Què en queda de l'Any sacerdotal

Benet XVI als sacerdots.

L'any sacerdotal ha estat accidentat i mogut. Els escàndols sobre els tristos casos de pederàstia ho podrien haver tirat tot per terra. Era d'esperar. Hi ha algú a qui no li agrada el màrqueting al voltant de la figura del sacerdot. Com em deia un jove estudiant, aquest “algú” ha descobert que sense el sacerdoci no hi ha Eucaristia i sense Eucaristia, no hi ha Església. Era un cop ben orientat. El Papa ha denunciat aquesta conjura dels necis amb claredat. «Era d'esperar que al "enemic" –va dir en l'homilia de cloenda– no li agradés que el sacerdoci brillés de nou, “ell” hagués preferit veure´l desaparèixer, perquè al final Déu fos llançat del món». El perspicaç Allen va assenyalar que «el Papa veia el dimoni darrere de l'escàndol dels abusos». Semblava alhora un clar i evident 'mea culpa´. L'escàndol de la pederàstia haurà pogut ser també un «motiu de purificació» per a l'Església i els sacerdots. Es tractava, doncs, de veure el costat positiu: de fer de la llimona, llimonada.

Durant aquest any Benet XVI ha pronunciat homilies i discursos, ha escrit una carta als sacerdots i una altra als bisbes, i a més ha mantingut nombroses i interessantíssimes trobades informals amb sacerdots, diaques i seminaristes, en què ha explicat en profunditat i amb detall la seva idea del sacerdoci. Intento resumir aquí els principals punts al voltant dels quals gira aquesta imatge del sacerdot que es proposa en l'actualitat.

El perfil de l'sacerdot per al segle XXI, segons Benet XVI, és «el sacerdot-sacerdot, el sacerdot cent per cent» –com repetia sant Josepmaria Escrivà–, i es podria resumir en els següents punts, expressat en termes col.loquials:

1. El sacerdot és Crist entre Cristos. La interacció entre sacerdoci comú de tots els batejats i el sacerdoci ministerial dels ministres ordenats –laics i sacerdots– resulta determinant. El sacerdoci ministerial ha d'estar al servei del sacerdoci baptismal dels laics, que és el majoritari i molt important en l'Església, segons les ensenyances del Vaticà II. Amb paraules del sant rector d'Ars, podríem dir: «el sacerdoci és l'amor del cor de Jesús». El sacerdot està al servei del poble de Déu, i per això el mateix capellà francès deia als seus feligresos: «avui sóc pobre com vosaltres, avui sóc un de vosaltres».

2. El sacerdot és un «servidor de la vostra alegria» (2Co 1,24). L'ordre sacerdotal és el sagrament del servei i, per això, el sacerdot és avui dia més que mai insubstituïble. Això requereix –seguia dient Benet XVI– una gran «creativitat pastoral», tal com la tingué el rector d'Ars, per poder servir millor en tots els sentits. Servir, no ser servit, és a dir, en terminologia ratzingeriana, «ser-per-a» Crist i els altres.

3. El sacerdot és, en primer lloc, celebrant, és a dir, algú que administra els Sagraments. El centre de l'Església és la litúrgia, ha repetit Joseph Ratzinger en nombroses ocasions. Així, l'altar es constitueix en el centre de l'activitat sacerdotal. El fet més essencial del sacerdot és 'celebrar´ bé. A la Carta als sacerdots, Benet XVI els recordava quina mirada tenia el rector d'Ars envers l'Eucaristia: era un clar senyal de la seva puresa interior. El Papa alemany parla sovint sobre la necessitat de l'adoració eucarística, d'explicar els Sagraments i de realitzar autèntiques catequesis mistagògiques per tal d´apropar al misteri eucarístic tots els homes. La clau segueix estant en el baptisteri, l'altar, el sagrari i el confessionari.

4. Però també el sacerdot és un anunciant, quan proclama i anuncia la Paraula. Això requereix conèixer-la, llegir-la sovint, sobretot en la celebració litúrgica. Primer serà necessari interioritzar-la i viure-la plenament. Ratzinger sempre ha dit que els millors exegetes i intèrprets de l'Escriptura són els sants. El sacerdot ha de ser un home de la Paraula de Déu, dels Sagraments i del Misteri de la fe. Això requereix donar-la a conèixer, predicar-la amb contingut, com han reivindicat els reformats i com han fet els bons sacerdots de sempre, començant pel mateix rector d'Ars, que es preparava a consciència els sermons i predicava sense vaguetats.

5. Però, en primer lloc, el sacerdot necessita interioritat, vida interior, arrels diríem. El sacerdot és un home de fe, dotat de visió sobrenatural, capaç de donar un únic sentit a tot el que ha de fer. Crida l'atenció, però, com Benet XVI parla de manera contínua sobre la necessitat de viure i ensenyar la creu i el sofriment. Convertir-se per convertir, confessar-se per confessar és un missatge recurrent també en els seus textos. El sacerdot és un romàntic que ha conegut l'amor –un enamorat, mai un funcionari–, i per això exigeix aquesta contínua purificació, també per poder transmetre la puresa als altres.

6. El sacerdot és missioner, que ha de combinar el diàleg amb l'anunci. El sacerdot d'avui sap sortir al carrer, i aprofita qualsevol oportunitat –un bateig o un funeral– per ajudar a trobar el Crist per a tots els que s'acosten a l'Església. Ha d'anunciar el Crist en un món en contínua evolució, al mateix temps que dialoga amb el i, no obstant això, vol dir ser sal, llum i llevat. Ha de dissoldre's sense diluir-se, valgui la paradoxa. En aquest sentit, resulta interent a l'hermenèutica del Concili Vaticà II, que –tal com va proposar el mateix Benet XVI, el 22 de desembre de 2005– consisteix en una «hermenèutica de la reforma», no pas de la ruptura. El sacerdot no pot ser ni un nostàlgic ni un revolucionari. Ha de ser un reformador i, com va dir Benet XVI a Alemanya, el país de la Reforma, «els veritables reformadors són els sants».

7. El sacerdot és caritatiu, amb aquest ministeri de la caritat que és –juntament amb la predicació de la Paraula i la celebració dels Sagraments– una part essencial del seu ministeri. A més de les diferents tasques assistencials, que sempre seran poques en l'Església, el sacerdot ha de ser també un "escoltador", ja que aquest fer cas de la gent pot ser, en no poques ocasions, el major acte de caritat. A més, ha de prestar atenció als joves, a les famílies i als més necessitats, que tantes vegades són els no-nascuts. El sacerdot és l'home de tots i per a tots, superant així les possibles classes de "capelletes" o de tendències ideològiques.

8. El sacerdot és un home raonable. Benet XVI ha parlat de manera repetida sobre la necessitat de «donar raó de la nostra esperança» (1Pe 3,15). La raó suposa un punt de trobada amb tots –cristians o no cristians– sobre molts temes. El sacerdot ha de parlar també –per què no?– de la creació, de la naturalesa i de la llei natural (el 'medi ambient´ és un tema ineludible en el discurs actual), com el mateix Ratzinger féu quan va ser arquebisbe de Munich. Ha de parlar també del pecat original i de la llavor del mal que viu en tots nosaltres. Ha de donar raons i oferir arguments. La predicació ha de tenir continguts i, davant d'això, ens podríem preguntar: com són les nostres homilies? Són meres exhortacions socials o purament pietoses?

9. El sacerdot ha de ser també un home de comunió. Benet XVI ha parlat així de la importància d'acollir en la pastoral habitual als nous moviments, o altres realitats eclesials. Potser la fórmula de la parròquia com a comunitat de comunitats podria ajudar en aquest sentit i unir així diferents carismes i sinergies pastorals. Però la prioritat estarà en els seus propis germans sacerdots. La fraternitat sacerdotal constitueix una absoluta prioriodad, i la primera caritat pastoral consisteix a ajudar en el seu ministeri els altres sacerdots. En aquest sentit –seguia recomanant Benet XVI– poden resultar de gran utilitat les trobades i les associacions sacerdotals, en les quals els preveres busquen conjuntament la santedat.

10. En fi, el sacerdot ha de tractar de ser sant. És un tema recurrent en els seus escrits i intervencions orals. Joseph Ratzinger ha repetit amb freqüència que la bellesa de la vida dels sants es un dels millors arguments actuals –juntament amb l'art cristià– per evangelitzar en el món actual.

En qualsevol cas, queda clar que Benet XVI està convençut que la «nova primavera» de l'Església comença pels sacerdots. Ara que Pere vindrà a Barcelona, ni més ni menys que al Temple de la Sagrada Família, centre neuràlgic de la Catalunya crisitiana moderna, és una ocasió magnífica per tancar files al voltant de Benet XVI: Cum Petro, diu el Concili Vaticà II. I aquest viure i pregar al costat de Pere és el que ens dóna, a tots nosaltres, comunió i eficàcia; ens ajuda i ens permet d´estar més units a Crist, com les sarments a la vinya. Amb Pere: tenim ara una gran oportunitat, una ocasió d'or per descobrir a aquest Papa alemany, metòdic i conscient de les dificultats i les esperances de l'Església. La seva principal esperança som els sacerdots. Acompanyem-lo amb els nostres feligresos. Anem amb Pere i així anirem també segurs cap al Crist, l'únic, gran i etern Sacerdot.

El Bon Pastor, n.9