L'amistat, virtut cristiana

Als pensadors clàssics –vertaderes llavors per al posterior aprofundiment en l´estudi d´aquesta virtut– se´ls hi ha de reconèixer el gran pes que tingueren per entendre l´amistat cristiana, la qual es fonamentà en aquell que “donà, per amor, la vida pels seus amics”. L´estimació i amistat vertadera i recta entre persones es veurà ja sempre més com una participació en aquell alt sentiment que és l´amor de predilecció. Tot el que ens ha dit l´escriptura sagrada sobre l'amistat mantindrà sempre un especial valor ponderatiu durant els segles posteriors.

L´amistat cristiana serà, per a molts, una participació activa del diví Amor entre els homes. Naturalment hi podrà haver un més i un menys. com en tot. Però, de fet, l´amistat cristiana perfeccionarà aquella dita clàssica: l´amistat és una mena d´unió de diversos cors en un sol cor; una unió, una comunió de moltes vides en una sola. L'amistat llavors és manifestarà més fervent; com quelcom que exigeix una devoció generosa i desinteressada i que demana una dedicació constantment renovada.  

Els homes necessitem, sens cap dubte, de la confiada amistat per viure en plenitud la vida familiar, social i professional. Aquesta condició amigable se sol trobar sempre entre les persones bones, com digueren els clàssics. Ara diríem: entre persones santes. Tots hem de lluitar per ser persones que viuen en profunditat l´Amor en majúscula. Un bell exemple del que s´esdevé en la amistat cristiana ens el donarà el nostrat Ramon Llull en el “Llibre d´Amic i d´Amat” que, amb una indubtable finalitat sobrenatural fou escrit; però ensems ens obrirà els ulls per entendre també millor qualsevol amistat humanament noble. Cal llegir-lo sencer per tal de descobrir-lo com un tresor de les nostres lletres.

Sabem que els homes justos i fidels són sempre considerats, en el pensament cristià, com els “amics de Déu“ per excel·lència. Així ho han afirmat els antics llibres sapiencials proporcionant-nos una poderosa llum sobre l´amistat: “Els amics no fallen mai ni fan veure que ho són, ja que la veracitat i la sinceritat íntima s´imposen en tota la conducta” (Llibre de Jesús, fill de Sira, 6, 5-37 i Proverbis 17). “El que tem Déu troba vertaders amics, i de la mateixa manera que ell és fidel, així ho serà l´amic”...”Un amic fidel és un escut o refugi poderós... no hi ha preu per a ell... qui el troba, ha trobat un tresor”...“Un amic fidel és un elixir de vida. (Sir. 6, 14-16)...”És en tot temps que l´amic estima...és com un germà que ha nascut per a l´adversitat” (Prov. 17,17). L´amistat, com digué Aristòtil, és la “unió de diversos cossos en un sol cor i en una sola vida”, i així s´expressà també la tradició cristiana. L´amistat fonamentada en Crist, ha de ser perfecta, estable i constant: no és voluble, no es deixa corrompre per l´enveja; no es refreda per les sospites; no es dissol per l´ambició; i quan és posada a prova, no cedeix; és talment així que, malgrat els molts cops i embats que pugui rebre, no caurà; quan és batuda per injúries, es mostra inflexible; quan es veu assetjada per molts ultratges externs, roman immòbil i ferma: incommovible.

Aquesta amistat honesta i generosa es considera una útil virtut perquè afavoreix la pau, la concòrdia i l´entesa social: és com una de les columnes necessàries perquè qualsevol forma social sigui més justa. L´amistat dóna equilibri a tota mena de relacions, i és, de fet, un element de cohesió, que s´ordena a la justa concòrdia i manté ferma tota la “polis” en una convivència pacífica i pacificadora. El fet del conviure en pau és molt propi de l´amistat en general, i especialment quan és Crist qui pacifica el món per l´amor. Molts cristians encara no ho han entès. 

Duns Scott –pensador franciscà del segle XIII– sentencià que "la major i més preuada mostra d´amistat és regalar els propis pensaments". També aquesta reflexió la podem fer nostra, ja que la reciprocitat de sentiments i pensaments es dóna sempre entre amics. És una forma d´hospitalitat: oferim als amics la nostra pròpia casa. Aquests ens acompanyem sentimentalment i intel·lectualment per tal que ens puguem sentir més forts en els moments dolorosos, i també més units en els esdeveniments joiosos, sense sentir cobejances de cap mena. És ben clar que l'amistat es forja amb la mútua donació i l´ajut constant. Quan ens entreguem a la vida social amb una confiança absoluta, immensa i total i quan explorem la naturalesa de la societat en què vivim, o examinem del treball viscut, comprovem que en molts d´aquestes situacions neixen amistats sinceres i que, llavors, és un goig trobar-se amb aquesta realitat com quan un troba el minúscul raig de sol i de llum que il·lumina les foscors d´una vida pesarosa. Aquell raig potser no podrà il·luminar tot el conjunt vivent i, per descomptat, no aclarirà totes les tenebres del món, però aportarà una mica més de màgia i d´optimisme per començar a transfigurar o transformar el món. Benvinguts siguin aquests raigs de llum o d´amor que són els raigs de l´amistat. La vida millora amb aquesta consideració que alegra el cor i que supera totes les decepcions o desencisos. 

No podria pas esmentar tots els escriptors que han parlat d´un vertader amor d´amistat. En certs moments en què exercim l´amor d´amistat –aquells "instants d´amor", anomenats així pel un jove filòsof de Barcelona, Francesc Torralba–, 'l´ànima es troba feliç i dolguda alhora´; feliç amb el benestar que genera i dolguda per les penes que un ha de compartir amb els amics. Si, a més a més, hi ha vincles familiars, llavors un estima, amb amor d´amistat la família: dona, fills, germans, tant en les coses menudes i quotidianes com en situacions extraordinàries. L´exercici de l´amor cristià de benvolença també inclou el deure de compartir alegries, interessos i preocupacions amb els més pobres, els indigents, els sofrents, els malalts i els més necessitats. Des de l´interès merament mundà segur que no es basteix cap lligam amigable i generós.  

Aquest amor envers els altres exigeix veracitat i sinceritat. L´amistat vertadera mai no s´ha de deixar contaminar per succedanis, imitacions o aparences enganyoses que són probablement interessades. L´amistat és un fet ben viu, que comporta perfecció, lleialtat i benvolença; que troba sempre complementarietat, mútua simpatia, tracte afectuós, alegria, germanor, confiança, pacient fortalesa i esperit de servei amb les conseqüents repercussions socials que generaran manifestament altres virtuts comunitàries: més solidaritat i més preocupació pels altres.

Una coneguda novel·la d´Stegner, “En un lloc segur”, se´ns dóna un d´aquests raigs de sol que proporcionen una meravellosa claror pel que fa a una amistat duradora i encisadora entre dos matrimonis que s´ajuden tota la vida fins a la fi –quan mort una de les esposes–, una situació on no hi ha res de fals o mentider. Pel que fa a la mort de la protagonista principal, diu un dels marits: “No pots viure de prop la mortalitat dels amics sense que et porti a pensar en la teva”. Els propis pensaments de dolor i de mort són compartits al llarg de la novel·la. Per a un home de bona voluntat l´amistat es veu com un dels aspectes més clars i més importants de l´amor a la vida, en les alegries i penes; tot és viscut rectament i desinteressadament pels amics. Per descomptat, s´omple el cor de pau i se sacia del tot. S´experimenta, llavors, el fet que cap tempestat, cap contradicció, cap paraula ni cap gest no pot trencar una amistat basada en aquests fonaments o vincles, ja que en el fet d´estimar rectament l´amic ho estem vivint des de d´un amor sempre virtuós i indefallent. Ens fan costat a l´hora de la malaltia moral o física; no ens deixen mai sols quan experimentem contrarietats, i conseqüentment es lamenten en el cas de no haver pogut potser fer més per l´altre o no haver pogut alleujar-lo, carregant-se el pes de l´amic. Hom s´alegra, doncs, amb les alegries de l´amic i plora amb les seves penes. L´amic sempre compadeix i comparteix. I així, els amics són un gran suport en les hores difícils, en els moments d´angoixa o de contradicció. 

Com és lògic l'amistat exigeix també perdonar sempre, i demanar el perdó. Si en una relació amical s´hi mantingués algun punt defectuós o de fricció, o fos una “amistat fictícia” ja no podríem parlar de vera amistat. Els amics donen tot el que tenen: el temps, la conversa, l´ajut material i espiritual.

Josep Vall i Mundó