L'ateu religiós

Per Zac Alstin | MercatorNet
Publicat el 05 d'agost de 2011

Recordo haver tingut algunes converses amb persones que es pensaven que eren ateus, però, després d'una breu discussió, van preferir definir-se com agnòstics, més d´acord potser, amb una situació d´apatia religiosa que d'una forta creença en la no existència de Déu.

Segurament durant l´any 2005 em vaig adormir en algun moment. El cas és que em vaig despertar en un món nou en el qual, pel que sembla, els nostres agnòstics tradicionals havien estat superats per un nou cercle d´ateus durs com diamant. De sobte ja no era "cool" ser "insegur". La religió havia arribat al seu punt més baix: ja no era l'ateu qui tenia el pes de la refutació de Déu, era a Déu a qui corresponia ara demostrar la seva existència a l'ateu.

També és cert que aquesta tàctica no és nova, i en els cercles ateus la idea es troba sovint des dels temps de Bertrand Russell. Però més recentment, hem vist la mateixa tàctica utilitzada en el “Teach the Controversy”, nom de la campanya del Discovery Institute per tal de promoure el disseny intel·ligent i de desacreditar l´ensenyament de l´evolució en les escoles dels Estats Units. Els adversaris de la teoria de l'evolució van tenir la perspicàcia de replantejar tota l'argumentació sobre el creacionisme i l´evolució. "L'evolució darwiniana", van al·legar, "no és més que una de les moltes teories possibles", reduint així la totalitat de la teoria de l'evolució al nivell d'un suggeriment interessant que només calia tenir en compte.

Aquesta eina estratègica és emprada ara amb efectes demolidors per la generació dels "nous ateus". Déu, segons sembla, no és més que una hipòtesi que està necessitada de proves convincents. La incertesa de l'agnòstic s'ha convertit en la càrrega de la prova pel teista.

Per a aquells que tenim la intenció de trobar respostes, el nou ateisme ha ajudat a aclarir algunes qüestions. Com tots els moviments culturals, és un objectiu interessant d'estudi.

Es veu per exemple, que han reunit tot un feix de coses, esdevingudes al llarg de tota la història i l'experiència humana, sota la etiqueta de "religió". Si es fes el mateix amb "la política", seria ben fàcil presentar la història de la política humana en tota la seva horrible panoràmica. Es podrien entremesclar les baralles banals de la moderna política de partits de la democràcia amb la pompa extravagant de la monarquia francesa d´abans de la revolució, o el totalitarisme devastador de la Rússia stalinista. Que fàcil seria donar tota la culpa de tants fets absurds, de la violència i de la misèria humana a una entitat abstracta i unificada anomenada "política". iSi tan sols poguéssim lliurar la humanitat de la tirania parasitària de la política, i de la invenció humana que anomenem la “polis”!

L´odi a la religió resulta tan sense sentit com qualsevol mena d´odi contra la política. La religió és una part tan important de la naturalesa humana com ho és la política. La distinció raonable no pot de ser entre la religió i la seva absència, sinó entre la bona religió i la mala religió, o entre religió vertadera i religió falsa. De fet, no rebutgem la democràcia a causa dels horrors del comunisme, ni ens posicionem en contra seva quan es descobreix el seu abús o perversió en qualsevol cas particular.

El que tan la religió com la política tenen en comú és la humanitat. La religió no mata la gent, és la gent qui mata la gent. Tractar que la humanitat deixi de ser religiosa té les mateixes possibilitats d´èxit com tractar que deixi de ser política. Alguns nous ateus, com Christopher Hitchens van tractar de declarar els horrors del comunisme i el nazisme com simplement altres manifestacions de la religió. Aquests règims van intentar suprimir i acabar amb les tradicions religioses en les seves respectives nacions, però es van convertir de fet en sistemes religiosos degradats i perversos. Hitchens pot argumentar que la seva culpa va ser tractar de reemplaçar la religió, en lloc de destruir-la. És fàcil veure en retrospectiva elements religiosos en joc en aquests règims totalitaris, però és que qualsevol intent de destruir la religiositat es transforma en un nou moviment religiós.

Crec tant en la continuïtat de la irreligiositat d´una nació irreligiosa, com en la del caràcter apolític d´una nació apolítica. Tal com és la naturalesa humana, d´existir una comunitat sense política amb el pas del temps es polititzaria, si més no per els beneficis que ofereix la política. Cal admetre que "la societat apolítica" és un contrasentit. Per estar en societat amb altres éssers humans és necessari reconèixer, si més no implícitament, les diferències en l'autoritat, els interessos en conflicte, i la necessitat de compromís. La política és en última instància, una qüestió de presa de decisions col·lectives, des de la comunitat més petita fins al més grandiós imperi.

D´alta banda, es fa palesa una actitud religiosa, encara que en les seves formes més modestes, en la reverència o veneració d´allò que es té com a valuós. La vida d´algunes persones, ¿no conté potser les llavors d'un culte bàquic? ¿Podria l'entusiasme dels evolucionistes derivar en la forma d'una pietat científica? Cada vegada que els nous ateus critiquen alguna manifestació de la religió, ho fan de manera implícita o explícitament sobre la base d'un objecte de més valor o més digne.

A la fi podem reformar la religió o canviar-la, però no hi ha una tercera opció. L´ateu antireligiós és inconscientment el profeta inspirat d'un nou moviment religiós. Qualsevol idea que se hi planti a la terra fèrtil de la ment humana, podem estar segurs que florirà en forma d´una manifestació de religió. La resposta a tots els mals de la religió que s´acumulen a la punta de la llengua d'un ateu és la perseverança en els béns de la religió.

La mala religió, com la mala ciència, la mala ètica, la mala política i els mals arguments, ha de ser combatuda pel fet de ser dolenta, no pel fer de ser.

Zac Alstin | MercatorNet - 30 juny 2011