No es pot fer alguna cosa més?

Preciós article de l'Arquebisbe de Tarragona. Aclaridor, positiu i que apel.la a la consciència de tots, en el tema de l'avortament. No es poden veure els toros des de la barrera. A La Vanguardia d´avui.

El proper dijous està prevista la votació final en el ple del Congrés dels Diputats de la llei orgànica de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l´embaràs. A molts éssers humans probablement se´ls negarà el dret a gaudir de la seva vida. A la imminència d´aquest fet, sento un gran dolor i demano perdó a Déu, personalment, i també perquè em sento ciutadà d´aquesta societat que ara sembla que vol donar aquest pas. Em pregunto –enfrontant-me amb la meva consciència–: com hem estat capaços d´arribar fins aquí?

Confesso que em va impressionar la primera vegada que vaig visitar al memorial de la guerra del Vietnam, a Washington. Noms, noms i noms de caiguts durant aquella guerra. Cada inscripció corresponia a una vida, a una família, per tant milers de projectes truncats. Donaren sentit a la seva vida aquelles víctimes de la guerra? Possiblement, van combatre per defensar el seu país, però no van sobreviure. En aquell lloc es respirava una certa pau.

Pau que falta en el cor de tants esperits que sofreixen a causa d´aquest obscur mal: el de la culpa d´haver impedit viure a un innocent. Fa pocs anys, una psicòloga vingué a visitar-me.

Atenia dones que patien el trauma psicològic d´haver avortat. Buscava la manera d´atenuar el dolor que tenallava aquelles mares que s´havien vist abocades a la tremenda decisió d´avortar. M´explicava que l´única manera d´aconseguir-ho era la d´ajudar-les a acceptar la seva culpa, a demanar perdó. En un lloc d'un altre país celebraven unes cerimònies religioses per demanar per les ànimes d´aquests nens que no havien pogut néixer. Pel que sembla, totes les mares, en la seva intimitat, posaren nom al fill avortat. De manera que en un paper cadascuna escrivia el seu apel·latiu i el dipositava en un cistell, davant l´altar. Són llumetes que brillen en l´eternitat de les ànimes. Els cristians ho sabem bé.

No obstant això, no cal ser cristià per adonar-se que sempre resulta inhumà eliminar injustament la vida d´un ésser humà, i més encara si és el propi fill. En paraules de Joan Pau II: "Qualsevol home obert sincerament a la veritat i al bé, fins i tot entre dificultats i incerteses, amb la llum de la raó, i no sense l'influx de la gràcia, pot arribar a descobrir en la llei natural inscrita en el seu cor el valor sagrat de la vida humana des del seu inici fins al seu terme". Qui en fa una reflexió, guiat pel serè impuls de la seva raó, lluny de tot apriorisme, ha de negar-se a acceptar la mort sense motiu d´algú que no pot defensar-se.

La llei de l'avortament, actualment en debat, és d´extraordinària importància per a tots nosaltres, perquè l'avortament és un gran drama dins de la nostra societat, una nafra que enfosqueix l´ànima del nostre poble i impedeix que ens coneguem i ens estimem. Cap Parlament, cap majoria parlamentària té dret a suprimir una sola vida innocent, i menys encara a declarar el dret a alguna persona de poder-ho fer. No només és quelcom d´il·legítim, a més a més és una llei injusta, per molt que els nostres legisladors i les nostres autoritats siguin legítimes i mereixin el corresponent respecte.

Sento la necessitat de demanar perdó a Déu, personalment o col·lectivament, pels 25.379 avortaments notificats a Catalunya durant l'any 2008 (115.812 a tot l'Estat), que són tantes altres maternitats violentament truncades. Convido a tots que ho facin. A més, davant d´aquestes xifres, esclata en el meu interior un crit de rebel·lió: no podem fer res més? No és possible arribar a evitar aquesta discriminació?

En un dia com avui que molts se senten cridats a defensar la seva llengua, la seva cultura, la seva tradició, vull recordar que un poble –una col·lectivitat– és primordialment un compromís de tots amb tots: amb els nostres ancians, malalts, nens, i els no nascuts...Un cúmul d´individualitats no fa un poble. Un poble, a més, té ànima, i lluita en primer lloc per salvar qualsevol vida concebuda en el seu si, mentre sigui possible. Aquest poble posa tot el seu afany per superar els conflictes que portin a eliminar-la, i ho veu com un deure compartit.

Realment algú pot creure que amb més "educació sexual", a tots els nivells educatius, reduirà l´escalada de nous embarassos i nous avortaments? O també repartint gratuïtament anticonceptius d´última generació? Promovent d´aquesta manera la promiscuïtat, és assenyat pensar que es combatrà l´avortament? És raonable que el centre del debat l´ocupi la pregunta de si les noies adolescents que avortin han d´informar els seus pares?

Sincerament, penso que el dijous es va a tancar un debat en fals. Hi ha una greu preocupació social per aquesta trista realitat no només dels temps actuals, sinó també per a les nostres joves i futures generacions. Hi va haver, a més, una gran alarma inicial per els horrors comesos, que ara ha quedat frustrada.

Finalment els poderosos no han volgut anar a les veritables causes, ni buscar les veritables solucions. Se sol criticar l'Església pels seus silencis en moments històrics d´injustícia col·lectiva. Sobre el tema de l'avortament hem parlat moltes vegades, i avui ho fem de nou. Doncs bé, estem en un moment així, en què anem a cometre una gravíssima injustícia, i haurem de donar comptes a Déu, cadascun segons seu nivell o responsabilitat.

En canvi, ens preguntem: per què no projectar positivament la nostra mirada cap al futur, envers les noves generacions que posaran en joc tota la seva energia i vitalitat al servei de tots? Amb freqüència em trobo amb joves que rebutgen obertament aquesta cultura de la immediatesa sense compromisos i de prendre´s la vida com un joc... Es tracta de persones que es neguen a deixar-se narcotitzar per les tendències possessives que els lliguen al sexe, a l´alcohol i a les drogues. Són els qui estan decidits a construir el futur sobre fonaments sòlids, disposats al compromís. Per què no premiar aquests plantejaments?

La veritat sempre acaba per imposar-se. I els creients, a més, confiem en Déu. La votació del dijous no pot ser un final. Ha de ser un començament.

(La Vanguardia, 13 de desembre de 2009)