Primera sentència sobre l'eutanàsia a Espanya

Terri Schiavo va morir el 31 de març de 2005 a causa de retirar-li el suport vital que la mantenia amb vida: no li van donar aigua ni cap alimentació per tal que morís. Un jutge així ho va disposar i va ser la primera sentència a favor de l'eutanàsia. Molt més propera (4/11/09) és la sentència al metge Marcos Ariel Hourmann, que ha hagut de respondre davant la justícia per administrar una injecció de clorur potàssic, similar a les emprades en les execucions judicials, a una malalta de 82 anys a l'Hospital Comarcal de Móra d'Ebre. Ambdues eutanàsies coincideixen en la voluntat de provocar la mort, totes dues són homicidis. La família de la pacient morta a Mora d'Ebre exculpa el metge d'aquesta eutanàsia explicant que actuà tal com van acordar i només féu el que li havien demanat, però el metge va ser denunciat per l'hospital per la seva actuació al marge de la llei.

L'associació Dret a morir dignament (DMD) promou l'eutanàsia i el suïcidi mèdicament assistit al final de la vida. El seu objectiu és que l'eutanàsia sigui una pràctica mèdica habitual. El metge de Móra d'Ebre va escriure en la història clínica que havia injectat clorur potàssic a la pacient per acabar amb ella; per què ho va fer? La mort d'aquesta pacient hauria passat desapercebuda si no fos per l'anotació voluntària del metge, però la DMD anima els metges a practicar eutanàsies i declarar-ho per tal de poder reobrir el debat i canviar així l'opinió pública a favor seu, assegurant el seu suport si hi ha conflictes. D´aquesta manera, doncs, ha passat a Móra d'Ebre davant la voluntarietat declarada d'acabar amb la malalta; s'acorda, en canvi, entre fiscal i defensor, l'homicidi involuntari, quan de involuntari no té res i la condemna passa de 10 anys a un, que segurament no complirà. El missatge és aquest: "no hi ha pena per practicar l'eutanàsia", només un toc d'alerta, sense transcendència. És l'orgull del transgressor de la llei que decideix sobre la vida d'una dona, a petició de la família, provocant-li la mort.

El president de la DMD, Fernando Marín, va declarar arran de la notícia que la pràctica de l'eutanàsia clandestina és habitual en els hospitals. Aquest és l´altre missatge dirigit a canviar l'opinió pública, o sigui dir que es practiquen eutanàsies sense control per crear una necessitat de legislar a aquest efecte, ja que allò que es fa – diuen - cal regular-lo. I així l'homicidi eutanàsic va guanyant adeptes per la desinformació i la ignorància de molta gent que queda enganyada pel missatge, perquè hi ha maneres de pensar que ja no es porten. Els malalts no decideixen sobre la seva mort, ni a Holanda, ni a Bèlgica, ni en altres països on l´eutanàsia ha estat despenalitzada; així decideixen els altres sobre les persones malaltes, és a dir el metge i la família.

D'altra banda, és curiós d´ observar com el llenguatge està canviant les idees. La mort digna eutanàsica es presenta com a defensa d´un homicidi voluntari i el sofriment justifica acabar amb la vida del malalt, presentant també el cas com un nou dret per compassió. La medicina té cada vegada més recursos per tractar el dolor, però s'enfronta a una nova mentalitat que no sap ni vol sentir parlar de minusvalideses, ni de malalties incapacitants, ni de dependències. Una cultura, com la nostra actual, que durant aquests anys, ha permès i ha legalitzat l'abandonament de les persones segons la pròpia conveniència –com l'avortament o el divorci– com afrontarà ara el sofriment i la mort si tot s'ha solucionat eliminant o abandonat a les persones? L'eutanàsia és un pas més, doncs, en el domini d'aquesta mentalitat d'usar, abandonar o eliminar aquells que entorpeixen els propis egoismes.

La història de la humanitat és una història cap endavant, és la història de la conquesta per la dignitat de cada ésser humà, des que és concebut fins a la seva mort natural, i no hauria de permetre les injeccions letals. És la història del reconeixement dels drets humans fonamentals, sense mentides, ni falsos drets. La veritat sobre la persona humana avança amb més força que mai; però ella s'obre camí entre les falsedats i les mentides que ens envolten. La nostra condició humana fa que per avançar en el reconeixement de la dignitat i dels drets humans puguem ensems retrocedir fins gairebé l'abisme. Heus aquí, ara, l´existència d´un homicidi legal: l'eutanàsia.  

Isabel Viladomiu