L'Església del segle XXI (entrevista al Cardenal Julián Herranz)

Roma, 2 de febrer de 2010          

El cardenal Julián Herranz té una dilatada experiència a la Santa Seu. Treballa a la Cúria Romana des de l´any 1960 al servei dels Pontífexs Joan XXIII, Pau VI, Joan Pau I, Joan Pau II i Benet XVI. En els últims anys ho ha fet com a President del Consell Pontifici per als Textos Legislatius i Membre de les Congregacions per a la Doctrina de la Fe, la de Bisbes i la de l´Evangelització. És Doctor en Dret Canònic per la Pontifícia Universitat “Sant Tomàs” de Roma i Doctor en Medicina; aquests últims estudis els cursà a les Universitats de Barcelona i Navarra. Va actuar com a llegat pontifici durant l'Any Sant de Sant Fructuós de l´Arquebisbat de Tarragona; l´esmentat Any el va clausurar el dia 25 de gener de 2009, a Tarragona. En el nostre país és conegut també pel llibre "Als afores de Jericó", que des de 2007 ha tingut ja cinc edicions i en el qual evoca, amb riquesa de dades i experiències personals, els anys del Concili i del posterior període d´aplicació fins a arribar al dia d´avui.

És un observador qualificat de molts esdeveniments de la vida de l'Església que ell ha viscut i encara viu en primera persona. Li preguntem com veu la situació eclesial actual: ens referim als reptes que l'Església ha d´afrontar en aquest decenni que comença.

 
P. La secularització sembla que avança en els països del primer món. Com explicar aquest creixent ateisme, anticlericalisme i indiferència davant la religió?

RESPOSTA: Val la pena distingir entre secularitat i secularització o secularisme. És un fet positiu que en els darrers segles s´hagi produït una presa de consciència de la legítima autonomia de les realitats seculars, terrenals, clarament reconeguda de manera especial pel Concili Vaticà II. Un aspecte d´aquesta realitat és aquell que avui anomenem 'laïcitat positiva´ i, per tant. la superació de vells clericalismes. Una altra cosa és el secularisme que desitja una humanitat sense el seu fonament més radical que és Déu; és a dir, un humanisme ateu, que es revela com un vertader drama, tal com exposà amb claredat Henri De Lubac. En aquesta línia es mouen els sectors desitjosos d´imposar com a ideologia políticament correcta el fonamentalisme laïcista, un dogmatisme ateu contrari a l´autèntica laïcitat, la qual en canvi reconeix en la religió un factor cultural i social que s´ha de respectar i, fins i tot, també promoure.

En l´actualitat força sociòlegs especialitzats en les anàlisis de tendències i processos culturals –com ara John Micklethwait, director de l'Economist, i Adrian Wooldridge, autors del best seller "God is Back"– no estan gens convençuts que aquest secularisme ateu o aquesta indiferència religiosa avancin en la societat: més aviat passa el contrari. Fa ja decennis que alguns predeien la mort de la religió, sobretot la del Cristianisme, però després han hagut de rectificar i admetre un retorn del fet religiós sota formes molt variades. No pocs parlen del fenomen que es podria entendre que ens trobem en una època post-secular, caracteritzada per un creixent interès, i per un debat, sobre les qüestions humanes fonamentals que revelen una clara o patent dimensió religiosa.

Un diari italià que no té res de confessional –"La Repubblica" del passat 25 de juliol– en un ampli reportatge titulat "El retorn de Déu", se sorprenia del 'boom´ de llibres que tracten sobre la fe en les llibreries italianes, i on les vendes han augmentat en un 27% durant l´últim any. Concretament es referia a la venda de llibres de tema religiós, la qual havia augmentat un 196% en els grans centres de distribució: com és el cas de supermercats i centres comercials. Una altra dada interessant la trobem en el fet que la darrera encíclica del Papa "La caritat en la veritat", amb una primera edició de 600.000 exemplars, va superar, en ple mes de juliol, les vendes d'alguns 'best-sellers´ de bandera com Faletti, Larson i Grisham. Penso que aquests i altres fets semblants –com les conversions a la fe catòlica de famosos polítics, escriptors, actors, etc.– manifesten una vegada més que, tot i que ens trobem enmig d'un indubtable ambient materialista, la raó i el cor de l´home i de la dona no romanen indiferents davant les grans preguntes sobre el sentit i el destí de la seva pròpia existència. Són pocs els qui es tranquil·litzen realment pensant que són només un tros de carn que passa de les mans de la llevadora a les mans del enterramorts.

Sovint alguns estereotips –com el que presenta la fe com una enemiga de la ciència o el de la indiferència religiosa com una moda intel·lectual– triguen a canviar en l´opinió pública per inèrcia i també perquè s´han creat alguns interessos, tal vegada econòmics, per tal de mantenir una determinada tendència ideològica. Però, fins i tot, l´activisme dels grups promotors d'un laïcisme intolerant, en diversos ambients polítics i financers europeus –nacionals i comunitaris– mostra que en realitat, no existeix o que ha disminuït la indiferència religiosa. Pel que sembla, els que esperaven assistir passivament a la mort de la religió cristiana –era només qüestió de temps, deien, que s´acabarà sola–, han optat ara per una estratègia bel·ligerant, que està tenint l´efecte positiu de despertar a molts cristians d´una mandrosa somnolència.

Després de la negativa del jove ric per unir-se al grup dels deixebles, Jesús respon a Pere que Déu paga amb el cent per un aquí en aquesta terra i, després, amb la vida eterna, incloent-hi però l´afegit "amb persecucions". Mai no han faltat persecucions, però tampoc ha faltat l´ajuda divina per afrontar-les. Ja la primera generació de seguidors de Crist necessità del consol del formidable llibre de l'Apocalipsi, sempre actual en totes les èpoques de la història, que ens omple de seguretat i d´alegria davant dels obstacles i de les diverses formes –violentes o subtils i encobertes– de "Cristofòbia". Però és convenient que els cristians s'acostumin a actuar en la vida pública sense complexos i amb una bona formació doctrinal, per tal d´enriquir la convivència civil i la democràcia, omplint-les alhora d´aquella humanitat, del profund amor i de la llibertat que la Creu i la Resurrecció de Crist aporten sempre a la raó i a la societat.

 

P. En el llibre "Als afores de Jericó" s´afirma que la humanitat està en una "cruïlla". Es refereix a una crida particular que va fer Joan Pau II en el Jubileu de l'any 2000, parlant a bisbes de tot el món. En què consisteix aquesta cruïlla? Continua essent actual aquesta crida d´atenció?

RESPOSTA: Val la pena recordar aquesta cèlebre afirmació de Joan Pau II: "La Humanitat té avui instruments de potència inaudita: pot fer d´aquest món un jardí, o reduir-lo a un munt de runes. Ha adquirit extraordinàries capacitats d´intervenció sobre les fonts mateixes de la vida: pot usar d´elles per al bé, dins de la llera de la llei moral, o pot cedir a l´orgull miop d´una ciència que no accepta límits, fins a trepitjar el respecte degut a tot ésser humà. Avui, molt més que no pas en temps passats, la humanitat es troba en una cruïlla".

Es tracta que el gran progrés dels mitjans científics i tècnics en tants aspectes de l´existència –i especialment en el camp de la biologia i en de la genètica– obliga molt més encara a les dones i als homes d´avui dia a reflexionar sobre les finalitats d´aquest progrés, ja que en un ambient de totalitarisme relativista es tendeix a diluir el concepte universal d´ésser humà com a portador d´una dignitat i d´uns drets indisponibles. En els temes fonamentals que posen en joc la nostra humanitat, no hi pot haver una actitud neutral. Estem efectivament en una situació de cruïlla. S´obren dos camins: el d´una humanització cada vegada més gran, amb una ciència i una tècnica al servei de les persones (progrés educatiu, millora de la qualitat de vida, capacitat d´atendre bé els més necessitats, més llibertat i responsabilitat, etc.), i el d´una erosió progressiva de la dignitat humana, causada per una utilització contrària a la naturalesa de l´ésser personal (tècniques d´enginyeria genètica i de manipulació d´embrions emprades només per interès comercial i enfocades a un benestar individualista), que humilia la dignitat humana, debilita la cohesió social i arriba a danyar el focus de renovació de tota societat: la família.

La novetat de la situació actual respecte al passat la trobem en el fet que el camí de la humanització exigeix avui una consciència ètica més forta, un convenciment més gran, una educació més profunda. L´ésser humà és més fràgil davant del plaer que no pas davant de les dificultats inevitables. Estem en una cruïlla en la qual el ciutadà corrent està molt exposat a seguir la corrent, deixant-se portar per la inèrcia. Les persones –en plural, com subratlla Robert Spaemann– es troben sotmeses a fortes pressions econòmiques i ideològiques que s´oposen als anhels profunds a fi d´assolir una societat més justa i solidària, i en molts casos també al legítim desig d´exercir la mateixa professió de acord amb la seva dignitat: això val no només per als professionals de la comunicació i per als metges, sinó també per als advocats i artistes i per a molts treballs i professions diverses. Quan, per exemple, un farmacèutic se sent tractat per la legislació com un comerciant qualificat, llavors el seu treball al servei dels pacients i la seva llarga preparació universitària es veuen privats de la llibertat i de la responsabilitat, llevat que ell oposi la seva llibertat de consciència davant d´aquest atropellament totalitari.

És significatiu que Francis Collins, el famós biòleg nord-americà responsable del "Projecte Genoma Humà", cristià convertit als 27 anys, hagi dit comentant el seu llibre "El llenguatge de Déu", nom que ell dóna al codi genètic: "Jo crec que hi ha un projecte diví que ha passat a través del 'Big Bang´ i l´evolució per arribar als éssers humans. I crec que Déu ens ha creat per infondre´ns el concepte del que és just i del que és equivocat, la comprensió del lliure arbitri, i així poder tenir amb nosaltres una relació personal a través de la pregària" (Avvenire, 15 de juny de 2009).

 

P. Hi ha qui acusa l'Església de posar-se d´esquena a la societat en temes de moral en relació amb el matrimoni, la contracepció, l'avortament, l´eutanàsia i l´homosexualitat. També hi ha qui argumenta que seria més 'evangèlic' insistir en qüestions com la misericòrdia i l´amor més que no pas en la condemna de certes conductes morals. Què en pensa d´això?

RESPOSTA: La manera més evangèlica la tenim en poder actuar com Jesús, que ensenya i practica alhora inseparablement la veritat i la misericòrdia. Jesús ens diu "la veritat us farà lliures" (Joan, cap. 8, 32) i, de cara al nociu equívoc d´una llibertat absoluta separada de la norma moral, ensenya el valor salvífic de la veritat. La veritat sobre la dignitat de la persona –home i dona– creada a imatge de Déu i portadora d'un destí etern. La veritat sobre el valor excels de la vida humana des de la seva concepció fins a la seva mort natural. La veritat sobre l´amor humà, l´"amor bell", que té una dimensió espiritual de lliurament mútua i de fidelitat, molt superior, per tant, a la sola dimensió biològica del sexe. La veritat sobre el matrimoni –unió estable d'un home i una dona oberta a la fecunditat– i la veritat sobre la família fonamentada sobre el matrimoni.

I al costat de la veritat el Senyor ensenya sempre l´amor i la misericòrdia. Jesús perdona la dona sorpresa en adulteri i li diu: "Tampoc jo et condemno; vés i a partir d´ara no pequis més" (Joan cap. 8, 11). Lluc, l´evangelista de la misericòrdia divina, relata com Jesús es fa convidar a dinar a casa del pecador i ric Zaqueu, es preocupa de la seva ànima, de la seva salvació eterna, i el resultat és la conversió d´aquell home: "Senyor, dono la meitat dels meus béns als pobres, i si he defraudat algú en alguna cosa li torno quatre vegades més". Jesús comenta: "Avui ha arribat la salvació a aquesta casa, ja que també aquest és fill d'Abraham perquè el Fill de l´home ha vingut a buscar i salvar allò que s´havia perdut" (Lluc, cap. 19, 1-10). Sant Joan, l´evangelista que insisteix tant en la caritat, relata com Jesucrist ajuda la dona samaritana a arreglar la seva situació familiar: "Vés, crida el teu marit i torna aquí”...”No tinc marit”, li va respondre la dona. Jesús li respongué: ”Bé ho has dit: 'No tinc marit´, perquè n´has tingut cinc i el que tens ara no és el teu marit, en això has dit la veritat" (Joan, cap. 4, 16-18).

Jesús ve a ensenyar la Veritat que allibera i salva i, alhora, ve a posar remei, amb l´amor i la misericòrdia, la inclinació a l´egoisme que arrela també en el cor humà. Per això convida al penediment i a la conversió, que sempre omplen de pau i d´alegria. L'Església no és més que Crist present entre els homes al llarg de la història. Per això, tot i les debilitats personals dels cristians, l'Església amb el seu Magisteri, amb els Sagraments instituïts per Crist, diu un gran sí a la vocació més profunda de tot ésser humà: la d´estimar i ser estimat. I ajuda així a viure l´esplèndid projecte del matrimoni i de la família sense rebaixar la seva dignitat.

Pel que fa al tema de l´eutanàsia, a més de distingir-lo bé de l´aferrissament terapèutic, es podria afirmar que és com un paper de tornassol. El grau d´humanitat d´una comunitat social es mesura per la cura que mostra en el guariment dels malalts i dels ancians. No són un pes, sinó quelcom de preciós humanament parlant i, a més tots ells són Crist. Es tracta d´una obligació digna de l´ésser humà, que ajuda a la col·laboració recíproca per arribar a la plenitud de la vocació humana de l´amor: a donar i a deixar que siguem subjecte de les cures gratuïtes del proïsme.

 

P. A Europa, i en altres països o regions, sembla que estem passant per allò que alguns anomenen un hivern de vocacions sacerdotals. Com veu la recuperació?

RESPOSTA: Per precisar la situació pot ser útil una gràfica expressió italiana: "a macchia di leopardo”. Les taques en la pell del lleopard serveixen per descriure fenòmens diferenciats en la geografia d'un país o d´una regió. Això és el que succeeix en aquest tema. A Europa, alguns països han patit un autèntic hivern de persecució religiosa i de deshumanització de la societat sota el marxisme, i ara gaudeixen amb una esplèndida primavera de joves que senten la crida de Crist al sacerdoci. En altres nacions –com Polònia–, fins i tot sota aquesta persecució sorgien abundants vocacions sacerdotals.

Com esmentava abans a propòsit de la fragilitat de l´home davant el plaer, la societat del benestar en països europeus o americans, i per tant encara amb més comoditats, fa més difícil també la decisió de seguir Jesús, com li va passar al jove ric que va rebutjar la invitació a donar-se del tot. Tot i així, Crist atrau i l'Esperit Sant suscita desitjos d´entrega total a Déu, de paternitat espiritual, d´evangelització per portar la llum del Ressuscitat al món, de viure no pas per ser servits, sinó per servir tothom. En països o diòcesis, abans amb molt clergat –com fou Espanya–, després d´un descens notable s´observa ara una millora en qualitat i en quantitat de vocacions. Així ha succeït, per exemple, en la meva diòcesi d´origen, Còrdova. Durant el vendaval de l´anomenada crisi postconciliar, es va patir l´abandonament de molts sacerdots i la manca de vocacions. El seminari va romandre tancat durant dotze anys. Ara, gràcies a Déu, tot ha canviat: hi ha tres seminaris –el major, el menor i el missioner– amb 54 seminaristes majors i 40 menors, i en els últims sis anys han estat ordenats 41 sacerdots i 120 dels 284 sacerdots de la diòcesi tenen menys de quaranta anys. Casos semblants he conegut personalment a Itàlia i França, i està començant a passar en altres nacions europees.

En un mateix país pot haver-hi diòcesis amb seminaris bastant florents i altres en una situació precària. Influeixen circumstàncies molt variades. De vegades, el fet d´haver conservat i enriquit teològicament la religiositat popular ha facilitat el seguiment cordial del Senyor; un índex de natalitat més alt ha creat un ambient propici al lliurament per tota una vida. Es dóna també el fenomen de joves amb vocació al sacerdoci que busquen per a la seva formació seminaris que els mereixin confiança i que no necessàriament coincideixen amb el lloc de la seva residència. En tot cas, sembla vital posar la tasca de la formació humana i cristiana com una prioritat permanent de primer nivell: en les escoles, els col·legis i associacions, les universitats i de manera molt particular els seminaris. Benet XVI està insistint en l´emergència educativa. Conec bisbes que s´enfronten avui amb la tasca de reconstruir el seminari diocesà –no només l´edifici material– i de seguir de molt a prop l´equip formador, perquè s´havia procedit durant anys amb una hermenèutica de ruptura. Costa fer-ho, sens dubte, però al cap i a la fi és la tasca formativa de Jesús amb els Dotze.

 

P. Podria ajudar a superar l´escassetat de sacerdots, on més es pateix, la supressió de la llei del celibat sacerdotal, o més aviat la solució s´ha de buscar en una revitalització espiritual de les comunitats cristianes?

RESPOSTA: El celibat sacerdotal –que com la virginitat consagrada i en general el celibat apostòlic es remunta als primers segles de l'Església– no és simple conseqüència d´una llei eclesiàstica, sinó que obeeix a profundes raons teològiques de conveniència que el Concili Vaticà II va resumir així: "Els preveres, per la virginitat o celibat conservat pel Regne del cel, es consagren a Crist d´una forma nova i excel·lent; s´uneixen a Ell més fàcilment amb un cor indivís, es dediquen més lliurement en Ell i perEll alservei de Déu i dels homes, s´ocupen amb més desimboltura del seu regne i de l´obra de regeneració sobrenatural, i amb això es fan més aptes per rebre amplament la paternitat en Crist " (Decr. Presbyterorum Ordinis, 16).

És veritat que en les Esglésies Orientals el celibat s´exigeix només als bisbes. Però penso que l´experiència de llocs on els candidats al presbiterat són elegits també entre els que no han rebut de Déu el do del celibat, mostra que la supressió d´aquesta venerable disciplina canònica de l'Església llatina no seria una vàlida solució per solucionar l´escassetat de sacerdots. La gràcia del celibat apostòlic i concretament del celibat sacerdotal és un tresor per a tota l'Església: un tresor d´adoració a Déu i, en el cas dels sacerdots, de configuració amb Crist.

Com vostè mateix suggereix, hi ha una creixent consciència en les comunitats cristianes que el deure d´omplir els seminaris és responsabilitat de tots els fidels –penso especialment en els pares i educadors cristians–, i no només dels bisbes i sacerdots; forma part del deure baptismal de participar activament en la missió de l'Església. Jesús ens ha deixat aquesta intenció –primerament per a les nostres oracions– de manera molt explícita: "La collita és abundant i els obrers pocs. Pregueu doncs el Senyor dels sembrats que enviï més segadors" (Mateu, cap. 9, 37-38).

 

P. L´"any sacerdotal" declarat per a tota l'Església comporta una crida de Benet XVI a la santedat dels sacerdots. És tan important aquesta crida en el context actual? Obeeix –encara que es tracti d'un percentatge molt reduït de clergues– als escàndols morals de sacerdots que tant ressò ha tingut en els mitjans de comunicació?

RESPOSTA: Tot el que es digui sobre la importància de la santedat dels sacerdots serà poc. Prefereixo fer-me ressò de veus molt més autoritzades que la meva. La Carta a Diognet del segle II diu: "el que l´ànima és en el cos, això són els cristians en el món", la missió dels deixebles de Jesús és ser llum i sal del món; Crist va triar dotze homes amb la funció d´ajudar tots els altres. Els bisbes i els seus necessaris col·laboradors –els preveres– tenen una responsabilitat especial en aquest àmbit. De la seva vida santa depèn, en bona part, la marxa de l'Església. En el Decret Presbyterorum Ordinis del Concili Vaticà II es diu: "La santedat dels preveres contribueix poderosament al compliment fructuós del propi ministeri, perquè encara que la gràcia de Déu pot realitzar l´obra de la salvació també per mitjà de ministres indignes, Déu, però, prefereix, per llei ordinària, manifestar les seves meravelles per mitjà dels qui, fets més dòcils a l'impuls i la guia de l'Esperit Sant, per la seva íntima unió amb Crist i la seva santedat de vida, poden dir amb l´apòstol: 'Ja no visc jo, és el Crist qui viu en mi´ (Gal., 2, 20)" (n.12). I pel que fa a la responsabilitat dels bisbes es recorda: "que els bisbes tinguin als seus sacerdots com a germans i amics, i es preocupin cordialment, en la mesura de les seves possibilitats, del seu bé material i, sobretot, de l´espiritual. Perquè sobre ells recau principalment la greu responsabilitat de la santedat dels seus sacerdots: tinguin, per tant, una cura exquisida en la contínua formació del seu presbiteri" (n. 7).

El 21 desembre 2009 Benet XVI ens deia als Cardenals i altres Superiors de la Cúria romana, referint-se precisament el significat de l´"Any sacerdotal" en el context de la nova evangelització: "Com a sacerdots estem a disposició de tots: dels que coneixen Déu de prop i d´aquells per als qui Ell és el Desconegut. Tots nosaltres l´hem de conèixer cada vegada més i l´hem de buscar contínuament per arribar a ser veritables amics de Déu. En definitiva, com podríem arribar a conèixer Déu si no és a través d´homes que siguin amics de Déu? El nucli més profund del nostre ministeri sacerdotal és, per tant, ser amics del Crist (cf. Jn 15, 15), amics de Déu, que per la mediació nostra també altres persones puguin trobar la proximitat a Déu".

 

P. En alguna de les seves conferències ha parlat del "redescobriment" del sagrament de la Reconciliació. Fins a quin punt veu important aquesta necessitat?

RESPOSTA: Fins al punt que essent aquest sagrament, com ho és la sang per a les artèries en el cos, el canal privilegiat per a la vida de la gràcia en l´ànima, la "obturació" o l´abandonament del sagrament de la Penitència o Reconciliació produiria infart o necrosi en el teixit espiritual de la persona i, fins i tot, de senceres comunitats cristianes, perquè es perdria de mica en mica el sentit del pecat, la necessitat del perdó i la joia de la pau i alegria que sent l´ànima reconciliada.

Precisament en el discurs al qual m´acabo de referir, Benet XVI afrontava aquesta necessitat profundament humana: "Si l´home no està reconciliat amb Déu, entrarà en discòrdia també amb la creació. No està reconciliat amb ell mateix, voldria ser diferent del que és i, per tant, tampoc està reconciliat amb el proïsme. A més, la capacitat de reconèixer la culpa forma part de la reconciliació i, per tant també la de demanar perdó a Déu i als altres. I, finalment, pertany al procés de la reconciliació la disponibilitat a la penitència, la disponibilitat a patir fins al fons per una culpa i deixar-se transformar". I afegia el Papa: "En el nostre món actual hem de redescobrir el sagrament de la Penitència i la Reconciliació. El fet que aquest sagrament en bona part hagi desaparegut dels costums existencials dels cristians és una símptoma d´una pèrdua de veracitat pel que fa a nosaltres mateixos i a Déu; una pèrdua que posa en perill la nostra humanitat i disminueix la nostra capacitat de pau".

En molts casos –com Joan Pau II recordà en el seu Motu proprio La misericòrdia de Déu–, n´hi hauria prou si els sacerdots estiguessin disponibles, en tot moment i també amb un horari ampli i conegut a la parròquia i altres llocs de culte públic, perquè a poc a poc molts més cristians tornin a rebre de manera personal aquest sagrament. Com és lògic, cal també resar i fer tot el possible perquè desapareguin les absolucions col·lectives on s´imparteixin abusivament, ja que fan un gran mal i no donen veritable pau i alegria a les consciències. Quan es practica amb freqüència la confessió sacramental, comença a haver-hi direcció espiritual, més desitjos de santedat, més pau en les famílies i justícia en la societat, més vocacions sacerdotals.

És ben sabut que he moltíssim a sant Josepmaria Escrivà. Ha estat un gran apòstol de la confessió sacramental, que presentava –durant les seves catequesis per Europa i per Amèrica– com el "sagrament de l'alegria". Deia per exemple a Xile, amb l'estil directe i familiar que el caracteritzava: "A confessar, a confessar, a confessar! Adoneu-vos que el Crist ha estat molt generós vessant misericòrdia sobre les criatures. Les coses no van, perquè no acudim a Ell, a netejar-nos, a purificar-nos, a encendre´ns. [...]. El Senyor està esperant molts perquè es donin un bon bany en el Sagrament de la Penitència! I els ha preparat un gran banquet, el de les noces, el de l'Eucaristia, per posar-los l´anell de l´aliança, de la fidelitat i de l´amistat per sempre. Que vagin a confessar! Vosaltres, filles i fills, apropeu les ànimes a la Confessió. No feu que sigui inútil la meva vinguda a Xile!".

 

P. Què diria als qui no valoren suficientment les normes de l'Església, per exemple en matèries litúrgiques, o mostren manca de comunió eclesial reprovant certs nomenaments episcopals o altres decisions de la Santa Seu?

RESPOSTA: Com vostè diu, en alguns llocs s´ha debilitat molt la comunió eclesial o s´ha entès com un vague sentiment afectuós. En la pràctica, s´ha oblidat que Jesús ens va deixar aquesta meravellosa família de fills de Déu, que és l'Església, amb dues característiques fonamentals íntimament unides: com a comunitat de fe, d´esperança i de caritat, i alhora –ho recorda el Concili Vaticà II a la Cost. Lumen Gentium, 8–, com un organisme visible, una societat jeràrquicament constituïda. Amb aquesta finalitat va instituir el grup dels dotze Apòstols, dels quals en són successors els bisbes en comunió amb el Papa, successor de Pere; tots ells amb una missió precisa d'amor, que és la d´ensenyar, santificar i governar els altres membres de l'Església. Així ho diu Jesús a Pere per tres vegades després de la Resurrecció: "Simó, fill de Joan, m´estimes? Aquest li respongué: “Sí, Senyor, tu saps que t´estimo”. Li va dir Jesús: “Pastura les meves ovelles."(Joan cap. 21, 15-23; cf. Mateu, cap. 16-19). I el mateix poder va ser conferit al Col·legi dels Apòstols presidits per Pere (Mateu, cap. 28, 16-20).

Hi ha hagut, i en part continua havent-hi encara, en alguns àmbits eclesiàstics i de la societat civil, una crisi d´obediència i de vegades també d´autoritat. Penso que en aquesta crisi han influït sobretot dos factors diferents, però també en algun cas superposats. En els països de l'anomenat Occident, la influència d´una creixent filosofia llibertària (no dic liberal) fruit, en bona part, d´aquell cocktail ideològic de Marx, Freud i Marcuse què degenerà en la "revolució del 68". En l´àmbit eclesiàstic va influir la interpretació "de ruptura" –rebuig del Magisteri precedent– del Vaticà II, tant en l´àmbit teològic (reducció sociopolítica de la missió de l'Església, interpretació democràtica del concepte i estructures de l'Església, Poble de Déu, etc.), com en l´àmbit litúrgic (experimentalisme anàrquic i dessacralitzat, en nom d´una anomenada abusivament "reforma litúrgica volguda pel Concili"), i encara més vistosament en l´àmbit disciplinar i canònic (laïcització de l´estil de vida dels clergues, menyspreu de les normes de prudència ascètica i de pietat sacerdotal, defeccions...). Gràcies a Déu aquest vendaval en bona part ja ha passat. S´ha arribat a un període de serenitat d´ànim i de lucidesa magisterial que reforça la comunió.

Pel que fa als nomenaments episcopals puc assegurar –perquè sóc membre de la Congregació per als Bisbes– que tots es fan sobre la base del legítim exercici de la suprema potestat del Romà Pontífex i amb el màxim respecte de les normes del Codi de Dret canònic, promulgat en aplicació del Concili Vaticà II, després de fer una triple consulta als bisbes en cada lloc del món. Normes que preveuen, per a cada nomenament per part del Sant Pare, un llarg procés d´estudi i de consulta –a bisbes, sacerdots i laics– sobre les necessitats pastorals de cada diòcesi, la selecció dels candidats, i la valoració de les seves respectives qualitats personals i pastorals.

Potser tots hem de demanar més a Déu la gràcia de desitjar i procurar imitar més el Crist, el qual es va fer obedient fins a la mort i mort de creu, com diu sant Pau als Filipencs. Demanar o resar també perquè l´autoritat s´exerceixi sempre com a servei, com un "officium amoris", en paraules de sant Agustí. Tot això és possible només en un clima d´autèntica caritat, d´amistat íntima amb Crist en l'Evangeli i en l'Eucaristia –en el Pa i en la Paraula–, de tenir com a centre absolut de la pròpia vida la Santa Missa, de conèixer i respectar les normes litúrgiques i canòniques, de viure la fraternitat, de purificar-se i de tenir una preocupació efectiva per als més necessitats.

 

P. Vostè ha viatjat a la Xina i ha tingut contactes amb els ambients catòlics. Com veu el desenvolupament de l'Església en aquest país? Quines solucions veu vostè per superar la separació actual, és a dir el cisma entre l´anomenada Església patriòtica més o menys controlada pel règim polític xinès i l'Església semiclandestina fidel al Romà Pontífex i en comunió amb l'Església universal?

RESPOSTA: En realitat a la Xina no hi ha cap "cisma", ni tampoc és exacte parlar de dues esglésies: una "patriòtica" i una altra "clandestina". Hi ha una sola Església catòlica, amb unitat de fe i de sagraments i –tot i les dificultats originades per la falta de suficient llibertat– també amb unitat de règim i de comunió amb el Romà Pontífex i l'Església universal, si s´exceptua encara i en la pràctica aquelles confuses situacions d´algun bisbe.

És veritat que en néixer la República Popular de la Xina el 1949 el Vaticà –la Santa Seu– fou considerat un "enemic polític", com una "potència estrangera" aliada dels Estats Units. D´aquí la violenta persecució religiosa de Mao, que va culminar en el gran decenni (1966-1976) de l´anomenada Gran Revolució Cultural. Amb l'arribada al poder de Deng Xiaoping l´any 1976 es va reconèixer als catòlics un cert grau de llibertat religiosa, però sota el control de l'Estat a través d'alguns organismes –especialment l´anomenada "Associació Patriòtica"– superposats a l´autoritat dels bisbes, els nomenaments dels quals venien sostrets de la lliure potestat del Romà Pontífex. La idea era, de fet, voler constituir una Església nacional, independent de Roma. Però l´ordenació de bisbes clandestins, la robusta fe catòlica i la comunió espiritual del poble i de la gran majoria dels sacerdots amb el Papa, va convèncer el govern de la necessitat de canviar una mica la seva política. Van començar llavors contactes i converses informals amb la Santa Seu (no existeixen relacions diplomàtiques), sobretot en relació al nomenament de bisbes i al fet d´afavorir el respecte d'alguns principis fundacionals de la naturalesa de l'Església, com la seva catolicitat, apostolicitat i el caràcter espiritual de la seva missió. De fet, la quasi totalitat dels bisbes "oficials" han desitjat i procurat ser reconeguts per la Santa Seu, que ho ha fet un cop assegurats els necessaris requisits d´idoneïtat. Al cap i a la fi, fou la fe del poble catòlic la que marcaria la normativa a seguir: la immensa majoria de sacerdots, religiosos i laics no obeirien aquells bisbes que no fossin nomenats o reconeguts i legitimats pel Papa. D´altra banda, és obvi, encara que alguns triguin a entendre –o vulguin encara sostenir el contrari per interessos personals– que es pot ser alhora un bon catòlic i un ciutadà xinès exemplar.

És veritat que, com ha succeït recentment a la diòcesi de Baoding, a 150 km de Pequín, hi ha de vegades –per manca d´informació i els consegüents equívocs– tensions entre diversos grups de fidels i alguns conflictes d´autoritat. Però penso que, a una bona majoria de diòcesis, la magnífica "Carta a l'Església de la Xina" de Benet XVI, del 30 de juny de 2007, està ja produint lentament (la paciència és obligatòria a la Xina) els dos fruits que s´esperaven i que han estat novament estimulats per una altra carta del Secretari d'Estat, el Cardenal Bertone, del 10 de novembre passat. Es tracta en primer lloc d´afavorir amb tots els mitjans (caritat pastoral i fraternitat, claredat doctrinal i disciplina) la reconciliació a l'interior de la comunitat catòlica entre els que viuen encara en diferents condicions de llibertat i de legitimitat civil pel que fa a la pràctica religiosa. I en segon lloc, es tracta d´establir un diàleg respectuós i obert entre l´autoritat eclesiàstica (la Santa Seu i els bisbes xinesos) i les autoritats governatives, per superar incomprensions i limitacions que toquen el cor de la fe i el lliure exercici del ministeri pastoral.

Quan seran superades aquestes dificultats i s´enfortirà la unitat i l´expansió de l'Església en aquesta nació? Resem amb fe i paciència, molt units al Papa i a l'Església xinesa, perquè pugui ser aviat. Podem estar segurs que el Regne de Déu, com el petit gra de mostassa de l'Evangeli creix; i molt més encara en una terra que ha estat fecundada per la sang de tants màrtirs, molts d´ells encara desconeguts per a nosaltres. Aquesta petita llavor (uns deu milions de catòlics entre mil tres-cents milions de xinesos) és viva i creix. Conforta pensar, per exemple, en el lent però constant desenvolupament d´una petita diòcesi, també del Hebei, en la qual hi tinc alguns bons amics. Fa 150 anys a penes hi havia un petit grup de fidels; el 1930 eren 54.000, el 2005 eren ja 90.000 i avui són 112.253, amb 81 sacerdots i 42 seminaristes i una congregació religiosa diocesana missionera amb 51 religiosos i 90 religioses. Cada any es bategen uns mil adults.

 

P. Com pensa pel que fa a l'Església universal –com a institució– i als fidels cristians –cadascú al seu lloc en el món– que han d´actuar per tal de contribuir a l´extensió del Regne de Déu en els propers anys?

RESPOSTA: Em sembla que la clau es podria resumir en la paraula "comunió". L'Església és comunió amb Jesús, comunió amb el seu Fundador. Per això, com diu contínuament Benet XVI, el fet essencial és sempre l´amistat amb Crist: en l'Eucaristia i en els altres sagraments, en la Paraula de Déu, en la caritat.

Aquesta comunió té, a més a mes, una forta dimensió fraterna i missionera: vivint en l'Església com a germans, ben units al Romà Pontífex i els bisbes en comunió amb ell, i posant en pràctica responsablement el dret-deure de tots els batejats d´evangelitzar, de donar a conèixer el missatge de Crist, amb la humilitat de saber-se simples instruments de la gràcia divina i, per això, es tracta de fer-ho amb fe i amb audàcia.

Comunió significa interès dels uns pels altres: donar als altres –posar en comú– el millor que cadascú té. I per a un cristià, la cosa més valuosa és la seva trobada amb Crist. En aquest sentit, cal una profunda tasca de catequesi, de difusió cultural i, afegiria, també d´informació per evitar malentesos que poden obstaculitzar una correcta recepció del missatge de l'Església. La informació és sempre un bé. Tot això requereix un gran esforç de formació que, com li deia abans, s´inicia a les escoles, a les parròquies i en les estructures pastorals i associatives de diversos tipus, com són les universitats i altres centres d´ensenyament superior i, naturalment, de manera molt particular, en els seminaris.

 

P. No li sembla que parlar així d´extensió del Regne de Déu contrasta amb aquella visió menys optimista dels qui afirmen que el progrés científic, el canvi de costums i la influència del fonamentalisme laïcista, imperant en els mitjans i en la política, col·loquen l'Església –que la consideren decadent– en seriosos problemes d´influència, i també de supervivència, en la societat actual?

RESPOSTA: De supervivència certament no, perquè Crist ha volgut que la seva Església fos catòlica, és a dir universal, i l´ha enviat en missió fins a la fi de la història: "Aneu i ensenyeu a totes les nacions... Jo seré sempre amb vosaltres fins a la fi del món" (Mateu, cap. 28, 18-20). Però, fins i tot, els que no tinguin fe han de reconèixer aquesta segura estabilitat de l'Església, precisament a través dels profunds canvis socials i culturals de dos mil anys d´història. Han passat els imperis, els règims de govern, els partits polítics, les modes i les ideologies, però no han passat ni passaran ni la Paraula de Déu ni el Cos de Crist –l'Eucaristia– arrel i centre vital de la seva Església.

Es pot parlar, en canvi, de decadència, de progressiva pèrdua de fidels i d´influència social? Alguns, fins i tot sociòlegs o teòlegs catòlics, ho afirmen i proposen remeis més o menys radicals, alguns dramàtics i altres certament peregrins. Molts altres més, entre els quals m´hi compto jo, no estem d´acord amb aquesta visió de "Església en retirada", que amb tot respecte la considero pessimista i poc objectiva. El Cardenal Martini, jesuïta, que com teòleg no sol ser qualificat de "conservador", escrivia recentment: "L'Església en decadència? Sóc del parer que la història demostra com l'Església en el seu conjunt no ha estat mai tan fructífera com ho és ara. Per primera vegada té una difusió global, amb fidels de totes les llengües i cultures; pot exhibir una sèrie de Papes d´altíssim nivell i una florida de teòlegs de gran valor i d´un gran gruix cultural". I al·ludint als qui creuen el contrari d´acord amb certes situacions de crisi que es donen en regions del món occidental –algunes d´altra banda en fase de superació– afegiria que aquestes observacions "no tenen en compte la vivacitat i l´alegria que es troba en les esglésies de Àfrica, d'Àsia i d´Amèrica Llatina" (Corriere della Sera, 27 de desembre de 2009).

Personalment faria notar també la vivacitat vocacional i apostòlica de les noves realitats eclesials sorgides en el segle passat sobretot a Europa, amb varietat de carismes i configuració canònica, però totes ben compromeses per vivificar les comunitats cristianes mitjançant l´actuació pràctica de la crida universal a la santedat i l´apostolat. Pel que fa a la realitat de l´expansió del cristianisme en altres continents, voldria anotar, per exemple, la situació d'un país –el Vietnam– on l'Església ha viscut durant molt de temps en règim de persecució. Aquest any celebra els 350 anys d´evangelització, i el gra de mostassa de l'Evangeli ha fructificat ja en 26 diòcesis i té 2.900 sacerdots, 11.000 religiosos i religioses amb 8 milions de fidels. Els baptismes són de l´ordre de 100.000 cada any i les vocacions sacerdotals han crescut el 50% en els cinc últims anys, arribant a 1.500 el nombre actual de seminaristes.

Dades semblants s´hi podrien afegir parlant de Filipines i de la Corea del Sud, a Àsia, com també de nombroses nacions africanes, però potser això ja és suficient per respondre a la seva pregunta, que em sembla ben escollida com a conclusió de l´entrevista.

Doctor en Teologia