La voluntat de Jesús i la voluntat del Pare

Per Enrique Cases
Publicat el 13 de maig de 2011

Benet XVI. Jesús de Natzaret II.

És molt il·lustratiu el comentari de Benet XVI-Joseph Ratzinger sobre l'agonia de Crist. Certament es presenta com un dels textos més difícils sobre Jesús i, per tant, un dels més comentats per la teologia i l'espiritualitat. El "No es faci la meva voluntat sinó la teva" (Lc 22,42) segueix i seguirà sent una finestra oberta a l'interior més profund de Crist. Benet XVI dóna una ullada a l'Església antiga que té ànsies de conèixer i expressar millor qui és Jesús. Per això estudia els grans concilis des del de Nicea (325) fins al de Calcedònia (451) en els que es mira de comprendre la unió de la divinitat amb la humanitat amb la fórmula de dues naturaleses, la humana i la divina, i una única Persona: la divina del Verb.

Tot i això, més endavant, en considerar l'agonia de Jesús a l'hort, rebrota una nova forma de monofisisme, que no pot acceptar que en Jesús existeixin dues voluntats, ja que podrien oposar-se i això és impossible. Aquesta heretgia es va anomenar monotelisme perquè defensa que hi ha una única voluntat en Jesús, doncs una persona amb dues voluntats seria esquizofrènica. La persona es manifesta en la voluntat, i si hi ha una sola persona, només hi pot haver una voluntat. Què passa amb aquesta solució? Que, una vegada més, es perd la humanitat de Jesús.

El Papa cita Màxim el Confessor (+ 662), un dels grans defensors de la doble voluntat, que s'enfronta amb valentia amb el misteri distingint la voluntat natural, pròpia de la naturalesa humana, i la voluntat personal, que és única i acull en si la voluntat natural humana, elevant-la i aconseguint el seu compliment. Així sorgeixen les accions teándriques en les que ambdues voluntats actuen a l'uníson essent el fruit humà i diví alhora.

És molt important per a la cultura actual donar llum sobre la voluntat i la llibertat humanes, ja que han estat àmpliament qüestionades. Per a Spinoza i Hegel, i posteriorment pels marxistes, la llibertat és "prendre consciència de la necessitat" o la "ignorància de la necessitat". En els voluntaristes la llibertat està minvada.

El parer de Schopenhauer respecte de la llibertat és reductiu per no dir que la nega: tothom depèn d'una voluntat única i cega de la qual no en podem saber res perquè és arbitrària i funciona al marge del coneixement.

Nietzsche tampoc admet la llibertat, perquè accepta el destí, l'etern retorn: ser lliure és acceptar que tot el que esdevé és necessari, amb la necessitat de l'etern retorn.

Els materialistes arribaran a la mateixa conclusió. Trist final i prova dels seus sistemes de pensament ja que, com diu Sant Tomàs, la voluntat és una facultat massa perquè pugui ser explicada.

La voluntat es mou irresistiblement atreta pel Bé. Tant és així que fins i tot en l'elecció dolenta busca amb la intel·ligència l'aspecte bo que li convé, doncs res no és intrínsecament dolent. L'inici del moviment voluntari és la bona voluntat (buscar el bé). Després la voluntat es mou en l'ampli camp ètic, ple de camins que condueixen cap al Bé en si. En aquest caminar ètic la voluntat tria lliurement. Col·laboren la intel·ligència, l'afectivitat, els hàbits, el cos... i la meta és assolir un estat de pau en la voluntat, que podem anomenar voluntat bona. Aquesta quietud no és mort, sinó descans actiu en el Bé. Repòs joiós. La intel·ligència s'enriqueix amb el pacífic descans i amb la contemplació de la Veritat, passant de la recerca a la contemplació, i el cor gaudeix en l'èxtasi de veure, tenir, contemplar i sentir la Bellesa. L'ésser humà estima amb totes les seves potències.

Aquesta és la meta. El camí és aspre. Plató el descriu com una ascensió des de la misèria fins la contemplació per la teoria. Aristòtil es fixa en el desenvolupament virtuós, en un equilibri que observa la realitat humana amb enorme agudesa. Els eudemonistes es queden en una ètica d'una impossible recerca de la felicitat en realitats més aviat sensuals. Els cínics miren de provocar als benpensants: un goig petit. Els escèptics viuen en estat de "gairebé mort", dient que no se sap res, cosa que és impossible intel·lectualment. Els utilitaristes disfressen l'egoisme en la seva visió miop de l'home, i estan darrere dels que inventen morals a mida, que es trenquen tan bon punt els altres els apliquen, a ells, la seva manera egoista d'actuar, i els menteixen, els roben, els insulten, etc[1].

La voluntat humana està ferida en l'origen. Hi ha una mala voluntat inicial. La perversió no és total, però sense aquesta experiència és impossible explicar la conducta antitètica en la majoria dels casos. La voluntat ferida explica la rebel·lia absurda, l'elecció contra la raó, l'odi, l'absència de perdó, la desviació al vici, la insuficiència de l'educació que només s´adreça ??a la intel·ligència, la tossuderia davant l'evidència, la crueltat, les accions antinaturals i bestials[2].

En aquest punt Benet XVI-Ratzinger pren la iniciativa i dóna una proposta molt lluminosa: "El drama de la Muntanya de les Oliveres consisteix en que Jesús restaura la voluntat natural de l'home de l'oposició a la sinergia, i restableix així l'home en la seva grandesa. En la voluntat natural de Jesús hi ha, per dir-ho així, tota la resistència de la naturalesa humana contra Déu. L'obstinació de tots nosaltres, tota oposició contra Déu s´hi fa present, i Jesús, lluitant, arrossega la naturalesa recalcitrant cap a la seva vertadera essència"[3]. I afegeix: "Aquí parla el Fill, que ha assumit la voluntat humana i l'ha transformada en voluntat del Fill"[4].

Enrique Cases

[1] Enrique Cases. ¿Cómo es el hombre? ¿Y la mujer? Ed Empresa&Humanismo. Reus 2007, p.34

[2] Enrique Cases. ¿Cómo es el hombre? ¿Y la mujer? Ed Empresa&Humanismo. Reus 2007, p.36

[3]Ratzinger-Benedicto XVI. Jesús de Nazaret. Desde la entrada en Jerusalén hasta la Resurrección. Ediciones Encuentro. Madrid 2011, p.190

[4] Ratzinger-Benedicto XVI. Jesús de Nazaret. Desde la entrada en Jerusalén hasta la Resurrección. Ediciones Encuentro. Madrid 2011, p. 192