben el que fan. És una elecció vital que entenen arriscada, però que també té avantatges operatius a curt termini: permet desenvolupar-se sense entrebancs, com un desitja, sense tenir que pensar massa. Perquè no hi ha res més esgotador, en aquesta vida, que estar calibrant tot el dia si això o allò altre esta bé o malament.

És una actitud davant la vida que hem vist tantes vegades que no hauria de cridar l´atenció. Qui no ha tingut un company de col·legi que robava de tant en tant en els grans magatzems, perfectament conscient de la immoralitat del seu acte?, i qui no recorda aquells altres que no més obrir els llibres, admetien sense històries que eren uns dropos perfectes?, o fins i tot, qui no ha sabut d´alguna noia coneguda que va començar a sortir, mig d´amagat, amb un home casat, malgrat era conegut per tothom? O qui no ha tingut un company de treball que utilitzava amb una gran dosi de barra qualsevol material de l´empresa per al seu ús personal? Ho hem vist infinitud de vegades, però continua sent aquesta l´elecció conscient i lliure del mal, una actitud que exerceix, sobre les persones corrents, una notable fascinació. I quan es tracta de l´avortament aquesta fascinació es transforma en incredulitat. Es pot comprendre, encara que no s´aprovi, una relliscada pel que fa a la propietat aliena o al sexe però, evidentment, resulta molt diferent que aquest estil de vida elegit, per la seva pròpia dinàmica, porti a algú davant la frontera mateixa del cinquè manament i que, un cop allà, sigui capaç també de passar aquesta frontera sense moure una pestanya.

És a causa, doncs, d´aquest caràcter d´elecció fonamental, - fonamentalment errònia, però elecció personal, al cap i a la fi - que sóc pessimista, a curt termini, pel que fa al nucli dur dels partidaris de l'avortament que aquests cedeixin en la radicalitat de les seves pretensions. De cara a l´opinió pública és una batalla complicada, i, com en totes las batalles, es barregen interessos manifestos i interessos encoberts. Per suposat que la retòrica del discurs, avui dia, ha de mantenir-se. Els promotors de l´avortament continuen parlant de possibles "greus malformacions" en el fetus, de "greus riscos per a la salut o la vida de la mare", per evitar la presó per a aquelles que han decidit avortar - mai s´ha empresonat a Espanya a una dona per haver avortat -, i arriben a afirmar, com féu Hillary Clinton el passat mes d´abril, que "l´avortament ha de ser accessible, segur i poc freqüent (sic)". No s´ha de ser molt eixerit per comprendre que totes aquestes preocupacions clarament manifestades són les que menys els preocupen. Formen part del ritual de la discussió al voltant de l´avortament. És l´escenari fictici, és a dir, la suposada posició ideològica que ells i nosaltres hem convingut en considerar que és la que ells defensen. Potser perquè la realitat és massa dura, massa descarnada, davant els seus propis ulls i davant els nostres. I, no ho oblidem, perquè entre una gran majoria de persones encara hi ha qui, amb major o menor dosis d'ingenuïtat, es deixa convèncer per aquest tipus d´arguments.

De tota manera, entenc que és millor que las coses es mantinguin així, encara que es disfressi la realitat. Primer perquè sempre ens queda l´esperança de pensar que molts defensors de l´avortament, ho són per ignorància, encara que sigui culpable, i no per pura malícia. I segon, perquè mentre es trobin davant un adversari ideològic que li concedeixi el benefici del dubte, en aquesta mateixa mesura, se la podran concedir, en algun moment, a sí mateixos.

Singular rellevància té la mesura addicional que comporta el fet que les noies majors de setze anys no necessitin el permís patern per avortar. No és singular per la proposta en sí, ja que obeeix a meres raons estratègiques. Es una argúcia ben coneguda: es planteja un punt extrem en què arribat el cas, es podria cedir. D´aquesta manera l´ adversari obté allí una petita victòria, mentre el proponent aconsegueix tot el que, en realitat, pensava obtenir. A l´altre, sempre li quedarà el consol de pensar que podia haver estat pitjor. Però, com deia, amb independència de la raó tàctica de la mesura, ha tingut efectes inesperats: ha fet elevar veus crítiques en el sí dels que, en principi, admeten l´avortament. I és un fet que no podem oblidar: que el conjunt dels qui, sense ser massa bel·ligerants, poden estar a favor de l´avortament, és poc homogeni. Un terme acabat d´encunyar per un cert tipus d´ecologistes, el dels ecologistes 'de saló´, pot aplicar-se aquí també amb propietat, perquè existeixen molts partidaris de l´avortament 'de saló´. Aquells que 'en principi´ estan en contra, encara que admeten que hi ha certs casos extrems on la solució de l´avortament es pot plantejar. La realitat és que molts d´ells tindrien uns problemes de consciència terribles si de debò tinguessin que enfrontar-se personalment a l´elecció d´avortament aquí i ara sí, o aquí i ara no. Les derives més radicals a què s´arriba per la lògica de la llei són un revulsiu que els pot obligar a pensar si de cas no s´ha anat massa lluny i, per tant, s´hagi de revisar i veure en quin moment s´ha comès l´error. Imagineu-vos que a una noia de setze anys que queda embarassada '´se li està oferint la possibilitat de resoldre el problema´´ per sí mateixa, sense haver de parlar amb els seus pares, és la mostra més clara de que aquests previsors legisladors saben molt poc de la normalitat de la vida. No saben què significa per a una noia de aquesta edat quedar embarassada, no entenen el que per una dona significa sotmetre´s a un avortament i no saben, per descomptat, el que és una relació normal entre pares i fills. I és que portar fins l´extrem la pròpia lògica interna de certes desviacions és una bona estratègia per obligar a reflexionar amb més prudència sobre els problemes morals.

Es miri com es miri, i siguin les que siguin las creences que es tinguin, la vida humana s´ha de considerar inviolable, i més la d´aquells que no poden defensar-se per si mateixos. D´altra manera la societat corre el risc de quedar-se sense cap recurs per defensar punts claus de la convivència, incloent-hi aquells que es tenen per més segurs. És feina de les persones de bona voluntat fer-se ressò d´aquest axioma. Perquè és veritat que en aquest cas no estem defensant els nostres fills, però sí estem defensant la salut moral, la fortalesa, i fins i tot, la mateixa viabilitat de la societat en la qual els pertocarà viure. El dret a la vida és, molt particularment per als cristians, un punt no-negociable. Nosaltres també hem decidit com volem viure i en quin tipus de societat volem fer-ho, amb la diferència que essent coherents no estem fent tant sols una elecció personal, sinó que estem oferint a totes les altres persones un exemple -i Déu vulgui que sigui diàfan- del millor model possible.